Martí Obiols Galí

Memòries: 5 anys i mig a dalt de tot… (II part)

… Abans de continuar, voldria ampliar algunes informacions que em vaig deixar:

Vaig guanyar les eleccions com a coordinador del CdD contra L’Edu Martínez (un dels representants de l’ETSEIAT més prolongats i que…. ja en parlaré…) i el Víctor Sanchez (de l’EETAC… el super Víctor, un crack com pocs!). Els següents cops que em vaig presentar sempre guanyava per tots els vots a favor menys 1.
Fins aleshores els coordinadors del CdD cobraven 15h a la setmana, mentre els altres coordinadors del CdE només 10h. Representava que ningú ho volia ser i per això ho incentivaven… Els 2 coordinadors precedents a mi només feien 2 reunions anuals, no feien res més (era un escàndol!). Jo tenia previst rebaixar-me el sou d’acord amb els altres coordinadors. Però la tresorera Míriam Barrio, ja havia decidit fer-ho sense dir-m’ho a mi ni a ningú….
El Jordi Díaz, va ser representat al Consell Social de la UPC, a on es cobren 100€ per reunió (n’hi ha un parell al mes) I va coincidir que va deixar de ser coordinador quan va deixar de ser el representant al Consell Social. Arrabassat per la Gloria Perona (una altra de l’ETSEIAT que UI! Millor que no comenci encara….)

Dit això, continuem per on anàvem. De Coordinadors ara erem la Míriam (tresorera), el Jordi C. (coordinador del consell), Gloria, i el Víctor (que a més era becari del CdE, va ser de les persones més eficients que ha passat mai pel CdE). Les eleccions a Rector estaven a punt de celebrar-se. Els estudiants, com sempre, estaven en contra del rector actual, en Giró. Però malgrat això, va tornar a guanyar. Els estudiants, una vegada més, vam tenir un paper rellevant, però per la banda negativa. Tot i ser el segons col·lectiu en poder de decisió, un 24%, va votar només el 10,6%….. lamentable…

El primer punt fort del nom mandat era fer un nou Estatut de la UPC. El primer esborrany del nou Estatut era del tot trencador (fins i tot jo em posava les mans al cap!). Uns quants dels fets més significatius és que (per dir-ho de forma demagògica) abolia la democràcia a la UPC: es creava una comissió d’externs i interns molt petita que escollien el Rector de qualsevol lloc del mon, i el Rector escollia tots els degans i directors. Sí ara, que els directors són escollits “pels de la casa”, ja no els fan gaire cas; si ve imposat des de fora ja seria “el pitu del sereno”. Però vaja, que era un document, al meu parer d’aleshores, infumable. Jo estava a la comissió d’Estatuts, van ser moltes sessions i va ser força maratonià. Van ser moltes sessions llargues i no gaire divertides. Clar, som enginyers i arquitectes, les lleis no són el nostre fort… com quedava palès en alguns articles que sortien… per sort hi havia algunes expertes lletrades que ens vigilaven. Aquell esborrany secret va portar força cua! Algunes persones, tot i que ens van demanar secretisme (que jo, i el Jordi C. Vam complir escrupolosament, fet que va comportar que els companys s’enfadessin) el van filtrar, i això va portar força problemes al rector, però era evident que es filtrés. Finalment, després de molts estira i arronsa, sobretot de passadissos (a on es fa la política real), i crítiques al Consell de Govern i molta pressió dels membres de la Comissió d’Estatuts, vam aconseguir un text que es portés al Claustre, que era qui l’havia d’aprovar. Va costar molt, però finalment el text es va rebaixar molt, i , tot i que el nou text tallava el coll el propi Claustre, es va aprovar (i va ser una sort!, perquè realment el Claustre és l’òrgan més inoperant que existia). Pels que no ho conegueu, el Claustre estava format per més de 300 membres de la UPC (que hi anaven la meitat o menys), que es reunia 1 cop l’any. Abans, era qui havia d’aprovar totes els reglaments de la UPC, dels 16 centres i 52 departaments! Clar, com que molts volien parlar, i no es podia tallar a les persones allò era insuportable. Realment suprimir moltes funcions del Claustre va ser un encert. I la prova d’això és que des d’aleshores els Claustres han tingut molt més quòrum i han generat debats importantíssims com el de les retallades o les eleccions anticipades a Rector. I això ho dic per recalcar que tot i que els estatuts actuals deixen al Claustre com a òrgan marginal, quan cal, té força i poder, cosa que està molt bé. Sigui com sigui, un dels principals defectes dels Estatuts Actuals, és que són massa llargs i precisos. Uns estatuts haurien de ser més genèrics i curts. Després ja vindran les normatives.

Vaja, acabada aquesta etapa, molt dura políticament pel Rector, començava una de pitjor: les retallades. Ja es veien les orelles al llop, i les universitats ja no podien fer veure que no hi havia crisis. Així doncs, la UPC, que havia canviat de Gerent (ens havia deixat la Josefina Auladell per venir la Carme López (segons diuen alguns, la Josefina, coneixia massa la casa i era massa coneguda per fer el difícil paper que s’havia de fer: retallar. La Josefina ja no va seguir a la segona legislatura)). La UPC va començar el Pla VE (Viabilitat Econòmica), es va començar a tractar en una comissió d’on també formava part com a estudiant, ja que per antiguitat i formar part de les Comissions Permanent i d’Economia em tocava. Aquell Pla tenia coses bones inicialment. Sobretot perquè pretenia treure la pols de feia molts anys de la UPC. Per exemple, hi havia coses molt difícilment defensables de cara a la societat. Per exemple: els fills de treballadors de les universitats no havien de pagar la matrícula a cap universitat pública. Per què? Algú m’ho pot explicar? Alguns diuen “igual que els empleats de l’electricitat no pagaven electricitat”, i què??? Tampoc és excusa, era indefensable. Com tampoc era defensable que treballadors de la UPC cobressin un complement de sou de “tiquets menjador” tot i ser gent que menjava a casa. Això em van dir que era un augment de sou encobert degut a la congelació salarial que patien de feia temps… i què? Una cosa és reclamar que havien de cobrar més, l’altre és que es fessin trampes i estafes per “una bona causa”. Després ens queixem de la corrupció dels polítics (i amb raó!). Però resulta que aquí fer petites trampes quotidianes no és greu… Vaja, que com que totes aquestes trampes eren injustificables, fou molt fàcil de retallar-les. Però les discussions van ser molt dures! Recordo en una reunió el representant del PAS, en Merino (màxim representant del PAS laboral, amb dedicació exclusiva, que hi era de feia més que qualsevol altre càrrec de la UPC) dir “a mi solo me preocupa el PAS laboral [ni la UPC, ni PDI, ni estudiantat, ni PAS funcionari]”. Aquest era el nivell d’alguns representants que cobraven per fer això. A les reunions també van sortir altres perles com catedràtics directors de departament que no sabien que el PAS laboral cobrava més que el PAS funcionari. I evidentment amb totes aquestes retalles, qui estava a la taula de negociació era qui més es podia quedar. I com que el PDI laboral (sobretot associats) no tenien representant, em vaig convertir en representat de l’estudiantat i del PDI laboral (sobretot associats), ja que el representat del PDI funcionari no se’n preocupava gaire…. Durant tots aquests 7 anys al CdG sóc la persona que més ha defensat els associats, els seus valors com a docents connectats amb la realitat i motivats a ensenyar. Els altres PDIs, bueno… algun dia deien quelcom…

La meva posició davant de tot això era intentar retallar d’arreu que no fossin persones, i sobretot intentar que els associats i l’estudiantat no en sortíssim malparats: I de pas, aprofitar les retallades per fer fora les persones que no fan la feina i deixar els que sí que la fan (encara que en molts casos ha estat al revés). Arrel d’això, en un Claustre vaig fer una intervenció que va ser històrica (i un dels motius que em fessin fora de coordinador!). Cal tenir present que TOTS els col·lectius estaven sent retallats per A o per B. Jo vaig dir “Si tots els col·lectius de la UPC estan patint les retallades, i l’estudiantat som UPC em sembla just que l’estudiantat assumim part d’aquest esforç per poder pal·liar una mica la situació. I per tant em sembla bé que els estudiants paguem més taxes directes UPC”. Acte seguit vaig votar en contra de les taxes. Aquest fet va desconcertar a tothom. Per mi és molt clar, crec en el què vaig dir fermament, però tampoc sóc ximple, aquí tothom escombrava cap a casa, i jo em devia a l’estudiantat. El què més em va sorprendre a mi és que companys filo-comunistes (aquells de solidaritat obrera i aquestes coses) també es van enfadar amb mi, la qual cosa em va fer pensar que eren uns hipòcrites. Una vegada més els “filo-comunistes” van demostrar que primer jo, i després, potser, els altres. Jo estava defensant la solidaritat entre tots plegats i no els va semblar bé…

Vaja, que les retallades tiraven endavant, i els professors associats tenien tota la pinta que el curs següent patirien una forta retallada. I com que sóc d’arquitectura, on representen un 60%, vaig decidir que això no podia ser. Vaig convocar les delegacions del Vallès i Barcelona i els vaig explicar la situació i vam decidir que calia actuar. Lògicament Barcelona va fer molt més, a partir d’aquella reunió (convocada per mi) va néixer el moviment “que no ens els toquin” de l’ETSAB, i aquest moviment tant fort no només vam tallar la Diagonal, amb un miler d’estudiants d’arquitectura, sinó que aquell dia era el primer cop que es tallava la Diagonal des de la Guerra de l’Iraq, feia quasi 10 anys! (haig de reconèixer que el fet que els “revolucionaris de l’ETSEIB” s’ho miressin des de la finestra era curiós….). Acte seguit vam conquerir el Rectorat. I no només això, sinó que vam fer que el mateix dia vingués el Rector Giró de Zaragoza per explicar-se a l’ETSAB. El més curiós de tot plegat, i com a mostra de les virtuts d’en Giró, va entrar a l’auditori, ple de gom a gom, amb 800 indignats i, després d’explicar-se i marxar ràpidament perquè havia de marxar cap a Madrid, va sortir amb un fort aplaudiment del públic! (em vaig quedar de pedra, no entenia perquè l’aplaudien ni com s’ho havia fet…. però se’ls va ficar tots a la butxaca dient que era la Generalitat, i la dinàmica de la UPC i l’anterior Rector, Ferrer Llop… Brillant).

