Memòries: 5 anys i mig a dalt de tot… (III part)

Abans de continuar:

  • Demanar disculpes per haver dit que “era el primer cop que es tallava la Diagonal des de la Guerra de l’Iraq”, això com el Julen (que va ser un coordinador del CdE, sense pena ni gloria) m’ha fet notar no és cert. Disculpes per l’errada, senzillament és un comentari que es va fer aleshores i el recordava i no el vaig contrastar.
  • La resta de coses són estrictament veritat, tot són vivències meves reals. La interpretació dels fets ja és una altra cosa. I és un fet que jo vaig fer tot el què dic que vaig fer.
  • Algunes persones diuen “que em miro el melic”. És el meu blog personal, no tinc cap càrrec a nivell UPC i no faig difusió amb cap recurs públic. Qui ho llegeix ho fa perquè vol, no hi veig crítica possible. Senzillament és un fet que vaig fer moltes coses amb 5 anys i mig dedicats intensament a això. I per altra banda, en aquesta tercera part veureu que el meu paper queda empetitit pels fets i la enorme mobilització. El meu paper era més rellevant quan hi havia poca base social UPC, en el moment que va créixer va disminuir, com és normal.

El Curs 2012-2013 va començar per nosaltres el 13 de setembre amb un Ple del CdE. Allà hi havia 3 fets importants i la meva proposta d’eleccions anticipades a Rector:

  • Comiat del Jordi Codony com a Coordinador del CdE que ja no era estudiant1
  • Debat de la proposta de Governança de la Generalitat 2
  • Eleccions a Coordinador del CdE, tocava renovació completa
  • (Of the record) Eleccions anticipades a Rector

El Jordi Codony és la persona que més ha fet pel CdE, que jo sàpiga. S’hi va dedicar amb cos i ànima, i va treballar per fer el CdE més transparent que mai, i gràcies a les xarxes socials, entre altres coses, va arribar a més estudiants que mai. A més a més fou l’artífex de la Creació del CEUCAT (Consell d’Estudiantat Universitari de Catalunya, on fou inestimable l’ajuda de la Maria de la UdL i molts altres que hi hem estat). Certament, com passa sempre que una persona fa coses diferents, va tenir moltes crítiques, i evidentment tampoc ho va fer tot bé. Però per mi, i molts altres, és gràcies a ell que el CdE és el què és avui dia i sense ell no seriem on som. Gràcies Jordi! D’ell en vaig aprendre molt. I compartíem la idea de treballar, buscar el diàleg i que la confrontació sistemàtica entre el govern de la UPC i l’estudiantat era inútil i improductiva (fet que ara, amb el Rector Fossas s’està demostrant que és així).

La Governança era un tema que no he tractat fins ara. A través del CEUCAT vaig ser el representant de la UPC a la Comissió de Governança impulsada pel Parlament de la mà de la Secretaria de Universitats i Recerca. Aquesta comissió composada per totes les Universitats catalanes amb tots els seus estaments i altres membres de partits, sindicats… Ens vam estar reunint durant el curs 2011-2012 per debatre el model universitari català, però l’objectiu era fer un text “independent” que servís de “llibre blanc” al Govern de cara al futur, és a dir: no era vinculant . Hi van haver moltes sessions i el text inicial era molt similar al text inicial de la proposta d’estatuts de la UPC: disminució de la democràcia a les universitats, model més executiu, menys diàleg… “un model més empresarial”. També plantejava que el sistema funcionarial s’extingís”… vaja, era un text per convertir el model universitari català en l’anglosaxó. Però per mi, el pecat original era que es volia fer una “imposició” d’un sistema anglosaxó que té una plantilla, tradició i finançament que no tenen a veure amb els d’aquí. Però vaja, que com que és un text que tampoc ha anat enlloc, per ara, tampoc m’hi estendré més. Si algú li interessa vaig fer-ne un post3.

Jo vaig explicar la idea de convocar eleccions anticipades de Rector usant els nous estatuts. Per fer-ho calia que almenys 1/3 dels claustrals firmessin la petició de celebració de Claustre extraordinari. I que durant aquest Claustre extraordinari, 2/3 dels claustrals (no dels assistents!) votessin a favor de la moció. Aquesta fita, ja de per si molt difícil, es veia encara més complicada perquè el Claustra, que només es reunia 1 cop l’any, s’havia de dissoldre a causa de l’entrada en vigor del nou Estatut UPC. I, com si no n’hi hagués prou, calia abans reunir el Claustre per aprovar el nou reglament electoral, d’acord amb el nou Estatut. I calia aquest reglament per poder tenir nou Claustre capacitat per emprendre la petició d’Eleccions anticipades a Rector (fàcil, eh!?, doncs després encara vam tenir alguna sorpresa més….). Alguna persona externa es pot preguntar “I per què no iniciar el procés amb Claustre actual?”, doncs perquè al Claustre d’aleshores tenim com la meitat de vacants, i la resta de membres havien estat elegits feia anys i la majoria eren pro Rector.

