Heu reflexionat perquè ens ensenyen el què ens ensenyen a la carrera d’arquitectura? Tant pel què fa al pla d’estudis com pel què fa als professors? Qui són els professors? El fet que la majoria d’escoles d’arquitectura espanyoles tinguin un 5 per accedir i l’enorme atur entre els arquitectes són símptomes que alguna cosa hauria de ser diferent. Però això no és nou, moltes persones ja han dit això. Però jo seré més concret. Parlaré de l’ETSAVallès. Explicaré perquè crec que té moltes mancances tot i que crec que segurament és el millor lloc d’espanya per estudiar arquitectura, i jo estic molt orgullós d’haver-hi estudiat.
Segurament és “tant” bona escola perquè és “nova” i hi ha molts pocs vicis, comparat amb les centenàries ETSAB, ETSAM, ETSAS… És a dir, la “joventut” fa que l’escola sigui entre una casa de barrets i una casa de fills de barret (entenen barret com a eufemisme de puta… no sé si m’entens?). És a dir, la tradició del gloriós sistema universitari heretat del franquisme és de funcionaris que ostenten el poder amb mà militar. Però al Vallès, la manu militari dels funcionaris és més de boca que no de fets. El què ens passa és que cadascú fa la seva i passa dels altres. Evidentment, desprès al Bar despotricaran de “la merda de l’hivernacle” i aquella altra merda de no sé què, i de com és possible que aquell associat de merda faci aquella merda al TAP (molt escatològic tot plegat). Alguna vieja gloria encara li queda el rigor mortis d’elevar les seves queixes de Bar de la Junta d’Escola per aconseguir acords de Junta que tampoc és compleixen. Però la realitat és que al Vallès cada professor fa el què li dona la santa gana, tant per bo com per dolent. I aquesta característica és la que fa que els Vallès sigui viu. Tenim alguns professors genials. I no només professors genials, sinó que tenim uns quants duos i trios dinàmicos brillants. I, com a part negativa, també tenim molts genets de l’Apocalipsi. I una altra cosa genial és que els estudiants atorgarem al mateix professor això de “duo dinàmico” o “genet de l’apocalipsi” segons els gustos, i això també és fantàstic. Som una escola tolerant i diversa.
Però el què també és veritat és que quan el Vícotr Seguí, el Pere Fuertes o el Roger Sauquet expliquen les virtuts de l’escola als estudiants de nou ingrés o als del màster, expliquen els Solars Decathlons i no pas el fantàstic TAP V d’habitatge o l’encara millor TAP VI de màster Plan urbanístic. (eh, poca conya, em va agradar molt fer els 2 TAPs, encara que la meva professora de TAP VI estigués 2 mesos de baixa i sense fer classe va estar molt bé… o potser va estar bé per això….). La part potent del Vallès són: el Robert Brufau, els Solar Decathlons, el TAP IV de l’Amadeu, el Josep i el Lluís (l’escindida part d’urbanisme ja no mola tant, perquè no sé si els vells ho sabeu, però ara el TAP IV ja no és un sol taller, són 2 tallers…), el PUd del Dani i el Coque, les assignatues de Tecnologia…. Tant és així que pel màster habilitat la direcció va seleccionar la flor i nata (dit per ells mateixos) dels professors per fer l’assignatura troncal de projectes: Marta Serra, Roger Tudó, Claudi Aguiló, Adolf Sotoca….. Curiosament quasi tots ells tenen un contracte que fa pena perquè són joves i amb idees allunyades de les “directrius” dels funcionaris amb rigor mortis tipus A. Què estan fent al Màster habilitant? Arriben en un entorn, un lloc, i comencen a analitzar i detecten oportunitats i proposen solucions. Això no és nou, però a l’escola els primers en fer això van ser al TAP IV del Coque, Dani, Amadeu i Josep. Desprès importat al PUd i a altres TAPs. Curiosament al Màster habilitat no es dediquen a fer unitats agregables i repetir-les infinitament amb brise soleils gegants de formigó, NO! Es dediquen a fer coses d’anàlisis i propostes controlades, necessàries i reals.
L’ETSAV és una bona escola perquè quan els bons professors han volgut apartar-se del camí marcat, ningú els ho ha prohibit, i no ho han fet per una estranya barreja de desconeixement, mandra, desídia i impotència. Sí que és veritat que quan l’escola estava dirigida pel Joan Puigdomènech les coses passaven per convenciment i confiança en els professors. Al Joan li agradava que s’experimentés i els professors tinguessin iniciativa. Però d’això ja fa anys…
Com a anècdota significativa, quan l’equip del Solar Decathlon 2010 va acabar deixant un forat de 50.000€, els estudiants no van trobar cap professor que volgués donar la cara pel Solar 2012, i el Joan no va dubtar en posar-s’hi al davant. En canvi el juny passat quan 120 estudiants, amb suports de professors, van demanar de presentar-se al Solar Decathlon Dubai diecció s’hi va negar. Certament qualsevol cosa finançada pels Emirats àrabs té mala pinta quan parlem de sostenibilitat, però no deixava d’oferir L’OPORTUNITAT de fer un projecte que no té igual per a l’estudiantat. L’argument oficial esgrimit era que “Dubai i sostenibilitat són antagònics” (i hi estic d’acord!). També hi ha un argument de més pes per ells i és que RESSÒ vam tancar amb 16.000€ de dèficit (13.000€ són impagament de patrocinadors!). Però si l’ETSAV tenim un 8.32 enlloc d’un 5 és gràcies als projectes i aprenentatge viu que hi ha al Vallès. Tenir la nota més alta de Catalunya i 3a de l’estat bé val 16.000€ (i més en un moment on parlen de tancar escoles). I de fet, m’atreviria a dir que hi ha un 3r motiu que explicaré al proper post.
Com ha de ser l’ensenyament del futur? Transversal? Interdisciplinar? Fomentant l’autoaprenentatge? Vinculant al empresa a la universitat? Vinculant la recerca amb la docència? Treball en grup? En Anglès? Aproximant-se a la realitat? Com tot ser que un projecte que reunia TOTES aquestes característiques es vetés per la direcció? Aquesta mala decisió del juny crec que va ser un gran error. D’acord, era Dubai i petrodòlars, però la formació que haurien obtingut els estudiants ara mateix no té equivalent. I el què és pitjor, no s’està treballant perquè hi hagi una alternativa similar ni a curt ni a mitjà termini.
Resumint i acabant, el Vallès despunta gràcies a que impera la llibertat de càtedra. O dit d’altra forma, perquè per sort no hi ha la manu militari o rigor mortis de “les grans escoles” ni de les viejas guardias. Visca l’anarquia!
Martí Obiols Galí 