Les 2 escoles: Monteys – Coque

A l’escola del Vallès hi ha hagut 2 figures claus en la seva definició pel que fa a projectes. Però a banda de projectes tampoc seriem ETSAV sense l’Antonio Font, clau en l’Urbanisme a l’escola. El Jaume Avellaneda, tot i que més silenciós, també imprescindible per entendre com funciona el departament de Construcció (ara tecnologia). I, com no pot ser d’altra forma, el Robert Brufau que ha convertit les estructures en quelcom intel·ligible per tothom conjuntament amb els seus companys de secció: Jaume Torrents, Joan Ramon Blasco…

Però en l’àmbit dels TAPs les 2 figures claus que hi ha hagut són el Xavier Monteys i el Coque Claret. M’explicaré:

Pere Fuertes (coordinador de TAP I/II (BAP I/II) i coordinador taller de projectes del MISMEC), Magda Mària (coordinadora de TAP II/I (BAP II/I), Anna Puigjaner (coordinadora TAP III), Roger Sauquet i Núria Salvadó (coordinadors del Màster habilitant de projectes). Tots ells formen part del grup “Habitar” del Xavier Monteys que, tot i que renega de l’ETSAV, en va ser director en una època crucial, i professor de projectes del Curs d’Introducció i del TAP V, entre altres. Curiosament o no, quan ja va ser director i va aconseguir ser catedràtic de projectes va voler marxar a l’ETSAB. Però abans de marxar va fer escola i va crear un grup de professors d’edats diverses que actualment sí que estan al Vallès i que ocupen llocs molt importants. De fet, aquestes persones de l’entorn del Monteys, van arribar a coordinar o ser presents a tots els TAPs de primer cicle, del I al VI (excepte l’irreductible TAP IV gal (d’Asterix no del PSOE)), i també ocupar diversos càrrecs a diferents equips directius. A més a més d’aquests professors que formen part del mateix grup de recerca, hi ha diversos professors afins a ell, de projectes i altres departaments, que també han estat a llocs de responsabilitat a l’escola. Evidentment que formin part del mateix grup de recerca, i que hagin tingut el suport del Monteys a projectes no vol dir que, per exemple, l’Anna i la Magda siguin iguals i facin el mateix. Ni tampoc vol dir que siguin tots dolents ni bons. Senzillament vol dir que tenen moltes coses en comú, i sobretot tenen “un pare” comú (el Ricardito Bofill tot i no tenir gaire a veure amb el seu pare, ha format part de l’estudi del seu pare). Només cal haver ocupat càrrecs de representació per haver notat una gran incomoditat cada cop que es parla del controvertit Monteys. Sempre es nota una barreja d’amor – rancor – nostàlgia…

Però el Monteys sempre ha manifestat predilecció per l’arquitectura moderna, i molt especialment Le Corbusier (només cal veure la seva tesis doctoral i les dels membres del grup). I el problema és que l’arquitectura moderna és, avui en dia, molt controvertida (per no dir obsoleta), alhora que massa estesa  entre les escoles d’arquitectura. Això ha fet, des del meu humil punt de vista, que l’ETSAV mai hagi tingut bona fama pel què fa a projectes. Més encara si ens comparem amb l’ETSAB  que ha acabat acaparant els professors i arquitectes més famosos: Moneo, Llinàs, Badia, Bohigas… (ull! Alguns sort que estan a Barcelona enlloc del Vallès!!). En canvi al Vallès, normalment ha fet fora o deixat perdre els arquitectes famosos que hem tingut: Jordi Badia, Toni Gironès, Emiliano Lopez… Això sí, al Vallès vam desenvolupar la millor metodologia docent de l’estat: el TAP. Era millor perquè era un plantejament contemporani i transversal a on es vincula projectes amb departaments tant potents com Urbanisme i Construcció, que eren i són punters. Durant aquest regnat modern les fotos amb B/N d’arquitectura moderna, antiquada i obsoleta eren recurrents o omnipresents a tots els TAPs teòrics i correccions. Fins a tal punt que no sabies si estaves a una classe d’història de l’arquitectura o a una classe de projecte (de fet el Monteys sempre l’he tingut per una gran professor d’història de l’arquitectura moderna: em va fer una classe sobre l’Unité que em va fer enamorar de l’edifici del Corbu durant molts i molts anys (tots tenim un passat vergonyós!) ). L’arquitectura moderna no és ni bona ni dolenta, però no es pot basar l’ensenyament de projectes en mirar el passat enlloc de mirar al futur. Encara que mirar al passat és l’opció fàcil i segura, i mirar al futur hi ha “el risc” d’equivocar-se. Però cal destruir per crear.

Però del passat no podem oblidar la grandíssim tasca del Pere Riera, i els professors de la “seva corda” que donava el contra-punt (per no dir que tenien una guerra oberta) amb el Monteys i “els de la seva corda”.