Al Ple la idea li va semblar bé. I vam decidir començar a caminar. Lògicament començant per les assemblees, sobretot ETSEIB i UPIC. Aquesta idea llençada per mi va perdre l’autoria tant bon punt la vaig proposar al Ple del CdE i fou acceptada. Tant és així (i això ho vaig saber més d’un any més tard de mà d’un e-mail de la delegació de l’ETSEIB 4) que les persones de UPIC i assemblees que de seguida s’hi van apuntar i que van liderar el procés van dir sí però “una condició, i era que no fossis tu [el Martí Obiols] qui gestionés la proposta” (i després em diuen que em miro el melic….). Sobre això, que ho vaig saber més d’un any més tard, haig de dir que em sembla lamentable (alhora que em va pujar l’ego, ho haig de reconèixer…. no em pensava que fos tant important que la meva presència pogués evitar un procés de tot el Claustre… em diuen que no em faci l’heroi… cullons! Si són ells que me’n fan!). Em sembla lamentable que unes persones importants creguessin que aquella proposta anava de personalismes. Jo, màxim, pensava que seria l’estudiant, persona física, que presentaria la proposta i faria la defensa (d’acord amb el reglament). Però vaja, era una proposta per canviar el Rector, no entenc perquè jo havia de ser impediment quan la idea era meva… però vaja… deien que “havies canviat de jaqueta massa vegades”. Per mi sempre havia portat la mateixa jaqueta: defensar els interessos de l’estudiantat i de la UPC, que van ser canviats durant el temps, i sempre des de les meves humils capacitats. El què no havia fet mai, ni faré mai, era simpatitzar amb UPIC i similars. Malgrat que no tinc cap problema en treballar plegats si busquem el mateix, com fou el cas. Personalment no em passaria mai pel cap deixar de fer una cosa que crec perquè hi ha hagut que no em cau bé (no deixaria de ser independentista si el Ciutadans ho fos!). Sobre això recordo una anècdota divertida, d’un encontre amb el Xavier Álvarez (antic “delfí” de l’ex-Rector Ferrer-Llop al CdG, i que després es va presentar amb la candidatura d’en Toni Elias) al Claustre “ja sabia jo que eres dels nostres”… vaja… encara avui em sembla trist que a la UPC alguns estiguin amb “bons-dolents” i partidismes absurds…

Vaja, que vam sortir elegits coordinadors, en el primer Ple del CdE del 13 de setembre: Daniel Ramon (de la FME, comunista declarat, de no sé quina internacional) l’Alvaro González (de l’ETSEIB i també comunista declarat, de no sé quina internacional), la Maria Gómez (de l’ETSAB, antiga presidenta de la Delegació d’allà (encara que no és recordada com a presidenta sinó com a persona que s’hi va trencar les banyes), i bona amiga també) i jo (vaig ser elegit per primera vegada com a Coordinador del CdE pròpiament). Pocs dies més tard se’ns va afegir el Jordi Nonell (de l’ETSETB, molt currante i també amic), nou coordinador de Delegacions. Aquest quintet vam començar a treballar amb el CdE i enfocar més la feina de cara a les assemblees, comunicar-nos-hi i fer treball més col·laboratiu amb elles. D’això se n’encarregaven, sobretot l’Alvaro i el Dani. Jo, de fet, vaig sortir elegit coordinador del CdE pels pèls (tot i haver llençat la idea de les eleccions anticipades). Però a la primera reunió de coordinadors l’Alvaro em digué “Bueno Martí, com que tu ets qui sap com funciona tot, continues tu manant i portant el CdE”. Evidentment aquesta frase no s’havia de prendre literalment, sinó que amb el Dani i l’Alvaro sempre hi va haver una dicotomia entre la nostra relació de portes enfora i de portes endins. De portes endins va ser sempre força bona, perquè tot i discrepar en motles coses, teníem objectius comuns i tots reconeixíem la feina que fèiem uns i altres, almenys durant aquell curs. De portes enfora jo continuava sent un “txaquetero” “anti-comunista” que tot i gaudir del benefici del dubte degut a les eleccions a Rector, ja estava tacat pel politburó i calia vigilar… Bé… però el clima intern de treball al CdE era bo i els 5 coordinadors treballàvem força i ens trobàvem setmanalment. Realment el CdE estava millor sense el llast dels ex-coordinadors que cobraven i no feien feina: Míriam, Gloria i Edu. Tant és així que cap dels 3 va venir al darrer Ple del CdE, on haurien d’haver vingut a fer acte de presència, almenys. Amb ells ens vam creuar mails molt durs degut al meu absolut descontentament amb ells. Aquest descontentament era perquè: la Míriam, portava com 4 o 5 anys sent tresorera del CdE i, sobretot últimament, no feia pràcticament res, i la gestió i rendició de comptes de la seva tasca era més que millorable. L’Edu no va fer res, ni venir a reunions com qui diu, durant el quasi any que fou coordinador, vaja, una poca-vergonya en cobrar 220€ mensuals (com tots) per no fer res. I la Glòria, aleshores, no feia res pel CdE, només anava a reunions on cobrava extra (com els 100€ per reunió del Consell Social), reunions amb l’ACU (on també cobrava), o anar de reunions estudiantils per Espanya amb tot pagat; però mai venia als CdG (i tampoc volia renunciar a la plaça perquè algú ocupés el seu lloc), ni al CdE… Ara el CdE funcionàvem molt bé i ens reuníem cada setmana, teníem molta feina per fer.

