El problema de la UPC és… (2a part)

[…]

I malauradament és així, el sistema de finançament públic universitari paga a les universitats per ser centre docents, no de recerca. Això és força curiós, ja que les universitats més prestigioses del món tenen una producció de recerca i investigació elevadíssima. A mode d’exemple,  a l’estat no hi ha hagut cap premi Nobel científic des del 1906, Ramón y Cajal (el punt d’inflexió espanyol??) Aquesta anècdota diu bastant d’aquesta estat on vivim…. Per tant ens trobem que, de forma molt simplificada, la Generalitat (qui paga l’ensenyament) subvenciona per crèdit matriculat en primera vegada. Ara bé, també és cert que un professor funcionari doctor a temps complet només ha de fer 8h de classe a la setmana, la resta de la seva jornada laboral (inferior a 40h/setmana segons els contracte) la dedica a la recerca. És a dir, que no es subvenciona la recerca directament, sinó que com a conseqüència de la docència.

En el cas de la UPC, podem estar orgullosos de ser la universitat politècnica líder en recerca de l’estat (sí, tampoc és un gran referent…).  El problema ve quan molts professors funcionaris doctors a temps complet (que tenen sempre el 51% del poder de decisió de la UPC) els “molesta” fer classe. Ells són patums  del seu camp d’especialització (i ho són!) i tenen molta feina en investigar, o publicar, o assessorar empreses, o…  i fer classe, i no parlem ja d’actualitzar les seves classes, és un mal necessari per poder fer el què els agrada.

Aleshores aquí ve la gran paradoxa, la universitat és l’únic lloc on qui paga no mana. L’estudiantat paguem el 25% del nostre cost docent (que en realitat és molt més, ja era el 30% abans de l’augment del 66%!), i la generalitat paga la resta del 75%, ambdós volem que la universitat ensenyi bé. Però qui cobra no fa cas, fa el què vol. Afortunadament  també hi ha algú que vol fer bona docència, que també hi ha bons docents! Però la UPC no ha destacat mai per tenir bona docència (tot i que hi ha honroses excepcions!). No he sentit mai un estudiant d’enginyer dir-me “a la meva escola m’ensenyen bé”, tot el contrari. Ara bé, com que és tant complicat aprovar, l’estudiantat s’espavila per aprovar, i surt ben format. Però el paper del professorat sol ser passiu, mai actiu en formar bé.

Com a conseqüència l’estudiantat només té ganes d’acabar ràpid la carrera, i allunyar-se tant com pugui de la UPC. És molt poc l’estudiant que se sent orgullós de ser UPC perquè tingui una bona docència (qui se sent orgullós de ser UPC és més aviat del tipus “sóc tant crack que he sobreviscut a la UPC, tu no podries”). La majoria de l’estudiantat no té cap tipus d’orgull UPC. Els únics que acaben tenint més bona impressió de la UPC són aquells que, pel motiu que sigui, han acabat treballant en els departaments, per algun professor.

I aquí obrim una altra caixa de pandora: els departaments! Em pregunto quanta gent em pot dir què és un departament… Si preguntem pel carrer dubto que ningú ens ho sàpiga dir, en canvi sí que saben què és una escola o facultat (sobretot facultat). I si preguntem a l’estudiantat diran, si hi ha sort, “on el professor té un despatx” (alguns afegiran “on no hi és mai per consultes”!).  En canvi els professors et diran que “els departaments són genials, molt millor que el què teníem abans: les càtedres”. I és cert, és molt millor un departament que no pas l’anterior vassallatge de les càtedres on tenien un rei que escollia a dit els seus bufons. En teoria els departaments agrupen els professorat d’àrea de coneixement i fomenten la recerca en aquest àmbit.

Però els departaments són del tot opacs. Tres exemples d’opacitat: 1-tots els departaments (potser n’hi ha un parell que no) estan dividits en seccions departamentals, però el rectorat no en té cap constància. 2- Tots els departaments tenen òrgans col·legiats que han de fer eleccions per elegir els seus membres, quants departaments fan eleccions per elegir estudiants? Menys de la meitat. 3- Com gasten el pressupost els departaments? Per què el necessiten?

A més ens trobem amb la màxima perversió en la docència. Els departaments fan recerca i tenen tots els professors, i els centres fan docència però no tenen cap professor. Per tant el centre encarrega la docència al departament, i el departament envia el professor que vol. I a sobre el professor té llibertat de càtedra. En altres paraules, és un miracle que s’imparteixi quelcom similar al què marca el Pla d’estudis.

Havent  parlat d’estudiantat, i professorat, queda el Personal d’Administració i Serveis (PAS). Però és un col·lectiu que , amb els seus més i els seus menys, treballa i s’ha de dir que manté la UPC en funcionament. Tot i que sempre és millorable, és el PAS qui fa que la UPC rutlli. A la UPC tenim excel·lents professionals que fan bé la feina. I també en tenim alguns que no.

