Els problemes de la Re-unificació (ETSA?)

etsa

D’acord amb el Consell de Govern de la UPC (que a cada sessió aprova coses més extravagants i controvertides) s’està estudiant la unificació de les dues escoles d’arquitectura de la UPC en una mateixa escola amb dos centres i oferta diferenciada de graus i màsters. Aquesta sentència, que vol dir qualsevol cosa, s’ha d’aprovar definitivament, sigui el què sigui, al juliol pel mateix Consell de Govern. Per proposar el què es farà s’ha creat de forma oficial una subcomissió amb els dos directors de les escoles (Segarra i Seguí) i dos vice-rectors de la UPC (Mariño i Bosch). Fins aquí és l’únic que és de cert i verídic.

Com és evident, amb un anunciat tant vague, de ximpleries i especulacions no en falten (em sorprèn, però, llegir les més gran absurditats de persones respectables….). Però també és comprensible ja que els agents responsables fan tot aquest procés de forma massa hermètica.

És cert que també ha coincidit amb una comissió encarregada per la Generalitat (el CIC de fet) sobre el futur de l’ensenyament d’Arquitectura i Edificació. Però és igualment cert que aquest document especifica molt poc, excepte pel què fa a l’estructura de la carrera, i no diu què ha de passar sobre la possible unificació.

Ara com ara tenim l’ETSAB amb 3145 estudiants i l’ETSAV amb 1011 estudiants (segons el cens de les darreres eleccions de la UPC) i tenen una oferta de places pel proper curs, aprovada per la UPC,  igual que sempre de 380 i 120 estudiants respectivament. Amb aquestes xifres a la taula és quasi impensable pensar que hi haurà qualsevol afectació rellevant de cara als estudiants aquest setembre del 2013. I em refereixo a pensar que només es farà primer a una de les dues escoles, i quasi 100% impossible pensar que tot el grau es cursarà a una sola escola a partir del setembre. I és quasi impossible, per no dir impossible del tot, perquè la UPC decidirà què fer al juliol, quan la Generalitat ja haurà oferta i assignat les places pel proper curs. Per tant és dificilíssim que hi hagi afectació pel curs que ve. Uns altres temes són què passarà de cara a propers cursos o què passarà amb la plantilla de professors.

De cara a propers cursos (14-15, 15-16…) és tot més incert. Quins són aquests elements d’incertesa?

–          Entre les dues escoles hi ha 4 plans d’estudi diferents en dansa. 2 en extinció i 2 de grau. I de fet, potser n’hi acabaria havent 6, ja que les dues escoles tenen interessos en què no surti ningú amb el Pla del 2010, sinó que es canviïn al proper Pla d’estudis.

–          Les durades dels estudis a les escoles són molt diferents. A l’ETSAB duren un 9 anys de mitjana i a l’ETSAV 7 anys.

–          Europa ha elaborat una directiva segons la qual per ser Arquitecte a Europa s’ha de fer un grau de 4 anys + 2 anys de pràctiques o 4 anys de grua + 1 any de pràctiques + 1 any de classes. Aquesta directiva està pendent de veure com s’arriba a implantar a l’estat. Aquesta directiva potser tarda 1 any, o 2 anys… o potser no s’arriba a implantar mai.

–          A arquitectura estem pendents de veure si implantem el màster habilitat, ens quedem com estem, o implantem directament la directiva europea un cop l’hagi validat el ministeri.

–           La UPC té previst augmentar els estudiants de màster i disminuir els de grau.

Per tant qualsevol intent d’unificar les escoles i fer un sol grau a una escola o opcions similars té tots aquests problemes. A més a més del fet que el Vallès té una capacitat per uns 1200 estudiants (dubto que es pogués arribar a augmentar gaire la capacitat…). Tots aquest problemes indiquen que el procés de unificació es faria mica en mica, i duraria diversos anys, SI S’ARRIBÉS A FER.

