Casa de “V”arrets

baixa

Heu reflexionat perquè ens ensenyen el què ens ensenyen a la carrera d’arquitectura? Tant pel què fa al pla d’estudis com pel què fa als professors? Qui són els professors? El fet que la majoria d’escoles d’arquitectura espanyoles tinguin un 5 per accedir i l’enorme atur entre els arquitectes són símptomes que alguna cosa hauria de ser diferent. Però això no és nou, moltes persones ja han dit això. Però jo seré més concret. Parlaré de l’ETSAVallès. Explicaré perquè crec que té moltes mancances tot i que crec que segurament és el millor lloc d’espanya per estudiar arquitectura, i jo estic molt orgullós d’haver-hi estudiat.

Segurament és “tant” bona escola perquè és “nova” i hi ha molts pocs vicis, comparat amb les centenàries ETSAB, ETSAM, ETSAS… És a dir, la “joventut” fa que l’escola sigui entre una casa de barrets i una casa de fills de barret (entenen barret com a eufemisme de puta… no sé si m’entens?). És a dir, la tradició del gloriós sistema universitari heretat del franquisme és de funcionaris que ostenten el poder amb mà militar. Però al Vallès, la manu militari dels funcionaris és més de boca que no de fets. El què ens passa és que cadascú fa la seva i passa dels altres. Evidentment, desprès al Bar despotricaran de “la merda de l’hivernacle” i aquella altra merda de no sé què, i de com és possible que aquell associat de merda faci aquella merda al TAP (molt escatològic tot plegat). Alguna vieja gloria encara li queda el rigor mortis d’elevar les seves queixes de Bar de la Junta d’Escola per aconseguir acords de Junta que tampoc és compleixen. Però la realitat és que al Vallès cada professor fa el què li dona la santa gana, tant per bo com per dolent. I aquesta característica és la que fa que els Vallès sigui viu. Tenim alguns professors genials. I no només professors genials, sinó que tenim uns quants duos i trios dinàmicos brillants. I, com a part negativa, també tenim molts genets de l’Apocalipsi. I una altra cosa genial és que els estudiants atorgarem al mateix professor això de “duo dinàmico” o “genet de l’apocalipsi” segons els gustos, i això també és fantàstic. Som una escola tolerant i diversa.

Però el què també és veritat és que quan el Vícotr Seguí, el Pere Fuertes o el Roger Sauquet expliquen les virtuts de l’escola als estudiants de nou ingrés o als del màster, expliquen els Solars Decathlons i no pas el fantàstic TAP V d’habitatge o l’encara millor TAP VI de màster Plan urbanístic. (eh, poca conya, em va agradar molt fer els 2 TAPs, encara que la meva professora de TAP VI estigués 2 mesos de baixa i sense fer classe va estar molt bé… o potser va estar bé per això….). La part potent del Vallès són: el Robert Brufau, els Solar Decathlons, el TAP IV de l’Amadeu, el Josep i el Lluís (l’escindida part d’urbanisme ja no mola tant, perquè no sé si els vells ho sabeu, però ara el TAP IV ja no és un sol taller, són 2 tallers…), el PUd del Dani i el Coque, les assignatues de Tecnologia…. Tant és així que pel màster habilitat la direcció va seleccionar la flor i nata (dit per ells mateixos) dels professors per fer l’assignatura troncal de projectes: Marta Serra, Roger Tudó, Claudi Aguiló, Adolf Sotoca….. Curiosament quasi tots ells tenen un contracte que fa pena perquè són joves i amb idees allunyades de les “directrius” dels funcionaris amb rigor mortis tipus A. Què estan fent al Màster habilitant? Arriben en un entorn, un lloc, i comencen a analitzar i detecten oportunitats i  proposen solucions. Això no és nou, però a l’escola els primers en fer això van ser al TAP IV del Coque, Dani, Amadeu i Josep. Desprès importat al PUd i a altres TAPs. Curiosament al Màster habilitat no es dediquen a fer unitats agregables i repetir-les infinitament amb brise soleils gegants de formigó, NO! Es dediquen a fer coses d’anàlisis i propostes controlades, necessàries i reals.

L’ETSAV és una bona escola perquè quan els bons professors han volgut apartar-se del camí marcat, ningú els ho ha prohibit, i no ho han fet per una estranya barreja de desconeixement, mandra, desídia i impotència. Sí que és veritat que quan l’escola estava dirigida pel Joan Puigdomènech les coses passaven per convenciment i confiança en els professors. Al Joan li agradava que s’experimentés i els professors tinguessin iniciativa. Però d’això ja fa anys…

Com a anècdota significativa, quan l’equip del Solar Decathlon 2010 va acabar deixant un forat de 50.000€, els estudiants no van trobar cap professor que volgués donar la cara pel Solar 2012, i el Joan no va dubtar en posar-s’hi al davant. En canvi el juny passat quan 120 estudiants, amb suports de professors, van demanar de presentar-se al Solar Decathlon Dubai diecció s’hi va negar. Certament qualsevol cosa finançada pels Emirats àrabs té mala pinta quan parlem de sostenibilitat, però no deixava d’oferir L’OPORTUNITAT de fer un projecte que no té igual per a l’estudiantat. L’argument oficial esgrimit era que “Dubai i sostenibilitat són antagònics” (i hi estic d’acord!). També hi ha un argument de més pes per ells i és que RESSÒ vam tancar amb 16.000€ de dèficit (13.000€ són impagament de patrocinadors!). Però si l’ETSAV tenim un 8.32 enlloc d’un 5 és gràcies als projectes i aprenentatge viu que hi ha al Vallès. Tenir la nota més alta de Catalunya i 3a de l’estat bé val 16.000€ (i més en un moment on parlen de tancar escoles). I de fet, m’atreviria a dir que hi ha un 3r motiu que explicaré al proper post.

Com ha de ser l’ensenyament del futur? Transversal? Interdisciplinar? Fomentant l’autoaprenentatge? Vinculant al empresa a la universitat? Vinculant la recerca amb la docència? Treball en grup? En Anglès? Aproximant-se a la realitat? Com tot ser que un projecte que reunia TOTES aquestes característiques es vetés per la direcció? Aquesta mala decisió del juny crec que va ser un gran error. D’acord, era Dubai i petrodòlars, però la formació que haurien obtingut els estudiants ara mateix no té equivalent. I el què és pitjor, no s’està treballant perquè hi hagi una alternativa similar ni a curt ni a mitjà termini.

Resumint i acabant, el Vallès despunta gràcies a que impera la llibertat de càtedra. O dit d’altra forma, perquè per sort no hi ha la manu militari o rigor mortis de “les grans escoles” ni de les viejas guardias. Visca l’anarquia!

Més TAPs (primavera 2014)

Avui hi ha hagut la presentació dels TAPs de lletra, actuals tallers de matèria (aprofito per demanar que es torni a l’antiga nomenclatura, que és molt més mnemotècnica). Vull que quedi per escrit el comentaria de la Rosa quan ha explicat que un estudiant que havia fet tot l’antic TAP F (actual PUC) al final de tot va descobrir que havia matriculat el PTEF (antic B)…. Et venen ganes de morir, suposo….

En general haig de dir que avui he sortit content. M’ha agradat veure que la majoria dels 8 tallers (es diguin com es diguin) ja no ens expliquen que s’han de 14’5 m2 de lavabos+12 m2 de lavabos adaptats + 53 m2 de cuina +…. Crec que podem estar contents que la majoria de tallers plantegen programes molt més oberts i que seran el resultat d’una investigació per part de l’estudiant. També és cert que no tots… encara queden TAPs que et diuen el què has de fer i com ho has de fer…. Però vaja, mica en mica s’omple la pica! Crec que podem estar contents que cada cop hi ha un salt més important entre els antics TAPs de lletra i els nous.

Entrant en comentar un per un…

PTA: (antic G): Magda Mària. El taller més conservador de tots, tant és així que ni es molesten en intentar maquillar-se (com fan altres). L’únic canvi que hi ha hagut en anys és el canvi forçat del nom del taller. A mode de curiositat, és l’únic taller que han presentat asseguts a la taula (per altra banda és quasi l’únic que han usat micro garantint que se’ls pugués sentir). Ah sí, feien una residència, aquest cop d’avis, a Barcelona. La metodologia la de sempre: unitat, repetició, agregació, bla bla bla.