I per acabar (això no vol dir que sigui curt): la gestió i estructura de la UPC. Si el sistema universitari té una estructura complicada de per si, en el cas de la UPC ho és encara més. Totes les universitats tenen Rectorat, centres i departaments; consells de govern i social, claustre, juntes de centre, consells de departament; diferents unitats de gestió i suport, biblioteques… I a sobre la UPC ho té dividit en 7 campus diferents (abans també hi havia UPC  a Tarragona i Girona). La UPC tenim 7 campus, amb 16 escoles/ facultats, de les  quals n’hi ha unes quantes de centenàries, mentre que la UPC només té 40 anys. La expressió més internament típica per referir-se a la UPC és “regne de taifes” (això per no fer referència a una barreteria!). Realment són pocs els que se senten UPC, fins hi tot són pocs els que se senten de la seva escola/ facultat… o fins i tot del seu departament!  I en canvi són massa els que se senten ells mateixos i prou. L’experiència em diu que la majoria del professorat funcionari doctor a temps complet només es preocupen d’ells mateixos: la SEVA assignatura, la SEVA recerca, el SEU becari, els SEUS diners del CTT, els SEUS doctorands…  no li importa ni el departament on pertany, ni el centre on fa les classes, ni encara menys la UPC. I clar, quan la majoria del professor funcionari doctor a temps complet que té el 51% del poder de decisió de la UPC, només es preocupa dels SEUS temes i li és igual tot perquè “total, a mi no em poden tocar” hi ha un problema, i greu. A la UPC li falta sentiment de conjunt!

Ara bé, també és cert que hi ha un grup de professorat funcionari doctor a temps complet considerable (però minoritari!) que es preocupen d’aglutinar-ho tot. Són els anomenen “gestors” pels seus companys (i val a dir que amb cert menyspreu!). Aquests ocupen les places als òrgans de govern i càrrecs unipersonals (rector, directors, degans…). Ells es preocupen que la cosa tiri endavant (“tirar endavant” i “funcionar” són coses diferents!). Això sí, sempre preservant per damunt de tot aquest 51% intocable. Alguns, molt encertadament, els comparen amb les vaques sagrades índies (recordem que a la Índia totes les vaques són sagrades, les joves i que donen llet, i les velles que ja no en donen…. en el cas de la UPC hi ha molt deslletat). Què vull dir? Ara, per exemple, que la cosa va maldada, es replanteja tot: unir escoles, unir departaments, no renovar (com m’agrada aquest eufemisme!) professorat i PAS, augmentar taxes a l’estudiantat… però cap d’aquestes mesures té repercussió en el 51%! Ells podran continuar fent el què vulguin amb la seva recerca i la seva docència.  Però lògicament, no és culpa seva. Els innocents professors funcionaris doctors a temps complet estan obligats per llei a tenir el 51% del poder; a no poder ser “no renovats”; a rebre augments de sou cada 3, 5 o 6 anys… Ells no en tenen la culpa de res, ells només feien la SEVA feina i prou. Però resulta que ells sempre han tingut el 51% del poder de la universitat.

Una altra paradoxa de les universitats en general és que “els que manen”, no manen.  Un director, o el mateix rector, no poden decidir gaire coses. Almenys no poden decidir res sobre el 51%. De fet ni tant sols els òrgans col·legiats poden decidir res! La contractació de professorat no la decideix cap òrgan col·legiat, la decideix el departament, és a dir, un conjunt de lobbies interns. Qui fa classe i qui no també, igual. Els plans d’estudi es decideixen en funció de lleis no escrites de poder fàctics inter-departamentals…

La meva impressió és que als òrgans de govern no es decideix res; es debat, i es tramiten les decisions que ja estan preses de facto per alguns que no solen anar als òrgans de govern. El què em desprenen els  càrrecs que he conegut és que “manar” vol dir dedicar moltes hores, barallar-se amb tothom, per acabar poden fer molt poc.

Un altre fet innegable és que les 3 grans, UB, UAB i UPC, tenen deutes milionaris. Una primera lectura és que la Generalitat paga poc, i molts cops no paga el què es compromet a pagar. Una altra lectura, igualment certa, és que el professorat funcionari doctor permanent que sempre ha manat no han sabut gestionar bé durant anys. I no han gestionat bé perquè contaven que eren universitat pública, i no ens tancarien.

Per acabar (ara sí), crec que el principal problema que tenen les universitats és el sistema funcionarial ( que no els funcionaris!) lligat a la llibertat de càtedra (molt mal entesa), amanit amb tenir el poder absolut sobre ells. Aquest còctel s’acaba traduint, massa sovint, en “faig el què em doni la gana, per més que el rector amb digui el contrari”. En canvi, el professorat no permanent (associats, ajudants, col·laboradors) que  solen ser els més ben valorats a nivell docent, corren tots ells perill d’acabar al carrer.

La UPC no funciona pitjor que les altres universitats, però sí que és molt més complexa d’estructura i funcionament.

El problema de la UPC és…

Aquesta és una de les frases més sentides a la UPC, és el què anomenem avui en dia trending topic.  I val a dir que si una cosa fa la UPC és crear gurus que saben com resoldre el problema de la UPC (que en la majoria dels casos es diu que és el Rector!): cal fer això! Cal fer allò!

Des de la meva humil però experimentada opinió (fa més de 5 anys que estic al Consell de Govern de la UPC i formo part de més de 20 òrgans col·legiats, comissions…), la UPC no té un problema, sinó que, malauradament, en té molts. La UPC té molts problemes. I l’altre trendic topic és buscar el culpable (com no pot ser d’altra forma, som hereus del catolicisme: culpa i perdó!). Una vegada més el culpable màxim és el Rector, seguit de la vora per la Gerent. Una vegada més difereixo: el Rector i la Gerent no són culpables, són responsables! Cal tenir clara la diferència entre culpa i responsabilitat. Ells dos no han dut la UPC a on és, s’hi ha trobat voluntàriament. Per tant en són responsables, ja que el seu càrrec (i salari!), així ho determinen. Però estimats lectors, de culpa en tenen poca, no pas gaire més que els anteriors rectors i gerents, directors de centre i departament, caps de servei, catedràtics….  (si fins hi tot l’estudiantat en som culpables!).  Ara bé, el  Rector ho és en la riquesa i la pobresa, i en temps de misèria, com ara, és comprensible que les persones humanes vulguem un cap per sadollar-nos (què més humà que això?).