La UPC continuava en estat crític. Nosaltres anàvem preparant, a poc a poc, les eleccions anticipades conjuntament amb la feina de les assemblees i altres col·lectius, que eren cada cop més potents. I començaven a sonar campanes d’una re-estructuració de la UPC 5 encarregada pel Rector. Aquesta re-estructuració venia de mans de la comissió Ad Hoc de savis UPC. El més curiós d’aquell Pla és que posava amb lletra de motlle el vox populi UPC, i que tothom li semblava perfecte, excepte aquella petita part que els tocava d’aprop. És a dir, un telecos li semblava perfecte que fusionessin les arquitectures, i que tanquessin Manresa i tanquessin titulacions…. però escolta, això d’unificar telecos de Campus Nord i Baix Llobregat, ja no està tant bé i parlem-ne, en el nom de la UPC, clar…. Vaja, que el que hay de la mio era la tònica…. Vaja, que es va posar sobre la taula els regnes de taifes de la UPC. A la UPC tenim problemes greus de descentralització, que això sumat amb que a cada campus hi ha els seus catedràtics amb sèquit, ajuntat amb els polítics locals… és ingovernable! (Recordo en una sessió dels Estatuts en Giró dient-li al Segarra (ex-director de l’ETSAB) “el teu problema és que vols manar, i a la UPC no es pot manar”, i realment, a fe de Déu, que en Giró tenia tota la raó del món!). De tot aquest procés, que s’ha allargat i s’allarga, n’he aprés un parell de coses:

  • Els canvis no es proposaven en funció de paràmetres objectivables de rendiment o valor acadèmic o de recerca sinó per qui és més gros.
  • L’altre és que el quien no llora no mama s’aplica a tot.

Aquella proposta feta pública a finals de desembre va ser una bona bomba… que s’ajuntava amb la proposta de pressupostos que començava a traspuar i les retallades ja fetes: vaja, un drama. De fet la cosa va començar a tensar-se molt al desembre quan va corre la veu que no es cobraria la paga del desembre. Fet que fa encendre els ànims, i més encara pel fet que la gerent, Carme López i un vicegerent, el Burón, s’havien cobrat una bestreta de milers d’euros. Algun PAS del servei d’economia o personal ho havia filtrat i no faltava gent que demanés el cap de la gerent, el Burón i el Rector… Realment el Rector no en sabia res, i se’n va adonar quan els representants de PAS li ho van dir d’avant d’ells, la cara del Rector fou important, segons tinc entès… segons sembla el què van fer la gerent i el Burón no era il·legal, molt altre personal de la UPC ja ho havia fet moltes vegades, estava permès. Però era imperdonable que els dos màxims representants econòmics de la UPC ho fessin en un moment en què amenaçava que ningú cobraria la paga de desembre.