Aquí també entraríem amb el problema i pica-baralla de qui es quedaria el grau, qui el màsters, i quins màsters. Tampoc és descartable que quan ens unifiquéssim es fes el què ha proposat algú de fer graus especialitzats, i es repartissin els graus. Com ja s’ha dit pot passar qualsevol cosa. La setmana passada sembla que van filtrar que es faria el Grau al Vallès, i la resta, màsters i doctorands, a Barcelona (cal tenir en compte que està previst augmentar els màsters, tant en nombre com amb estudiants). Però alhora també s’ha dit que com que al Vallès tenim millors indicadors en recerca (segons el vice-rectorat de recerca) es faria el Grau a Barcelona i els màsters i doctorands al Vallès. Tots dos rumors dits per càrrecs notables. Per mi aquests rumors contradictoris només volen dir una cosa: qualsevol cosa pot ser.

Però jo crec que el major perill és que d’aquest procés de unificació en surtin perjudicats els professors més dèbils a nivell contractual (associats, ajudants….). Cal tenir molt present que divendres passat el Consell de Govern va donar llum verda a una retallada al pressupost que preveu eliminar 250 professors “dèbils” (associats, ajudants, col·laboradors…).  Aquesta retallada, per més compromisos que hi hagi amb arquitectura, no auguren res de bo. I qui són els associats (els de Barcelona ho sabran perquè estan en vaga)? Són el professors que tenen més activitat professional i que venen a ensenyar el què aprenen en la vida professional. Entrant amb els tòpics són els “joves”, “entusiastes”… I per mi aquest és el principal problema: la reunificació comportaria una disminució progressiva d’estudiants a mitjà termini. I a menys estudiants més professors, per tant farien fora els “dèbils”. Fer fora als “dèbils” vol dir quedar-se amb els funcionaris (inamovibles), que tenen una mitjana d’edat molt alta i que ja van aportar tota la frescor en el seu moment. Són els que ja ho van donar tot per arribar a on estem ara. Per altra banda són molt valuosos, ja que aporten experiència, saviesa…. però a l’arquitectura també cal sang jove i en contacte amb la realitat! Cal renovació!

Un altre gran problema és que la unificació difícilment mantindria el tarannà diferenciat (molt diferenciat!) de les dues escoles. Jo mai de la vida se m’acudiria anar a estudiar a Barcelona (i dubto que els de Barcelona vulguin anar a estudiar al Vallès!). I no parlo de geografia! Em refereixo a docència! Els barcelonins van escollir veterania, renom, la gran, impersonalitat… els vallesans vam escollir la jove, emergent, petita, personalitzada…. Cadascú té el què va escollir. Sense entrar a dir quina és millor o pitjor, cal tenir en compte que surten arquitectes molt diferenciats d’una o altra. Seria un perill pel prestigi de l’arquitectura catalana uniformitzar criteris.

Mantenir les dues seus, amb una sola escola, i perdre els diferenciats mètodes docents i el planter de professors excel·lents que tenim seria la mort amb vida. Crec que potser és encara més important mantenir els professors (almenys al Vallès el mètode recau en els professors sobretot!).

Si ve sembla inevitable repensar l’ensenyament de l’arquitectura. La pressa i voluntat anihiladora del Rectorat és el què ens està matant, i contra el què hem de lluitar. Puc estar d’acord que és absurd que  la UPC tregui al mercat 500 arquitectes anuals a l’atur. Però el canvi passa per molts aspectes: disminuir l’entrada, diversificar les sortides, escurçar el grau per permetre que, amb una formació bàsica, s’especialitzin en altres professions…

Sigui com sigui hem de mantenir els nostre professors, i amb ells mantindrem els nostres tarannàs.

El més calent és al PFC

A aquesta setmana que ha acabat hi ha hagut les presentacions dels PFCs a l’Escola, i algun company em va dir “Has d’escriure sobre els PFCs”. Em va fer gràcia el comentari, i li recullo el guant, aprofitant que és un tema que està a l’aire.

Començar per dir que és, possiblement, el tema que més s’ha debatut des que sóc representant a l’escola. L’hem debatut a Comissions Acadèmiques, Comissions Permanents, Juntes d’Escola, i Comissions de Pla d’estudi. També s’ha discutit als departaments, passadissos (fins i tot despatxos!) i, com no pot ser d’altra forma, al bar: l’autèntica àgora de l’ETSAV. És molt difícil escriure sobre els PFCs perquè hi ha tantes opinions al respecte, que difícilment diré quelcom de grat per gaires. Però com que és el meu article personal, diré el què penso.