Ja que hem començat pel final, continuem pel principi. Els primers culpables autèntics de la UPC som l’estudiantat. No per actiu, no és que fem quelcom manifestament equivocat, sinó que som culpables de ser passius. I tampoc tothom, afortunadament alguns ens movem i intentem no ser culpables. Però som (el col·lectiu, eh! Alguns no pas!) culpables de no fer-nos respectar, i no exigir el què es just. A què em refereixo? Doncs a assignatures on suspèn més del 20%, per no parlar d’assignatures on suspèn un 30, un 40, un 50… un 90% (passa en més d’un cas i de dos) dels matriculats. Què és això? Puc estar d’acord amb què hi ha conceptes que poden ser complicats, puc arribar a entendre que al primer curs hi hagi més suspesos del què seria raonable. Però és inadmissible nombre tant alt de suspesos en tantes assignatures. Més encara quan, aproves quasi segur si vas a acadèmies. Si hi ha professors que poden fer que hom aprovi, i els de la UPC no ho fan, és perquè no són bons docents. I en aquests casos flagrants i repetitius, l’estudiantat hauria de ser implacable. I em refereixo a no parar fins que el professor expliqués bé, adaptés el nivell d’exigència,  es canviés el professor, o es replantegés el mètode docent. Afortunament a la meva escola (Arquitectura del Vallès) aquestes coses no passen. I quan ha passat, hem treballat i lluitat perquè es corregís.

Lògicament aquí apareixerà el professor de torn dient “jo explico el mateix des de fa 35 anys! Això és culpa vostre que veniu mal formats” en aquesta frase exemplar (que està al cap de tants professors) hi ha 4 problemes greus: 1- explicar sempre “el mateix”, cal actualitzar-se, 2- “35 anys”? Potser aquesta persona s’hauria d’haver reciclat, 3- “culpa vostre”, es pot culpa una generació?, 4- “veniu mal formats” venen amb la formació que els han ensenyat al sistema educatiu. Potser m’equivoco, però jo sempre he pensat que “no hi ha mals estudiants, sinó que hi ha mals professors” (de fet copio el què diuen tots els tractats sobre pedagogia. Si hi hagués algun professor que no sabés què vol dir, li recomano un diccionari).

Sigui com sigui aquesta és al primera culpa important i notòria de la UPC, el nihilisme estudiantil. Suspèn la majoria, és igual; no fan exàmens adaptats al temari, és igual; no hi ha guia docent, és igual… Estem pagant el 66% més que el curs passat i ja no rebem el típic mal servei habitual, sinó que imparteixen pitjor docència! Estem en una situació que no sé què és pitjor: que siguem un col·lectiu d’anyells, o un col·lectiu de nihilistes. Cal defensar el què és just i que paguem (i paga tota la societat!)  una docència de qualitat. I repeteixo, no totes les assignatures de la UPC són dolentes, només em refereixo a les que suspenen més el 20% de l’estudiantat.

Tornant al què dèiem abans de “…hi ha mals professors”… ells et diran “si, sóc mal professor, jo em dedico a la recerca”. Aquí ens trobem amb la gran paradoxa de la UPC: destinen gran part dels recursos a la recerca i investigació, cosa que està molt bé! Però resulta que ni paguem per investiguin, i l’estat està d’acord amb nosaltres! Els paguem per ensenyar…. (continuarà aviat)

RE-presentació de les Lletres

Breument, ja que tots tenim feina (jo no tinc més temps per escriure, ni vosaltres per llegir), comentar la sessió dels TAPs.

A: Sala polivalent i Escola de Música a Valldoreix.  Enguany en Parcerisas ens ha sorprès amb una imatge inicial dels Sex Pistols (Con una pistola en cada mano!), enlloc de la seva típica imatge inicial. Aquest grup anglès de punk de referència dels  70, que només van treure un àlbum. El seu tema més popular (segons Spotify) God save the Queen. També ens ha ensenyat imatges del Carles Santos a la inauguració de l’edifici Coderch de la Vella ETSAB. Gran pianista català, i artista. I finalment ha acabat amb Vertumnus de G. Arcimboldo. Aquesta darrera referència no sé si és per l’emperador Rudolf II del Sacre Imperi Romanogermànic (imperialisme?? Està molt monàrquic) , o l’horticultura (a Valldoreix n’hi ha molta, no?)…  suposo que no serà pels seus atributs visuals (digues-me insensible, però Arcimboldo mai m’ha agradat). A sí, també ha dit que faria una Sala polivalent i Escola de música (imperial?) a Valldoreix. Algú potser es preguntarà perquè he parlat tant de coses no arquitectòniques (no ho sé). Però li heu de preguntar al Jordi, jo només transmeto el què m’ha transmès a mi. Potser ha cregut que aquestes referències són més importants que el seu Taller, o potser ha pensat que del seu TAP que no hace falta decir nada más.

