Memòries: 5 anys i mig a dalt de tot…

Aquest és el primer dels escrits fets com a retrospectiva de la meva llarga etapa a la representació institucional estudiantil de la UPC. Aquesta primera part general estarà dividida en 3 parts, i les publicaré al meu blog cada dimecres. I després faré unes reflexions més temàtiques: Consell de Govern, Consell Social, Assemblees i representació estudiantil.

El setembre del 2009 em vaig presentar, juntament amb 3 candidats més, per ser coordinador del Consell de Delegacions (CdD pels amics.. i mandrosos). Aquelles eleccions les vaig guanyar a la tercera volta i per un vot. Quan vaig guanyar aquelles eleccions no em podia imaginar tot el què va venir després: feina, mooltes reunions, càrrecs, sou ben baix (10h setmana de sou precari UPC), amics, enemics, assemblees… enganys i desenganys. En aquest post explicaré aquesta llarga experiència, ara que puc dir coses que he callat durant aquest anys. Ara que ja estic lluny de la política UPC puc dir coses que abans no era políticament correcte dir… també diré algunes reflexions personals, que interessaran més o menys. Algunes persones s’enfadaran, si ho llegeixen, i algunes potser es sorprendran… vaja, el què hagi de ser serà.

Abans de ser “un polític corrupte (sembla que al nom de “polític” li ha sortit un cognom darrerament indissociable) mamant de la mamella de la UPC” (per no dir altres comentaris qualificatius que m’han dit) vaig ser un claustral normal i corrent des del 2006. En aquella època a ningú li interessava la representació estudiantil a la UPC, tant és així que el despatx del Consell de l’Estudiantat (CdE) era un club de fumadors de SEPC (sí, abans hi havia SEPC a la UPC!! I també es fumava impunement dins la UPC). En aquelles èpoques la tresorera de la SEPC es va gastar no sé quants milers d’euros en unes butlletes d’una consulta de Bolonya perquè el logo de la UPC fos en color, enlloc de gastar uns pocs centenars per fer-les en blanc i negra… (però ho heu d’entendre! En aquella època la crisis encara no estava de moda i el CdE tenia un pressupost de 32.000€ que ni es molestava en gastar!). De fet aquella impressió “a lo Millet” li va costar el càrrec a aquella tresorera i bona part dels coordinadors que hi havia aleshores.

L’equip successor va ser una mica millor, no recordo si hi eren tots alhora però recordo el Joel Mus (el famós industrial!, que era tresorer!!!) l’Oriol Arcas (que va portar la campanya electoral 2.0 del Rector Fossas), la Míriam Barrio (que després va ser tresorera molts anys del CdE) i la Nel·la (crec, antiga tresorera). Era una època, malgrat estar en ple Bolonya, també molt poc interessant per estar a la representació institucional. No hi havia ningú, érem 4 gats. Recordo com vaig començar a anar al Consell de Govern (CdG) el desembre del 2007. Va ser en un Ple del CdE: “Algú vol anar al CdG?” Jo vaig ser l’únic que hi vaig voler anar, i encara van quedar una pila de vacants, i de les places “ocupades” només hi anava, a vegades, l’Oriol Arcas. Vaja, que d’aquesta forma tant poc glamorosa vaig entrar a formar part dels annals de la història del CdG de la UPC. Aquella època també era ben poc glamorosa, el Rector Giró feia poc que havia guanyat les eleccions i estava instal·lat en una còmode majoria i gaudia de suport i força popularitat (fins hi tot del PAS!! Sí si, en aquella època li donaven suport!). De fet recordo amb “diversió” les airades intervencions de l’ex-Rector Ferrer Llop juntament amb l’Alvarez. Com en Giró responia sempre amb calma i com en Casanovas s’enfadava. Altres temps on, malgrat les pica-baralles, la UPC era una bassa d’oli. Recordo haver aprovat el pressupost més alt de la història de la UPC! 430M€ l’any 2010! (2 anys després de l’inici de la crisis, però ja sabeu… les universitat públiques són una mica com aquells soldats japonesos que encara estan perduts a illes perdudes del pacífic i no saben que la II Guerra Mundial ha acabat)

