Però continuava la feina, el Rector havia fixat la data del Claustre constituent pel 16 d’abril. Calia tornar a buscar les firmes per aquell dia. I mentre, la tensió anava pujant al màxim. El 22 de març hi va haver la gran assemblea UPC, i just tornant de les vacances de Setmana Santa es va començar a ocupar el Rectorat, majoritàriament per PAS interí. Resulta que la retallada de 30M€ feia que el PAS interí es quedés sense feina, i també molts professors associats. S’han de dir 2 coses sobre el tema, el PAS interí se sentia, almenys molts m’ho van dir, del tot desemparat pels seus representants legítims en el PAS. I l’altra és que, segons va dir la gerent al CdG tots els acomiadaments fets a la UPC s’havien pactats tots amb els representants dels sindicats; fent al·lusió a que després sortien cridant davant de tothom, però que a la taula de negociació ja arribaven a acords satisfactoris per ambdues parts (em pregunto quina classe d’acords serien….).
Total, que el 16 d’abril, just després de constituir el Claustre els coordinadors del CdE vam presentar 124 firmes de claustrals, ara ja sí. Però abans calia convocar el Claustre, i ho faria el nou CdG on l’equilibri de forces estava canviat (nou perquè tenia 15 representants del Claustre nous i contraris al Rector). Jo vaig ser un dels representats elegits, però va ser pels pèls. Resulta que les assemblees no m’hi volien i al Ple del CdE ho vam debatre. Jo em vaig queixar als companys coordinadors, al Dani i a l’Alvaro (que un cop em va dir, mig xulejant mig en broma “l’assemblea d’industrials fa el què jo dic”….), que no era just que ara no em donessin suport, que era per motius falsos que no m’hi volien. Ells em van dir que sí, que tenia raó, però que les assemblees “volien sang”… Per sort meva, vaig sortir elegit pel CdG pels pèls una vegada més (recordo que en el Ple on ho vam debatre jo, presentant-me vaig dir “jo sóc anti-comunista”, en un Ple ple de comunistes…. quin tacte el meu…..)
Aquell CdG va ser el 24 d’abril, i es va poder celebrar sense problemes perquè interessava a tothom que es celebrés. I per primera vegada el Rector va perdre una votació important al CdG: no es va aprovar la modificació de la RLT (Relació de Llocs de Treball) del PAS, per tant estaven sense diners, d’acord amb el pressupost aprovat anteriorment, però no se’ls podia acomiadar perquè la seva plaça encara existia (temes legals). Aquesta situació d’absoluta alegalitat era una mini victòria que donava uns mesos més al interins. Aquí va ser quan va rebentar tot: el Rectorat ocupat, assemblees a tota la UPC, noticies als mitjans cada dia, el CdG en contra, i, sobretot, un Claustre universitari convocat per votar si fer eleccions anticipades de Rector. Aleshores el Secretari d’Universitats i Recerca n’Antoni Castellà, va dir a la premsa que es podien buscar alternatives a l’acomiadament dels 90 interins. Això fou la gota que va fer vessar el got del Rector. El Rector Giró va decidir que faria eleccions anticipades el curs següent. Amb aquest marc, el CS va decidir que posposava la decisió de modificar la RLT, a l’espera de trobar una millor solució com va dir en Castellà. Arrel de tot plegat, es va anar aconseguint que totes les juntes d’escola i facultat aprovessin un text “contra el Rector” amb diversos punts, entre els quals hi havia suport als interins i la celebració d’eleccions anticipades a Rector.
El 17 de maig del 2013, amb el temps corrent pels interins, es va produir el Claustre històric, que ningú s’imaginava que es pogués celebrar, per debatre si es celebraven eleccions anticipades a Rector. L’assemblea de l’ETSEIB amb UPIC i altres van decidir que jo no faria la presentació de la moció, i que la faria el Marçal, segons deien perquè volien que fos una cara nova i bla bla bla. Com he sabut més tard era per aquell pacte de tirar-ho endavant a canvi que no hi fos jo. Els principals agents implicats en tot plegat ens vam reunir aquell matí d’hora al casal de Cantàbria, allà vaig saber el n’Enric Fossas havia dit a la premsa que es presentaria a Rector, donat el cas. Personalment em va saber greu que ho digués abans a la premsa que no pas a la gent implicada de la UPC, exceptuant al politburó, suposo…. Aquell Claustre va ser llarg, dur i interessant. El Rector va començar dient que ell ja marxava, de cara a la tardor hi hauria eleccions, i que era un trasbals innecessari fer-ho aleshores.