B: Centre d’Art a la ciutat d’Olot. Tot i que el tema no és especialment innovador (quants centres d’art s’han fet als tallers? Potser només els artistes ens entenen…), és un tema divertit. I les pre-existències i entorn són interessants. M’ha recordat força al TAP E de les adobaries de Vic. I d’aquell taller en van sortir bones propostes.  Però ara els professors no són els mateixos. Haig de dir que m’ha semblat interessant. Ja veurem els resultats d’aquí 4 mesos. La seva presentació ha seguit l’esquema de sempre, i també ha usat la diapositiva final, com sempre

C: Restaurar Can Monmany de Valldoreix. Seguint amb el seu típic esquema de repetir tema durant el mateix curs, ens tornen a presentar Can Monmany. Això sí, ha incidit de forma molt especial, en la estructura organitzativa, i objectius de taller. I com que repetia, ha passat de forma molt ràpida les imatges de la masia i entorn, total, eren repetides, ja les vau veure el quadrimestre passat. Una anècdota relacionada amb el TAP C, que fan l’entrega final amb A3 (cosa que està molt bé perquè mai hi ha cues per imprimir!, ull a la dada). Fa anys, a la Vella ETSAB hi havia un mític i reconegut professor que feia entregar als seus estudiants sempre en A3. Un dia, un aventurat li preguntà “Per què A3?” (com podia ser entregar en un format no gegant?!? Per Déu, que som arquitectes!). I el prestigiós arquitecte i professors va respondre de forma inesperada “perquè corregeixo als matins al llit i més gran de A3 és un conyàs”. No crec que en Perxas ho faci al llit, però m’hi ha fet pensar.

D: Bloc hospitalari a l’Hospital del Mar de Barcelona. Innovació als tallers! Un programa inaudit als TAPs! Està molt bé intentar abordar la extremíssima complexitat programàtica dels hospitals (i començar fent un ambulatori?), fa temps que havia sentit algú dir-ho. Està bé que s’hagin atrevit a fer-ho. Diria, però, que en tot Catalunya només hi ha un parell de despatxos que facin hospitals (i els fan tots!). Tinc ganes de veure els resultats, ja que el Taller D mai havia agafat programes que necessitessin tant de rigor com aquest. Sort!

E1 i E2: Replanteig  (urbà, tipològic) i buscar projectes  viables a Sant Cugat (Realment costa posar-hi títol curt!). La veritat és que m’ha agradat i no veure les presentacions. M’ha agradat veure com tots dos tallers van per la mateixa línia, més o menys (1 ho fa de forma més tradicionalment arquitectònica, 2 ho fa de forma més innovadora i atrevida), però no m’ha agradat que facin coses tant similars sense ajuntar-se. Jo, per sort o desgràcia, conec bé el tema, i sé les diferències. Però també crec que no té massa sentit que estiguin separats per fer coses tant similars… és estrany. En qualsevol cas crec que ambdós són molt interessants i, al meu parer, dels més interessants (jo faria el 2!… si fes TAP) Cal dir que la presentació del E2 ha estat, amb perdó del A i C, la més curiosa de totes….

F: Revisar EuroLille. El projecte de gran escala, o trans-escalar com diuen ells, a Lille. Projecte interessant, tipus Koolhaas. És curiós veure com passen d’un projecte al Pirineu Català de cert gra petit al gran projecte llunyà de Lille (França). Massa contrast entre tardor i primavera? Ja  diuen que la primavera sang altera! Però de ben segur que el TAP F continuarà amb la seva bona línia habitual.

G: Conjunt Residencial en un Recinte Conventual. Aquest TAP tant mongil (no monegal, aquest és de la tele) ens posa damunt la taula un tema totalment allunya de la crisi del sector: fer un monestir o convent (perdoneu la meva mala cultura cristiana). Realment m’ha sorprès no veure la Tourette, com pot ser? Si és el monestir de l’arquitectura per antonomàsia! (de debò, us recomano molt passar-hi una nit). Malgrat que ignoro quants anys fa que no es construeix un convent, em sembla el TAP G més interessant que han presentat fins ara. Però també em planteja que estant acabant les possibilitats d’unitats habitacionals agregables… Durant la seva presentació se m’ha acudit (hi és verídic) que a la propera poden proposar fer una presó. Seria interessant, veure com l’arquitectura es converteix en un instrument represó em sembla innovador!

Més enllà dels temes de cada taller, no té preu veure COM el presenten! És genial veure professors que ens diuen “heu de saber presentar en públic, al PFC se’t menjaran” mentre alguns són incapaços de cenyir-se al temps (ho hauria de dir: que algun és capaç de fer-ho!), o es passen el 80% del temps amb una sola diapositiva inicial… Vaja, realment crec que els Erasmus, si són perspicaços, no els cal saber català per saber a quin taller s’han d’apuntar i quin no (el problema és que si són perspicaços potser fugen d’algun!). Aprofito que parlo de posades en escena per retre homenatge a la presentació de lletra més sorprenent que he vist mai: la darrera (i aquella sí que ho va ser!)del Pere Riera, un video. Ells no van dir res més.

I, finalment, dir que en aquesta edició, per més broma que hagi pogut fer, m’ha agradat la presentació. Crec que hi ha bons i millors Tallers. I potser ha estat per la re-estructuració interna de la secció de projectes (o almenys dels professors joves de projectes!), o potser la sessió de Festa dels TAPs, o potser les retallades que se’ns tiren a sobre… o potser tot plegat! Sigui com sigui, és de les ocasions en què he sortit amb millor gust de boca de la sessió.