Vaja que per tot plegat, i en vista de la poca participació que hi havia al CdE, a mi el què m’interessava de debò era la meva delegació d’estudiants (DEAV-ETSAV!). Per tant jo volia ser Coordinador del CdD i treballar per les delegacions! Aleshores ho vaig fer de forma molt independent del CdE ja que era força desastre aleshores, tot i que des de feia poc hi havia el nou coordinador Jordi Díaz (de l’ETSEIAT, que ara ha acabat sent important dintre del PSC de Terrassa). El Jordi Díaz va ser el primer, que jo veiés, que va treure la son de les orelles del CdE i va començar a fer feina, i fer que el CdE funcionés. I la veritat és que el meu primer any al capdavant del CdD també va ser un èxit: vaig aconseguir augment d’hores de beques per a les delegacions (1r augment en molts anys de reducció), vaig aconseguir que cada delegació tingués un PC pagat per la UPC que es renovés cada any, també que hi hagués un augment pel pressupost centralitzat de les Delegacions (CAED), i del què estic més orgullós: visitar TOTES les delegacions de la UPC! (estic content de ser de les poques persones que ha trepitjat tots els campus i escoles i facultats de la UPC). I la veritat és que la feina va ser reconeguda perquè l’any següent vaig aconseguir el vot de totes les delegacions de tots els centres… bé, tots no, els irreductibles industrials de Barcelona mai em van votar (ni de fet mai m’han donat suport en res). Sobretot degut a l’amic Joel Mus (ai…. quins mail intercanviats amb el Joel…. ). La veritat és que totes aquestes fites aconseguides les vaig aconseguir gràcies a que estava al CdG i que era constant, anava a les comissions de treball i feia intervencions adients. Evidentment aleshores ja havia aprés els 2 corol·laris bàsics en política:

  • Si no et coneixen et diran que no
  • Les reunions no són per decidir, són per oficialitzar. Totes les millores van ser després aprovades al CdG dins dels pressupostos. Però van ser totes pactades amb els responsables prèviament als despatxos. I això fou possible pel corol·lari 1.

Més endavant parlaré d’això, però són principis que ara estan, a priori, en crisis. I també són condició sine qua non parlar degudament als CdG. Companys meus feien grans discursos, enfadats, cridant al Rector, “insultant-lo”… realment van ser la viva expressió del descontentament i, de ben segur, van ser del tot fidels als seus principis. Però també de seguida vaig aprendre que els membres del CdG, si de per si ja escoltaven poc a tothom, encara escoltaven menys a l’estudiantat degut a les seves intervencions i to. I els pocs cops que ho feien era per mofar-se’n… Realment de mi també se’n van riure diverses vegades, però cada cop menys perquè vaig anar veien què dir i què no dir. Alguns lectors, de ben segur pensareu, igual que ho van pensar companys meus, que “era un pilota” que “era un venut” que “menjava de la mà del Rector” (quan cops vaig sentir aquesta expressió! De fet en una ocasió tots els coordinadors del CdE ho vam fer, en Giró ens va convidar a sopar un cop!). Però el què és un fet és que amb la meva forma de “fer política” vaig aconseguir millores tangibles per a l’estudiantat i les delegacions. Mentre que els meus companys feien intervencions reivindicatives que (no ens enganyem, en aquella època) NO INTERESSAVEN A NINGÚ, només servien al seu ego, i només servien per sentir-se bé amb ells mateixos…  Aquella època del CdG era com una opereta… cada cop que el Rector explicava un punt els típics intervenien per dir que sí, els de sempre deien que estava boig i que s’equivocava i que ells ho feien millor, i la majoria continuava amb el seu portàtil fent qualsevol cosa menys escoltar, i quan tocava votar votaven sempre el mateix, uns i altres.

Bé, el temps continuava tranquil. Però el CdE mica en mica s’animava. S’acostaven eleccions i la crisis tot alhora i l’equip rectoral ens va convidar tot un dissabte a representants per parlar de millores. Va sortir el famós “informe dels no sé quants punts” que eren reclamacions i queixes del conjunt de l’estudiantat de la UPC. D’aquells punts n’hi havia de tant inversemblants com “demanar que el professorat compleixin la normativa de la UPC”, però ni això van ser capaços de fer complir. Aquell document era tant complicat que el vice-Rector responsable no va ser capaç d’assolir cap d’aquells punts en 4 anys! En fi… Però d’aquella sessió en va sortir una de les millors coses que li han passat al CdE, en Jordi Codony (molts lectors no hi estareu d’acord… però això és perquè no el coneixeu ni a ell ni al què va fer).