PTB: (antic A) Coordinadora: Jordi Parcerisas. Fan un equipament a un solar a Sarrià. Però aquest cop el Jordi continua explorant el què ja va començar el quadrimestre passat d’usus flexibles i tal. Mica en mica va fent el tomb cap a un programa més trobat per l’estudiant. Tot i que, a jutjar pel què va ensenyar el quadrimestre passat, els resultats continuen sent força estrictes i regulars.

PUC: (antic F) Coordinadora: Franc Fernández. Intervenen a Barcelona en general. Plantegen 3 formes de fer el Taller: temes proposats per ells, temes proposats per un tècnic de l’ajuntament (crec que aquest era el perfil extern que deien), o tema lliure (segons el cas). És interessant, com sempre, la interescalaritat i visió metropolitana. Un bon TAP a fer, sí senyor. Vull afegir que la presentació, tot i que irregular, tenia diapositives de molt bon gust!

PUD: (antic E2) Coordinadora: Coque Claret. Continuant amb els experiments, fan un TAP del RESSÒ. El Taller està enfocat als actuals membres de l’equip del RESSÒ. Personalment, com a membre de l’equip del RESSÒ, me n’alegro. Com a delegat, crec que és una llàstima que la seva línia de projectes es perdi, almenys de forma oberta, pels altres estudiants. Però vaja, només serà un quadrimestre.

PTEE: (antic D) Coordinadora: Pere Fuertes. Treballen a la zona de Singuerlín, uns blocs molt vistosos des de l’entrada de Barcelona pel Besós. La veritat és que crec que és un lloc molt interessant, i m’agrada que no sigui un tema tant “sexy” (com diria cert professor de construcció) com eren la Fundació Tàpies o l’antic Hospital de St. Pau Sta. Creu. Ara bé, curiós que abordin una urbanització sense ningú de urbanisme…. (potser tinc raó en dir que cal fondre tots els departaments en un de sol….).

PTEF: (antic B) Coordinadora: Santi Soto. Com ha dit el Cap d’Estudis, mai havia passat que els professors no poguessin presentar el taller, per problemes puntuals…. Però el Cap d’Estudis ha dit que era una biblioteca i escola bressol al Poblenou. Un d’aquests TAPs on et descriuen fins el darrer m2 que has de programar. (vaja, un TAP per aquell que no es vol complicar la vida ni analitzar gaire. Vaja, un PFC per anar per feina)

PCG: (antic C) Coordinadora: Xavier Perxas. Haig de reconèixer que m’ha sorprès gratament. La presentació m’ha semblat força ben feta i innovadora. Ara bé, em temo que una vegada més el problema no és del tema, sinó que els professors no acaben de funcionar. I això no és perquè siguin mals arquitectes, ni tampoc perquè tinguin mals alumnes… potser té a veure amb els horaris que fan… També haig de dir que alguns amics meus l’han fet, alguns d’ells bons, i tampoc en parlen tant malament… quelcom tindrà de bo…. El tema/lloc, el mateix del quadrimestre passat: immoble d’Urgent amb Floridablanca.

PCH: (antic E1) Coordinadora: Xavier Vancells. Repetint tema del quadrimestre passat, però com que és un tema, l’antiga fàbrica Almar a St. Cugat/ Cerdanyola, tant ampli i que ha donat respostes tant variades que podem passar per alt que repeteixin lloc. A més la visió de la Marta Serra dóna tot un nou enfoc al taller.

Festa dels TAPs, (segones parts mai van ser bones, diuen…)

El passat dimecres 15 de gener del 2014 es feu la II Festa dels TAPs. Malauradament l’assistència fou irregular (tant irregular que fins i tot jo que ho vaig muntar vaig haver de marxar 1 hora), i menor que l’any passat. Malgrat tot això és bo i dolent alhora: és dolent que tingués menys seguiment i participació que l’any passat. Ara bé, per haver estat muntat amb 8 dies i sense suport institucional (pressuposant que la DEAV no és prou institució). Abans de seguir, vull agrair molt especialment a tots els professors (eminentment joves, encara que alguns només d’esperit) que van estar d’acord a fer-ho corre cuita, als estudiants que van fer l’esforç de prepara la presentació (en detriment de la seva salut), al Duatis (DEAV) i molt especialíssimament al Xavi Ros (membre únic del “Jury” unipersonal).

La primera crítica és per l’escola (i direcció) per no haver-ho organitzat ells, ni haver fomentat que s’organitzés. Crec que aquest acte és dels millors que es fan a l’ETSAV. L’any passat vaig estar contentíssim que es fes (tant que enguany he decidit organitzar-ho tot, quasi, jo solet. Haig de reconèixer que en algun moment m’he sentit idiota per fer-ho contra molts que deien que no…). És l’únic acte on està convidat a participar tots els membres de l’escola com a protagonistes (excepte PAS, que no són protagonistes, però estan convidats igualment!). Altres actes similars són les festes (i vetllades arquitectòniques) que organitzem la DEAV…. però crec que tots estarem d’acord en què no tenen el mateix… mateix… catxet…

També reconec que els anteriors organitzadors, Roger S., Amadeu S., i Tomeu R., no tinguessin ganes de repetir-ho perquè van acabar molt cremats, i em consta que van rebre moltes crítiques internes de molta gent (sempre he trobat genialment desanimador les persones que només critiquen sense fer res…. no perquè tinguin raó, sinó perquè són repetitius, es té una sensació de “déjà vu” constant i tediosa).

Allà, durant l’acte, no era lloc ni moment per assenyalar els TAPs que no van venir, ara potser tampoc és el moment (ni tampoc és elegant) però, com que ja he aprovat TAP X, “por lo que me queda en el convento…”. No puc entendre com els TAPs II, III, V i G (només Deu sap com es diu ara el TAP G!) no van venir. Reconeixeré que el TAP II es va excusar degudament, tot i que haguessin pogut enviar als estudiants sense professors. Però deixant aquest TAP a banda, com pot ser que els altres 3 no assistissin?? Més encara quan el V i G tenien acte propi el mateix dia. El TAP F (Llop, Fernàndez i Rull) també el tenien i van irrompre’l per venir a presentar. Sé que era precipitat. Però si 10 dels 14 TAPs van considerar que valia la pena l’esforç, alguna cosa em fa pensar que aquests 4 TAPs es van equivocar en no ser-hi. No reproduiré les crítiques d’algú als absents, però se’ls titllava de “retrògrades que els feia vergonya ensenyar el què feien” (això és una cita apòcrifa sintetitzada per mi). Curiosament, o no, (tot i no creure en les coincidències) els TAPs II, III, V i G són els TAPS que crec que més revisió els cal de l’Escola. N’hi ha altres que els poso en qüestió, però aquests els que més. Seguidament ho exposaré.

Sens dubte el més gran encert (a part de l’acte en si) fou el convidat Xavi Ros. Amb la seva elegància va expressar molt més del què deia. Crítiques que es van fer sentir molt sense so van arribar i van originar debat. Debats molt interessants que malauradament van durar massa poc, i van ser massa poc compartits. Gràcies Xavi.

I el més gran desencert (a part dels TAPs  absents) fou que no vaig/vam saber demanar als companys que fessin presentacions amenes i dinàmiques. Evidentment, com van dir alguns al final, aquestes presentacions no es poden convertir en un “aquí hi ha la porta” i “aquí hi ha una grada”, i “això és la secció constructiva que ara tampoc explicaré” (si no l’has d’explicar no cal que l’ensenyis!!!). Perquè aquet acte sigui suportable (per dir-ho en positiu i no dir “que no sigui insuportable), cal que les presentacions siguin molt més curtes i concises. No han d’explicar el projecte, sinó transmetre l’esperit del projecte. Realment alguns no ens sabem explicar massa bé… De cara a la propera “Festa dels TAPs” caldrà millorar les exposicions.

Entrant en matèria….:

TAP I (bases pel projecte I): com sempre continuen amb els exercicis clàssics de sempre. Sempre fan els mateixos exercicis (el sempre és un al·literació). El Xavi va fer una reflexió al respecte…. però estic d’acord que és complicat d’afrontar. Sí que diré que, per mi, els projectes més ben grafiats eren aquests, sobretot perquè eren intencionats.