El més calent és al PFC

A aquesta setmana que ha acabat hi ha hagut les presentacions dels PFCs a l’Escola, i algun company em va dir “Has d’escriure sobre els PFCs”. Em va fer gràcia el comentari, i li recullo el guant, aprofitant que és un tema que està a l’aire.

Començar per dir que és, possiblement, el tema que més s’ha debatut des que sóc representant a l’escola. L’hem debatut a Comissions Acadèmiques, Comissions Permanents, Juntes d’Escola, i Comissions de Pla d’estudi. També s’ha discutit als departaments, passadissos (fins i tot despatxos!) i, com no pot ser d’altra forma, al bar: l’autèntica àgora de l’ETSAV. És molt difícil escriure sobre els PFCs perquè hi ha tantes opinions al respecte, que difícilment diré quelcom de grat per gaires. Però com que és el meu article personal, diré el què penso.

Però abans, algunes dades objectives, algunes noves, altres reiteratives:

–          A partir de l’entrega del juny hi haurà exàmens de PFC durant dos dies, d’aquesta forma hi haurà més tranquil·litat i major espai: una aula per tribunal

–          Són només 3 crèdits. Tant a efectes d’expedient com a l’hora de pagar

–          S’està estudiant la possibilitat, a nivell UPC, que una sola matrícula de PFC tingui validesa durant 2 quadrimestres seguits, però amb un sol examen. Això ja ho poden fer, per exemple, els estudiants de Camins. Aquesta opció serà quasi segura amb el nou Pla d’estudis

–          Es té dret a un tutor assignat per l’escola si fas el PFC immediatament després del TAP X

–          El Tutor ha de ser arquitecte. És igual si és de l’escola, de l’ETSAB, o el teu pare si és arquitecte.

–          Si tens tutor professor de l’ETSAV, aquest substitueix al Vocal del tribunal. I el Vocal perd la funció. Això cal tenir-ho clar, ja que s’ha donat el cas de diversos Vocals, que essent substituïts pel tutor, han obert la boca més del compte i han perjudicat a l’estudiant.

–          “Només s’admet que resti per aprovar un màxim de 8 crèdits de lliure elecció, que cal haver aprovat abans de la data de l’examen de PFC, o reconegut abans del segon període de matrícula” (segons la normativa)

–          La nota mitjana dels PFCs és superior a la nota mitjana dels TAP X, o la resta de TAPs.

I entrant en matèria subjectiva….

Crec que per resumir-ho hauria de dir que els PFCs de l’escola: Van però no funcionen. Dir el contrari seria faltar a la veritat. És innegable que anualment surten uns 130 arquitectes, i que la majoria no tenen problemes greus per fer-ho (si per greus no comptem l’estrès de la feina!). També és cert des de fa un parell de convocatòries l’escola assigna un tutor a cada estudiant que acaba de cursar el TAPX. I és igualment cert que tenim un secretari de PFC que fa molta feina. Però és igualment cert que és un procés ple d’irregularitats:

–          els estudiants que, pel motiu que sigui, no presenten immediatament després del TAP X no tenen garantit un tutor, tot i pagar el mateix que tothom!

–          no hi ha mecanismes d’apel·lació a la decisió del secretari del tribunal sobre si es permet, o no, entregar. Fet que des de la DEAV treballarem arrel de la queixa d’una estudiant

–          ENLLOC està escrit què ha de tenir un PFC, tot i que quasi tots els PFCs acaben tenint el mateix, si fa no fa. És més, convido a un cafè qui m’ensenyi un text legal que digui específicament què és un PFC! Ningú m’ha sabut dir a quin Reial Decret diu què ha de tenir un PFC. Hi ha generalitats interpretables, però res concret. Si això és així, i ningú m’ha sabut demostrar el contrari (la meva oferta del cafè continua en peu!), que algú de l’escola m’ensenyi PER ESCRIT amb quin criteri objectivable els secretaris accepten (o no !) un PFC a correcció. Crec que els secretaris tenen una mena de Check list no oficial, ja que mai s’ha aprovat pel òrgans competents. Però tampoc n’estic segur.

–          Són molts els estudiants que s’encallen quadrimestre rere quadrimestre amb el PFC pendent. Les raons són moltes, i en molts casos no és pas culpa de l’escola. Però també hi ha molts casos que són responsabilitat de l’escola.

Abans de continuar fem una mica d’història. Abans dels TAPs de lletra, el PFC era continuista amb el TAP X. Els mateixos professors amb qui feies el TAP X després et tutoritzaven el PFC i, fins i tot, eren el tribunal. En crear els TAPs de Lletra, va caldre invertir aquests recursos de professorat del TAP X en els diferents tallers de lletra. Per tant es van “sacrificar” les tutories per poder crear els Tallers de lletra. Això és perquè abans hi havia els TAPs VII, VIII i IX dimensionats com els altres TAPs de número. I el TAP X tenia més professors perquè també s’encarregaven de les tutories i tal. És per això que el TAP X paguem 21 crèdits i fem el TAP com qualsevol altre company que només en paga 14. L’escola va fer aquesta aposta, molt encertada al meu criteri, i que ha permès a l’ETSAV tenir una estructura de Tallers de Lletra “de luxe” (l’estructura! Els tallers en particular són més discutibles!). Algú potser podria dir: és injust! Però s’equivoca: és del tot just, ja que hom, en arribar a TAP X, ja ha fet els tallers previs beneficiant-se d’aquesta estructura. Heus ací perquè, durant molts anys, no hi ha hagut tutories reglades de PFC.