Però abans, algunes dades objectives, algunes noves, altres reiteratives:

–          A partir de l’entrega del juny hi haurà exàmens de PFC durant dos dies, d’aquesta forma hi haurà més tranquil·litat i major espai: una aula per tribunal

–          Són només 3 crèdits. Tant a efectes d’expedient com a l’hora de pagar

–          S’està estudiant la possibilitat, a nivell UPC, que una sola matrícula de PFC tingui validesa durant 2 quadrimestres seguits, però amb un sol examen. Això ja ho poden fer, per exemple, els estudiants de Camins. Aquesta opció serà quasi segura amb el nou Pla d’estudis

–          Es té dret a un tutor assignat per l’escola si fas el PFC immediatament després del TAP X

–          El Tutor ha de ser arquitecte. És igual si és de l’escola, de l’ETSAB, o el teu pare si és arquitecte.

–          Si tens tutor professor de l’ETSAV, aquest substitueix al Vocal del tribunal. I el Vocal perd la funció. Això cal tenir-ho clar, ja que s’ha donat el cas de diversos Vocals, que essent substituïts pel tutor, han obert la boca més del compte i han perjudicat a l’estudiant.

–          “Només s’admet que resti per aprovar un màxim de 8 crèdits de lliure elecció, que cal haver aprovat abans de la data de l’examen de PFC, o reconegut abans del segon període de matrícula” (segons la normativa)

–          La nota mitjana dels PFCs és superior a la nota mitjana dels TAP X, o la resta de TAPs.

I entrant en matèria subjectiva….

Crec que per resumir-ho hauria de dir que els PFCs de l’escola: Van però no funcionen. Dir el contrari seria faltar a la veritat. És innegable que anualment surten uns 130 arquitectes, i que la majoria no tenen problemes greus per fer-ho (si per greus no comptem l’estrès de la feina!). També és cert des de fa un parell de convocatòries l’escola assigna un tutor a cada estudiant que acaba de cursar el TAPX. I és igualment cert que tenim un secretari de PFC que fa molta feina. Però és igualment cert que és un procés ple d’irregularitats:

–          els estudiants que, pel motiu que sigui, no presenten immediatament després del TAP X no tenen garantit un tutor, tot i pagar el mateix que tothom!

–          no hi ha mecanismes d’apel·lació a la decisió del secretari del tribunal sobre si es permet, o no, entregar. Fet que des de la DEAV treballarem arrel de la queixa d’una estudiant

–          ENLLOC està escrit què ha de tenir un PFC, tot i que quasi tots els PFCs acaben tenint el mateix, si fa no fa. És més, convido a un cafè qui m’ensenyi un text legal que digui específicament què és un PFC! Ningú m’ha sabut dir a quin Reial Decret diu què ha de tenir un PFC. Hi ha generalitats interpretables, però res concret. Si això és així, i ningú m’ha sabut demostrar el contrari (la meva oferta del cafè continua en peu!), que algú de l’escola m’ensenyi PER ESCRIT amb quin criteri objectivable els secretaris accepten (o no !) un PFC a correcció. Crec que els secretaris tenen una mena de Check list no oficial, ja que mai s’ha aprovat pel òrgans competents. Però tampoc n’estic segur.

–          Són molts els estudiants que s’encallen quadrimestre rere quadrimestre amb el PFC pendent. Les raons són moltes, i en molts casos no és pas culpa de l’escola. Però també hi ha molts casos que són responsabilitat de l’escola.

Abans de continuar fem una mica d’història. Abans dels TAPs de lletra, el PFC era continuista amb el TAP X. Els mateixos professors amb qui feies el TAP X després et tutoritzaven el PFC i, fins i tot, eren el tribunal. En crear els TAPs de Lletra, va caldre invertir aquests recursos de professorat del TAP X en els diferents tallers de lletra. Per tant es van “sacrificar” les tutories per poder crear els Tallers de lletra. Això és perquè abans hi havia els TAPs VII, VIII i IX dimensionats com els altres TAPs de número. I el TAP X tenia més professors perquè també s’encarregaven de les tutories i tal. És per això que el TAP X paguem 21 crèdits i fem el TAP com qualsevol altre company que només en paga 14. L’escola va fer aquesta aposta, molt encertada al meu criteri, i que ha permès a l’ETSAV tenir una estructura de Tallers de Lletra “de luxe” (l’estructura! Els tallers en particular són més discutibles!). Algú potser podria dir: és injust! Però s’equivoca: és del tot just, ja que hom, en arribar a TAP X, ja ha fet els tallers previs beneficiant-se d’aquesta estructura. Heus ací perquè, durant molts anys, no hi ha hagut tutories reglades de PFC.