TAP II (bases pel projecte II): si haguessin vingut hauríem vist que sempre fan el de sempre. Però més caòtic que al TAP I.

TAP III: si haguessin vingut hauríem vist que sempre fan el de sempre dels sempre (potser pel què havien d’ensenyar no calia….). Estic molt d’acord que la coberta és un element molt important de l’arquitectura… però n’hi ha altres. De fet només cal veure com any rere any fan les mateixes maquetes genials a inici de curs (de fet jo, si fos murri, agafaria la maqueta del meu edifici i li canviaria la plaqueta dels noms. Fins i tot podria escollir quina de les versions de maqueta colar per meva!)

TAP IV: memorial 1714 a la Plaça de la Mercè. Crec que entre l’equip de professors i la metodologia el resultat és bo. Sobretot perquè varien curs rere curs, i innoven. Ara bé, potser crec que els resultats son millor els del quadrimestre passat. Però sense cap mena de dubte crec que és un taller únic i a mantenir de l’ETSAV.

TAP V: si haguessin vingut hauríem vist que sempre fan el de sempre. Això sí, han introduït l’innovador element de fer estudis/habitatge a més a més dels tradicionals habitatges. (Això és innovació!)

TAP VI: Ja vam debatre allà llargament fins a quin punt era un TAP pertinent o no… tot un debat! Personalment diré que tot i que el nivell del què vaig veure em va semblar bé. He notat molt poc canvi, massa poc canvi, en aquest TAP coordinat aquest quadrimestre per projectes, en concret l’Enric Massip (en el darrer TAP amb urbanisme d’ell vaig veure globos (d’aquells del Willy Fox) amb habitatges penjats lligats de les mançanes de l’eixample)

PTA (antic G): Si haguessin vingut hauríem vist el mateix de sempre: mòduls corbusiants que es repeteixen per formar una presó, habitatges, escoles, monestirs…. vaja mòduls que es repeteixen per crear qualsevol cosa (aquesta metodologia es repeteix des de temps immemorials! I continua tant vigent com sempre!). Els altres professors de TAP haurien de prendre nota d’aquesta metodologia (pel bo o pel dolent a criteri propi).

PTB (antic A): Un equipament a Valldoreix. No és un TAP brillant com a proposta, però sí que permet fer un TAP típic molt efectiu pel PFC.

PUC (antic F): Intervenir a l’entorn dels Passatges a l’entorn del Besós. Com sempre en ofereix propostes innovadores i variades, cosa bona. Tot i que, personalment, diré que alguna proposta em semblava passada de voltes. Però vaja, que molt bé, visca la varietat!

PTEE (antic D): repensar el Moll de Barcelona (en honor a la veritat diré que me’l vaig perdre, i m’abstindré d’opinar, cosa estranya en mi)

PTEF (antic B): residència de jubilats a Beijing (en honor a la veritat diré que me’l vaig perdre, i m’abstindré d’opinar, cosa estranya en mi)

PCG (antic C): intervenir en un vell edifici de l’eixample (en honor a la veritat diré que me’l vaig perdre, i m’abstindré d’opinar, cosa estranya en mi)

PUD (antic E2): Intervenir a la vessant nord de Collserola (aquest l’he fet jo). Està molt bé, sobretot perquè, almenys encara, és un forma innovadora i real d’afrontar l’arquitectura. Com vam dir en la sessió pròpia “els TAPs de l’ETSAV es plantegen la resposta, PUD es planteja la pregunta” (crec que és un comentari del tot encertat!)

PCH (antic E1):  Intervenir a la vessant nord de Collserola, concretant en les bòbiles abandonades. Una versió molt més tectònica i concreta del PUD s’ha adaptat molt des de l’antic TAP E. Jo que vaig fer el E fa anys crec que és el TAP que s’ha adaptat més i ha canviat més dins d’ell mateix. Per tant crec que és excel·lent la feina que fan.

En definitiva i amb crítiques incloses la valoració global que en faig és molt positiva. Lamento, de nou, les absències, i demano a l’escola que l’organitzin de forma digne i amb temps de cara a la primavera.

Nous noms, Com sempre (tallers tardor 13)

Avui dimecres 5 hi ha hagut la presentació dels TAPs de segon cicle (des d’ara queda prohibit dir TAPs de Lletra). Ara tenim els fàcilment recordables: PT (a), PTE (f), PC(g)… Val a dir que ja fa un any que ens preparen, tot i que de forma de light, ja van introduir el “E1” i “E2”, enlloc de fer un taller “H”. Però no han de fer por els canvis! La nova nomenclatura és molt lògica:

PT= Projectes + Tecnologia | PTE= Projectes + Tecnologia + Estructures | PC: Projectes +Composició | PU: Projectes + Urbanisme . Fins aquí senzill. Després apareixen les lletres, de la “A” a la “H” (cosa que fa una any no es va voler). Però cal dir que és complicat que ara hi hagi lletres i abans també, més encara si no es correspon. De fet hi ha una explicació molt senzilla per la quan ara el TAP “G” és el “A” i el TAP “C” ara és el “G”. Però com que la explicació és senzilla però no curta, i caldria fer una redacció de 1000 paraules per explicar-ho, a més a més de remuntar-me al pla del 1978, ho deixaré aquí. Només preguntar-me com la gent anomenarem als TAP de lletra (Requiescat in Pace)…

Però en el fons hi ha un motiu senzill per canviar de nomenclatura (i no em refereixo als professors que volen destruir els TAPs de lletra en si), sinó que hi ha un objectiu pedagògic: canvi de Pla d’Estudis (sí, aquest canvi es fa perquè els companys de Grau) implica canvi d’assignatures. D’acord, és cert que després de la presentació d’avui els gats vells sabem que només han canviat d’ordre de presentació. Però de mica en mica s’omple la pica. Estic segur que més aviat del què ens pensem els Tallers de segon cicle també canviaran!

Entrem en matèria:

VII 2 grup PT (a) (antic TAP G): (a que és fàcil de dir?) La residència d’avis, trending topic del dia (els professors pensen en el futur?) que ens presenta la Magda Mària té mateixa pinta que ha tingut el TAP G fins ara. De fet el Pablo Garrido ja ho ha dit durant la presentació. I una vegada més la Magda decideix deixar en suspens a on serà l’emplaçament, segon trending tòpic de la jornada (per què tant de misteri? Fa por que els estudiants estudiïn l’entorn de les preexistències? Fa por que vagin en massa al lloc i el malmetin? O senzillament és mantenir la tensió del TAP?). Sigui com sigui, el plantejament tecnològic del Taller està molt bé. Però, al meu humil parer d’estudiant de TAP X, el plantejament projectual està fora de lloc. És una metodologia docent que podria ser interessant per nivells inicials o més teòrics. Plantejar un possible PFC com si fóssim Le Corbusier, crec que és anacrònic, per 50 anys. Tot i això és un taller que té, en general, bona acollida per part dels estudiants

VII 1 grup PT (b) (antic TAP A): El Jordi Parcerisas ha començant com sempre, amb un plantejament filosòfic seu. M’imagino els pobres Erasmus que: no entenien el Català, encara que l’haguessin entès, no l’haguessin sentit perquè no usava micro, veient aquella imatge gegant d’una balena durant 2 minuts, es devien haver pensat que s’havien equivocat de facultat! Però no, després de l’animalada en Parcereisas ja ha recuperat el seu to habitual: plànols, metres quadrats, 2015m2 d’aparcament…. fins hi tot ha tornat al mateix programa d’escola de música, no fos cas que les animalades ens despistessin massa. Però ha introduït una variable molt interessant: compatibilitzar escola bressol amb escola de música ja que els horaris són compatibles. Esperem que els futur usuaris no els importi tocar pianos bavejats, ni clavar-se faristols als ulls per accident.