Amb tot plegat les eleccions pel nou Claustre van ser el 19 de febrer del 2013 (molt mala data tenint en compte que eren la primera setmana de curs de primavera). Lògicament, la sortir elegida una majoria crítica amb el Rector Giró. I aleshores des de molts col·lectius vam començar a buscar firmes per fer les eleccions anticipades. Va ser un procés llarg degut a la dispersió de la UPC, però finalment vam aconseguir 115 firmes que vam presentar el 11 de març del 2013, 4 dies abans del CdG que havia d’aprovar els pressupostos….

El 15 de març del 2013 es va celebrar, per mi, el Consell de Govern més trist de la història de la UPC (subjectivament des del meu punt de vista!). Ja van plantejar la sessió d’alt secret, ens havien convocat directament a la Fundació UPC (on el Rector portava el CdG a refugiar-se de les protestes des de la tardor), la sessió duraria tot el dia (amb dinar inclòs), s’havia d’aprovar un pressupost que ens havien passat poques hores abans, i allà ens esperaven diverses furgons del Mosso d’Esquadra (del tot innecessaris perquè el secretisme els va funcionar i només hi érem uns quants de l’ETSAV que protestàvem contra la fusió de les escoles d’arquitectura). Allà se’ns va presentar un pressupost devastador: reducció de 30M€ de pressupost, la qual cosa implicava “340 acomiadaments” de PDI i PAS 6 . Realment va ser un CdG molt dur, duríssim, i, inusualment, moltes persones en contra del Rector. Va començar la sessió invalidant les 115 firmes escudant-se dient que el Claustre encara no s’havia constituït, vam haver de tornar a començar. De seguida vam entrar amb el pressupost i altres temes. El pressupost fou lògicament el més criticat i debatut. En aquell CdG es va evidenciar les discrepàncies internes dins del mateix equip rectoral, molts vici-rectors van seure lluny del Rector, altres feien comentaris… I per primera vegada es va fer una votació secreta per aprovar el pressupost, els arguments del Rector i la Gerent, eren de la por: que ens intervindrien, apel·lant a la responsabilitat… Evidentment el Rector va ser molt hàbil i fent votació secreta va permetre que molts directors de centre i departament s’atrevissin a votar a favor de les retallades sense por a les crítiques (no era el darrer cop que els directors de centre i Departament ens deixaven a l’estacada….). Aquell CdG va acabar molt tard, després de més de 10h, i amb l’aprovació de les retallades de 340 persones i 30M€. Va ser un moment, que personalment, va ser molt dur… vaig marxar caminant d’allà (C/ Badajoz) fins al centre, on vaig sopar qualsevol cosa i em vaig tancar al cine a veure la pel·lícula més dolenta que feien… sol, pensant… era molt trista la situació… Personalment encara em quedava el mal tràngol d’haver d’aprovar per segona vegada el pressupost al Consell Social (que és legalment qui aprovava el pressupost). Evidentment el CS no es va poder celebrar normalment, les protestes ho van impedir i ens vam haver de reunir darrera els Mossos al SUR. Evidentment sindicats i jo vam votar en contra… però de res va servir…

(tot i que havien de ser 3 parts, ho deixo aquí perquè s’està allargant massa, dimecres vinent serà la quarta i darrera part….)

1: http://cde.upc.edu/noticies/jordi-codony-deixa-la-representacio-estudiantil

2: http://www.ceucat.cat/noticies/avui-sha-constituit-al-parlament-la-comissio-de-governanca-universitaria

3: https://martiog.com/2013/03/03/in-governanca-universitaria-1a-part/

4: Mail de: Delegació ETSEIB 26 febrer del 2014: […] 2- És cert que fossis l’ideòleg de les eleccions anticipades a rector. Tot i així per a que aquesta idea tirés endavant es va necessitar una coordinació molt estreta entre PDI, PAS i Estudiantat. Aquesta coordinació es va dur a terme mitjançant unes reunions amb representants de tots els colectius, en les quals s’ens va demanar que s’impulsés des del sector dels Estudiants amb  una condició, i era que no fossis tu qui gestionés la proposta. Si, la majoria de membres del claustre que ho van impulsar no confiaven en tu, havies canviat de jaqueta massa vegades. […]

 

5: http://cde.upc.edu/noticies/re-estructuracio-de-la-upc-bo-o-dolent

6: https://martiog.com/2013/04/01/a-lull-de-lhuraca/

El problema de la UPC és…

Aquesta és una de les frases més sentides a la UPC, és el què anomenem avui en dia trending topic.  I val a dir que si una cosa fa la UPC és crear gurus que saben com resoldre el problema de la UPC (que en la majoria dels casos es diu que és el Rector!): cal fer això! Cal fer allò!