Aquell final de curs va ser èpic, anant i venint de Barcelona i Campus Nord diverses vegades al dia. Manifestacions, reunions… Realment era genial veure que la UPC es movia tant! Mai hi havia hagut tant moviment i activitat. Les assemblees començaven a néixer i al CdE estava més actiu que mai. De tot allò en va sortir consciència UPC, i crec que es va aconseguir reduir una mica les retallades, sobretot pels associats d’arquitectura. Però això era final de curs 2010-2011, i en venir els exàmens va quedar tot força aturat, i realment en tornar el curs següent (ja era setembre del 2011) molts associats i els primers membres del PAS ens havien deixat.

Pel què fa al curs 2010-2011 que havia acabat, el CdE havíem fet bona feina, gràcies al Víctor S., Jordi C. i jo. El Jordi C. havia creat el CEUCAT (Consell d’Estudiantat Universitari de Catalunya), per fi hi havia un lloc d’encontre i reunió a nivell català fora dels sindicats! I també s’havia acabat el nou reglament del CdE, redactat pel Jordi, i el CdD i CdE ja ens havíem fusionat. Gràcies al Jordi C. i al Víctor van fer una web, FB i Twitter potent i que informaven de tota la informació que teníem puntualment. I s’ha de dir que el CdE mai havia informat tant com aquell període 2011-2013 gràcies, bàsicament al Jordi C. Mentre la Míriam (tresorera) i la Gloria (coordinadora acadèmica)… cobraven la beca, com tots, i sovint venien a les reunions que fèiem de tant en tant…. Però aquell final de curs vam perdre el super Víctor, que el va substituir l’Ivan Riba (de l’ETSAB, pura energia positiva!) aprofitant que venia amb l’embranzida de l’assemblea ETSAB!

El Curs 11-12 va començar fort també. Abans, però, deixeu-me dir que en Giró es va desfer de la seva mà dreta, el vre. Josep Casanovas (que havia estat l’home fort del seu equip des de l’inici. Els motius concrets no són clars…. ) Personalment crec que per damunt de tot el va fer fora perquè el Josep deia el què pensava, i a vegades no era políticament correcte, però era la veritat. Amb el Josep ens tenim una gran estima, em va saber greu que marxés. El PAS lògicament, estava molt enfadat i ja veien al CdG força sovint.

Amb tot això L’Ivan Riba va deixar de ser coordinador per temes propis i l’Edu Martínez (que havia perdut 3 o 4 eleccions de coordinador), finalment va aconseguir ser-ho. I val a dir que fou igual que si no ho hagués estat excepte pel què va cobrar. I teníem un equip de coordinadors amb el Jordi C., Míriam B., Gloria P. Edu M, i jo. Aleshores el Ple ja començava a ser força potent, hi havia grups provinents de les assemblees molt forts i sobretot hi havia 2 persones que referència: l’Alvaro Gonzalez (líder de l’assemblea ETSEIB, ho explicaré més endavant) i el Daniel Ramon (FME). La veritat és que, tret del Jordi C. i jo, la resta no feien massa res. A mi m’indignava molt que als Plens el Jordi i jo érem objecte de totes les crítiques, mentre que els altres coordinadors no els deien res, malgrat cobrar per no fer res (ja ho deia en Rei Lear “del no res, no se n’obté mai res)…. Però això és força habitual en aquests casos….

El curs es va anar posant calent degut a retallades incipients, i la important baixada pressupostària. Però era suportable…. però cap a l’abril, quan va sortir el tema dels brutals augments de preus de matrícula, la temperatura es va posar a mil. Aquí el CEUCAT, fundat pel Jordi C., hi va jugar un paper molt important. Gràcies a la bona tasca feta, la Generalitat ens van informar, als representats de l’estudiantat, d’aquest augment abans i tot que als Rectors! Lògicament hi va haver molta oposició. De fet van començar ha haver-hi assemblees de nou i molt fortes: manifestacions, tancades, acampades… Lògicament en Giró no en sortia massa ben parat. Però a veure, no ens enganyem, l’estudiantat mai hem pintat massa cosa, i el PDI i PAS en el fons ja els anava bé que nosaltres paguéssim un 60% més, perquè era la única forma que tenien les universitats per augmentar ingressos, ja que el govern no anava a posar ni un duro més. La gran hipocresia del tema és que deien que era un augment del preu just, i que gràcies a les beques Equitat (que ningú tenia la més petita idea de com s’implantarien) afavoriria els estudiants de renta baixa i que seria redistributiu. El què no deien és que el llindar per tenir descompta era equivalent a viure, quasi, sota un pont….

Malgrat les mil protestes entre UPC, UB, UAB, CEUCAT…. no ens van fer cas i al juny del 2012 la Junta del CIC (Consell Interuniversitari de Catalunya), que reunia Rectors i Generalitat, van acordar que ens augmentarien un 60% el preu de la matrícula universitària. En Giró sempre ho va defensar. I també sempre deia que ell, almenys ho defensava públicament i en privat, mentre altres Rectors públicament deien que no, però a les reunions on es decidia deien que sí. Jo sempre li reconeixeré al Rector Giró que era sincer. Ell no s’amagava del què pensava i ho deia. Però per mi aquesta defensa va suposar creuar una línia vermella.

Aquell juliol vaig pensar que no era admissible un Rector que defensava que l’estudiantat, el col·lectiu més gran, patíssim aquell augment de preu. I més encara quan en Giró ja havia generat tanta crispació. Com que jo era un dels que havia redactat l’Estatut UPC, coneixia que una de les poques funcions que tenia el Claustre era convocar eleccions anticipades a Rector. Evidentment van deixar aquell article perquè els percentatges que calia eren ridículament absurds d’assolir, i es podia deixar sense perill… o això van pensar…. Total que ja tenia la forma de forçar un canvi de Rector. Però lògicament, calia suport, molt de suport. Calia un 33% dels claustrals per convocar-ho i el vot favorable del 66% dels claustrals (tenint en compte que en general no hi havia mai ni el 50% dels claustrals, era virtualment impossible…. però sempre he estat optimista!). Així doncs, abans que res, al darrer CdG de juny del 2012 li vaig preguntar a l’Albert Coromines (catedràtic de l’ETSEIB, respectat per tothom , i membre de UPIC (el grup contrari al Giró i que ara “Governa la UPC”)) què li semblava la idea i si UPIC ens donaria suport, “deixa’m consultar-ho, i et diré alguna cosa”. Efectivament, al cap d’un més, al darrer CdG del curs, en acabar la sessió, li vaig preguntar què deia UPIC (el Politburó, que en dic jo), ell em digué “home, ho veiem arriscat… nosaltres no ho tirarem endavant…. però…. si els estudiants ho encapçaleu, segurament ens hi apuntarem”. Perfecte, ja ho tenia, aleshores li vaig explicar al Jordi C. el meu Pla, i que al setembre ho explicaria al Ple del CdE. El què no em va dir l’Albert era perquè ho veien arriscat, però tampoc calia que m’ho digués. UPIC, aleshores, encara no era prou fort, i en Giró encara gaudia del favor de les altes esferes (el 51% del PDI funcionari), i sabien que engegar aquell procés era molt arriscat perquè si fracassava, cosa força possible, qui ho hagués engegat quedaria “tacat”…. vaja, política…. Però a part de la “política” no era immediat, calia renovar el Claustre perquè encara hi havia un Claustre molt favorable a en Giró (era previsible que el que sortiria no ho seria tant). I ens calia, almenys, aconseguir que els estudiants del Claustre hi fossin (crec que aleshores ni la meitat dels estudiants claustrals exercien….). Però això depenia de la publicació del Claustre al DOGC i noves eleccions i bla bla bla (ja ho explicaré al proper article dimecres vinent (o ho podeu llegir en articles passats del tema).

Amb aquesta idea ballant-me pel cap tancava la segona etapa com a representat d’alt nivell a la UPC. També estava a punt de deixar de ser Coordinador del CdD per convertir-me en Coordinador del CdE, ja que el Jordi C. just havia deixat de ser universitari i calia que algú ocupés el seu lloc. El curs següent es plantejava fort des del començament. Aconseguir fer les eleccions anticipades a Rector era un repte sense precedents (haig de reconèixer que ho trobava emocionant)…

(continua dimecres vinent)

Memòries: 5 anys i mig a dalt de tot…

Aquest és el primer dels escrits fets com a retrospectiva de la meva llarga etapa a la representació institucional estudiantil de la UPC. Aquesta primera part general estarà dividida en 3 parts, i les publicaré al meu blog cada dimecres. I després faré unes reflexions més temàtiques: Consell de Govern, Consell Social, Assemblees i representació estudiantil.

El setembre del 2009 em vaig presentar, juntament amb 3 candidats més, per ser coordinador del Consell de Delegacions (CdD pels amics.. i mandrosos). Aquelles eleccions les vaig guanyar a la tercera volta i per un vot. Quan vaig guanyar aquelles eleccions no em podia imaginar tot el què va venir després: feina, mooltes reunions, càrrecs, sou ben baix (10h setmana de sou precari UPC), amics, enemics, assemblees… enganys i desenganys. En aquest post explicaré aquesta llarga experiència, ara que puc dir coses que he callat durant aquest anys. Ara que ja estic lluny de la política UPC puc dir coses que abans no era políticament correcte dir… també diré algunes reflexions personals, que interessaran més o menys. Algunes persones s’enfadaran, si ho llegeixen, i algunes potser es sorprendran… vaja, el què hagi de ser serà.