Durant aquests anys, però, sí que hi ha hagut tutoritzacions, no de tothom clar, sinó dels més espavilats (i no ho dic en to pejoratiu!). Durant aquests anys els estudiants que s’han sabut moure per buscar un tutor, l’han aconseguit. Sé de pocs casos que no hagin aconseguit trobar-ne un o altre. Hi ha professors que no han tingut un no per resposta a l’hora de tutoritzar. Per exemple, cal agrair molt la tasca feta durant anys pel Miguel Usandizaga, o el Robert Brufau, i altres que com ells. S’han preocupat sempre pel tema i han adoptat molts PFC. Però també és cert que la majoria d’estudiants han arribat al final sols, i molts d’ells amb queixes.

D’aquests anys també hi ha una lectura positiva. Aquest abandó era com una avantsala (chambre de parade que diria en Txatxo!) del què ens esperava un cop acabats. I aquesta forma darwinista del campi qui pugui ha permès totes les casuístiques: tutors rígids, PFCs lliures, espavilats i també molts desemparats. Però, al meu entendre, aquest desgavell ha estat dolent i injust. Tots som estudiants iguals i paguem el mateix, a tots se’ns avalua pel mateix i tots tenim el mateix títol. No és admissible el caos dels darrers anys, que des de fa un parell de quadrimestres la nova direcció està redreçant mica en mica. El més curiós és que aquest caos no era per desídia, sinó per complexitat. Com ja he dit, n’hem parlat molt, però no s’ha aconseguit trobar mai una fórmula de consens raonable.

Haig de reconèixer que, hi ha una cosa que envejo molt de l’ETSAB, i és el seu sistema de PFCs. A l’ETSAB tenen les aules PFC , són grups de professors de diferents departaments que es reuneixen cada setmana. Cada una amb un línia projectual diferent. Aleshores cada estudiant es matricula a l’aula PFC que més li interessi com a optativa. D’aquesta forma qui vol té un seguiment setmana i treball en grup, i qui vol anar per lliure també ho pot fer. I en ser assignatures de 15 crèdits es pot garantir la docència. Un sistema molt hàbil i clar. Des del meu punt de vista aquest és el millor sistema de PFCs possible, i malauradament no s’ha implantat mai aquí. Tot i que amb el nou PFC de Bolonya es vol tendir a quelcom d’aquesta índole.

I el gran dubte que es planteja (i que ja he anat mencionat) és: per què s’exigeix el mateix tipus de PFC a tothom? Per què tots hem de presentar una planta de fonamentació, planta d’evacuació, planta d’instal·lacions, justificació de l’entorn i detall constructiu e:1/10? Per què són tant rígids amb el què s’ha d’entregar, quan no està escrit enlloc? Per què imposen PFCs iguals, quan a altres llocs (com a Barcelona mateix) accepten PFCs de índoles molt diferents? Aquesta qüestió es veu reafirmada per les circumstàncies actuals. Si l’arquitecte tradicional està en extinció, si la nostra escola fa un esforç per anar més enllà, per què no evolucionem cap a PFC diversos? Hi ha algun tribunal, com el del Carles Llop, que ja admetia cert grau de llibertat. I ara s’ha vist reforçat amb el nou tribunal de l’Albert Cuchí, que acceptaria PFCs de nova generació. Crec que aquest nou tribunal no només és d’allò més encertat, sinó que era imprescindible!