Al cap de poc el Jordi Díaz, que havia estat tirant del carro, es va cremar com a coordinador del Consell, tant per part del Ple com ell personalment. De fet va acabar sortint perquè els seus propis companys de la delegació de l’ETSEIAT se’l van carregar per temes interns. L’únic pel què em va semblar bé fou perquè el van fer fora de la mateixa forma que ell va assolir el poder (infinit i inabastable) de coordinar el CdE (de fet l’ETSEIAT tenen la tradició d’arribar un dia al Ple del CdE i començar a destruir coordinadors per posar-s’hi ells… jo ho he vist 3 vegades… sempre m’ha semblat molt xocant aquesta forma d’actuar). Això sí, el Jordi Díaz, tot i que ja li tocava deixar-ho perquè havia perdut l’empenta, no només era el que més treballava dels 4 coordinadors, sinó que era l’únic que ho feia, i a més va ser l’iniciador el canvi del CdE. Els altres 4 coordinadors van continuar ostentant el càrrec de coordinador sense fer res de res, per això no se’ls van carregar (però d’això ja en parlarem). Total, que després de defenestrar de forma molt injusta i del tot immerescuda al Jordi Díaz, el Jordi Codony fou nomenat Coordinador del CdE. Val a dir que el bon amic del Jordi Codony (Jordi d’ara en endavant) va començar “a sac”. Tenia moltes idees, però sobretot en tenia una “fer funcionar el CdE”. I ho va fer (malgrat que alguns no els agrada com, si no fos perquè ell hi va ser, segurament, ni s’haguessin preocupat de molestar-s’hi). Jo mateix, al principi, hi tenia diferència perquè ell volia fer moltes coses i algunes es ficaven en l’àmbit de les delegacions (i sí, aleshores em molestava…. tots hem tingut una etapa infantil). Però gràcies a la seva empenta vam fusionar el CdD i CdE, i en ficar a les delegacions fou la forma que el CdE comencés a fer feina d’una vegada. Realment les persones del CdE venien moltes de sindicats o eren filocomunistes i convertien els Plens en debats inacabablement avorrits que no duien enlloc sobre política universitària del tot poc pràctica i allunyada de la realitat estudiantil de debò. En canvi les Delegacions eren estudiants heterogenis que estaven allà per fer coses amb els seus centres i estudiants. D’acord que algunes delegacions es passaven de locals, però les persones de delegacions sempre han estat persones d’anar per feina que no suporten (o no suportaven) quan els debats s’allargaven excessivament. A més a més, en fusionar el CdD i CdE va començar ha haver-hi quòrum. Una de les primeres accions que va fer el Jordi fou fer el primer debat obert entre candidats a Rector: Giró vs. Juanje. Jo en aquell debat vaig veure clar que la UPC no era capaç d’oferir res millor que en Giró, i que per tant el vaig votar.

Amb aquestes eleccions es va començar a acabar la primera època com a representant. S’acabaven els temps plàcids i començaven els temps turbulents… en aquell debat vaig veure per primera vegada (si no em falla la memòria) l’Alvaro Gonzalez (famosíssim industrial, que va acabar sent coordinador del CdE). En Giró anunciava canvis forts al seu programa: Nou Estatut de la UPC (quin primer document! Mare de Déu!!!) i també van venir les retalles, tristament famoses…..

Però tot això encara no ho sabíem. Jo estava al segon any de coordinador del CdD, fusionant-nos amb el CdE, treballant per les delegacions com mai s’havia fet i començant a escriure mails cada setmana informant de novetats i temes urgents a les Delegacions. Val a dir que aquells mails setmanals i visites a cada delegació van comportar que hi hagués totes les delegacions de la UPC en funcionament! Aquesta bona època al CdE i CdE contrastava amb el pitjor moment que ha viscut mai la UPC que havia d’arribar, però encara faltaven alguns anys. De fet gràcies a que vaig estar a la Comissió del CdG que va redactar els Estatuts de la UPC, anys més tard vaig poder usar aquest coneixement per trobar l’estratègia per intentar fer fora el Rector Giró, però això ja arribarà.

3 respostes a “Memòries: 5 anys i mig a dalt de tot…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s