Abans de ser “un polític corrupte (sembla que al nom de “polític” li ha sortit un cognom darrerament indissociable) mamant de la mamella de la UPC” (per no dir altres comentaris qualificatius que m’han dit) vaig ser un claustral normal i corrent des del 2006. En aquella època a ningú li interessava la representació estudiantil a la UPC, tant és així que el despatx del Consell de l’Estudiantat (CdE) era un club de fumadors de SEPC (sí, abans hi havia SEPC a la UPC!! I també es fumava impunement dins la UPC). En aquelles èpoques la tresorera de la SEPC es va gastar no sé quants milers d’euros en unes butlletes d’una consulta de Bolonya perquè el logo de la UPC fos en color, enlloc de gastar uns pocs centenars per fer-les en blanc i negra… (però ho heu d’entendre! En aquella època la crisis encara no estava de moda i el CdE tenia un pressupost de 32.000€ que ni es molestava en gastar!). De fet aquella impressió “a lo Millet” li va costar el càrrec a aquella tresorera i bona part dels coordinadors que hi havia aleshores.

L’equip successor va ser una mica millor, no recordo si hi eren tots alhora però recordo el Joel Mus (el famós industrial!, que era tresorer!!!) l’Oriol Arcas (que va portar la campanya electoral 2.0 del Rector Fossas), la Míriam Barrio (que després va ser tresorera molts anys del CdE) i la Nel·la (crec, antiga tresorera). Era una època, malgrat estar en ple Bolonya, també molt poc interessant per estar a la representació institucional. No hi havia ningú, érem 4 gats. Recordo com vaig començar a anar al Consell de Govern (CdG) el desembre del 2007. Va ser en un Ple del CdE: “Algú vol anar al CdG?” Jo vaig ser l’únic que hi vaig voler anar, i encara van quedar una pila de vacants, i de les places “ocupades” només hi anava, a vegades, l’Oriol Arcas. Vaja, que d’aquesta forma tant poc glamorosa vaig entrar a formar part dels annals de la història del CdG de la UPC. Aquella època també era ben poc glamorosa, el Rector Giró feia poc que havia guanyat les eleccions i estava instal·lat en una còmode majoria i gaudia de suport i força popularitat (fins hi tot del PAS!! Sí si, en aquella època li donaven suport!). De fet recordo amb “diversió” les airades intervencions de l’ex-Rector Ferrer Llop juntament amb l’Alvarez. Com en Giró responia sempre amb calma i com en Casanovas s’enfadava. Altres temps on, malgrat les pica-baralles, la UPC era una bassa d’oli. Recordo haver aprovat el pressupost més alt de la història de la UPC! 430M€ l’any 2010! (2 anys després de l’inici de la crisis, però ja sabeu… les universitat públiques són una mica com aquells soldats japonesos que encara estan perduts a illes perdudes del pacífic i no saben que la II Guerra Mundial ha acabat)

Vaja que per tot plegat, i en vista de la poca participació que hi havia al CdE, a mi el què m’interessava de debò era la meva delegació d’estudiants (DEAV-ETSAV!). Per tant jo volia ser Coordinador del CdD i treballar per les delegacions! Aleshores ho vaig fer de forma molt independent del CdE ja que era força desastre aleshores, tot i que des de feia poc hi havia el nou coordinador Jordi Díaz (de l’ETSEIAT, que ara ha acabat sent important dintre del PSC de Terrassa). El Jordi Díaz va ser el primer, que jo veiés, que va treure la son de les orelles del CdE i va començar a fer feina, i fer que el CdE funcionés. I la veritat és que el meu primer any al capdavant del CdD també va ser un èxit: vaig aconseguir augment d’hores de beques per a les delegacions (1r augment en molts anys de reducció), vaig aconseguir que cada delegació tingués un PC pagat per la UPC que es renovés cada any, també que hi hagués un augment pel pressupost centralitzat de les Delegacions (CAED), i del què estic més orgullós: visitar TOTES les delegacions de la UPC! (estic content de ser de les poques persones que ha trepitjat tots els campus i escoles i facultats de la UPC). I la veritat és que la feina va ser reconeguda perquè l’any següent vaig aconseguir el vot de totes les delegacions de tots els centres… bé, tots no, els irreductibles industrials de Barcelona mai em van votar (ni de fet mai m’han donat suport en res). Sobretot degut a l’amic Joel Mus (ai…. quins mail intercanviats amb el Joel…. ). La veritat és que totes aquestes fites aconseguides les vaig aconseguir gràcies a que estava al CdG i que era constant, anava a les comissions de treball i feia intervencions adients. Evidentment aleshores ja havia aprés els 2 corol·laris bàsics en política:

Si no et coneixen et diran que no
Les reunions no són per decidir, són per oficialitzar. Totes les millores van ser després aprovades al CdG dins dels pressupostos. Però van ser totes pactades amb els responsables prèviament als despatxos. I això fou possible pel corol·lari 1.

Més endavant parlaré d’això, però són principis que ara estan, a priori, en crisis. I també són condició sine qua non parlar degudament als CdG. Companys meus feien grans discursos, enfadats, cridant al Rector, “insultant-lo”… realment van ser la viva expressió del descontentament i, de ben segur, van ser del tot fidels als seus principis. Però també de seguida vaig aprendre que els membres del CdG, si de per si ja escoltaven poc a tothom, encara escoltaven menys a l’estudiantat degut a les seves intervencions i to. I els pocs cops que ho feien era per mofar-se’n… Realment de mi també se’n van riure diverses vegades, però cada cop menys perquè vaig anar veien què dir i què no dir. Alguns lectors, de ben segur pensareu, igual que ho van pensar companys meus, que “era un pilota” que “era un venut” que “menjava de la mà del Rector” (quan cops vaig sentir aquesta expressió! De fet en una ocasió tots els coordinadors del CdE ho vam fer, en Giró ens va convidar a sopar un cop!). Però el què és un fet és que amb la meva forma de “fer política” vaig aconseguir millores tangibles per a l’estudiantat i les delegacions. Mentre que els meus companys feien intervencions reivindicatives que (no ens enganyem, en aquella època) NO INTERESSAVEN A NINGÚ, només servien al seu ego, i només servien per sentir-se bé amb ells mateixos… Aquella època del CdG era com una opereta… cada cop que el Rector explicava un punt els típics intervenien per dir que sí, els de sempre deien que estava boig i que s’equivocava i que ells ho feien millor, i la majoria continuava amb el seu portàtil fent qualsevol cosa menys escoltar, i quan tocava votar votaven sempre el mateix, uns i altres.

Bé, el temps continuava tranquil. Però el CdE mica en mica s’animava. S’acostaven eleccions i la crisis tot alhora i l’equip rectoral ens va convidar tot un dissabte a representants per parlar de millores. Va sortir el famós “informe dels no sé quants punts” que eren reclamacions i queixes del conjunt de l’estudiantat de la UPC. D’aquells punts n’hi havia de tant inversemblants com “demanar que el professorat compleixin la normativa de la UPC”, però ni això van ser capaços de fer complir. Aquell document era tant complicat que el vice-Rector responsable no va ser capaç d’assolir cap d’aquells punts en 4 anys! En fi… Però d’aquella sessió en va sortir una de les millors coses que li han passat al CdE, en Jordi Codony (molts lectors no hi estareu d’acord… però això és perquè no el coneixeu ni a ell ni al què va fer).

Al cap de poc el Jordi Díaz, que havia estat tirant del carro, es va cremar com a coordinador del Consell, tant per part del Ple com ell personalment. De fet va acabar sortint perquè els seus propis companys de la delegació de l’ETSEIAT se’l van carregar per temes interns. L’únic pel què em va semblar bé fou perquè el van fer fora de la mateixa forma que ell va assolir el poder (infinit i inabastable) de coordinar el CdE (de fet l’ETSEIAT tenen la tradició d’arribar un dia al Ple del CdE i començar a destruir coordinadors per posar-s’hi ells… jo ho he vist 3 vegades… sempre m’ha semblat molt xocant aquesta forma d’actuar). Això sí, el Jordi Díaz, tot i que ja li tocava deixar-ho perquè havia perdut l’empenta, no només era el que més treballava dels 4 coordinadors, sinó que era l’únic que ho feia, i a més va ser l’iniciador el canvi del CdE. Els altres 4 coordinadors van continuar ostentant el càrrec de coordinador sense fer res de res, per això no se’ls van carregar (però d’això ja en parlarem). Total, que després de defenestrar de forma molt injusta i del tot immerescuda al Jordi Díaz, el Jordi Codony fou nomenat Coordinador del CdE. Val a dir que el bon amic del Jordi Codony (Jordi d’ara en endavant) va començar “a sac”. Tenia moltes idees, però sobretot en tenia una “fer funcionar el CdE”. I ho va fer (malgrat que alguns no els agrada com, si no fos perquè ell hi va ser, segurament, ni s’haguessin preocupat de molestar-s’hi). Jo mateix, al principi, hi tenia diferència perquè ell volia fer moltes coses i algunes es ficaven en l’àmbit de les delegacions (i sí, aleshores em molestava…. tots hem tingut una etapa infantil). Però gràcies a la seva empenta vam fusionar el CdD i CdE, i en ficar a les delegacions fou la forma que el CdE comencés a fer feina d’una vegada. Realment les persones del CdE venien moltes de sindicats o eren filocomunistes i convertien els Plens en debats inacabablement avorrits que no duien enlloc sobre política universitària del tot poc pràctica i allunyada de la realitat estudiantil de debò. En canvi les Delegacions eren estudiants heterogenis que estaven allà per fer coses amb els seus centres i estudiants. D’acord que algunes delegacions es passaven de locals, però les persones de delegacions sempre han estat persones d’anar per feina que no suporten (o no suportaven) quan els debats s’allargaven excessivament. A més a més, en fusionar el CdD i CdE va començar ha haver-hi quòrum. Una de les primeres accions que va fer el Jordi fou fer el primer debat obert entre candidats a Rector: Giró vs. Juanje. Jo en aquell debat vaig veure clar que la UPC no era capaç d’oferir res millor que en Giró, i que per tant el vaig votar.

Amb aquestes eleccions es va començar a acabar la primera època com a representant. S’acabaven els temps plàcids i començaven els temps turbulents… en aquell debat vaig veure per primera vegada (si no em falla la memòria) l’Alvaro Gonzalez (famosíssim industrial, que va acabar sent coordinador del CdE). En Giró anunciava canvis forts al seu programa: Nou Estatut de la UPC (quin primer document! Mare de Déu!!!) i també van venir les retalles, tristament famoses…..