Durant aquests anys, però, sí que hi ha hagut tutoritzacions, no de tothom clar, sinó dels més espavilats (i no ho dic en to pejoratiu!). Durant aquests anys els estudiants que s’han sabut moure per buscar un tutor, l’han aconseguit. Sé de pocs casos que no hagin aconseguit trobar-ne un o altre. Hi ha professors que no han tingut un no per resposta a l’hora de tutoritzar. Per exemple, cal agrair molt la tasca feta durant anys pel Miguel Usandizaga, o el Robert Brufau, i altres que com ells. S’han preocupat sempre pel tema i han adoptat molts PFC. Però també és cert que la majoria d’estudiants han arribat al final sols, i molts d’ells amb queixes.

D’aquests anys també hi ha una lectura positiva. Aquest abandó era com una avantsala (chambre de parade que diria en Txatxo!) del què ens esperava un cop acabats. I aquesta forma darwinista del campi qui pugui ha permès totes les casuístiques: tutors rígids, PFCs lliures, espavilats i també molts desemparats. Però, al meu entendre, aquest desgavell ha estat dolent i injust. Tots som estudiants iguals i paguem el mateix, a tots se’ns avalua pel mateix i tots tenim el mateix títol. No és admissible el caos dels darrers anys, que des de fa un parell de quadrimestres la nova direcció està redreçant mica en mica. El més curiós és que aquest caos no era per desídia, sinó per complexitat. Com ja he dit, n’hem parlat molt, però no s’ha aconseguit trobar mai una fórmula de consens raonable.

Haig de reconèixer que, hi ha una cosa que envejo molt de l’ETSAB, i és el seu sistema de PFCs. A l’ETSAB tenen les aules PFC , són grups de professors de diferents departaments que es reuneixen cada setmana. Cada una amb un línia projectual diferent. Aleshores cada estudiant es matricula a l’aula PFC que més li interessi com a optativa. D’aquesta forma qui vol té un seguiment setmana i treball en grup, i qui vol anar per lliure també ho pot fer. I en ser assignatures de 15 crèdits es pot garantir la docència. Un sistema molt hàbil i clar. Des del meu punt de vista aquest és el millor sistema de PFCs possible, i malauradament no s’ha implantat mai aquí. Tot i que amb el nou PFC de Bolonya es vol tendir a quelcom d’aquesta índole.

I el gran dubte que es planteja (i que ja he anat mencionat) és: per què s’exigeix el mateix tipus de PFC a tothom? Per què tots hem de presentar una planta de fonamentació, planta d’evacuació, planta d’instal·lacions, justificació de l’entorn i detall constructiu e:1/10? Per què són tant rígids amb el què s’ha d’entregar, quan no està escrit enlloc? Per què imposen PFCs iguals, quan a altres llocs (com a Barcelona mateix) accepten PFCs de índoles molt diferents? Aquesta qüestió es veu reafirmada per les circumstàncies actuals. Si l’arquitecte tradicional està en extinció, si la nostra escola fa un esforç per anar més enllà, per què no evolucionem cap a PFC diversos? Hi ha algun tribunal, com el del Carles Llop, que ja admetia cert grau de llibertat. I ara s’ha vist reforçat amb el nou tribunal de l’Albert Cuchí, que acceptaria PFCs de nova generació. Crec que aquest nou tribunal no només és d’allò més encertat, sinó que era imprescindible!

Ja que parlo de tribunals, un comentari molt estès sol ser “no hi ha cap tribunal que se salvi, tots tenen un professor o altre que no vull tenir” Crec que és bo que les tribunals siguin plurals…. però sovint passa que un professor es carrega la feina d’un estudiant de forma gratuïta... Crec que seria bo fer tribunals temàtics de debò. I sobretot fer-los amb amplituds de mires. L’excusa tant utilitzada pels secretaris per no deixar entregar un PFC “perquè li falta la planta d’evacuació” ja no toca. Si un PFC va d’urbanisme, per exemple, no té sentit demanar-li pla d’evacuació.

Crec que tot el procés dels PFCs va millorant amb el temps. Hem passat d’uns exàmens sense cap tipus de tutoria reglada, on es presentava, s’aprovava, patada i al carrer; a un incipient sistema de tutories reglades, i un acte final de comiat.  A poc a poc estem depurant el mètode, i és d’esperar que quan els estudiants de Grau facin un PFC de 30 ECTS tinguin una docència com cal, i els altres defectes del sistema siguin depurats.

Però… fins que no arribi el Grau (o Màster!?), què? En el clima de retallades que estem sembla impensable demanar millors tutories. Realment les administracions i UPC no ho posen gens fàcil per millorar la docència. Però sí que seria desitjable prendre mesures que es poden fer a cost zero, i que reportarien major qualitat a l’escola. Les enumero a mode de resum:

–          Ampliar les mires dels tribunals, si tots no és possible, fer-ne 3 o 4 que no t’invalidessin un PFC perquè no té la planta d’evacuació o la planta de fonamentació. (Seria interessant posar noms als tribunals?)