VIII 2 grups PU (c) (antic TAP F): el Franc Fernández i cia han continuat amb la seva línia habitual. De fet han tornat a un vell emplaçament seu: la desenbocadura del Besós. No sé perquè repeteixen, per què no el Llobregat? Que no tenen tots dos lleres, aigua, flora i fauna? Que si el punxen no hi surt ronya? Que si els desvien no pateixen? En tot cas, mantenen les seves connexions Europees, i aquest cop és una col·laboració amb uns institut de recerca parisenc, d’aquí l’afrancesa, i amb charme nom de “Passages”. Certament que el taller Franc-Llop-Rull no ha tingut canvis significatius, però, per què canviar un taller que funciona?

IX 2 grups PTE (e) (antic TAP D): Curiosament aquest taller d’en Pere Fuertes canviarà, però no encara. Aquesta serà la darrera edició del “cicle” “Condicions Temporals” (quina serà la pròxima temàtica?, segur que serà igual de trencador que aquest cicle). Certament l’eclèctic criteri de selecció d’emplaçaments es continua imposant i ara investiguem el moll de pescador del port de Barcelona (un company m’ha informat durant la presentació que és un port d’entrada de molts estupefaents, és rellevant pel TAP?). De ben segur que com sempre els estudiants es continuaran barallant per emplenar les places. Parlant de baralles, avalo que les discussions al taller són importants, però sense passar-se, que jo vaig discutir-hi tant que em van posar un 3. Però vaja, això és aigua passada, ni jo presumeixo d’haver-lo suspès, ni ells d’haver-me suspès, però he trobat divertida l’anècdota, coses que passen.

IX 1 grup PTE (f) (antic TAP B): Aquí sí que hi ha hagut canvis! Ha aparegut el Joan Curós, que en principi no hi era perquè ara estarà investigant i no podrà ensenyar tot el què sap. Però ens ha deixat el Santi Soto de responsable. Aquí es farà una residència d’avis de Beijing. Podem dir que serà el taller del “ser i no ser” (continuant amb Shakespeare) o millor dit “ser-hi o no ser-hi”: el Curós, el Bravo i el Lloc i seran però no hi seran. Val a dir que és interesant plantejar-se fer un exercici en un entorn urbà tant complex i diferent com és Beijing. Ara bé, també és veritat que és qüestionable construir en un lloc real tant llunyà, alhora que contribuir a la orgia constructiva de la Xina. Però no es pot negar que és diferent.

X 2 grups PC (g) (antic TAP C): Sense dubte la presentació més diferent de totes! El Coque, fins hi tot, l’ha coronat com la millor presentació de la jornada! S’ha de reconèixer que presentar un Taller sense dir ni programa, ni lloc és atrevit. Realment els estudiants que s’hi matriculin sí que podran dir “no sabia on em ficava”…. Però a això jo respondria “per què t’hi vas ficar?”. Sens dubte el canvi més remarcable del EX-TAP C, alhora que lamentable, és que el Josep Maria ja no serà professor del Taller. Ell era el professor que més despertava l’interès per fer el mencionat taller. Ja veurem…. És evident que les persones que pensin que aquesta presentació sense quasi diapositives, sense lloc, i sense programa és fruït de la poca feina dels professors s’equivoquen. Tot això és fruit de la moda pel misteri del tallers de segon cicle (que ningú pensi coses que no són!)

VIII 1 grup PU (d) (antic TAP E2): (que ningú pensi que PUD ve de PUDor, sinó que ve de Projecte+ Urbanisme (d)!) El taller del Coque presenta pocs canvis en si. Tot i que hi ha hagut canvis (de fet han canviat el mateix nom del taller durant la presentació! Han canviat de TUD a PUD, certament un nom aparentment més pestilent). Un altre canvi és que es canvia el marc del taller, ara forma part d’un mega marc que engloba ETSAB, Salle, UIC.. PC(h). Vaja que és un taller petit però molt gran! Ara bé, s’ha de reconèixer que aquesta presentació del taller, després de 3 edicions de la mateixa presentació impressiona ja poc (més encara després de la flamant presentació misteriosa del TAP C!). Tot i això, crec que és de justícia aplicar el mateix comentari que al EX-TAP F: si funciona, per què canviar-lo?. Aquest TAP continua sent el més innovador i, almenys per mi, el que ha ensenyat els treballs més interessants (encara que també hagin estat els únics, no els treu mèrit). Vaja, un EX-EX-TAP IV millorat i ampliat.

X 1 grup PC (h) (antic TAP E1): La tornada del Xavier Vancells també ha comportat la tornada a les obsoletes fàbriques. Encara que aquest cop emmarcades amb aquest mega marc explicat abans. Tot i que sol ser interessant, com sempre, han afegit una professora jove i innovadora: la Marta Serra. Que durà amb ella tot un univers de socialitzat, col·lectivització, cooperació, participació…. vaja, tot un digne hereu del plantejament de l’esperit 15-M. De ben segur que estarà bé.

Arribats aquí, alea jacta est! D’aquí a poques hores (degut a la meva vespertina hora, unes més) tocarà fer una decisió. A veure si aquests canvis de nomenclatura comporten canvis en els patrons de demanda dels tallers. Pel què fa a com n’anomenarem els estudiants als nous noms, jo, en vista de les presentacions d’avui, els continuaré anomenant TAP A, B, C, D, E1, E2, F i G…. Potser el temps, l’edat, o els canvis dels professors em faran canviar… potser canvien les coses…

Els problemes de la Re-unificació (ETSA?)

etsa

D’acord amb el Consell de Govern de la UPC (que a cada sessió aprova coses més extravagants i controvertides) s’està estudiant la unificació de les dues escoles d’arquitectura de la UPC en una mateixa escola amb dos centres i oferta diferenciada de graus i màsters. Aquesta sentència, que vol dir qualsevol cosa, s’ha d’aprovar definitivament, sigui el què sigui, al juliol pel mateix Consell de Govern. Per proposar el què es farà s’ha creat de forma oficial una subcomissió amb els dos directors de les escoles (Segarra i Seguí) i dos vice-rectors de la UPC (Mariño i Bosch). Fins aquí és l’únic que és de cert i verídic.

Com és evident, amb un anunciat tant vague, de ximpleries i especulacions no en falten (em sorprèn, però, llegir les més gran absurditats de persones respectables….). Però també és comprensible ja que els agents responsables fan tot aquest procés de forma massa hermètica.

És cert que també ha coincidit amb una comissió encarregada per la Generalitat (el CIC de fet) sobre el futur de l’ensenyament d’Arquitectura i Edificació. Però és igualment cert que aquest document especifica molt poc, excepte pel què fa a l’estructura de la carrera, i no diu què ha de passar sobre la possible unificació.

Ara com ara tenim l’ETSAB amb 3145 estudiants i l’ETSAV amb 1011 estudiants (segons el cens de les darreres eleccions de la UPC) i tenen una oferta de places pel proper curs, aprovada per la UPC,  igual que sempre de 380 i 120 estudiants respectivament. Amb aquestes xifres a la taula és quasi impensable pensar que hi haurà qualsevol afectació rellevant de cara als estudiants aquest setembre del 2013. I em refereixo a pensar que només es farà primer a una de les dues escoles, i quasi 100% impossible pensar que tot el grau es cursarà a una sola escola a partir del setembre. I és quasi impossible, per no dir impossible del tot, perquè la UPC decidirà què fer al juliol, quan la Generalitat ja haurà oferta i assignat les places pel proper curs. Per tant és dificilíssim que hi hagi afectació pel curs que ve. Uns altres temes són què passarà de cara a propers cursos o què passarà amb la plantilla de professors.

De cara a propers cursos (14-15, 15-16…) és tot més incert. Quins són aquests elements d’incertesa?

–          Entre les dues escoles hi ha 4 plans d’estudi diferents en dansa. 2 en extinció i 2 de grau. I de fet, potser n’hi acabaria havent 6, ja que les dues escoles tenen interessos en què no surti ningú amb el Pla del 2010, sinó que es canviïn al proper Pla d’estudis.

–          Les durades dels estudis a les escoles són molt diferents. A l’ETSAB duren un 9 anys de mitjana i a l’ETSAV 7 anys.

–          Europa ha elaborat una directiva segons la qual per ser Arquitecte a Europa s’ha de fer un grau de 4 anys + 2 anys de pràctiques o 4 anys de grua + 1 any de pràctiques + 1 any de classes. Aquesta directiva està pendent de veure com s’arriba a implantar a l’estat. Aquesta directiva potser tarda 1 any, o 2 anys… o potser no s’arriba a implantar mai.

