El passat dimecres 16 de gener del 2013 es va celebrar a l’ETSAV la I Festa de Final de TAP. Fou una sessió molt llarga, en la qual es van presentar tots els TAPs de l’escola. Aquesta presentació fou oberta i amb 5 arquitectes convidats. Degut a la llarga durada de l’acte, només van poder comentar els convidats. Dit això, com que més val tard que mai és una de les meves màximes favorites, anem a fer els comentaris que hagués volgut fer.
Abans que res, felicitar els organitzadors de l’acte: Roger, Amadeu i Tomeu. És de les millors iniciatives que s’han fet a l’ETSAV des que hi sóc. Felicitats!
Entrant en matèria, hi va haver quelcom que tristament vaig reafirmar: el temps no passa als TAPs. Els estudiants d’avui en dia, fan el mateix que es feia fa 7 anys quan jo vaig començar. Hi ha una part positiva: hi ha coneixements que cal ensenyar sempre. Ara bé, l’any 2005, quan vaig començar, estàvem en ple auge del Boom immobiliari, i ara estem al punt més baix de la crisi. No cal ser un geni per veure que algun cosa hauria d’haver canviat. Més encara si ens situem en el context que ens ocupa: la Universitat. Tradicionalment la Universitat ha estat a l’avantguarda de la creació, reflexió… en canvi ens trobem a les antípodes d’aquesta idea. Tornant a tancar el zoom, no entenc com en una escola d’arquitectura s’ensenya el mateix ara que abans de la crisi. Algú m’ho pot explicar? I evidentment és important reflexionar i treballar sobre habitatge, o urbanismes, o paisatge. Però és adequada la forma en què es fa? Sincerament hi ha quelcom que em fa pensar que no. Em refereixo a la immutabilitat docent entre els 2005 i el present.
Continuant amb la crítica dels TAPs de número. Els TAPs I i II. Tenen sentit, ja que són instrumentals, però es veu molta diferència entre un grup docent i l’altre, i alhora es veu poca diferenciació entre el TAP I i II d’una mateixa línia. Potser seria més profitós que els equips docents es fixessin i no anessin canviant del I al II, i que es fos més estricte a l’hora de definir els objectius docents. Aquest sistema de seguiment durant els 2 quadrimestres crec que té un clar problema, i és que hi ha un grup que es veu clarament afavorit.
El TAP III. La coberta és divertida, com ho porta sent des de fa molts anys. Però, què han fet les façanes o encontre amb el terra per no merèixer cap atenció? Per no parlar d’altres aspectes igualment importants de l’arquitectura. I sobretot, no s’avorreixen els professors del TAP III d’estudiar sempre les mateixes cobertes a l’inici de curs? I ho dic sobretot per ells, repetir cíclicament els mateixos exemples ha de ser avorrit. En aquest cas concret, crec que el coordinador es va equivocar en ser l’únic que no va portar estudiants a explicar els projectes. I per colmo va dedicar 12 minuts dels 15 a presentar un projecte del H&deM. Fou una forma de dir que els resultats del seu taller no li interessaven?
El TAP IV. És la primera edició d’aquest nou taller. Cal deixar-li un temps d’aclimatació. Però la impressió que va donar és de ser, al meu parer, excessivament instrumental. Cal tenir present que són estudiants que estan acabant 2n curs d’una carrera tècnica. En canvi els exercicis presentats semblen més aviat fruit d’una assignatura de primer curs. No desprenia tècnica. No es veia complexitat urbanística, ni anàlisi gaire profund. Però serà millor esperar a veure com es desenvolupa en el proper quadrimestre. Semblaven exercicis més capriciosos que justificats.
TAP V. No s’entén, o jo no entenc, com pot ser que a aquestes alçades de la pel·lícula es pot plantejar un habitatge sense lloc (i la mateixa reflexió cal fer-la pel TAP III !). Em sembla de tot extemporani aquest tipus d’exercicis en l’arquitectura i l’habitatge. Quina és l’argumentació? Sí que és cert que Le Corbusier feia propostes habitacionals del no res. Però crec que ja hem deixat l’època moderna molt enrere, no? Algú creu que encara estem al 1933? El paradoxal plantejament del TAP V cal ser revisat. No pot ser que es postuli com un TAP “de la realitat”, amb detalls constructius i estructura, alhora que és un mer exercici teòric de proposta d’agregació habitacional sense lloc.