Però tot això encara no ho sabíem. Jo estava al segon any de coordinador del CdD, fusionant-nos amb el CdE, treballant per les delegacions com mai s’havia fet i començant a escriure mails cada setmana informant de novetats i temes urgents a les Delegacions. Val a dir que aquells mails setmanals i visites a cada delegació van comportar que hi hagués totes les delegacions de la UPC en funcionament! Aquesta bona època al CdE i CdE contrastava amb el pitjor moment que ha viscut mai la UPC que havia d’arribar, però encara faltaven alguns anys. De fet gràcies a que vaig estar a la Comissió del CdG que va redactar els Estatuts de la UPC, anys més tard vaig poder usar aquest coneixement per trobar l’estratègia per intentar fer fora el Rector Giró, però això ja arribarà.

Tallers de matèria q14T (sí, és un títol poc original…)

Tot i estar amb PFC no he pogut evitar d’anar a la sessió de TAPs de lletra, ara Tallers de materia, a escoltar. Per variar he pres notes, i les poso aquí directament (veureu que hi ha faltes d’ortografia i paraules malescrites, però aquesta primera impressió directe del què dieuen els professors sense comentaris meus també és indicatiu, crec:

PTA: roger s. silvia m. Pablo i helena. Comunitats habitables. Resi estud. Molt estructurat. Respectara tot. Es parteix individu fins a la forma. Agregacio repeticio. Metodologia: Habitacio, qualitats, … solar concret misterios. Tectonica potent. Exercicis paral.lels.Al 22@. Un parell de llocs…

Aquest TAP, com sempre, no canvia, fa el mateix, i com sempre la vessant de tecnologia em sembla la més interessant. Per tant, el què he dit altres vegades, també és vàlid ara. Això sí, que el Roger Sauquet estigui al capdavant pot ser interessant, i també és indicatiu. Cal tenir present que anteriorment també li van donar un TAP de lletra en absència del professors (l’antic TAP E1), en aquella ocasió fou molt més atrevit a tallar amb la línia que es proposava.

Ara bé, tot i creure personalment que aquesta forma de projecte sense el lloc, no és la millor, és molt interessant que hi hagi diversitat de tallers a l’escola perquè els estudiants puguem escollir i que cadascú treballi el què més li interessi. De ben segur, que, una vegada més, serà dels TAPs més sol·licitats.

PTB. Parcerisas i paricio. La consfruccio de la forma. Amb PTEF ledifici i lespai public amb santi soto, parramon, carles jaen. Problema complexa. El manula d muntatge es la idea de projecte. Mirar les peces i construir la imatge global. Invertir lordre. Començar pel volum i estructura, despres elementz… . Casal de barri 900m2 a trinitat nova. Concurs ajbcn. Sembla avorrit. Cotxes arreu.

Estava assegut amb dos amics que faran TAP X, i ni ells ni jo hem entès massa bé què deia el Parcerisas. Quan ha preguntat si ho havíem entès he estat a punt de dir que no, però com que sóc de PFC, tampoc m’hi volia ficar. Començar des de les peces per acabar muntant el cotxe… és clar que era una metàfora, ell es referia a un edifici. Però no crec que vulgués dir que dilluns aniran els estudiants a “la Plataforma de la construcció” mirarant els materials allà exposats, i muntaran un casal de Barri, no?? I tampoc no he entès això que sigui el mateix que el PTEF… per què? Com que no hi havia l’equip d’aquest altre TAP fan malpensar el perquè això és així…. però avui no serem malpensats! El PTB ha demostrat ser molt atruista acollint, la presentació, del PTEF. Haig de reconèixer que, entre altres molts dubtes, em pregunto si la metodologia del PTEF serà la mateixa del PTB… espero que no, no per a res, però si ja hi ha un taller amb una metodologia poc clara, ara com ara. Potser millor que no n’hi hagi 2…. També ho dic pel títol, aquest segon taller es diu “L’edifici i l’espai públic”, diferent de “La construcció de la forma”… coneixent l’equip docent, crec que serà diferent.

Per acabar aquests 2 tallers, sobretot el PTEF, preguntar-me, a on està el Joan Curós?

PUC. Franc, llop, rosa. Nantes arquite tures i/en espais de transicio. Atlas… viatge a nantes segona doctubre. Teoriques. Grups d 3. Transversalitats al riu. Diverses escales. 1/5000, 1/50. Tenen mopts erasmus, k no volen k siguin autistes. Pfc: taller de curs o portar dossier de tema lliure

També, com és habitual, aquest taller continua en perible per Europa, o millor dit, per França i Itàlia (tot i que Itàlia sol ser més per les assignatures d’en Llop), aviat podran fer tot un Europan només amb els projecte de l’antic TAP F! Nantes val a dir que és una ciutat molt interessant i atractiva per estudiants d’arquitectura, i també el que hi viuen (hi he estat, eh! Avui no parlo sense conèixer-ho!). Com sempre, crec que és un taller que pot ser interessant. Almenys els professors ho són força.

PUD. Coque. Dani. Roger. Antiga edicio espe ial solar. Video wang shu. Les planes, piso piloto potsposada. Condicions. Util. Necessari. Viable. Validable. Possible. Retorn social. Projecte col.lectiu. 1:1. +jordi i bernat. Fotos del proces. Primera rehabilitacio. Pfc. Primeres accions. Consell d barri.

Un altre TAP que es manté amb la línia de sempre, pel què fa a plantejaments. Tot i que s’ha de reconèixer que, tot i que sempre fan el mateix plantejament de taller, almenys són els que fa menys temps que es repeteixen. Però una vegada més, està molt bé que hi hagi línies diferents sostingudes. Això permet que estudiants que senten parlar d’un taller de matèria des que comencen la uni, el puguin fer com a TAP X.

Però una vegada més em sembla que és del tallers més interessants, sobretot per aquesta aproximació a la realitat. Fer el projecte a la Planes amb el Jordi i el Bernat em sembla molt bona idea. Sobretot perquè permet que arquitectes que sortim d’aquí tinguem una mirada molt més propera a la realitat. D’aquest taller del Coque, Dani i Roger han sortit els 2 primers PFCs presentats en parells, i tots dos amb una expectació a la presentació que no havia vist mai. I també un projecte col·lectiu que ha guanyat el 1r premi d’arquitectura del premi Pritzker Wang Shu. (va, prou d’escombrar cal a casa! Però com que és la meva opinió personal, ho dic)

PCG. Enric granell. Mariona benedito. Xavier perxas. Construir sobre construit. Context atemporal. Condicions canviades. Edifici amb valor. Reincorporar amb canvi dus. Coneixement aprofundit. Valors arquitectonics. Valors del lloc. Situacio real . Exercici analisi doc minim. Lunic k diu es “transf. Un lloc privat en un lloc public”. A bcn, des del 1912. Ocult, turbolencies, privileviat de certs favors… fotos relacionades. Enigmes… femme fatal! Fotos del lloc: abandonat i moltes plantes. A qui li cridi es un bon candidat.

Igual que al quadrimestre passat, crec que ha estat la millor presentació. Crec que és la que més intriga ha despertat. Jo, de fet, dilluns al migdia aniré buscant com un boig algú d’aquest TAP perquè em digui quin edifici és! I ho dic de debò, els que facin aquest TAP en podran donar fe dimecres a classe! El què més em sorprèn és com un professor que és capaç de fer aquestes presentacions, fa un TAP que sorprengui tant poc quadrimestre rere quadrimestre. L’Enric Granell em consta que és un professional molt vàlid i amb el cap molt a lloc, però en canvi quadrimestre rere quadrimestre el resultat, segons els estudiants, no és gaire interessant i les classes deixen molt a desitjar… És un dels 2 TAPs, l’altre és el de la Magda, que no he fet mai, per tant no sé què és el que hi falla… Potser aquest cop hi haurà un canvi!

PTEE. Pere. Ignacio martinez. Raimon ferre. Carles jaen. Rehabitar. De la casa al carrer. Proposta estretageci Barri hostafrancs-can feu sbd. Rehabitar no nomes es un segon us, sino detectar conflictes i aprofitar el potencial. Objectiu: oferir alternativa a la perdua didentitat urbana. Monocultiu habitatge. Transformar obsuletes industries en comerç, tallers, serveis… reactivar la productivitat. Fixarse en les illes tipiques d la zona. Reactivar el conjunt. Millorar per substitucio? Sense intervenir en carrers, es millora millorant el teixit. Plantejarse ocupacio, alçades… referencia basica: edificabilitat. Transforma io paisatge urba amb el que tenim. Discussions en grup. Treball inicial en grup. Revisio intermitja. Treball on line.

Continuant amb la mateixa línia dels darrers 2 quadrimestres, m’ha sobtat, i també a diversos companys meus, que plantegin un taller amb una component urbanística tant forta, i sense cap professors del departament d’urbanisme! Cert és, que quan acabem la carrera tots som iguals davant de Déu i del Tribunal Constitucional, i per tant és igual un arquitecte projectista, com un constructivista, com un urbanista… però després ens diuen que no que no sé quin TAP ha de ser de no sé qui, i que tots els TAPs han de ser de no sé quin departament…

Però vaja, que aquest TAP té virtuts molt interessants: surten de Barcelona !!!!, i el què és encara més sorprenent és que van a Sabadell! Toquen un tema multiescalar i la veritat és que el plantejament que fan és interessant. Espero que tinguin temps de fer bons projectes! També aplaudeixo que hi hagi l’Ignacio enlloc de l’Andrès, està molt bé renovar i també perquè un és pura energia (té fama de tenir molta energia amb les maquetes), i l’altre diuen que sembla que té sang d’orxata.

PCH. Vancells. Marta serra. Claudi. Ciutat meridiana. Projectar un paisatge social autogestionat. Des del seu punt de vist es novedos. Agens del lloc per ensenyar el lloc i corretgir. Espais residuals quasi prohibits. La marta es especialista en agens social i sera molt util. I el.claudi es bo entenen els recursos que hi ha al lloc. Reprogr. Micropolitiques de lespai. Reenergitzacio. Viabilitat. Metod. Investig. Accio particip. Postindustrial landscapes. Lloc especulatiu del fra quisme, advers. Espais buits residuals. Infraestructures. Restes agricoles. Layering.