–          A arquitectura estem pendents de veure si implantem el màster habilitat, ens quedem com estem, o implantem directament la directiva europea un cop l’hagi validat el ministeri.

–           La UPC té previst augmentar els estudiants de màster i disminuir els de grau.

Per tant qualsevol intent d’unificar les escoles i fer un sol grau a una escola o opcions similars té tots aquests problemes. A més a més del fet que el Vallès té una capacitat per uns 1200 estudiants (dubto que es pogués arribar a augmentar gaire la capacitat…). Tots aquest problemes indiquen que el procés de unificació es faria mica en mica, i duraria diversos anys, SI S’ARRIBÉS A FER.

Aquí també entraríem amb el problema i pica-baralla de qui es quedaria el grau, qui el màsters, i quins màsters. Tampoc és descartable que quan ens unifiquéssim es fes el què ha proposat algú de fer graus especialitzats, i es repartissin els graus. Com ja s’ha dit pot passar qualsevol cosa. La setmana passada sembla que van filtrar que es faria el Grau al Vallès, i la resta, màsters i doctorands, a Barcelona (cal tenir en compte que està previst augmentar els màsters, tant en nombre com amb estudiants). Però alhora també s’ha dit que com que al Vallès tenim millors indicadors en recerca (segons el vice-rectorat de recerca) es faria el Grau a Barcelona i els màsters i doctorands al Vallès. Tots dos rumors dits per càrrecs notables. Per mi aquests rumors contradictoris només volen dir una cosa: qualsevol cosa pot ser.

Però jo crec que el major perill és que d’aquest procés de unificació en surtin perjudicats els professors més dèbils a nivell contractual (associats, ajudants….). Cal tenir molt present que divendres passat el Consell de Govern va donar llum verda a una retallada al pressupost que preveu eliminar 250 professors “dèbils” (associats, ajudants, col·laboradors…).  Aquesta retallada, per més compromisos que hi hagi amb arquitectura, no auguren res de bo. I qui són els associats (els de Barcelona ho sabran perquè estan en vaga)? Són el professors que tenen més activitat professional i que venen a ensenyar el què aprenen en la vida professional. Entrant amb els tòpics són els “joves”, “entusiastes”… I per mi aquest és el principal problema: la reunificació comportaria una disminució progressiva d’estudiants a mitjà termini. I a menys estudiants més professors, per tant farien fora els “dèbils”. Fer fora als “dèbils” vol dir quedar-se amb els funcionaris (inamovibles), que tenen una mitjana d’edat molt alta i que ja van aportar tota la frescor en el seu moment. Són els que ja ho van donar tot per arribar a on estem ara. Per altra banda són molt valuosos, ja que aporten experiència, saviesa…. però a l’arquitectura també cal sang jove i en contacte amb la realitat! Cal renovació!

Un altre gran problema és que la unificació difícilment mantindria el tarannà diferenciat (molt diferenciat!) de les dues escoles. Jo mai de la vida se m’acudiria anar a estudiar a Barcelona (i dubto que els de Barcelona vulguin anar a estudiar al Vallès!). I no parlo de geografia! Em refereixo a docència! Els barcelonins van escollir veterania, renom, la gran, impersonalitat… els vallesans vam escollir la jove, emergent, petita, personalitzada…. Cadascú té el què va escollir. Sense entrar a dir quina és millor o pitjor, cal tenir en compte que surten arquitectes molt diferenciats d’una o altra. Seria un perill pel prestigi de l’arquitectura catalana uniformitzar criteris.

Mantenir les dues seus, amb una sola escola, i perdre els diferenciats mètodes docents i el planter de professors excel·lents que tenim seria la mort amb vida. Crec que potser és encara més important mantenir els professors (almenys al Vallès el mètode recau en els professors sobretot!).

Si ve sembla inevitable repensar l’ensenyament de l’arquitectura. La pressa i voluntat anihiladora del Rectorat és el què ens està matant, i contra el què hem de lluitar. Puc estar d’acord que és absurd que  la UPC tregui al mercat 500 arquitectes anuals a l’atur. Però el canvi passa per molts aspectes: disminuir l’entrada, diversificar les sortides, escurçar el grau per permetre que, amb una formació bàsica, s’especialitzin en altres professions…

Sigui com sigui hem de mantenir els nostre professors, i amb ells mantindrem els nostres tarannàs.

RE-presentació de les Lletres

Breument, ja que tots tenim feina (jo no tinc més temps per escriure, ni vosaltres per llegir), comentar la sessió dels TAPs.

A: Sala polivalent i Escola de Música a Valldoreix.  Enguany en Parcerisas ens ha sorprès amb una imatge inicial dels Sex Pistols (Con una pistola en cada mano!), enlloc de la seva típica imatge inicial. Aquest grup anglès de punk de referència dels  70, que només van treure un àlbum. El seu tema més popular (segons Spotify) God save the Queen. També ens ha ensenyat imatges del Carles Santos a la inauguració de l’edifici Coderch de la Vella ETSAB. Gran pianista català, i artista. I finalment ha acabat amb Vertumnus de G. Arcimboldo. Aquesta darrera referència no sé si és per l’emperador Rudolf II del Sacre Imperi Romanogermànic (imperialisme?? Està molt monàrquic) , o l’horticultura (a Valldoreix n’hi ha molta, no?)…  suposo que no serà pels seus atributs visuals (digues-me insensible, però Arcimboldo mai m’ha agradat). A sí, també ha dit que faria una Sala polivalent i Escola de música (imperial?) a Valldoreix. Algú potser es preguntarà perquè he parlat tant de coses no arquitectòniques (no ho sé). Però li heu de preguntar al Jordi, jo només transmeto el què m’ha transmès a mi. Potser ha cregut que aquestes referències són més importants que el seu Taller, o potser ha pensat que del seu TAP que no hace falta decir nada más.

B: Centre d’Art a la ciutat d’Olot. Tot i que el tema no és especialment innovador (quants centres d’art s’han fet als tallers? Potser només els artistes ens entenen…), és un tema divertit. I les pre-existències i entorn són interessants. M’ha recordat força al TAP E de les adobaries de Vic. I d’aquell taller en van sortir bones propostes.  Però ara els professors no són els mateixos. Haig de dir que m’ha semblat interessant. Ja veurem els resultats d’aquí 4 mesos. La seva presentació ha seguit l’esquema de sempre, i també ha usat la diapositiva final, com sempre

C: Restaurar Can Monmany de Valldoreix. Seguint amb el seu típic esquema de repetir tema durant el mateix curs, ens tornen a presentar Can Monmany. Això sí, ha incidit de forma molt especial, en la estructura organitzativa, i objectius de taller. I com que repetia, ha passat de forma molt ràpida les imatges de la masia i entorn, total, eren repetides, ja les vau veure el quadrimestre passat. Una anècdota relacionada amb el TAP C, que fan l’entrega final amb A3 (cosa que està molt bé perquè mai hi ha cues per imprimir!, ull a la dada). Fa anys, a la Vella ETSAB hi havia un mític i reconegut professor que feia entregar als seus estudiants sempre en A3. Un dia, un aventurat li preguntà “Per què A3?” (com podia ser entregar en un format no gegant?!? Per Déu, que som arquitectes!). I el prestigiós arquitecte i professors va respondre de forma inesperada “perquè corregeixo als matins al llit i més gran de A3 és un conyàs”. No crec que en Perxas ho faci al llit, però m’hi ha fet pensar.

D: Bloc hospitalari a l’Hospital del Mar de Barcelona. Innovació als tallers! Un programa inaudit als TAPs! Està molt bé intentar abordar la extremíssima complexitat programàtica dels hospitals (i començar fent un ambulatori?), fa temps que havia sentit algú dir-ho. Està bé que s’hagin atrevit a fer-ho. Diria, però, que en tot Catalunya només hi ha un parell de despatxos que facin hospitals (i els fan tots!). Tinc ganes de veure els resultats, ja que el Taller D mai havia agafat programes que necessitessin tant de rigor com aquest. Sort!