Ja que parlo de tribunals, un comentari molt estès sol ser “no hi ha cap tribunal que se salvi, tots tenen un professor o altre que no vull tenir” Crec que és bo que les tribunals siguin plurals…. però sovint passa que un professor es carrega la feina d’un estudiant de forma gratuïta... Crec que seria bo fer tribunals temàtics de debò. I sobretot fer-los amb amplituds de mires. L’excusa tant utilitzada pels secretaris per no deixar entregar un PFC “perquè li falta la planta d’evacuació” ja no toca. Si un PFC va d’urbanisme, per exemple, no té sentit demanar-li pla d’evacuació.

Crec que tot el procés dels PFCs va millorant amb el temps. Hem passat d’uns exàmens sense cap tipus de tutoria reglada, on es presentava, s’aprovava, patada i al carrer; a un incipient sistema de tutories reglades, i un acte final de comiat.  A poc a poc estem depurant el mètode, i és d’esperar que quan els estudiants de Grau facin un PFC de 30 ECTS tinguin una docència com cal, i els altres defectes del sistema siguin depurats.

Però… fins que no arribi el Grau (o Màster!?), què? En el clima de retallades que estem sembla impensable demanar millors tutories. Realment les administracions i UPC no ho posen gens fàcil per millorar la docència. Però sí que seria desitjable prendre mesures que es poden fer a cost zero, i que reportarien major qualitat a l’escola. Les enumero a mode de resum:

–          Ampliar les mires dels tribunals, si tots no és possible, fer-ne 3 o 4 que no t’invalidessin un PFC perquè no té la planta d’evacuació o la planta de fonamentació. (Seria interessant posar noms als tribunals?)

–          Elaborar i publicar els criteris que empren els secretaris per acceptar o no els PFC segons el tribunal. Si som una escola seriosa, i ho som, no és admissible que els secretaris siguin jutges a sentiment. O el què és el mateix, apel·lant al sentit comú, el menys comú de tots ells. El PFC és un procés seriós, no val el porter de discoteca: “tu no entres” “per què?” “perquè ho dic jo”. La nostra carrera ja és prou subjectiva com perquè un procés també ho continuï sent.

–          Garantir que TOTHOM tingui un quadrimestre de tutorització, independentment de si és seguit del TAP X o no. O, almenys, habilitar un grup de professors “salvavides”, que s’encarreguin dels alumnes que necessiten tutor i no en troben. Per fer-ho es podria treure molt encàrrec dels tribunals i passar-lo als tutors.

–          Seria un repte molt interessant d’afrontar el concepte de PFC col·lectiu. No sé exactament com enfocar-lo (tinc idees, clar que sí). Però si tots sabem que s’ha acabat l’arquitecte renaixentista, perquè ens continuen avaluant com a tal? Cal actualitzar-se! Siguem sincers, no sé de ningú que hagi fet el PFC tot sol! NINGÚ. Admetem-hi i fem-ho un punt fort!

Des del meu punt de vista, el més preocupant i urgent és ampliar el concepte de PFC. Ha canviat tot! El món, Catalunya, la professió, els estudiants… fins i tot està canviat la docència de l’escola… però els exàmens de PFC encara són immutables (excepte el nou tribunal del Cuchí?). Els tribunals han d’ampliar horitzons d’una vegada!

I Festa dels TAPs: El temps no passa

El passat dimecres 16 de gener del 2013 es va celebrar a l’ETSAV la I Festa de Final de TAP. Fou una sessió molt llarga, en la qual es van presentar tots els TAPs de l’escola. Aquesta presentació fou oberta i amb 5 arquitectes convidats. Degut a la llarga durada de l’acte, només van poder comentar els convidats. Dit això, com que  més val tard que mai és una de les meves màximes favorites, anem a fer els comentaris que hagués volgut fer.

Abans que res, felicitar els organitzadors de l’acte: Roger, Amadeu i Tomeu. És de les millors iniciatives que s’han fet a l’ETSAV des que hi sóc. Felicitats!