–          Elaborar i publicar els criteris que empren els secretaris per acceptar o no els PFC segons el tribunal. Si som una escola seriosa, i ho som, no és admissible que els secretaris siguin jutges a sentiment. O el què és el mateix, apel·lant al sentit comú, el menys comú de tots ells. El PFC és un procés seriós, no val el porter de discoteca: “tu no entres” “per què?” “perquè ho dic jo”. La nostra carrera ja és prou subjectiva com perquè un procés també ho continuï sent.

–          Garantir que TOTHOM tingui un quadrimestre de tutorització, independentment de si és seguit del TAP X o no. O, almenys, habilitar un grup de professors “salvavides”, que s’encarreguin dels alumnes que necessiten tutor i no en troben. Per fer-ho es podria treure molt encàrrec dels tribunals i passar-lo als tutors.

–          Seria un repte molt interessant d’afrontar el concepte de PFC col·lectiu. No sé exactament com enfocar-lo (tinc idees, clar que sí). Però si tots sabem que s’ha acabat l’arquitecte renaixentista, perquè ens continuen avaluant com a tal? Cal actualitzar-se! Siguem sincers, no sé de ningú que hagi fet el PFC tot sol! NINGÚ. Admetem-hi i fem-ho un punt fort!

Des del meu punt de vista, el més preocupant i urgent és ampliar el concepte de PFC. Ha canviat tot! El món, Catalunya, la professió, els estudiants… fins i tot està canviat la docència de l’escola… però els exàmens de PFC encara són immutables (excepte el nou tribunal del Cuchí?). Els tribunals han d’ampliar horitzons d’una vegada!

I Festa dels TAPs: El temps no passa

El passat dimecres 16 de gener del 2013 es va celebrar a l’ETSAV la I Festa de Final de TAP. Fou una sessió molt llarga, en la qual es van presentar tots els TAPs de l’escola. Aquesta presentació fou oberta i amb 5 arquitectes convidats. Degut a la llarga durada de l’acte, només van poder comentar els convidats. Dit això, com que  més val tard que mai és una de les meves màximes favorites, anem a fer els comentaris que hagués volgut fer.

Abans que res, felicitar els organitzadors de l’acte: Roger, Amadeu i Tomeu. És de les millors iniciatives que s’han fet a l’ETSAV des que hi sóc. Felicitats!

Entrant en matèria, hi va haver quelcom que tristament vaig reafirmar: el temps no passa als TAPs. Els estudiants d’avui en dia, fan el mateix que es feia fa 7 anys quan jo vaig començar. Hi ha una part positiva: hi ha coneixements que cal ensenyar sempre. Ara bé, l’any 2005, quan vaig començar, estàvem en ple auge del Boom immobiliari, i ara estem al punt més baix de la crisi. No cal ser un geni per veure que algun cosa hauria d’haver canviat. Més encara si ens situem en el context que ens ocupa: la Universitat. Tradicionalment la Universitat ha estat a l’avantguarda de la creació, reflexió… en canvi ens trobem a les antípodes d’aquesta idea. Tornant a tancar el zoom, no entenc com en una escola d’arquitectura s’ensenya el mateix ara que abans de la crisi. Algú m’ho pot explicar? I evidentment és important reflexionar i treballar sobre habitatge, o urbanismes, o paisatge. Però és adequada la forma en què es fa? Sincerament hi ha quelcom que em fa pensar que no. Em refereixo a la immutabilitat docent entre els 2005 i el present.

Continuant amb la crítica dels TAPs de número. Els TAPs I i II. Tenen sentit, ja que són instrumentals, però es veu molta diferència entre un grup docent i l’altre, i alhora es veu poca diferenciació entre el TAP I i II d’una mateixa línia. Potser seria més profitós que els equips docents es fixessin i no anessin canviant del I al II, i que es fos més estricte a l’hora de definir els objectius docents. Aquest sistema de seguiment durant els 2 quadrimestres crec que té un clar problema, i és que hi ha un grup que es veu clarament afavorit.

El TAP III. La coberta és divertida, com ho porta sent des de fa molts anys. Però, què han fet les façanes o encontre amb el terra per no merèixer cap atenció? Per no parlar d’altres aspectes igualment importants de l’arquitectura. I sobretot, no s’avorreixen els professors del TAP III d’estudiar sempre les mateixes cobertes a l’inici de curs? I ho dic sobretot per ells, repetir cíclicament els mateixos exemples ha de ser avorrit. En aquest cas concret, crec que el coordinador es va equivocar en ser l’únic que no va portar estudiants a explicar els projectes. I per colmo  va dedicar 12 minuts dels 15 a presentar un projecte del H&deM. Fou una forma de dir que els resultats del seu taller no li interessaven?

El TAP IV. És la primera edició d’aquest nou taller. Cal deixar-li un temps d’aclimatació. Però la impressió que va donar és de ser, al meu parer, excessivament instrumental. Cal tenir present que són estudiants que estan acabant 2n curs d’una carrera tècnica. En canvi els exercicis presentats semblen més aviat fruit d’una assignatura de primer curs. No desprenia tècnica. No es veia complexitat urbanística, ni anàlisi gaire profund. Però serà millor esperar a veure com es desenvolupa en el proper quadrimestre. Semblaven exercicis més capriciosos que justificats.

TAP V. No s’entén, o jo no entenc, com pot ser que a aquestes alçades de la pel·lícula es pot plantejar un habitatge sense lloc (i la mateixa reflexió cal fer-la pel TAP III !). Em sembla de tot extemporani aquest tipus d’exercicis en l’arquitectura i l’habitatge. Quina és l’argumentació? Sí que és cert que Le Corbusier feia propostes habitacionals del no res. Però crec que ja hem deixat l’època moderna molt enrere, no? Algú creu que encara estem al 1933? El paradoxal plantejament del TAP V cal ser revisat. No pot ser que es postuli com un TAP “de la realitat”, amb detalls constructius i estructura, alhora que és un mer exercici teòric de proposta d’agregació habitacional sense lloc.