E1 i E2: Replanteig  (urbà, tipològic) i buscar projectes  viables a Sant Cugat (Realment costa posar-hi títol curt!). La veritat és que m’ha agradat i no veure les presentacions. M’ha agradat veure com tots dos tallers van per la mateixa línia, més o menys (1 ho fa de forma més tradicionalment arquitectònica, 2 ho fa de forma més innovadora i atrevida), però no m’ha agradat que facin coses tant similars sense ajuntar-se. Jo, per sort o desgràcia, conec bé el tema, i sé les diferències. Però també crec que no té massa sentit que estiguin separats per fer coses tant similars… és estrany. En qualsevol cas crec que ambdós són molt interessants i, al meu parer, dels més interessants (jo faria el 2!… si fes TAP) Cal dir que la presentació del E2 ha estat, amb perdó del A i C, la més curiosa de totes….

F: Revisar EuroLille. El projecte de gran escala, o trans-escalar com diuen ells, a Lille. Projecte interessant, tipus Koolhaas. És curiós veure com passen d’un projecte al Pirineu Català de cert gra petit al gran projecte llunyà de Lille (França). Massa contrast entre tardor i primavera? Ja  diuen que la primavera sang altera! Però de ben segur que el TAP F continuarà amb la seva bona línia habitual.

G: Conjunt Residencial en un Recinte Conventual. Aquest TAP tant mongil (no monegal, aquest és de la tele) ens posa damunt la taula un tema totalment allunya de la crisi del sector: fer un monestir o convent (perdoneu la meva mala cultura cristiana). Realment m’ha sorprès no veure la Tourette, com pot ser? Si és el monestir de l’arquitectura per antonomàsia! (de debò, us recomano molt passar-hi una nit). Malgrat que ignoro quants anys fa que no es construeix un convent, em sembla el TAP G més interessant que han presentat fins ara. Però també em planteja que estant acabant les possibilitats d’unitats habitacionals agregables… Durant la seva presentació se m’ha acudit (hi és verídic) que a la propera poden proposar fer una presó. Seria interessant, veure com l’arquitectura es converteix en un instrument represó em sembla innovador!

Més enllà dels temes de cada taller, no té preu veure COM el presenten! És genial veure professors que ens diuen “heu de saber presentar en públic, al PFC se’t menjaran” mentre alguns són incapaços de cenyir-se al temps (ho hauria de dir: que algun és capaç de fer-ho!), o es passen el 80% del temps amb una sola diapositiva inicial… Vaja, realment crec que els Erasmus, si són perspicaços, no els cal saber català per saber a quin taller s’han d’apuntar i quin no (el problema és que si són perspicaços potser fugen d’algun!). Aprofito que parlo de posades en escena per retre homenatge a la presentació de lletra més sorprenent que he vist mai: la darrera (i aquella sí que ho va ser!)del Pere Riera, un video. Ells no van dir res més.

I, finalment, dir que en aquesta edició, per més broma que hagi pogut fer, m’ha agradat la presentació. Crec que hi ha bons i millors Tallers. I potser ha estat per la re-estructuració interna de la secció de projectes (o almenys dels professors joves de projectes!), o potser la sessió de Festa dels TAPs, o potser les retallades que se’ns tiren a sobre… o potser tot plegat! Sigui com sigui, és de les ocasions en què he sortit amb millor gust de boca de la sessió.

El més calent és al PFC

A aquesta setmana que ha acabat hi ha hagut les presentacions dels PFCs a l’Escola, i algun company em va dir “Has d’escriure sobre els PFCs”. Em va fer gràcia el comentari, i li recullo el guant, aprofitant que és un tema que està a l’aire.

Començar per dir que és, possiblement, el tema que més s’ha debatut des que sóc representant a l’escola. L’hem debatut a Comissions Acadèmiques, Comissions Permanents, Juntes d’Escola, i Comissions de Pla d’estudi. També s’ha discutit als departaments, passadissos (fins i tot despatxos!) i, com no pot ser d’altra forma, al bar: l’autèntica àgora de l’ETSAV. És molt difícil escriure sobre els PFCs perquè hi ha tantes opinions al respecte, que difícilment diré quelcom de grat per gaires. Però com que és el meu article personal, diré el què penso.

Però abans, algunes dades objectives, algunes noves, altres reiteratives:

–          A partir de l’entrega del juny hi haurà exàmens de PFC durant dos dies, d’aquesta forma hi haurà més tranquil·litat i major espai: una aula per tribunal

–          Són només 3 crèdits. Tant a efectes d’expedient com a l’hora de pagar

–          S’està estudiant la possibilitat, a nivell UPC, que una sola matrícula de PFC tingui validesa durant 2 quadrimestres seguits, però amb un sol examen. Això ja ho poden fer, per exemple, els estudiants de Camins. Aquesta opció serà quasi segura amb el nou Pla d’estudis

–          Es té dret a un tutor assignat per l’escola si fas el PFC immediatament després del TAP X

–          El Tutor ha de ser arquitecte. És igual si és de l’escola, de l’ETSAB, o el teu pare si és arquitecte.

–          Si tens tutor professor de l’ETSAV, aquest substitueix al Vocal del tribunal. I el Vocal perd la funció. Això cal tenir-ho clar, ja que s’ha donat el cas de diversos Vocals, que essent substituïts pel tutor, han obert la boca més del compte i han perjudicat a l’estudiant.

–          “Només s’admet que resti per aprovar un màxim de 8 crèdits de lliure elecció, que cal haver aprovat abans de la data de l’examen de PFC, o reconegut abans del segon període de matrícula” (segons la normativa)

–          La nota mitjana dels PFCs és superior a la nota mitjana dels TAP X, o la resta de TAPs.

I entrant en matèria subjectiva….

Crec que per resumir-ho hauria de dir que els PFCs de l’escola: Van però no funcionen. Dir el contrari seria faltar a la veritat. És innegable que anualment surten uns 130 arquitectes, i que la majoria no tenen problemes greus per fer-ho (si per greus no comptem l’estrès de la feina!). També és cert des de fa un parell de convocatòries l’escola assigna un tutor a cada estudiant que acaba de cursar el TAPX. I és igualment cert que tenim un secretari de PFC que fa molta feina. Però és igualment cert que és un procés ple d’irregularitats:

–          els estudiants que, pel motiu que sigui, no presenten immediatament després del TAP X no tenen garantit un tutor, tot i pagar el mateix que tothom!

–          no hi ha mecanismes d’apel·lació a la decisió del secretari del tribunal sobre si es permet, o no, entregar. Fet que des de la DEAV treballarem arrel de la queixa d’una estudiant

–          ENLLOC està escrit què ha de tenir un PFC, tot i que quasi tots els PFCs acaben tenint el mateix, si fa no fa. És més, convido a un cafè qui m’ensenyi un text legal que digui específicament què és un PFC! Ningú m’ha sabut dir a quin Reial Decret diu què ha de tenir un PFC. Hi ha generalitats interpretables, però res concret. Si això és així, i ningú m’ha sabut demostrar el contrari (la meva oferta del cafè continua en peu!), que algú de l’escola m’ensenyi PER ESCRIT amb quin criteri objectivable els secretaris accepten (o no !) un PFC a correcció. Crec que els secretaris tenen una mena de Check list no oficial, ja que mai s’ha aprovat pel òrgans competents. Però tampoc n’estic segur.

–          Són molts els estudiants que s’encallen quadrimestre rere quadrimestre amb el PFC pendent. Les raons són moltes, i en molts casos no és pas culpa de l’escola. Però també hi ha molts casos que són responsabilitat de l’escola.

Abans de continuar fem una mica d’història. Abans dels TAPs de lletra, el PFC era continuista amb el TAP X. Els mateixos professors amb qui feies el TAP X després et tutoritzaven el PFC i, fins i tot, eren el tribunal. En crear els TAPs de Lletra, va caldre invertir aquests recursos de professorat del TAP X en els diferents tallers de lletra. Per tant es van “sacrificar” les tutories per poder crear els Tallers de lletra. Això és perquè abans hi havia els TAPs VII, VIII i IX dimensionats com els altres TAPs de número. I el TAP X tenia més professors perquè també s’encarregaven de les tutories i tal. És per això que el TAP X paguem 21 crèdits i fem el TAP com qualsevol altre company que només en paga 14. L’escola va fer aquesta aposta, molt encertada al meu criteri, i que ha permès a l’ETSAV tenir una estructura de Tallers de Lletra “de luxe” (l’estructura! Els tallers en particular són més discutibles!). Algú potser podria dir: és injust! Però s’equivoca: és del tot just, ja que hom, en arribar a TAP X, ja ha fet els tallers previs beneficiant-se d’aquesta estructura. Heus ací perquè, durant molts anys, no hi ha hagut tutories reglades de PFC.