Però l’arribada del Coque l’any 2004 a l’ETSAV va començar a trastocar les coses (curiosament el mateix Monteys va estar interessat en què el Coque fos professor de projectes, aleshores). El Coque va començar reclutant estudiants del TAP IV per anar als EDCs a muntar un hivernacle a Valldoreix, l’estudi de pintura. I el propi TAP IV amb el Dani, l’Amadeu i el Josep va anar canviant fins a convertir-se en el TAP més diferent i trencador de l’escola (molta gent el passaven odiant-lo, però molts vam fer-hi un “clic” que ens ha canviat per sempre). Però el més interessant que va iniciar el Coque és el FER, enlloc de parlar. És a dir: CONSTRUIR enlloc d’imprimir. No és casualitat que des que hi ha el Coque s’ha fet: hivernacle  Paulina, hivernacle PAuS, Construmat 2007, Construmat 2009, LOW3, (e)CO, RESSÒ, Habitatge d’emergència al CCCB, Ringo Rango, i Gausacs (a més a més de molts més projectes més petits). Tots aquests projectes amb ell involucrat directament com a responsable o assessor. Tampoc no és casualitat que el Coque ha fet diversos projectes i assignatures amb: l’Amadeu Santacana, Roger Tudó, Josep Ricard, Dani Calatayud, Claudi Aguiló…. Això ha coincidit amb el temps, i també amb l’espai (CRiTT) amb altres grups que també fan: CODA, CICLICA, CISOL... Amb aquests grups, tot i ser plenament autònoms, el diàleg és molt fluid.

I segurament la fita més inesperada ha estat que el Màster Habilitat de l’ETSAV s’ha basat en la metodologia del TAP IV, el TAP E2 i el PUd: aterrar a un lloc, investigar, analitzar, deixar-se endur pel lloc i l’instint, projectar i REAL-itzar. Sense cap mena de dubte per mi és una gran sorpresa que l’equip directiu i l’escola, que són amics o companys del Monteys hagin optat per una metodologia tant contraria a la seva forma d’ensenyar arquitectura. Segurament va lligat a alguns professors nous que han arribat i també al fet que tota aquesta escola B ha tingut una bona repercussió mediàtica (per ser arquitectura i comparat amb els nostres fossilitzats germans).

No és casualitat que molts estudiants de nou ingrés diguin “vaig escollir l’ETSAV perquè vaig preguntar a arquitectes i tots em deien que escollís el Vallès perquè allà passaven coses”. I aquest és el fet! La feina feta no es tracta de ser bona o dolenta en si. No es tractava de fer edificis sostenibles i fantàstics. Es tracta que l’estudiantat FEM. Abandonem el confort de les aules i els portàtils per atrevir-nos a prendre decisions. I aprendre sobretot a equivocar-nos de forma real. Com diu el Coque “el paper ho aguanta tot”, però quan ho has de construir ja no hi ha judicis subjectius, sinó que els jutges són de la gravetat, aigua, massaEl llegat més important del què hem construït no són els objectes, sinó el intangible après.

Però el Coque no és cap Messies, a diferència d’altres, ell no pretén assentar càtedra (és “un putu associat”!). Però, fent gala d’una altra cita seva, “en l’arquitectura ja està tot inventat, només cal saber copiar”. I ell des del primer dia va posar d’exemple l’assignatura de la ETH 1:1 del Deplazes. I un altre exemple que posava des del primer dia eren les cabanes que feien el Dani Freixes i el Pere Riera a l’ETSAV quan encara estàvem a la Mancomunitat. Què li va passar a l’ETSAV? Feia quelcom tant genial, i va girar cap a la vulgaritat (entès com a cosa comuna, que ningú s’ofengui!) de totes les altres escoles d’arquitectura. Segurament va ser víctima del seu temps, la febre olímpica, i les posteriors bombolles. I segurament aquest èxit del Vallès també és gràcies al temps de canvi, i per sort a l’ETSAV som tant casa de barrets que si hi ha un professor o grup de professors que entusiasmen ningú els pot aturar.

Una anècdota, i suposició meva. Tot i que 120 estudiants volíem anar al Solar Decathlon de Dubai, tot i que diversos professors van donar-nos suport, el Víctor Seguí ens va dir que no. I per mi el motiu pel qual no ens deixés és perquè el Coque també era contrari a la idea. Estic convençut que si el Coque ens hagués donat suport, el Víctor també hagués confiat amb el projecte (per mi aquest ha estat el més gran punt de desacord amb el Coque).

Evidentment el Coque sense el Dani, o sense els altres professors, o els centenars d’estudiants que l’hem seguit no hagués fet res. Però em temo que tots nosaltres sense el Coque, amb tots els seus defectes i crítiques, no haguéssim començat a fer el què entre tots hem aconseguit fer.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s