Des de la meva humil però experimentada opinió (fa més de 5 anys que estic al Consell de Govern de la UPC i formo part de més de 20 òrgans col·legiats, comissions…), la UPC no té un problema, sinó que, malauradament, en té molts. La UPC té molts problemes. I l’altre trendic topic és buscar el culpable (com no pot ser d’altra forma, som hereus del catolicisme: culpa i perdó!). Una vegada més el culpable màxim és el Rector, seguit de la vora per la Gerent. Una vegada més difereixo: el Rector i la Gerent no són culpables, són responsables! Cal tenir clara la diferència entre culpa i responsabilitat. Ells dos no han dut la UPC a on és, s’hi ha trobat voluntàriament. Per tant en són responsables, ja que el seu càrrec (i salari!), així ho determinen. Però estimats lectors, de culpa en tenen poca, no pas gaire més que els anteriors rectors i gerents, directors de centre i departament, caps de servei, catedràtics….  (si fins hi tot l’estudiantat en som culpables!).  Ara bé, el  Rector ho és en la riquesa i la pobresa, i en temps de misèria, com ara, és comprensible que les persones humanes vulguem un cap per sadollar-nos (què més humà que això?).

Ja que hem començat pel final, continuem pel principi. Els primers culpables autèntics de la UPC som l’estudiantat. No per actiu, no és que fem quelcom manifestament equivocat, sinó que som culpables de ser passius. I tampoc tothom, afortunadament alguns ens movem i intentem no ser culpables. Però som (el col·lectiu, eh! Alguns no pas!) culpables de no fer-nos respectar, i no exigir el què es just. A què em refereixo? Doncs a assignatures on suspèn més del 20%, per no parlar d’assignatures on suspèn un 30, un 40, un 50… un 90% (passa en més d’un cas i de dos) dels matriculats. Què és això? Puc estar d’acord amb què hi ha conceptes que poden ser complicats, puc arribar a entendre que al primer curs hi hagi més suspesos del què seria raonable. Però és inadmissible nombre tant alt de suspesos en tantes assignatures. Més encara quan, aproves quasi segur si vas a acadèmies. Si hi ha professors que poden fer que hom aprovi, i els de la UPC no ho fan, és perquè no són bons docents. I en aquests casos flagrants i repetitius, l’estudiantat hauria de ser implacable. I em refereixo a no parar fins que el professor expliqués bé, adaptés el nivell d’exigència,  es canviés el professor, o es replantegés el mètode docent. Afortunament a la meva escola (Arquitectura del Vallès) aquestes coses no passen. I quan ha passat, hem treballat i lluitat perquè es corregís.

Lògicament aquí apareixerà el professor de torn dient “jo explico el mateix des de fa 35 anys! Això és culpa vostre que veniu mal formats” en aquesta frase exemplar (que està al cap de tants professors) hi ha 4 problemes greus: 1- explicar sempre “el mateix”, cal actualitzar-se, 2- “35 anys”? Potser aquesta persona s’hauria d’haver reciclat, 3- “culpa vostre”, es pot culpa una generació?, 4- “veniu mal formats” venen amb la formació que els han ensenyat al sistema educatiu. Potser m’equivoco, però jo sempre he pensat que “no hi ha mals estudiants, sinó que hi ha mals professors” (de fet copio el què diuen tots els tractats sobre pedagogia. Si hi hagués algun professor que no sabés què vol dir, li recomano un diccionari).

Sigui com sigui aquesta és al primera culpa important i notòria de la UPC, el nihilisme estudiantil. Suspèn la majoria, és igual; no fan exàmens adaptats al temari, és igual; no hi ha guia docent, és igual… Estem pagant el 66% més que el curs passat i ja no rebem el típic mal servei habitual, sinó que imparteixen pitjor docència! Estem en una situació que no sé què és pitjor: que siguem un col·lectiu d’anyells, o un col·lectiu de nihilistes. Cal defensar el què és just i que paguem (i paga tota la societat!)  una docència de qualitat. I repeteixo, no totes les assignatures de la UPC són dolentes, només em refereixo a les que suspenen més el 20% de l’estudiantat.

Tornant al què dèiem abans de “…hi ha mals professors”… ells et diran “si, sóc mal professor, jo em dedico a la recerca”. Aquí ens trobem amb la gran paradoxa de la UPC: destinen gran part dels recursos a la recerca i investigació, cosa que està molt bé! Però resulta que ni paguem per investiguin, i l’estat està d’acord amb nosaltres! Els paguem per ensenyar…. (continuarà aviat)