Entrant en matèria, hi va haver quelcom que tristament vaig reafirmar: el temps no passa als TAPs. Els estudiants d’avui en dia, fan el mateix que es feia fa 7 anys quan jo vaig començar. Hi ha una part positiva: hi ha coneixements que cal ensenyar sempre. Ara bé, l’any 2005, quan vaig començar, estàvem en ple auge del Boom immobiliari, i ara estem al punt més baix de la crisi. No cal ser un geni per veure que algun cosa hauria d’haver canviat. Més encara si ens situem en el context que ens ocupa: la Universitat. Tradicionalment la Universitat ha estat a l’avantguarda de la creació, reflexió… en canvi ens trobem a les antípodes d’aquesta idea. Tornant a tancar el zoom, no entenc com en una escola d’arquitectura s’ensenya el mateix ara que abans de la crisi. Algú m’ho pot explicar? I evidentment és important reflexionar i treballar sobre habitatge, o urbanismes, o paisatge. Però és adequada la forma en què es fa? Sincerament hi ha quelcom que em fa pensar que no. Em refereixo a la immutabilitat docent entre els 2005 i el present.

Continuant amb la crítica dels TAPs de número. Els TAPs I i II. Tenen sentit, ja que són instrumentals, però es veu molta diferència entre un grup docent i l’altre, i alhora es veu poca diferenciació entre el TAP I i II d’una mateixa línia. Potser seria més profitós que els equips docents es fixessin i no anessin canviant del I al II, i que es fos més estricte a l’hora de definir els objectius docents. Aquest sistema de seguiment durant els 2 quadrimestres crec que té un clar problema, i és que hi ha un grup que es veu clarament afavorit.

El TAP III. La coberta és divertida, com ho porta sent des de fa molts anys. Però, què han fet les façanes o encontre amb el terra per no merèixer cap atenció? Per no parlar d’altres aspectes igualment importants de l’arquitectura. I sobretot, no s’avorreixen els professors del TAP III d’estudiar sempre les mateixes cobertes a l’inici de curs? I ho dic sobretot per ells, repetir cíclicament els mateixos exemples ha de ser avorrit. En aquest cas concret, crec que el coordinador es va equivocar en ser l’únic que no va portar estudiants a explicar els projectes. I per colmo  va dedicar 12 minuts dels 15 a presentar un projecte del H&deM. Fou una forma de dir que els resultats del seu taller no li interessaven?

El TAP IV. És la primera edició d’aquest nou taller. Cal deixar-li un temps d’aclimatació. Però la impressió que va donar és de ser, al meu parer, excessivament instrumental. Cal tenir present que són estudiants que estan acabant 2n curs d’una carrera tècnica. En canvi els exercicis presentats semblen més aviat fruit d’una assignatura de primer curs. No desprenia tècnica. No es veia complexitat urbanística, ni anàlisi gaire profund. Però serà millor esperar a veure com es desenvolupa en el proper quadrimestre. Semblaven exercicis més capriciosos que justificats.

TAP V. No s’entén, o jo no entenc, com pot ser que a aquestes alçades de la pel·lícula es pot plantejar un habitatge sense lloc (i la mateixa reflexió cal fer-la pel TAP III !). Em sembla de tot extemporani aquest tipus d’exercicis en l’arquitectura i l’habitatge. Quina és l’argumentació? Sí que és cert que Le Corbusier feia propostes habitacionals del no res. Però crec que ja hem deixat l’època moderna molt enrere, no? Algú creu que encara estem al 1933? El paradoxal plantejament del TAP V cal ser revisat. No pot ser que es postuli com un TAP “de la realitat”, amb detalls constructius i estructura, alhora que és un mer exercici teòric de proposta d’agregació habitacional sense lloc.

TAP VI. “18 anys fent el (mateix) TAP”. No han canviat coses amb 18 anys? Per què ensenyar el mateix durant 18 anys a la universitat? És especialment xocant aquest fet quan els dos cervells urbanístics del TAP, un jove, l’altre venerable, tenen línies de recerca a anys llum del plantejament del TAP. Algú m’ho pot explicar? Sí que entenc que tenim aquesta atribució professional. Però no hi ha millors formes d’ensenyar-ho? Formes més actualitzades vull dir. Però també em pregunto, TAP VI ens capacita, que no habilita, per poder fer un Pla Urbanístic l’endemà d’entregar el PFC?