TAP VI. “18 anys fent el (mateix) TAP”. No han canviat coses amb 18 anys? Per què ensenyar el mateix durant 18 anys a la universitat? És especialment xocant aquest fet quan els dos cervells urbanístics del TAP, un jove, l’altre venerable, tenen línies de recerca a anys llum del plantejament del TAP. Algú m’ho pot explicar? Sí que entenc que tenim aquesta atribució professional. Però no hi ha millors formes d’ensenyar-ho? Formes més actualitzades vull dir. Però també em pregunto, TAP VI ens capacita, que no habilita, per poder fer un Pla Urbanístic l’endemà d’entregar el PFC?

Per acabar la reflexió dels TAPs de número, vull obrir la reflexió de la coordinació d’aquests TAPs. Amb 7 anys només hi ha hagut 2 canvis de coordinadors: en Lapeña es va jubilar deixant pas al seu delfí, i en Calatayud ha estat “ascendit” per deixar pas al Batlle. En canvi els professors joves que hi ha als TAPs han tingut força variació. Els quals tenen molta qualitat i contacte amb la realitat professional. Seria de profit per tothom que es permetés als professors joves ficar més mà a la coordinació. Crec que tenim un planter de professors de TAP molt potent que cal maximitzar i, sobretot, deixar parlar i escoltar.

Entrant als TAPs de lletra, cal fer una prèvia. Tot i que són els TAPs que tenen major crítica per part del professorat, tenen més virtuts, als meus ulls, que els TAPs de número. Possiblement això és degut al canvi de programa quadrimestral, l’exposició pública dels anunciats (que és molt higienista !), que la matrícula és “optativa”, i que cap coordinador és Funcionari.

TAP A i B. Ja que són molt similars, els tractaré conjuntament. Està ben acceptat tenir una línia de Taller realista i professionalista. D’acord. Cal tenir dos tallers enfocats a això, mentre altres línies més experimentals desapareixen? Els resultats obtinguts són tant realistes com es prenen? Per últim em plantejo, si es basen en la realitat, no veuen que a la realitat d’ara ja no es construeixen equipaments a punta pala?

TAP C. És un TAP ben plantejat i que té virtuts programàtiques i de plantejament. Però crec que és un TAP que no s’ha de jutjar per la seva presentació, sinó pel Vox Populi. Està considerat com un TAP de poca feina, i cal que els professors facin canviar aquesta imatge per poder consolidar-se com a un TAP potent, tal i com apunta pel plantejament.

TAP D. Amb un anunciat força encertat, molt més que en anteriors edicions, he trobat que les propostes finals tenen massa similituds.  Però sens dubtes és dels Tallers més ben acceptats per l’estudiantat i que tenen un plantejament interessant.

TAP E1. Fidel a la seva encertada línia, reflexiona sobre els espais residuals que es generen a les ciutats. Evidentment un dels valors forts i a conservar dels Tallers de lletra. Com sempre s’aconsegueixen resultats molt potent. Ara bé, una crítica  comuna entre l’estudiantat d’aquests TAP, és que els professors cauen sovint en el classisme dels seus estudiants (els bons i els dolents). Cal vigilar aquest aspecte.

TAP E2. Hereu del TAP IV, fou el TAP específicament més ben valorat pels arquitectes convidats a l’acte. Jo em sumo a les seves felicitacions. Aquest nou Taller aborda la realitat actual amb valentia i bons resultats. Propostes com aquesta són les que donen caràcter a l’Escola. Crec que s’hauria de consolidar amb una lletra pròpia que garanteixi la continuïtat dels dos tallers E.

TAP F. Continuador de la seva bona línia de treball. Aquest TAP combina de forma molt interessant l’urbanisme i l’arquitectura. En aquesta ocasió concreta ho fan en un entorn de muntanya poc habitual en ells, i que ha donat bons resultats.

TAP G. Tot i que arriba a donar resultats interessants, té, al meu modest criteri, un plantejament que no és adient en un taller de lletra. Té un plantejament inicial: disseny d’una unitat agregable, repetició i implantació, anacrònic.  L’edat moderna ja està superada, i crec que un taller com aquest, que en tallers baixos podria ser acceptable, queda fora de lloc en un Taller de lletra a l’ETSAV.

L’ETSAV està bé, però pot ser molt millor. Tenim molt de potencial que, per diverses raons que he apuntat, no es deixa aflorar. Crec que, per sort, tenim molt camí i capacitat dins de l’escola per millorar. Només cal tenir un esperit jove i possibilista per continuar millorant. Apel·lo a la generositat dels professors que els pertoca.

A mode d’epíleg espero que a qui desperti comentaris aquest text D’OPINIÓ els faci saber. El convido a què contesti aquí mateix. Jo dic el què he dit a cara oberta i sense vergonya. Tot el què dic és només la meva opinió, i potser la d’algú més. No són veritats: són les meves impressions. I m’agradaria que es generés debat sobre el què plantejo. No he dit noms intencionadament, ni tampoc he desqualificat ni insultat. Espero generar debat, ja que el debat ajuda a millorar.