Realment des que hi ha la Marta el TAP ha pres un altre caire diferent, més actual i d’acord amb el temps. I alhora també conserva les virtuts de sempre. El Xavi Vancells deu ser l’especialista numero u de la zona Asland – Montcada- Ciutat Meridiana, realment és una zona molt potent i amb potencial. Realment ara si hagués de fer TAP, encara, faria aquest (o el PUD). Aquest és un TAP, com diu un professor de la casa “Sexy”

Més TAPs (primavera 2014)

Avui hi ha hagut la presentació dels TAPs de lletra, actuals tallers de matèria (aprofito per demanar que es torni a l’antiga nomenclatura, que és molt més mnemotècnica). Vull que quedi per escrit el comentaria de la Rosa quan ha explicat que un estudiant que havia fet tot l’antic TAP F (actual PUC) al final de tot va descobrir que havia matriculat el PTEF (antic B)…. Et venen ganes de morir, suposo….

En general haig de dir que avui he sortit content. M’ha agradat veure que la majoria dels 8 tallers (es diguin com es diguin) ja no ens expliquen que s’han de 14’5 m2 de lavabos+12 m2 de lavabos adaptats + 53 m2 de cuina +…. Crec que podem estar contents que la majoria de tallers plantegen programes molt més oberts i que seran el resultat d’una investigació per part de l’estudiant. També és cert que no tots… encara queden TAPs que et diuen el què has de fer i com ho has de fer…. Però vaja, mica en mica s’omple la pica! Crec que podem estar contents que cada cop hi ha un salt més important entre els antics TAPs de lletra i els nous.

Entrant en comentar un per un…

PTA: (antic G): Magda Mària. El taller més conservador de tots, tant és així que ni es molesten en intentar maquillar-se (com fan altres). L’únic canvi que hi ha hagut en anys és el canvi forçat del nom del taller. A mode de curiositat, és l’únic taller que han presentat asseguts a la taula (per altra banda és quasi l’únic que han usat micro garantint que se’ls pugués sentir). Ah sí, feien una residència, aquest cop d’avis, a Barcelona. La metodologia la de sempre: unitat, repetició, agregació, bla bla bla.

PTB: (antic A) Coordinadora: Jordi Parcerisas. Fan un equipament a un solar a Sarrià. Però aquest cop el Jordi continua explorant el què ja va començar el quadrimestre passat d’usus flexibles i tal. Mica en mica va fent el tomb cap a un programa més trobat per l’estudiant. Tot i que, a jutjar pel què va ensenyar el quadrimestre passat, els resultats continuen sent força estrictes i regulars.

PUC: (antic F) Coordinadora: Franc Fernández. Intervenen a Barcelona en general. Plantegen 3 formes de fer el Taller: temes proposats per ells, temes proposats per un tècnic de l’ajuntament (crec que aquest era el perfil extern que deien), o tema lliure (segons el cas). És interessant, com sempre, la interescalaritat i visió metropolitana. Un bon TAP a fer, sí senyor. Vull afegir que la presentació, tot i que irregular, tenia diapositives de molt bon gust!

PUD: (antic E2) Coordinadora: Coque Claret. Continuant amb els experiments, fan un TAP del RESSÒ. El Taller està enfocat als actuals membres de l’equip del RESSÒ. Personalment, com a membre de l’equip del RESSÒ, me n’alegro. Com a delegat, crec que és una llàstima que la seva línia de projectes es perdi, almenys de forma oberta, pels altres estudiants. Però vaja, només serà un quadrimestre.

PTEE: (antic D) Coordinadora: Pere Fuertes. Treballen a la zona de Singuerlín, uns blocs molt vistosos des de l’entrada de Barcelona pel Besós. La veritat és que crec que és un lloc molt interessant, i m’agrada que no sigui un tema tant “sexy” (com diria cert professor de construcció) com eren la Fundació Tàpies o l’antic Hospital de St. Pau Sta. Creu. Ara bé, curiós que abordin una urbanització sense ningú de urbanisme…. (potser tinc raó en dir que cal fondre tots els departaments en un de sol….).

PTEF: (antic B) Coordinadora: Santi Soto. Com ha dit el Cap d’Estudis, mai havia passat que els professors no poguessin presentar el taller, per problemes puntuals…. Però el Cap d’Estudis ha dit que era una biblioteca i escola bressol al Poblenou. Un d’aquests TAPs on et descriuen fins el darrer m2 que has de programar. (vaja, un TAP per aquell que no es vol complicar la vida ni analitzar gaire. Vaja, un PFC per anar per feina)

PCG: (antic C) Coordinadora: Xavier Perxas. Haig de reconèixer que m’ha sorprès gratament. La presentació m’ha semblat força ben feta i innovadora. Ara bé, em temo que una vegada més el problema no és del tema, sinó que els professors no acaben de funcionar. I això no és perquè siguin mals arquitectes, ni tampoc perquè tinguin mals alumnes… potser té a veure amb els horaris que fan… També haig de dir que alguns amics meus l’han fet, alguns d’ells bons, i tampoc en parlen tant malament… quelcom tindrà de bo…. El tema/lloc, el mateix del quadrimestre passat: immoble d’Urgent amb Floridablanca.

PCH: (antic E1) Coordinadora: Xavier Vancells. Repetint tema del quadrimestre passat, però com que és un tema, l’antiga fàbrica Almar a St. Cugat/ Cerdanyola, tant ampli i que ha donat respostes tant variades que podem passar per alt que repeteixin lloc. A més la visió de la Marta Serra dóna tot un nou enfoc al taller.

Festa dels TAPs, (segones parts mai van ser bones, diuen…)

El passat dimecres 15 de gener del 2014 es feu la II Festa dels TAPs. Malauradament l’assistència fou irregular (tant irregular que fins i tot jo que ho vaig muntar vaig haver de marxar 1 hora), i menor que l’any passat. Malgrat tot això és bo i dolent alhora: és dolent que tingués menys seguiment i participació que l’any passat. Ara bé, per haver estat muntat amb 8 dies i sense suport institucional (pressuposant que la DEAV no és prou institució). Abans de seguir, vull agrair molt especialment a tots els professors (eminentment joves, encara que alguns només d’esperit) que van estar d’acord a fer-ho corre cuita, als estudiants que van fer l’esforç de prepara la presentació (en detriment de la seva salut), al Duatis (DEAV) i molt especialíssimament al Xavi Ros (membre únic del “Jury” unipersonal).

La primera crítica és per l’escola (i direcció) per no haver-ho organitzat ells, ni haver fomentat que s’organitzés. Crec que aquest acte és dels millors que es fan a l’ETSAV. L’any passat vaig estar contentíssim que es fes (tant que enguany he decidit organitzar-ho tot, quasi, jo solet. Haig de reconèixer que en algun moment m’he sentit idiota per fer-ho contra molts que deien que no…). És l’únic acte on està convidat a participar tots els membres de l’escola com a protagonistes (excepte PAS, que no són protagonistes, però estan convidats igualment!). Altres actes similars són les festes (i vetllades arquitectòniques) que organitzem la DEAV…. però crec que tots estarem d’acord en què no tenen el mateix… mateix… catxet…

També reconec que els anteriors organitzadors, Roger S., Amadeu S., i Tomeu R., no tinguessin ganes de repetir-ho perquè van acabar molt cremats, i em consta que van rebre moltes crítiques internes de molta gent (sempre he trobat genialment desanimador les persones que només critiquen sense fer res…. no perquè tinguin raó, sinó perquè són repetitius, es té una sensació de “déjà vu” constant i tediosa).

Allà, durant l’acte, no era lloc ni moment per assenyalar els TAPs que no van venir, ara potser tampoc és el moment (ni tampoc és elegant) però, com que ja he aprovat TAP X, “por lo que me queda en el convento…”. No puc entendre com els TAPs II, III, V i G (només Deu sap com es diu ara el TAP G!) no van venir. Reconeixeré que el TAP II es va excusar degudament, tot i que haguessin pogut enviar als estudiants sense professors. Però deixant aquest TAP a banda, com pot ser que els altres 3 no assistissin?? Més encara quan el V i G tenien acte propi el mateix dia. El TAP F (Llop, Fernàndez i Rull) també el tenien i van irrompre’l per venir a presentar. Sé que era precipitat. Però si 10 dels 14 TAPs van considerar que valia la pena l’esforç, alguna cosa em fa pensar que aquests 4 TAPs es van equivocar en no ser-hi. No reproduiré les crítiques d’algú als absents, però se’ls titllava de “retrògrades que els feia vergonya ensenyar el què feien” (això és una cita apòcrifa sintetitzada per mi). Curiosament, o no, (tot i no creure en les coincidències) els TAPs II, III, V i G són els TAPS que crec que més revisió els cal de l’Escola. N’hi ha altres que els poso en qüestió, però aquests els que més. Seguidament ho exposaré.

Sens dubte el més gran encert (a part de l’acte en si) fou el convidat Xavi Ros. Amb la seva elegància va expressar molt més del què deia. Crítiques que es van fer sentir molt sense so van arribar i van originar debat. Debats molt interessants que malauradament van durar massa poc, i van ser massa poc compartits. Gràcies Xavi.

I el més gran desencert (a part dels TAPs absents) fou que no vaig/vam saber demanar als companys que fessin presentacions amenes i dinàmiques. Evidentment, com van dir alguns al final, aquestes presentacions no es poden convertir en un “aquí hi ha la porta” i “aquí hi ha una grada”, i “això és la secció constructiva que ara tampoc explicaré” (si no l’has d’explicar no cal que l’ensenyis!!!). Perquè aquet acte sigui suportable (per dir-ho en positiu i no dir “que no sigui insuportable), cal que les presentacions siguin molt més curtes i concises. No han d’explicar el projecte, sinó transmetre l’esperit del projecte. Realment alguns no ens sabem explicar massa bé… De cara a la propera “Festa dels TAPs” caldrà millorar les exposicions.

Entrant en matèria….:

TAP I (bases pel projecte I): com sempre continuen amb els exercicis clàssics de sempre. Sempre fan els mateixos exercicis (el sempre és un al·literació). El Xavi va fer una reflexió al respecte…. però estic d’acord que és complicat d’afrontar. Sí que diré que, per mi, els projectes més ben grafiats eren aquests, sobretot perquè eren intencionats.