Durant aquests anys, però, sí que hi ha hagut tutoritzacions, no de tothom clar, sinó dels més espavilats (i no ho dic en to pejoratiu!). Durant aquests anys els estudiants que s’han sabut moure per buscar un tutor, l’han aconseguit. Sé de pocs casos que no hagin aconseguit trobar-ne un o altre. Hi ha professors que no han tingut un no per resposta a l’hora de tutoritzar. Per exemple, cal agrair molt la tasca feta durant anys pel Miguel Usandizaga, o el Robert Brufau, i altres que com ells. S’han preocupat sempre pel tema i han adoptat molts PFC. Però també és cert que la majoria d’estudiants han arribat al final sols, i molts d’ells amb queixes.

D’aquests anys també hi ha una lectura positiva. Aquest abandó era com una avantsala (chambre de parade que diria en Txatxo!) del què ens esperava un cop acabats. I aquesta forma darwinista del campi qui pugui ha permès totes les casuístiques: tutors rígids, PFCs lliures, espavilats i també molts desemparats. Però, al meu entendre, aquest desgavell ha estat dolent i injust. Tots som estudiants iguals i paguem el mateix, a tots se’ns avalua pel mateix i tots tenim el mateix títol. No és admissible el caos dels darrers anys, que des de fa un parell de quadrimestres la nova direcció està redreçant mica en mica. El més curiós és que aquest caos no era per desídia, sinó per complexitat. Com ja he dit, n’hem parlat molt, però no s’ha aconseguit trobar mai una fórmula de consens raonable.

Haig de reconèixer que, hi ha una cosa que envejo molt de l’ETSAB, i és el seu sistema de PFCs. A l’ETSAB tenen les aules PFC , són grups de professors de diferents departaments que es reuneixen cada setmana. Cada una amb un línia projectual diferent. Aleshores cada estudiant es matricula a l’aula PFC que més li interessi com a optativa. D’aquesta forma qui vol té un seguiment setmana i treball en grup, i qui vol anar per lliure també ho pot fer. I en ser assignatures de 15 crèdits es pot garantir la docència. Un sistema molt hàbil i clar. Des del meu punt de vista aquest és el millor sistema de PFCs possible, i malauradament no s’ha implantat mai aquí. Tot i que amb el nou PFC de Bolonya es vol tendir a quelcom d’aquesta índole.

I el gran dubte que es planteja (i que ja he anat mencionat) és: per què s’exigeix el mateix tipus de PFC a tothom? Per què tots hem de presentar una planta de fonamentació, planta d’evacuació, planta d’instal·lacions, justificació de l’entorn i detall constructiu e:1/10? Per què són tant rígids amb el què s’ha d’entregar, quan no està escrit enlloc? Per què imposen PFCs iguals, quan a altres llocs (com a Barcelona mateix) accepten PFCs de índoles molt diferents? Aquesta qüestió es veu reafirmada per les circumstàncies actuals. Si l’arquitecte tradicional està en extinció, si la nostra escola fa un esforç per anar més enllà, per què no evolucionem cap a PFC diversos? Hi ha algun tribunal, com el del Carles Llop, que ja admetia cert grau de llibertat. I ara s’ha vist reforçat amb el nou tribunal de l’Albert Cuchí, que acceptaria PFCs de nova generació. Crec que aquest nou tribunal no només és d’allò més encertat, sinó que era imprescindible!

Ja que parlo de tribunals, un comentari molt estès sol ser “no hi ha cap tribunal que se salvi, tots tenen un professor o altre que no vull tenir” Crec que és bo que les tribunals siguin plurals…. però sovint passa que un professor es carrega la feina d’un estudiant de forma gratuïta... Crec que seria bo fer tribunals temàtics de debò. I sobretot fer-los amb amplituds de mires. L’excusa tant utilitzada pels secretaris per no deixar entregar un PFC “perquè li falta la planta d’evacuació” ja no toca. Si un PFC va d’urbanisme, per exemple, no té sentit demanar-li pla d’evacuació.

Crec que tot el procés dels PFCs va millorant amb el temps. Hem passat d’uns exàmens sense cap tipus de tutoria reglada, on es presentava, s’aprovava, patada i al carrer; a un incipient sistema de tutories reglades, i un acte final de comiat.  A poc a poc estem depurant el mètode, i és d’esperar que quan els estudiants de Grau facin un PFC de 30 ECTS tinguin una docència com cal, i els altres defectes del sistema siguin depurats.

Però… fins que no arribi el Grau (o Màster!?), què? En el clima de retallades que estem sembla impensable demanar millors tutories. Realment les administracions i UPC no ho posen gens fàcil per millorar la docència. Però sí que seria desitjable prendre mesures que es poden fer a cost zero, i que reportarien major qualitat a l’escola. Les enumero a mode de resum:

–          Ampliar les mires dels tribunals, si tots no és possible, fer-ne 3 o 4 que no t’invalidessin un PFC perquè no té la planta d’evacuació o la planta de fonamentació. (Seria interessant posar noms als tribunals?)

–          Elaborar i publicar els criteris que empren els secretaris per acceptar o no els PFC segons el tribunal. Si som una escola seriosa, i ho som, no és admissible que els secretaris siguin jutges a sentiment. O el què és el mateix, apel·lant al sentit comú, el menys comú de tots ells. El PFC és un procés seriós, no val el porter de discoteca: “tu no entres” “per què?” “perquè ho dic jo”. La nostra carrera ja és prou subjectiva com perquè un procés també ho continuï sent.

–          Garantir que TOTHOM tingui un quadrimestre de tutorització, independentment de si és seguit del TAP X o no. O, almenys, habilitar un grup de professors “salvavides”, que s’encarreguin dels alumnes que necessiten tutor i no en troben. Per fer-ho es podria treure molt encàrrec dels tribunals i passar-lo als tutors.

–          Seria un repte molt interessant d’afrontar el concepte de PFC col·lectiu. No sé exactament com enfocar-lo (tinc idees, clar que sí). Però si tots sabem que s’ha acabat l’arquitecte renaixentista, perquè ens continuen avaluant com a tal? Cal actualitzar-se! Siguem sincers, no sé de ningú que hagi fet el PFC tot sol! NINGÚ. Admetem-hi i fem-ho un punt fort!

Des del meu punt de vista, el més preocupant i urgent és ampliar el concepte de PFC. Ha canviat tot! El món, Catalunya, la professió, els estudiants… fins i tot està canviat la docència de l’escola… però els exàmens de PFC encara són immutables (excepte el nou tribunal del Cuchí?). Els tribunals han d’ampliar horitzons d’una vegada!

I Festa dels TAPs: El temps no passa

El passat dimecres 16 de gener del 2013 es va celebrar a l’ETSAV la I Festa de Final de TAP. Fou una sessió molt llarga, en la qual es van presentar tots els TAPs de l’escola. Aquesta presentació fou oberta i amb 5 arquitectes convidats. Degut a la llarga durada de l’acte, només van poder comentar els convidats. Dit això, com que  més val tard que mai és una de les meves màximes favorites, anem a fer els comentaris que hagués volgut fer.

Abans que res, felicitar els organitzadors de l’acte: Roger, Amadeu i Tomeu. És de les millors iniciatives que s’han fet a l’ETSAV des que hi sóc. Felicitats!

