De la festa dels TAPs d’ahir dir-ne, resumidament, fantàstica i llarga! Realment fou una dura marató, pocs vam ser els que vam aguantar les 6 hores que va durar.Però jo ho vaig fer molt content. Ara bé, com a un dels organitzadors, prenc nota de buscar un format que permeti que més gent sigui capaç de suportar-ho tot! (a l’era del twitter més de 140 caràcters ja és massa).
Primer dir que els TAPs inicials, 1 al 6, superen de llarg el global els tallers de lletra. Sobretot per la frescor, qualitat gràfica i novetat. Això no vol dir que tots els tallers de lletra siguin pitjors, ni de lluny. Hi ha tallers de lletra molt bons i millors que alguns tallers de número. Però si hagués de donar el premi al millor Taller diria que ahir va ser el TAP III: temàtica i plantejament docent molt interessants, molt bon nivell gràfic i de la feina, i la millor posada en escena! És molt bo i remarcable que ara podria tornar a fer la carrera i faria coses noves als primers TAPs, cosa que fa ben poc no passava! I fins i tot el TAP V i IV hem vist una actualització.
Una altra impressió és que, si torno a col·laborar a organitzar-ho, PROHIBIRÉ QUE ELS PROFESSORS PARLIN. Les millors presentacions van ser les que van fer només estudiants, i no només això, sinó que van ser les úniques que van complir amb el temps! La raó és senzilla, els professors tenen major costum de parlar en públic i més bagatge, a més a més que crec que “tenen la sensació que s’han de justificar”. Això va fer que intentessin vendre la moto, molt poc interessant (a ningú li interessava escoltar una justificació de 2 de 10 minuts sobre el títol del Taller!). En canvi els estudiants estaven allà per explicar el què havien fet i passar-s’ho bé (això els que s’ho havien passat bé durant el TAP) Eren sincers! I per tant, interessava el què deien. L’excepció, comprensible (però no compartida per mi) són els professors del TAP I i II (Bases pel Projecte I i II), que van fer una explicació correcte, però haver escoltat els autors joves hagués estat millor encara!
Una altra reflexió és que hi ha molts suspesos en presentació. Ahir érem molts i una regla d’or de 10minuts per presentar no és tant difícil. I a sobre totes les que es van passar eren de professors. No entenc aquesta mania d’arquitectes de voler dir sempre més! Com va escriure Baltasar Gracián al s XVII: “Lo bueno, si breve, dos veces bueno; y aun lo malo, si poco, no tan malo.”.
Ara bé, quan van començar els tallers de lletra hi va haver un sotragada, o millor dit, una muntanya russa. Tenies tallers molt interessants, i altres que costava mantenir l’atenció (o l’erecció…). I no per la temàtica (que en alguns casos crec que s’hauria de repensar), sinó per la qualitat del material obtingut. Es pot fer un taller del tema més avorrit del món “fer caseta per magatzem de quadres de telecomunicacions a Os de Civís amb formigó armat in situ”, però cullons posar-hi ganes i fer una explicació i representació brutal. Però hi havia presentacions realment avorrides. Un magnífic exemple: el taller F de la Rosa Rull, que la temàtica està molt sobada, és molt tècnic, però en canvi el material produït és de gran qualitat i interessant! (per mi un altre dels grans triomfadors de la vetllada!).
Vaja, per mi la clau de l’èxit és no avorrir-se, o dit en positiu: divertir-se! I això va per estudiants i professors. Hi ha 2 formes de fer TAP: “ostres merda, ara haig de fer TAP, quin pal”: resultat un projecte que avorreix a les pedres. O “que bé, ara puc fer TAP, hauré de treballar molt, però valdrà la pena”: resultat projectes innovadors, treballats i de qualitat. I aquest concepte de diversió vs avorriment és clau i és independent del tema. I segurament és per això que tallers com el D, o el IV han tingut èxit tantes vegades: feien coses diferents i noves. Desprès podem entrar a discutir la qualitat, i pertinença o no, però quan hi ha ganes es nota i és el què marca la diferència.
Per acabar, remarcar alguna sonada absència (imperdonable al meu parer). Però el debat final amb els professors i estudiants que vam aguantar fins el final va ser interessant. Hi havia força professors que hi van ser de pe a pa, i les reflexions finals de “cap a on va l’escola” “s’hauria de fiançar aquesta direcció” o “anem bé, però tampoc tant” van estar molt i molt bé. I realment conviden a fer un dia un debat exclusiu de cap a on va l’escola i què cal millorar.
Finalment agrair profundament al Jury: Emiliano López, Josep Rosell, Anna Burgaya i Carles Baiges pels seus comentaris i participació!
Martí Obiols Galí 