TAP II (bases pel projecte II): si haguessin vingut hauríem vist que sempre fan el de sempre. Però més caòtic que al TAP I.

TAP III: si haguessin vingut hauríem vist que sempre fan el de sempre dels sempre (potser pel què havien d’ensenyar no calia….). Estic molt d’acord que la coberta és un element molt important de l’arquitectura… però n’hi ha altres. De fet només cal veure com any rere any fan les mateixes maquetes genials a inici de curs (de fet jo, si fos murri, agafaria la maqueta del meu edifici i li canviaria la plaqueta dels noms. Fins i tot podria escollir quina de les versions de maqueta colar per meva!)

TAP IV: memorial 1714 a la Plaça de la Mercè. Crec que entre l’equip de professors i la metodologia el resultat és bo. Sobretot perquè varien curs rere curs, i innoven. Ara bé, potser crec que els resultats son millor els del quadrimestre passat. Però sense cap mena de dubte crec que és un taller únic i a mantenir de l’ETSAV.

TAP V: si haguessin vingut hauríem vist que sempre fan el de sempre. Això sí, han introduït l’innovador element de fer estudis/habitatge a més a més dels tradicionals habitatges. (Això és innovació!)

TAP VI: Ja vam debatre allà llargament fins a quin punt era un TAP pertinent o no… tot un debat! Personalment diré que tot i que el nivell del què vaig veure em va semblar bé. He notat molt poc canvi, massa poc canvi, en aquest TAP coordinat aquest quadrimestre per projectes, en concret l’Enric Massip (en el darrer TAP amb urbanisme d’ell vaig veure globos (d’aquells del Willy Fox) amb habitatges penjats lligats de les mançanes de l’eixample)

PTA (antic G): Si haguessin vingut hauríem vist el mateix de sempre: mòduls corbusiants que es repeteixen per formar una presó, habitatges, escoles, monestirs…. vaja mòduls que es repeteixen per crear qualsevol cosa (aquesta metodologia es repeteix des de temps immemorials! I continua tant vigent com sempre!). Els altres professors de TAP haurien de prendre nota d’aquesta metodologia (pel bo o pel dolent a criteri propi).

PTB (antic A): Un equipament a Valldoreix. No és un TAP brillant com a proposta, però sí que permet fer un TAP típic molt efectiu pel PFC.

PUC (antic F): Intervenir a l’entorn dels Passatges a l’entorn del Besós. Com sempre en ofereix propostes innovadores i variades, cosa bona. Tot i que, personalment, diré que alguna proposta em semblava passada de voltes. Però vaja, que molt bé, visca la varietat!

PTEE (antic D): repensar el Moll de Barcelona (en honor a la veritat diré que me’l vaig perdre, i m’abstindré d’opinar, cosa estranya en mi)

PTEF (antic B): residència de jubilats a Beijing (en honor a la veritat diré que me’l vaig perdre, i m’abstindré d’opinar, cosa estranya en mi)

PCG (antic C): intervenir en un vell edifici de l’eixample (en honor a la veritat diré que me’l vaig perdre, i m’abstindré d’opinar, cosa estranya en mi)

PUD (antic E2): Intervenir a la vessant nord de Collserola (aquest l’he fet jo). Està molt bé, sobretot perquè, almenys encara, és un forma innovadora i real d’afrontar l’arquitectura. Com vam dir en la sessió pròpia “els TAPs de l’ETSAV es plantegen la resposta, PUD es planteja la pregunta” (crec que és un comentari del tot encertat!)

PCH (antic E1): Intervenir a la vessant nord de Collserola, concretant en les bòbiles abandonades. Una versió molt més tectònica i concreta del PUD s’ha adaptat molt des de l’antic TAP E. Jo que vaig fer el E fa anys crec que és el TAP que s’ha adaptat més i ha canviat més dins d’ell mateix. Per tant crec que és excel·lent la feina que fan.

En definitiva i amb crítiques incloses la valoració global que en faig és molt positiva. Lamento, de nou, les absències, i demano a l’escola que l’organitzin de forma digne i amb temps de cara a la primavera.

Em Fossas-M’Elias, M’Elias-Em Fossas…

Finalment les eleccions a Rector de la UPC no van portar sorpreses, almenys no gaires. En Junyent no va passar (no m’estranya, hagués passat a la història com el Rector més dialogant de la UPC…) i tampoc ho va fer en Pérez (haig de reconèixer que m’esperava que tindria molts més vots dels que va tenir). En canvi en Fossas va guanyar la primera volta de forma contundent (sé que una persona molt propera a ell pensava fa uns mesos que era “cavall perdedor”… que equivocat!) i també n’Elias (amb força menys suport del què la majoria de persones esperaven). I aquest dia 13 de novembre hi haurà les eleccions definitives, si tot va bé.

Val a dir que tots 2 ha evolucionat molt durant la campanya. Tots dos (tots quatre abans) han anat adoptant punts del programa de l’altre. Això a comportat a final una barreja de programes que al final, entre el què està escrit i el què han dit, es fa difícil saber quina és una candidatura i quina és l’altra.

Jo, personalment (com sempre), veig una característica de cada candidatura:

– Tarannà. Una es basa en la confiança guanyada, en les esperances de les persones que formem la UPC. L’esperança que les coses les faran bé, o millor de com s’han fet fins ara.

– Propostes. L’altre es basa en moltes propostes concretes i englobar-les en una candidatura. Amb un equip ampli i heterogeni que han volgut plasmar tot el què creuen que ha de canviar a la UPC.

Ideològicament, crec, que les persones les perceben com a diferents, i contraposades (aquí no escriuré les cometes, però ho dic amb moltes cometes):

– Socialista. Tot i que tampoc sé ben bé perquè. Suposo que pel boca orella, perquè no recordo que hagin anat mai als mítics o webs amb banderes vermelles.

– No-socialista. Tot i que tampoc sé ben bé perquè. Suposo que per contraposició a l’altra candidatura. Tot i que tampoc els he vist mai cremar banderes vermelles.

Personalment (referit a les persones), conec ambdós candidats i ells em coneixen. I tant l’Enric com l’Antoni (curiositat la E va després de la A en les vocals, i la E va abans de la F a l’abecedari, una rucada “Màrius Serra”, perdoneu) són persones de confiança i benintencionades. També ens coneixem de forma molt propera (perquè han estat professors meus) el Joan Puigdomènech i Ricard Pié i per tots dos només en tinc bones paraules. Per tant se’m fa difícil decidir de forma personal. També ens coneixem amb altres persones dels seus equips, i ambdós tenen persones amb qui ens entenem i que no.

Ara bé, un aspecte important (almenys pels pobres desvalguts dels arquitectes, recordeu que ara són pobres de debò!) són les persones que han posat al capdavant del famós (i no nascut) “Àmbit de l’arquitectura”. N’Elias va posar en Cèsar Díaz, el conec molt poc, però és de l’escola de Barcelona de tota la vida. I en Fossas ha posat en Josep Parcerisa, és de l’escola de Barcelona de tota la vida. A ell tampoc el conec gaire, però en canvi sí que el vaig sentir dir a la Junta d’Escola de l’ETSAB fa dos anys que l’ETSAV erem “uns fills de papà “pijos” i que ens haurien d’haver tancat fa 30 anys”. Ignoro si encara ho diu, però tenint en compte la convicció i ràbia en com ho va dir davant de l’il·lustre públic de la Junta d’Escola de l’ETSAB, no em crec que ja no ho pensi. Crec que una persona que pensa i diu això no pot fer de vice-rector en l’àmbit de l’arquitectura. I estic segur que no és el perfil adequat (almenys segur que no ho és per l’ETSAV…). En honor a la veritat cal dir que el Joan Puigdomènech és un dels màxims (el màxim…?) defensor de l’ETSAV.

Però el què sí que em preocupa és la baixa participació ens les eleccions. Desprès de tot el què ha passat, com pot ser que només hi hagi aquesta participació? Les persones ja han oblidat què va passar? Que van sortir al carrer ? Realment sembla que només el PAS recordi. És força trist.

També el preocupa els motius de l’elecció d’un candidat o altre. Després de la primera votació n’he sentit de tots colors: l’he votat perquè em recorda al meu pare, l’han votat perquè ell el coneix molt i m’ha dit que si el voto tal o qual, el voto per no votar l’altre, el voto perquè porta ulleres (és broma, tots en portaven)…. però realment són pocs els que m’han donat bons motius per votar un o altre. Crec que la majoria de les persones que voten ho fan intuïtivament, i molt a la lleugera, i després ho justifiquen amb una excusa o altre.

Realment no tinc ni idea de què passarà dimecres. Espero que, guanyi qui guanyi, sigui tant bo com diu que serà, i que pugui fer la meitat del què diuen que faran (fer la meitat ja em semblaria tota una proesa!)

Espero que la UPC voti en massa aquest dimecres i que ho faci havent-se llegit els programes. Crec que cada candidatura comportarà una UPC molt diferent, però tampoc crec que ho pugui explicar amb paraules. I espero que no es compleixin les funestes professies que ens intervindran si guanya un, o que hi haurà més acomiadaments si guanya l’altre.

A 4 bandes

Avui a la tarda hi ha hagut el debat de rectorables de la UPC: Antoni Elias, Enric Fossas, Gabriel Junyent i Junje Pérez. Aquest debat s’ha fet a l’auditori del Vèrtex, organitzat entre diversos col·lectius de PDI, PAS i Estudiantat. Però sobretot gràcies a CCOO de la UPC. El debat estava moderat per la Ivanna Vallespín periodista especialista en universitats del diari “El País” (segons diuen les males llengües un candidat a qui no se li pot prendre el pèl no volia que ho moderés un estudiants com es pensava inicialment). S’ha fet una primera ronda de preguntes pactades a cada col·lectiu, unes 6 preguntes. On cada candidat tenia 4 minuts per respondre i desprès rèplica. Començaven a respondre de forma alternada. Finalment hi ha hagut un torn de preguntes entres els assistents. Els candidats van demanar (o exigir?) tenir les preguntes prèviament al debat. La qual cosa ha fet que els candidats, més que debatre, hagin fet unes lectures dramatitzades (cal remarcar que són candidats a Rector, no pas a premi Butaca!). Haig de reconèixer que he arribat uns 30 minuts tard, i que ens arribar he observat que:

– L’Auditori no estava ple, ni de bon tros; als darrers claustres estava més ple (la gent es preocupa més per destruir que no pas per destruir?)