Hi van haver moltes intervencions, contra el Rector sobretot, però també algunes a favor. La veritat és que des del moment en què el Rector va anunciar que ell marxava el curs vinent ja es podia donar la partida per perduda. Fins aleshores el 51% del PDI funcionari (els patricis de la UPC, i prova d’això és que prèviament al Claustre els Rector es va reunir amb el centenar llarg de catedràtics de la UPC (els avis que manen) i els va advertir de les plagues que vindrien si ell el feien sortir aleshores) estaven dubtant, però segurament haguéssim aconseguit el suport suficient d’ells. Però després del seu anunci ja va aconseguir tornar a calmar-los. I aquest esperit es va transmetre en aquell Claustre. És per això que a la rèplica que va fer el Marçal va utilitzar aquell to tant destructiu, panfletari, revolucionari de pacotilla i desafiant; si hi havia alguna persona dubtosa, el Marçal els va convença que votessin a favor del Rector…. I així va ser. Tot i l’espectacular votació, ens vam quedar a 29 vots de celebrar eleccions anticipades immediatament. S’ha de dir que malgrat tot, va ser un èxit el resultat, no suficient, però un èxit. Els vots que ens van faltar van ser els dels directors de centre i departament, sempre garants de la UPC, l’ORDRE i la seva tradició, una llàstima i una traïció per part dels directors que van votar a favor del Rector mentre totes les seves Juntes els havien dit que votessin en contra…
I amb això es va desinflar tot. Era quasi final de curs, els estudiants vam tornar a les aules a preparar els exàmens finals. El PDI funcionari respirava tranquil perquè tot havia acabat “bé”, el PAS continuaven “batallant” pels interins, però ja va durar poc…
S’havia encarregat al CdG que treballéssim amb comissions per intentar buscar alternatives als acomiadaments dels interins (recordo que n’Enric Fossas jo i un parell de persones més, ens vam reunir amb un professors d’economia de la UB per intentar buscar solucions i mirar-nos els números de la UPC). Però en un mes, aproximadament, de feina i idees no vam aconseguir trobar cap solució que semblés prou convincent… Realment és molt complicat tocar res a la UPC (i crec que a qualsevol institució pública).
Ja estava tot dat i beneït. Van convocar el Consell Social al SUR i envoltats de fortes mesures policials i protestes per aprovar la modificació de la RLT. Jo, en el moment de la votació i després d’haver-hi batallat, vaig comunicar que sortia perquè no estava d’acord amb el procediment (que era del tot irregular i contra la normativa de funcionament el CS), no volia ni votar-hi en contra. Evidentment el CS va votar quasi en bloc i els interins es van quedar al carrer… Quan vaig sortir de la reunió i els vaig explicar “la mort anunciada” als interins que hi havia vaig plorar… em sentia impotent: tot plegat, tota aquella lluita, unitat… no havien servit prou. Malgrat tot aquells 90 interins que tant bé feien la feina, anaven al carrer. Aquell fou el dia més trist de tota la meva etapa com a representant.
I va venir l’estiu. Estrany, però estiu i vacances. Aleshores ja es va començar, sense embuts, amb la creació del nou candidat a Rector. L’Enric Fossas es va reafirmar com a tal, però no va ser l’únic. Feia molt de temps que moltes persones de la UPC, jo entre elles, que pressionàvem al Xavier Gil (vici-rector de Recerca durant els 2 mandats de’n Giró, i que va arribar a ser molt important en l’equip rectoral. I amb qui personalment també ens tenim una gran estima) perquè es presentés a Rector. Ell sempre va ser la part més amable i, fins i tot, la “llum” d’aquell equip rectoral. L’energia positiva que tenia sempre no només era envejable, sinó que era contagiosa, i gaudia, i gaudeix, de la confiança de tothom (des de UPIC, fins als catedràtics més carques). Però ell no va voler, malgrat les desenes (o centenars??) de peticions. Enlloc d’ell van crear la candidatura d’en Toni Elias (no el motorista). I, personalment, vaig parlar amb ell en un parell d’ocasions i jo també confiava en ell. Ell tenia un model d’universitat molt més innovador i trencador amb la UPC tradicional, i volia potenciar la UPC. També i van haver intents per part de persones importants d’unir les dues candidatures i fer una candidatura d’unitat per demostrar al SUR que la UPC estava unida. Però segons em van dir (no sé si és del tot cert o no) l’Enric Fossas no va voler.