TAP VI. “18 anys fent el (mateix) TAP”. No han canviat coses amb 18 anys? Per què ensenyar el mateix durant 18 anys a la universitat? És especialment xocant aquest fet quan els dos cervells urbanístics del TAP, un jove, l’altre venerable, tenen línies de recerca a anys llum del plantejament del TAP. Algú m’ho pot explicar? Sí que entenc que tenim aquesta atribució professional. Però no hi ha millors formes d’ensenyar-ho? Formes més actualitzades vull dir. Però també em pregunto, TAP VI ens capacita, que no habilita, per poder fer un Pla Urbanístic l’endemà d’entregar el PFC?
Per acabar la reflexió dels TAPs de número, vull obrir la reflexió de la coordinació d’aquests TAPs. Amb 7 anys només hi ha hagut 2 canvis de coordinadors: en Lapeña es va jubilar deixant pas al seu delfí, i en Calatayud ha estat “ascendit” per deixar pas al Batlle. En canvi els professors joves que hi ha als TAPs han tingut força variació. Els quals tenen molta qualitat i contacte amb la realitat professional. Seria de profit per tothom que es permetés als professors joves ficar més mà a la coordinació. Crec que tenim un planter de professors de TAP molt potent que cal maximitzar i, sobretot, deixar parlar i escoltar.
Entrant als TAPs de lletra, cal fer una prèvia. Tot i que són els TAPs que tenen major crítica per part del professorat, tenen més virtuts, als meus ulls, que els TAPs de número. Possiblement això és degut al canvi de programa quadrimestral, l’exposició pública dels anunciats (que és molt higienista !), que la matrícula és “optativa”, i que cap coordinador és Funcionari.
TAP A i B. Ja que són molt similars, els tractaré conjuntament. Està ben acceptat tenir una línia de Taller realista i professionalista. D’acord. Cal tenir dos tallers enfocats a això, mentre altres línies més experimentals desapareixen? Els resultats obtinguts són tant realistes com es prenen? Per últim em plantejo, si es basen en la realitat, no veuen que a la realitat d’ara ja no es construeixen equipaments a punta pala?
TAP C. És un TAP ben plantejat i que té virtuts programàtiques i de plantejament. Però crec que és un TAP que no s’ha de jutjar per la seva presentació, sinó pel Vox Populi. Està considerat com un TAP de poca feina, i cal que els professors facin canviar aquesta imatge per poder consolidar-se com a un TAP potent, tal i com apunta pel plantejament.
TAP D. Amb un anunciat força encertat, molt més que en anteriors edicions, he trobat que les propostes finals tenen massa similituds. Però sens dubtes és dels Tallers més ben acceptats per l’estudiantat i que tenen un plantejament interessant.
TAP E1. Fidel a la seva encertada línia, reflexiona sobre els espais residuals que es generen a les ciutats. Evidentment un dels valors forts i a conservar dels Tallers de lletra. Com sempre s’aconsegueixen resultats molt potent. Ara bé, una crítica comuna entre l’estudiantat d’aquests TAP, és que els professors cauen sovint en el classisme dels seus estudiants (els bons i els dolents). Cal vigilar aquest aspecte.
TAP E2. Hereu del TAP IV, fou el TAP específicament més ben valorat pels arquitectes convidats a l’acte. Jo em sumo a les seves felicitacions. Aquest nou Taller aborda la realitat actual amb valentia i bons resultats. Propostes com aquesta són les que donen caràcter a l’Escola. Crec que s’hauria de consolidar amb una lletra pròpia que garanteixi la continuïtat dels dos tallers E.
TAP F. Continuador de la seva bona línia de treball. Aquest TAP combina de forma molt interessant l’urbanisme i l’arquitectura. En aquesta ocasió concreta ho fan en un entorn de muntanya poc habitual en ells, i que ha donat bons resultats.
