El 19 d’octubre del 1965 es va estrenar “Die Ermittlung” (La Indagació) a 15 ciutats d’Alemanya i Londres. Aquesta obra va ser pionera en el teatre-documental. Es basava en el procés de Frankfurt sobre Auschwitz. Aquesta obra sòbria i extremament colpidora va causar un fort impacte en el públic. Avui he anat a veure “La Indagació (un oratori en onze cants)” que representaven al Teatre Lliure de Gràcia, dirigida per la Carme Portaceli.
Curiosament aquesta producció només s’ha representat 2 dies al Lliure. Quan ho vaig veure anunciat a l’estiu ho vaig trobar curiós. Coneixia aquest text des de fa més de 10 anys, i sabia que era un text complicat i llarg. Un cop dins de la sala he entès perquè “només dos dies”. Han emmarcat l’obra en un cicle “Memòria Europea”, han interpretat una versió reduïda del text original, i era més lectura dramatitzada que obra de teatre. Està molt bé que facin cicles, però no veig perquè és sinònim de curta durada. Crec que aquest és dels textos més potents que s’han produït aquesta temporada a Barcelona, per què només dos dies?! Està ple de textos lleugers (i fins hi tot dolents!) que es perpetuen setmana rere setmana. No ho entenc.
Fer-ne una versió reduïda i que sigui una lectura dramatitzada van de la mà. El text original té, en la versió traduïda al castellà l’any 1972 per Círculo de Lectores, 200 pàgines. Entenc que és dur fer la versió integral amb lectura dramatitzada, s’acabaria fent pesat potser. Però el text prou s’ho valdria! Congratulo l’aposta pel text per part de Portaceli i del Lliure. Però crec que ha estat poruc tot plegat. Ja que ho feien, per què no fer-ho bé? Estic d’acord que, tot i dir-se “oratori”, no és cap musical. Però no dubto que la versió completa ben feta hauria pogut emplenar de forma notable una programació normal.
Entrant a la producció concreta, la trobo encertada (malgrat els peròs exposats). Tots els actors estan a l’alçada. Destacable la interpretació de Rosa Boladeras. I sobretot la d’Albert Pérez, l’únic que feia gal·la d’haver-se memoritzat el text, fet d’agrair. Realment perd credibilitat està en un text tant colpidor i sentir com l’actor llegeix malament la paraula, fet natural, humà, que s’ha repetit diverses vegades, i que ha trencat diverses vegades la força de tot plegat.
Sobre la posada en escena, cap sorpresa. Escenari despullat, amb només cadires, faristols i taules. Vestuari neutre…. Tot i que poc imaginatiu (tampoc es podia esperar més per una producció de 2 dies), ha funcionat bé.
La part més negativa de tot plegat, al meu parer, ha estat el públic. A mi em sorprèn com, desprès de narracions tant brutals com reals de, per exemple, un SS agafa un nen pels peus i l’enclasta contra una paret, la gent aplaudeix com si res. Em pregunto per què la gent no s’ha parat a pensar “potser no s’ha d’aplaudir”. (Ja que parlem d’aplaudiments, no suporto aquell típic de sempre que vol ser el primer en aplaudir; com volen dir “sóc el més de llest de tots i el primer que he vist que ja s’ha acabat”). Com ha pogut el públic aplaudir de la mateixa forma que si haguessin anat a veure una comèdia? Què aplaudien? Més sorprenent és si recordem que la darrera frase projectada de l’obre deia que “la Humanitat tornarà a repetir quelcom similar” (aplaudien el futurible?). Aquest aplaudiment nefast s’ha vist agreujat, al meu entendre, perquè el actors han sortit a saludar 3 vegades. Quan es va estrenar fa 48 anys la gent sortia del teatre plorant… Sincerament crec que l’aplaudiment era fora de lloc. I estic segur que els artistes haguessin valorat més que tothom s’hagués quedat en silenci, compungits per la seva interpretació. Jo he aplaudit tant tímidament que la meva la parella m’ha preguntat “que no t’ha agradat?”; jo li he respost “justament, perquè m’ha agradat no he aplaudit quasi” (però prou escriure d’aplaudiments, això es mereixeria un text monogràfic).
En definitiva, una obra molt interessant i que tant de bo faci diversos bolos per Catalunya, ja que és molt recomanable de veure.
Martí Obiols Galí 
“Què aplaudien?”
Crec que s’ha de distingir entre la representació d’una obra i la història o el tema en sí. Tu has anat a veure la representació i pots de jutjar aquesta representació o pots reaccionar a la història.
Si reacciones a la història de la película Amour (M.Haneke) la trobaràs molt dura. Però com a película és magistral. La meva mare la va veure uns dies desprès que jo, i no li va agradar en absolut. Estic convençut, però, que el que no li va agradar es la història, perque aquesta història es la realitat, i per tant el que no t’agrada es haver-te d’enfrontar a aquesta situació de la vida que s’apaga.
“I estic segur que els artistes haguessin valorat més que tothom s’hagués quedat en silenci, compungits per la seva interpretació”
Si la seva interpretació haguès estat estratosfèrica, el públic ho hauría fet. Probablement no va ser res de l’altre món i com a reacció estàndar el públic va reaccionar aplaudint.
Entenc el què dius. I realment és quelcom que vaig pensar: és només una obra. Però aquí hi pot haver un problema, i força greu. Es podria arribar a pensar que l’Holocaust és fruit de la indústria de l’entreteniment. No hem d’oblidar que l’Holocaust, més enllà de la seva potencia dramàtica, són uns fets tràgics com pocs, molt pocs. Més encara si l’obra és una obra-documental. No pretenia ser ficció, sinó realitat.
Les persones actuen com autòmats sense criteri: van a un espectacle, ergo aplaudeixen. Potser no n’hi ha per tant. Però sincerament em va molestar que la gent aplaudís com si res.
I sobre Amour, coincideixo amb tu, una grandíssima pel·lícula. EM va agradar molt, alhora que també em va avorrir. Cosa que crec que pretenia Haneke: mostrar la duresa i avorriment de la situació.