Però vaja, que no hi ha 2 sense 3, ni sense 4. Així que no només hi havia 2 candidatures, sinó que en la cursa rectoral encara es van afegir el Junje Pérez i en Junyent. La campanya va ser molt animada, i mica en mica tots s’anaven assemblant. El clar favorit per guanyar era l’Elias, i el Fosas en segon lloc (tot i que en Junje semblava que estava a punt d’usurpar-li el lloc). Però el Fossas s’havia guanyat la confiança de les assemblees i de la lluita anti-Giró. Ell hi va ser i això li va fer guanyar prestigi i estima. I això combinat amb què l’Elias “no tenia aquella puteria” dels polítics en el meetings, és a dir, era massa sincer amb els persones, i a vegades deia coses poc polítiques. Va acabar perdent el suport inicial. Total, que en la primera volta, lògicament, cap candidat va aconseguir prou vots, i es va haver de fer una segona volta amb només el Fossas i l’Elias. Les dues altres candidatures es van fondre o unir als candidats que encara quedaven. Però no es podia oblidar que el Fossas havia guanyat clarament les eleccions.
I finalment en la votació final, el Fossas es va imposar a l’Elias força clarament en tots els sectors, més o menys. Així, s’acabaven les quasi 2 legislatures del Rector Giró, i començava la del Rector Fossas. Realment va ser un canvi molt important per a la UPC. Sobretot va ser una distensió més que necessària. Ara les persones estaven relaxades i es podia tornar a fer universitat. Hi tornava a haver pau, i semblava que tothom s’havia oblidat dels acomiadaments i retallades. I tot això només per un tema de confiança: la UPC confiava, i confia en l’Enric Fossas.
Personalment vaig votar en les dues ocasions al Toni Elias perquè creia molt en el seu model de universitat. Però en veure el canvi que es va produir a la UPC, al CdG… vaig entendre que realment la UPC necessitava el Rector Fossas, era la única opció i la més encertada per aquell moment tant brutal que havia viscut. Però malauradament el nou Rector, i equip, va ser nomenats en molt mal moment: just al moment d’aprovar pressupostos (tal i com vam dir alguns en el Claustre previ: que calia accelerar el procés perquè el nomenament no caigués just amb els pressupostos sense poder reaccionar).
Mentrestant al CdE continuàvem fent feina, molt més calmadament. Ara tocava vetllar perquè les promeses electorals del nou Rector es complissin, sobretot les que afectaven a l’estudiantat. Cal dir que el sector més crític de l’estudiantat deia que en Fossas “era la opció menys dolenta, però que tampoc els convencia”. Va fer moltes promeses per l’estudiantat, i algunes complicades de complir, com s’està veient.
Jo vaig assistir a només un parell de CdG del no equip, amb un tarannà totalment nou, tranquil i dialogant (en contrast amb els darrers d’en Giró). Aleshores vam fer un Ple ordinari del CdE, al febrer del 2014, i un ex-company (aquí utilitzo ex ambdós sentits) que feia anys que ens coneixíem, el Jose Villaverde, va sortir amb un punyal per l’esquena demanant-me explicacions al Ple, retraient-me coses des la primera papilla i demanant una votació de confiança. Evidentment això quedava fora del reglament, però com que la discussió es va animar, i vaig veure que hi havia gent que tenia ganes de fer-ho, em va semblar bé sotmetre-m’hi. Vaig advertir, però, que si la perdia, quedava fora del CdG (era claustral com a membre nat) i això generaria 3 vacants d’estudiants al CdG (ja que el Dani i l’Alvaro havien marxat, desconsideradament, provocant vacants). I malgrat tot plegat, vaig perdre la moció per un vot d’una persona que no tenia dret ni d’estar al Ple. Però era igual, molta gent em volia fora, i vaig deixar de ser coordinador després de 5 anys i mig (a dalt de tot). Haig de reconèixer que després de tant de temps, tantes batalles… jo ja havia fet tot el què podia fer-hi, i no em va saber greu deixar-ho, sí que vaig lamentar les formes, però no el fet, que de fet era anticipar esdeveniment només 4 mesos.