TAP G. Tot i que arriba a donar resultats interessants, té, al meu modest criteri, un plantejament que no és adient en un taller de lletra. Té un plantejament inicial: disseny d’una unitat agregable, repetició i implantació, anacrònic. L’edat moderna ja està superada, i crec que un taller com aquest, que en tallers baixos podria ser acceptable, queda fora de lloc en un Taller de lletra a l’ETSAV.
L’ETSAV està bé, però pot ser molt millor. Tenim molt de potencial que, per diverses raons que he apuntat, no es deixa aflorar. Crec que, per sort, tenim molt camí i capacitat dins de l’escola per millorar. Només cal tenir un esperit jove i possibilista per continuar millorant. Apel·lo a la generositat dels professors que els pertoca.
A mode d’epíleg espero que a qui desperti comentaris aquest text D’OPINIÓ els faci saber. El convido a què contesti aquí mateix. Jo dic el què he dit a cara oberta i sense vergonya. Tot el què dic és només la meva opinió, i potser la d’algú més. No són veritats: són les meves impressions. I m’agradaria que es generés debat sobre el què plantejo. No he dit noms intencionadament, ni tampoc he desqualificat ni insultat. Espero generar debat, ja que el debat ajuda a millorar.
Martí Obiols Galí 
Sóc un estudiant de la l’Etsav que ha fet TAP II durant aquest darrer quadrimestre i dir que estic molt d’acord que es veu molta diferència entre un grup docent i l’altre.
És molt trist la falta de motivació i coneixements impartits per part dels professors del taller i la seva falta d’interès per l’assignatura.
Seria molt fàcil dir que l’aprendre més o menys està a les nostres mans, però quan són els propis professors els que et penalitzen per mostrar interès en l’assignatura i et diuen textualment “et baixaré la nota si intentes anar avançat respecte al nivell de la classe” ja no ho tinc tan clar…
Nivell de la classe que és pèssim. Només cal comparar els resultats de l’altre equip docent que també imparteix TAP I i II!!.
Després d’un curs acadèmic amb ells, lluny d’haver après alguna cosa només hem adquirit una gran desil·lusió amb l’assignatura. Paraules molt dures, però és la realitat de molts companys.
No busquem culpables mitjançant aquest comentari, simplement convidar a la reflexió. Igualment felicitar als dos becaris del taller que si han intentat fer les coses bé.
Hola Martí!
Aquest quatrimestre he estat fora de l’ETSAV però tot i així he rebut tots els emails del sotsdirector de cultura. He de dir que posar en Roger Saquet en aquest càrreg és de les millors coses que li han passat a l’ETSAV en els últims anys.
Estic d’acord amb gairebé tot el que comentes. Crec que els resultats (tot i que no els he pogut veure en directe, suposo que no varien gaire respecte altres quatrimestres…) parlen per si sols. En taps on el professor actúa com a veritable docent (implicant-se en l’alumnat i desprenent motivació, donant nous referents, exigint rigor, sensiblitat i pulcritut en les intervencions/presentacions…) és on s’obtenen els millors progessos, tant a nivell de tap com a nivell personal dins la carrera. I crec que has estat molt encertat en cadascuna de les teves descripcions.
Crec que cal tocar de peus a terra i que a la universitat es respirin més ganes d’encarar el futur. No un futur ple de macrocentres culturals als pobles més inòspits o urbanitzacions dissenyades en planta (on després…qui hi viurà?) , sinó d’actuacions en buits urbans, espais que requereixin ser repensats, reorganitzats, rehabilitats o rehabitables… (fins i tot, perquè no, parlar de presupost… En època de crisi/canvi, realment el pressupost s’ha de “deixar de banda”?) Apladueixo les iniciatives que ja tenen aquest enfoc (com ara el blog del tap E2) on fins i tot es planteja un canvi en el format de classe, en una línia més col·lectiva que no pas individualista i busacnt adaptant-lo a suports cada vegada més habituals com el blog, el fòrum…
Sempre he anat escoltat d’alguns professors que l’arquitectura era una eina de canvi social però “visto lo visto” potser és la societat qui està demanant que l’arquitectura canvii i, de veritat, confio i espero que la universitat, per fi, escolti més la realitat i promogui un “canvi de mentalitat” que, sembla, ja es comença a veure en certs TAPs.