Per acabar la reflexió dels TAPs de número, vull obrir la reflexió de la coordinació d’aquests TAPs. Amb 7 anys només hi ha hagut 2 canvis de coordinadors: en Lapeña es va jubilar deixant pas al seu delfí, i en Calatayud ha estat “ascendit” per deixar pas al Batlle. En canvi els professors joves que hi ha als TAPs han tingut força variació. Els quals tenen molta qualitat i contacte amb la realitat professional. Seria de profit per tothom que es permetés als professors joves ficar més mà a la coordinació. Crec que tenim un planter de professors de TAP molt potent que cal maximitzar i, sobretot, deixar parlar i escoltar.

Entrant als TAPs de lletra, cal fer una prèvia. Tot i que són els TAPs que tenen major crítica per part del professorat, tenen més virtuts, als meus ulls, que els TAPs de número. Possiblement això és degut al canvi de programa quadrimestral, l’exposició pública dels anunciats (que és molt higienista !), que la matrícula és “optativa”, i que cap coordinador és Funcionari.

TAP A i B. Ja que són molt similars, els tractaré conjuntament. Està ben acceptat tenir una línia de Taller realista i professionalista. D’acord. Cal tenir dos tallers enfocats a això, mentre altres línies més experimentals desapareixen? Els resultats obtinguts són tant realistes com es prenen? Per últim em plantejo, si es basen en la realitat, no veuen que a la realitat d’ara ja no es construeixen equipaments a punta pala?

TAP C. És un TAP ben plantejat i que té virtuts programàtiques i de plantejament. Però crec que és un TAP que no s’ha de jutjar per la seva presentació, sinó pel Vox Populi. Està considerat com un TAP de poca feina, i cal que els professors facin canviar aquesta imatge per poder consolidar-se com a un TAP potent, tal i com apunta pel plantejament.

TAP D. Amb un anunciat força encertat, molt més que en anteriors edicions, he trobat que les propostes finals tenen massa similituds.  Però sens dubtes és dels Tallers més ben acceptats per l’estudiantat i que tenen un plantejament interessant.

TAP E1. Fidel a la seva encertada línia, reflexiona sobre els espais residuals que es generen a les ciutats. Evidentment un dels valors forts i a conservar dels Tallers de lletra. Com sempre s’aconsegueixen resultats molt potent. Ara bé, una crítica  comuna entre l’estudiantat d’aquests TAP, és que els professors cauen sovint en el classisme dels seus estudiants (els bons i els dolents). Cal vigilar aquest aspecte.

TAP E2. Hereu del TAP IV, fou el TAP específicament més ben valorat pels arquitectes convidats a l’acte. Jo em sumo a les seves felicitacions. Aquest nou Taller aborda la realitat actual amb valentia i bons resultats. Propostes com aquesta són les que donen caràcter a l’Escola. Crec que s’hauria de consolidar amb una lletra pròpia que garanteixi la continuïtat dels dos tallers E.

TAP F. Continuador de la seva bona línia de treball. Aquest TAP combina de forma molt interessant l’urbanisme i l’arquitectura. En aquesta ocasió concreta ho fan en un entorn de muntanya poc habitual en ells, i que ha donat bons resultats.

TAP G. Tot i que arriba a donar resultats interessants, té, al meu modest criteri, un plantejament que no és adient en un taller de lletra. Té un plantejament inicial: disseny d’una unitat agregable, repetició i implantació, anacrònic.  L’edat moderna ja està superada, i crec que un taller com aquest, que en tallers baixos podria ser acceptable, queda fora de lloc en un Taller de lletra a l’ETSAV.

L’ETSAV està bé, però pot ser molt millor. Tenim molt de potencial que, per diverses raons que he apuntat, no es deixa aflorar. Crec que, per sort, tenim molt camí i capacitat dins de l’escola per millorar. Només cal tenir un esperit jove i possibilista per continuar millorant. Apel·lo a la generositat dels professors que els pertoca.

A mode d’epíleg espero que a qui desperti comentaris aquest text D’OPINIÓ els faci saber. El convido a què contesti aquí mateix. Jo dic el què he dit a cara oberta i sense vergonya. Tot el què dic és només la meva opinió, i potser la d’algú més. No són veritats: són les meves impressions. I m’agradaria que es generés debat sobre el què plantejo. No he dit noms intencionadament, ni tampoc he desqualificat ni insultat. Espero generar debat, ja que el debat ajuda a millorar.