– Hi havia molta més ocupació al galliner que no pas a platea (ni que cobressin entrada més cara a platea! Suposo que així podien marxar més fàcilment)

Haig de dir, abans de continuar, que m’he avorrit un xic. I això ha estat per dos motius: estar 3 hores veien persones com llegeixen, avorreix, a no sé que es sàpiga llegir bé; i també perquè he trobat molt poca interacció entre ells, és a dir m’ha semblat que era com si estiguessin sols i no tinguessin els altres “rivals” al costat (d’acord que un debat no és un combat i no cal entrar al cos a cos… però una mica de caliu l’hagués agraït).

A partir d’ara seré subjectiu (és a dir no espereu un text objectiu d’ara en endavant, si és que ….). I això ho faré així perquè després d’aquest anodí debat, ser objectiu és molt avorrit, llegint les seves webs (cosa que he fet llargament) és més útil.

Punts forts (segons el meu criteri) de cadascú:

– Elias: Té clar a on vol anar i té idees concretes de com fer-ho.

– Fossas: Va guanyar-se molts suports en la “lluita” “primavera UPC” fent pinya contra el Rector la primavera passada.

– Junyent: no es mossega la llengua i diu el què pensa però…..

– Pérez: és el més empàtic amb el seu interlocutor.

Punts dèbils:

– Elias: a vegades no sap com explicar les seves idees sense fer que s’enfadi un col·lectiu

– Fossas: Ha dit, almenys dues vegades, quan dimitirà. No crec que quan es fa campanya per ser elegit hagis de dir quan dimitiràs….

– Junyent: ….. no pensa el què diu. És massa arrogant

– Pérez: la seva tranquil·litat es confon amb inseguretat.

Les frases perles (tampoc són cites textuals), i només en recordo 2 de concretes que en recordi l’autoria:

– Elias: Els estudiants han de millorar el seu rendiment, però això és culpa del PDI que ha de millorar.

– Junyent: “faré moltes coses” (de debò??) o “Jo faré que el dèficit que fem a final d’any ens el descomptin del deute que la Generalitat té amb nosaltres”

La part de les preguntes prefabricades ha estat una lectura darrera una altra.

L’Elias era força evident que llegia, no se n’amagava. I ha posat èmfasis amb què té un gran equip amb experiència en gestió i heterogeni. A vegades llegia massa ràpid i se li acabava el temps, això, entre altre motius, potser és degut a que és qui més concressions té al programa.

El Fossas, llegeix de forma més dissimulada. Ha posat de rellevància les persones i el diàleg. És qui, segurament, ha sabut més parlar amb públic i agradar. M’ha semblat molt convincent quan al minut final per demanar el vot ha dit “no demanaré el vot, sinó que demanaré que llegexin el meu programa a la web i em voti si hi estan d’acord”. M’ha sorprès molt la seva universitat de referència sigui de la Eindhoven, ja que és una universitat bàsicament pagada per Philips….

El Junyent no llegia gaire i començava sempre les intervencions amb una mena de “sentència” tipus “L’ERO ni hi és ni se l’espera” o la del dèficit. Desprès de les seves sentències (o anècdotes de quan era director de l’ETSETB) responia a la pregunta. Però tot fet amb un to enfadat i, fins i tot, maleducat.

El Pérez tampoc llegia i parlava pausadament. Desprenia tranquil·litat. Ell aposta per canviar regles de joc amb la Generalitat. I una manera de fer diferent a la UPC.

En general els candidats es mostraven molt optimistes amb les seves negociacions amb la Generalitat. Veuen clar (fàcil i tot!) que negociant amb la Generalitat es resolguin tots els problemes econòmics amb la Generalitat. Aquestes fàcils (i evidents) negociacions van des de fer plans de 15 anys d’amortització del dèficit (Elias), fins a fer que ens paguin el deute que tenen amb nosaltres (Junyent) (algunes d’aquestes afirmacions m’han recordat aquell tall de l’APM de “o me la tallo i em faig monja”…). Per la meva experiència, no només al Consell de Govern, sinó parlant directament amb l’Antoni Castellà o Lluís Jofre mai he tingut la sensació que tinguin cap intenció de negociar aquestes condicions tant avantatjoses per la UPC, ni encara menys de donar els 40M€ que ens deuen. Espero que els candidats que tenen les idees tant clares tinguin també asos a la màniga que jo desconegui, altrament seran paraules buides.

També m’ha sobtat molt que tots tinguessin clar que gastaran més (més beques, cap acomiadament més….) sobretot quan l’únic ingrés que ha augmentat a la UPC els darrers anys ha estat la matricula dels estudiants. Tots veuen evident que tindran més ingressos de forma poc precisa. Creuen, alguns d’ells, que les empreses salvaran la UPC, ja sigui perquè faran que tothom pagui l’Overhead en la recerca (Junyent), com perquè esperin captar més diners de càtedres d’empresa, convenis… (la resta). Els desitjo molta sort.

Molta gent diu que el Rector Giró és “l’alumne avantatjat de la Generalitat” i que feia tot el què li deien… Si sent així no va aconseguir millor tracta ni favors de la Generalitat, com els candidats esperen convença ara a la Generalitat? Si per les bones no cedeixen, amb què cediran? Amenaces? Pressió? (esperen els rectorables fer més por al Castellà de la que fa el Mas-Colell o el Mas?) Estic encuriosit.

A mode de conclusió dir que els 4 candidats cada cop diuen coses més iguals. Tot i que cadascú té el seu tret diferencial (encara que no els hagin sabut dir massa bé quan els he preguntat), són molt iguals els 4. Quan persones em diuen “a qui voto?” no els sé respondre objectivament. Aquesta campanya s’ha convertit en una campanya de personalismes subjectius. Crec que la major part de les persones votaran segons les impressions que els despertin un o altre. És difícil objectivar el vot, excepte si es té un coneixement elevat de la situació.

A mode de quiniela crec (com quasi tothom) que hi haurà segona volta. Molta gent dóna per fet que l’Elias passarà a la segona volta, jo hi estic d’acord, però també crec que en les èpoques que estem també passa el què ningú s’espera. I entre el Juanje i el Fossas, jo creia que passaria el Fossas ja que es va guanyar el vot de l’estudiantat la primavera passada i també la de molt PAS. Però és molta la gent veu el Juanje cada dia més sòlit, realment ell s’ha erigit com la tercera via, i potser no només això, sinó que la segona via. El Junyent ningú creu que passi (cosa que no m’estranya….) i crec que no serà així. També crec que no sembla que tingui cap interès en guanyar suports de les persones que pensin exactament com ell… li reconec (valgui la redundància) que diu el què pensa, però no pensa el què diu.

Amb perspectiva

El curs 2012-2013 fou especialment dur per la UPC, en especial des del fatídic Consell de Govern –CdG- del 15 de març. D’aquí a 16 dies, el 29 d’octubre, tenim eleccions a Rector de la UPC. Aquestes eleccions anticipades (“anticipadetes” com va dir un professor al Claustre). Però hi ha tot un seguit de fets importants que han dut a aquesta situació. Abans de continuar avançant, proposo fer una retrospectiva resumida dels fets més rellevants, molts d’ells sense precedents, que han generat aquesta situació:

1/12/12: data límit legal per constituir el nou Claustre Universitari de la UPC

19/2/13: eleccions pel nou Claustre Universitari (que s’hauria d’haver constituït el 1/12/12). Surt elegida una composició majoritàriament crítica amb el Rector

11/3/13: presentació de 115 firmes dels nous Claustrals demanant un Claustre extraordinari per votar si es fan eleccions a rector anticipades o no. Aquesta iniciativa fou iniciada pel Consell de l’Estudiantat

15/3/13: Consell de Govern. S’aprova la retallada de 30M€ que implica 340 “acomiadaments”. El Rector explica que va desestimar les firmes perquè encara no s’havia constituït el nou Claustre. Última sessió d’aquesta composició del CdG, pendents de la renovació amb el nou Claustre

19/3/13: el Consell Social de la UPC, òrgan competent, aprova el pressupost de les retallades.

22/3/13: Gran assemblea de la UPC al Vèrtex on es debat sobre vagues i accions en contra.

Abril/13: Ocupació del Rectorat per part dels interins que volen despedir, la ocupació va durar més d’un mes.

16/4/13: Claustre Universitari constituent. Tant bon punt es constitueix, el CdE entrega les 124 firmes de claustrals demanant un Claustre per intentar fer eleccions anticipades a Rector. S’elegeix el nou CdG. Aquest Claustre és clarament majoritàriament contrari al Rector Girò.

24/4/13: Primer Consell de Govern de la nova era. El Rector perd, per primera vegada, una votació important com és la modificació de la RLT que deixaria sense feina uns 90 interins. En aquest CdG s’anuncia que el Claustre sobre les eleccions anticipades serà el 17 de maig.

26/4/13: L’Antoni Castellà, Secretari de Universitats i Recerca, declara que la UPC pot buscar alternatives a l’acomiadament dels 90 interins.

27/4/13: Arrel de les declaracions del sr. Castellà el Rector Girò anuncia que dimitirà i hi haurà eleccions anticipades de cara a la tardor.

29/4/13: Consell Social on s’aprovaria deixar sense dotació pressupostària als interins i amb una situació molt irregular. Degut al context, es decideix donar un mes de marge a veure si es troba alguna solució. S’inicia un procés contrarellotge entre membres del CdG i representants per buscar solucions per evitar l’acomiadament dels 90 interins.

Abril/13: Abans del Claustre TOTES LES JUNTES D’ESCOLA van aprovar uns acords a favor dels interins, i demanant eleccions anticipades al Rectorat. Fet sense precedents.

17/5/13: Claustre extraordinari per debatre si hi ha eleccions anticipades a Rector en un termini màxim d’un mes. Hi ha un intens debat, però en vista que el Rector convocarà eleccions per la tardor, i que s’ha donat marge de negociació amb els acomiadaments dels interins les persones claus per aconseguir les eleccions anticipades es tranquil·litzen. A la votació hi ha 161 vots a favor, ens quedem a 29 vots d’aconseguir una fita sense precedents.