Per acabar, voldria dir 4 coses sobre n’Antoni Giró. Va fer moltes coses mal fetes, sobretot va cometre l’error de no saber, o no preocupar-se, explicar el què “havia de fer” a les persones i SOBRETOT NO ESCOLTAR I NO “SER EL RECTOR DEL SEU ELECTORAT”. Però malgrat aquests errors que li van costar molt car, i que a mi em van semblar imperdonables, l’Antoni Giró és una bona persona i va actuar sempre de bona fe, i ho crec sincerament, equivocadament, però de bona fe. Va tenir la mala sort que li toqués el pitjor moment, ell va tenir el millor moment de la UPC (422M€!) i el pitjor: el primer cop que la UPC disminuïa el pressupost. Encara diré més, crec que en Giró és un bon gestor, pero mal Rector en temps difícils. Als que no hi estigueu d’acord un diré 2 coses:
- el Rector no mana (i encara menys a la UPC), el sistema universitari, conjuntament amb el funcionarial i el democràtic converteixen en el Rector en un titella estirat per tants fils que sembla que faci el què vol, però ell sol no es pot moure, només ho sembla.
- En Giró va ser un dels tant responsables que es van enganxar els dits amb la crisis, amb una única diferència, ell sí que ha estat culpat i “castigat”. El què passa és que per veure-ho venir i haver-ho pogut pal·liar (no diguem aturar) s’havia de ser el més genial dels gestors mundials (i això sí que no ho va ser ell ni cap dels milers de responsables que hi va haver aleshores)
Però de la mateixa forma que jo crec que en Giró només és víctima de les circumstàncies, també crec que nosaltres (tots els que hi vam lluitar en contra) també vam fer el què tocava i que malauradament no s’ha fet prou a Catalunya i al món: exigir responsabilitats als que els toca. En Giró va ser responsable, no culpable. I crec que es va merèixer el què li va passar, però no per ell, no per castigar-lo, sinó pels que vindran darrera, i pels que estan darrera. Malauradament en Giró fou com Romeu “una joguina del destí”. Però crec que en honor a la justícia tots li devem, almenys, una disculpa pel què va passar. No tinc cap dubte que la majoria de persones ho haguessin deixat molt abans si s’haguessin trobat en aquella situació, i haurien fet bé, i ell va aguantar per responsabilitat (mal entesa al meu parer). Ell va decidir convertir-se en un màrtir i es va voler responsabilitzar d’uns acomiadaments que hagués fet ell o el següent o qui fos. O algú es pensa que la societat defensaria una universitat amb 111M€ de dèficit que no fa cap sacrifici per intentar corretgir-ho?
FI
Aquests 5 anys i mig de coordinador m’han format moltíssim. Ha estat fer una formació paral·lela a la meva formació d’Arquitecte. He aprés una gran quantitat de coses i conegut a desenes de persones molt interessants i de qui he aprés moltíssim. Estic satisfet de la feina feta i tot el procés m’ha fet millorar moltíssim com a persona i representat. Realment el darrer període vaig entendre realment la força de les persones de base totes unides. Alguns, molts, em diuen “txaquetero”, i és perquè inicialment quasi sempre votava a favor d’en Giró, i finalment vaig tramar com fer-lo fora. Jo no em considero “txaquetero”, sinó que considero que he evolucionat conjuntament amb la UPC. Un “txaquetero” és aquell que el defineix la seva jaqueta i no l’entorn, i quan es canvia de jaqueta canvia el què pensa (alguns no s’han canviat mai de jaqueta i comença a fer pudor de no rentar-la). Jo sempre he reflexionat en cada moment i he fet el què m’ha semblat més adequat per l’estudiantat i per la UPC. Com que mai m’he definit, ha comportat que no m’estimin ni uns ni altres. Però la sinceritat i feina feta m’ha reportat la confiança i estima de persones concretes d’una banda i altra, i d’això n’estic satisfet. Personalment tinc la consciència del tot tranquil·la i sé que mai he actuat d’amagat, ni mai he estat fals. Però també he comés molts errors. Sobretot error a l’hora d’escoltar companys (defecte que els que em coneixeu sabeu que tinc, però intento millorar). Realment estic agraït a tots aquells companys que em van votar i confiar en mi durant 5 anys i mig, que m’han format d’una forma impagable.
Martí Obiols Galí 