Entrant en matèria, hi va haver quelcom que tristament vaig reafirmar: el temps no passa als TAPs. Els estudiants d’avui en dia, fan el mateix que es feia fa 7 anys quan jo vaig començar. Hi ha una part positiva: hi ha coneixements que cal ensenyar sempre. Ara bé, l’any 2005, quan vaig començar, estàvem en ple auge del Boom immobiliari, i ara estem al punt més baix de la crisi. No cal ser un geni per veure que algun cosa hauria d’haver canviat. Més encara si ens situem en el context que ens ocupa: la Universitat. Tradicionalment la Universitat ha estat a l’avantguarda de la creació, reflexió… en canvi ens trobem a les antípodes d’aquesta idea. Tornant a tancar el zoom, no entenc com en una escola d’arquitectura s’ensenya el mateix ara que abans de la crisi. Algú m’ho pot explicar? I evidentment és important reflexionar i treballar sobre habitatge, o urbanismes, o paisatge. Però és adequada la forma en què es fa? Sincerament hi ha quelcom que em fa pensar que no. Em refereixo a la immutabilitat docent entre els 2005 i el present.

Continuant amb la crítica dels TAPs de número. Els TAPs I i II. Tenen sentit, ja que són instrumentals, però es veu molta diferència entre un grup docent i l’altre, i alhora es veu poca diferenciació entre el TAP I i II d’una mateixa línia. Potser seria més profitós que els equips docents es fixessin i no anessin canviant del I al II, i que es fos més estricte a l’hora de definir els objectius docents. Aquest sistema de seguiment durant els 2 quadrimestres crec que té un clar problema, i és que hi ha un grup que es veu clarament afavorit.

El TAP III. La coberta és divertida, com ho porta sent des de fa molts anys. Però, què han fet les façanes o encontre amb el terra per no merèixer cap atenció? Per no parlar d’altres aspectes igualment importants de l’arquitectura. I sobretot, no s’avorreixen els professors del TAP III d’estudiar sempre les mateixes cobertes a l’inici de curs? I ho dic sobretot per ells, repetir cíclicament els mateixos exemples ha de ser avorrit. En aquest cas concret, crec que el coordinador es va equivocar en ser l’únic que no va portar estudiants a explicar els projectes. I per colmo  va dedicar 12 minuts dels 15 a presentar un projecte del H&deM. Fou una forma de dir que els resultats del seu taller no li interessaven?

El TAP IV. És la primera edició d’aquest nou taller. Cal deixar-li un temps d’aclimatació. Però la impressió que va donar és de ser, al meu parer, excessivament instrumental. Cal tenir present que són estudiants que estan acabant 2n curs d’una carrera tècnica. En canvi els exercicis presentats semblen més aviat fruit d’una assignatura de primer curs. No desprenia tècnica. No es veia complexitat urbanística, ni anàlisi gaire profund. Però serà millor esperar a veure com es desenvolupa en el proper quadrimestre. Semblaven exercicis més capriciosos que justificats.

TAP V. No s’entén, o jo no entenc, com pot ser que a aquestes alçades de la pel·lícula es pot plantejar un habitatge sense lloc (i la mateixa reflexió cal fer-la pel TAP III !). Em sembla de tot extemporani aquest tipus d’exercicis en l’arquitectura i l’habitatge. Quina és l’argumentació? Sí que és cert que Le Corbusier feia propostes habitacionals del no res. Però crec que ja hem deixat l’època moderna molt enrere, no? Algú creu que encara estem al 1933? El paradoxal plantejament del TAP V cal ser revisat. No pot ser que es postuli com un TAP “de la realitat”, amb detalls constructius i estructura, alhora que és un mer exercici teòric de proposta d’agregació habitacional sense lloc.

TAP VI. “18 anys fent el (mateix) TAP”. No han canviat coses amb 18 anys? Per què ensenyar el mateix durant 18 anys a la universitat? És especialment xocant aquest fet quan els dos cervells urbanístics del TAP, un jove, l’altre venerable, tenen línies de recerca a anys llum del plantejament del TAP. Algú m’ho pot explicar? Sí que entenc que tenim aquesta atribució professional. Però no hi ha millors formes d’ensenyar-ho? Formes més actualitzades vull dir. Però també em pregunto, TAP VI ens capacita, que no habilita, per poder fer un Pla Urbanístic l’endemà d’entregar el PFC?

Per acabar la reflexió dels TAPs de número, vull obrir la reflexió de la coordinació d’aquests TAPs. Amb 7 anys només hi ha hagut 2 canvis de coordinadors: en Lapeña es va jubilar deixant pas al seu delfí, i en Calatayud ha estat “ascendit” per deixar pas al Batlle. En canvi els professors joves que hi ha als TAPs han tingut força variació. Els quals tenen molta qualitat i contacte amb la realitat professional. Seria de profit per tothom que es permetés als professors joves ficar més mà a la coordinació. Crec que tenim un planter de professors de TAP molt potent que cal maximitzar i, sobretot, deixar parlar i escoltar.

Entrant als TAPs de lletra, cal fer una prèvia. Tot i que són els TAPs que tenen major crítica per part del professorat, tenen més virtuts, als meus ulls, que els TAPs de número. Possiblement això és degut al canvi de programa quadrimestral, l’exposició pública dels anunciats (que és molt higienista !), que la matrícula és “optativa”, i que cap coordinador és Funcionari.

TAP A i B. Ja que són molt similars, els tractaré conjuntament. Està ben acceptat tenir una línia de Taller realista i professionalista. D’acord. Cal tenir dos tallers enfocats a això, mentre altres línies més experimentals desapareixen? Els resultats obtinguts són tant realistes com es prenen? Per últim em plantejo, si es basen en la realitat, no veuen que a la realitat d’ara ja no es construeixen equipaments a punta pala?

TAP C. És un TAP ben plantejat i que té virtuts programàtiques i de plantejament. Però crec que és un TAP que no s’ha de jutjar per la seva presentació, sinó pel Vox Populi. Està considerat com un TAP de poca feina, i cal que els professors facin canviar aquesta imatge per poder consolidar-se com a un TAP potent, tal i com apunta pel plantejament.

TAP D. Amb un anunciat força encertat, molt més que en anteriors edicions, he trobat que les propostes finals tenen massa similituds.  Però sens dubtes és dels Tallers més ben acceptats per l’estudiantat i que tenen un plantejament interessant.

TAP E1. Fidel a la seva encertada línia, reflexiona sobre els espais residuals que es generen a les ciutats. Evidentment un dels valors forts i a conservar dels Tallers de lletra. Com sempre s’aconsegueixen resultats molt potent. Ara bé, una crítica  comuna entre l’estudiantat d’aquests TAP, és que els professors cauen sovint en el classisme dels seus estudiants (els bons i els dolents). Cal vigilar aquest aspecte.

TAP E2. Hereu del TAP IV, fou el TAP específicament més ben valorat pels arquitectes convidats a l’acte. Jo em sumo a les seves felicitacions. Aquest nou Taller aborda la realitat actual amb valentia i bons resultats. Propostes com aquesta són les que donen caràcter a l’Escola. Crec que s’hauria de consolidar amb una lletra pròpia que garanteixi la continuïtat dels dos tallers E.

TAP F. Continuador de la seva bona línia de treball. Aquest TAP combina de forma molt interessant l’urbanisme i l’arquitectura. En aquesta ocasió concreta ho fan en un entorn de muntanya poc habitual en ells, i que ha donat bons resultats.

TAP G. Tot i que arriba a donar resultats interessants, té, al meu modest criteri, un plantejament que no és adient en un taller de lletra. Té un plantejament inicial: disseny d’una unitat agregable, repetició i implantació, anacrònic.  L’edat moderna ja està superada, i crec que un taller com aquest, que en tallers baixos podria ser acceptable, queda fora de lloc en un Taller de lletra a l’ETSAV.

L’ETSAV està bé, però pot ser molt millor. Tenim molt de potencial que, per diverses raons que he apuntat, no es deixa aflorar. Crec que, per sort, tenim molt camí i capacitat dins de l’escola per millorar. Només cal tenir un esperit jove i possibilista per continuar millorant. Apel·lo a la generositat dels professors que els pertoca.

A mode d’epíleg espero que a qui desperti comentaris aquest text D’OPINIÓ els faci saber. El convido a què contesti aquí mateix. Jo dic el què he dit a cara oberta i sense vergonya. Tot el què dic és només la meva opinió, i potser la d’algú més. No són veritats: són les meves impressions. I m’agradaria que es generés debat sobre el què plantejo. No he dit noms intencionadament, ni tampoc he desqualificat ni insultat. Espero generar debat, ja que el debat ajuda a millorar.