10/6/13: El CdG es reuneix, i com que el Rector ha sabut apaivagar els ànims, i les persones que es van reunir no van ser capaces de trobar una alternativa a l’acomiadament dels Interins, es vota deixar sense dotació econòmica els interins. Aquesta votació guanya per 29 contra 24.

11/6/13: Es reuneix el Consell Social, que validarà deixar sense pressupost els interins, ergo: acomiadar-los. Inicialment la comunitat impedeix que es reuneixi el CS. Per tant el CS es refugia a la seu d’Universitats. Allà, envoltats de protestants i policies, el CS aprova finalment acomiadar els interins.

28/6/13: Es reuneix el Consell Interuniversitari de Catalunya. Per sorpresa de tothom els preus de matricula en 1a convocatòria es congelen (sense augment del IPC). Per sorpresa, i a la reunió posterior a porta tancada entre Rectors i Generalitat, el Rector Giró força que la Generalitat aprovi un canvi del Grau d’experimentalitat de les Enginyeries. Aquest canvi farà que els estudiants d’enginyeria paguin uns 230€ més per curs.

Estiu/13: Tot i l’enrenou dels interins, passa desapercebut que durant l’estiu es deixen de renovar més de 100 professors associats (la xifra exacta no és pública)

Tots aquests fets són d’una rellevància extraordinària en la història universitària recent a Catalunya i l’Estat. Mai TOTA la comunitat universitària s’havia mostrat tant unida en contra del seu Rector. No només les persones, sinó que també els màxims òrgans de govern: Claustre, Juntes d’Escola i Consell de Govern van deixar el Rector sol i demanant eleccions anticipades.

Val a dir que de tot aquest enrenou els rectorables n’han pres bona nota. Tots ells sembla que han aprés molt d’aquests fets i que no els repetiran.

Els Tres Rectors (aspirants)

El dia 24 d’octubre hi haurà, finalment, les eleccions a Rector de la UPC. Avui, dilluns 30 de setembre a la tarda el Consell de l’Estudiantat- CdE- ha convocat per seprat els 3 rectorables oficiosos: Enric Fossas, Antoni Elias, i Juanje Pérez (han aparegut en aquest ordre). El CdE ha elaborat un document amb un seguit de preguntes i comentaris que se’ls ha entregat directament als candidats a la reunió.

Abans de continuar, m’agradaria deixar clar que aquests seran uns comentaris personals de les 3 reunions d’una hora cadascuna amb el Ple del CdE. Intentaré ser objectiu, i no ser tendenciós. Però això no m’impedirà afegir algun comentari mordaç (si es pot dir així!). Tinc un candidat favorit, però no toca, almenys per ara, fer-ho públic. Però sobretot el què no vull és que ningú interpreti del meu post que els candidats volen això o allò, sinó que jo ho he interpretat!

Comentaris generals i comuns pels tres candidats: cap dels tres ha obert l’ampolla d’aigua que tenia al davant, els tres duien ulleres (quatre ulls hi veuen millor que dos!), s’han saludat entre ells quan s’encreuaven durant el canvi, i tots ells han estat puntuals. I pel què fa al que us pot interessar, em refereixo a plantejaments, fer-vos els següents comentaris comuns en els tres:

– Preocupació per la transparència, fer-la transparent, vaja, la universitat

– Idees clares sobre el Campus del Besos, tot i que dispars.

– No hi haurà noves retallades de personal

– El trasllat de nàutica es veu amb bons ulls sií és dins de Barcelona i si té el vis-i-plau de la FNB (que sembla que sí)

– Cal escoltar (i escoltaran!, diuen) més el Claustre i les persones, tot i que cap d’ells ha dit que tingui intenció de modificar l’Estatut de la UPC.

– Cal reduir les estructures supremes de govern: menys vici-rectors, i una estructura de gerència mínima més tècnica i menys política.

– Tots tres són conscients que cal “democratitzar” (de fet cap ho ha dit, en aquest terme, però ho venien a dir… o això he entès….) més la UPC i aprendre dels errors i mala maror que s’han generat.

Entrant en el particular….

Enric Fossas. Apareix sol i parla sense usar micro. En la presentació aprofita per repassar breument la seva biografia acadèmica. També comenta que no es tallarà el cabell llarg que té per ser Rector. Passant a les preguntes, s’entreté força en els primers blocs: centre, UPC i finançament. Té idees clares i coneix bé la institució des de dalt, diu que es pot tocar tal partida, revisar-ne altre de fundacions, empreses del grup UPC… Posa molt èmfasis en l’opacitat actual, i que ells creu que és imprescindible canviar-ho. Pel què fa a estudiants no ens porta propostes perquè creu que ha de parlar amb nosaltres primer, per això ha vingut. El temps s’acabava i encara quedaven moltes preguntes, així que se’l convida a comentar lliurement el què cregui de les preguntes proposades. Ell es centra el la governança: realçant el Claustre, criticant els vots segurs del Rector al CdG, criticant els textos de governança… Finalment ha anomenat persones que formen el seu equip ara com ara, un equip curt, per ara, d’unes 5-6 persones. Ara bé no té cap arquitecte al seu equip (ja em perdonareu, però un servidor té el seu petit cor d’arquitecte), potser ja fa ben fet…

Personalment m’ha donat la impressió que l’Enric, com que porta mesos al Consell de Govern i ha estat en les comissions últimes durant tot l’enrenou, coneix bé les (si m’ho permeteu) intimitats de la UPC. Domina bé els punts flacs a on cal ser més participatiu, i a on cal informar més, i a quines entitats vinculades se les pot “collar”. Els altres 2 candidats no coneixen tant bé les intimitats actuals. També dóna la impressió, que ell ha posat de manifest, que ell no té unes propostes clares i tancades del què s’ha de fer, sinó que ell aposta per parlar molt i cooperar amb altres persones implicades de la UPC. D’això alguns segur que malpensen, però com a concepte no es pot negar que és bo!

Antoni Elias. Arriba amb l’Eulalia (directora de l’ETSEIAT), i un xic més tard arriba el Joan. Parla amb micro. No perd el temps i aprofita la presentació inicial per explicar les seves idees principals: tendir cal a un model universitari anglosaxó (àmbits, docència més flexible, menys imposicions i més facilitats…). També posa molt èmfasis amb què ell no és la opció “continuista” Girò. Per argumentar-ho recorda que ell es va presentar amb en Ferrer Llop (opositor d’en Girò), i que té l’Alvarez al seu equip (fet que haig de reconèixer que m’ha sorprès…. no recordo cap orador més “agressiu” contra en Girò en els 6 anys de CdG!). Diu, també, que compta amb el Gil dins del seu equip. Compta amb dos arquitectes a l’equip (ja ho he dit, sóc arquitecte…) Entrant en les preguntes, té molt clar que cal canviar la universitat. Té una idea i vol aconseguir-la. Té idees per augmentar ingressos: buscar empreses; si cal re-batejar aularis o la BRGF amb noms d’empreses (com el DKV joventut, vaja). També es mostra crític amb el paper actual del Consell Social, que cal potenciar per buscar finançament. Afirma que a tot estudiant que tenia beca del ministeri abans i que ara s’ha quedat sense, la UPC li sufragarà la matrícula. Explica que creu en les 5 propostes del CdE per pal·liar l’efecte de l’augment de preus de matrícula. Diu que cal potenciar l’estudiantat en tot el què sigui extra acadèmic: representació, associacions… crearà tallers per treballar “realment” a cada campus… Acaba amb temps de sobres i hi ha el torn de paraules més llarg.

Crec que s’equivoquen en dir que és “continuista” (més enllà del nom, clar), de fet m’ha sorprès força el seu heterogeni equip. Entenc que l’Antoni és el contrari de conservador, vol canviar la UPC per assimilar-la a un model anglosaxó, però està molt influenciat pels enrenous passats. Segurament no tant per experiència personal, sinó per persones que té a l’equip que van viure les darreries del curs passat amb intensitat i preocupació i han après de la lliçó: no es pot anar contra la universitat. No domina tant les intimitats politècniques, però té idees.

Juanje Pérez. Arriba amb el Joan (de l’ETSAV), parla amb micro i és l’únic de tots que porta un parell de diapositives amb les que explica les traces del seu programa. I també és l’únic que ens facilita ja el seu programa electoral. Sembla que li costa dir-nos els noms del seu equip, però acaba dient un 4-5 noms. Presenta idees de funcionament i forma d’entendre la universitat. Per entendre’ns, l’Elias té una objectius, i el Junje té un decàleg de com ha de ser la universitat (no sé si sóc gaire intel·ligible….). Entrant a les preguntes, la principal mesura per augmentar ingressos és negociar amb la Generalitat perquè doni més. Posa damunt de la taula una proposta molt interessant per l’estudiantat: “la UPC sufragarà la matrícula de qui no la pugui pagar” (jo he posat, mentalment, uns ulls com taronges!, cada candidat ha pujat el to pel què fa al què havíem de pagar… si hi hagués hagut un quart candidat convidat hagués dit matrícula gratis per tots!). El Joan ha posat molt d’èmfasis en que l’estudiantat hem de prendre més rellevància en la universitat.

El Juanje dóna la impressió de serenor. I realment és, com alguns diuen, una tercera via. Així com tant l’Enric, com l’Antoni semblen tenir uns votants fixes, el Juanje sembla que no acaba d’encaixar amb cap dels dos col·lectius. Ell mateix ha dit que està obert a incorporar persones d’equips eliminats en la primera ronda de votacions. M’ha donat la impressió que el Junje, més que uns objectius clars, representa una metodologia, un enfoc diferent.

Demà es faran públiques les candidatures definitives, i el dia 9 comença la campanya electoral (malgrat que tots ells ja fa setmanes que fan entrevistes). La pregunta que molts ens fem és: qui guanyarà?. Pregunta gens clara…. o més ben dit, resposta ben difícil d’encertar. Personalment crec que és força clar qui guanyarà. Però també és cert que venim d’un temps tant convuls a la UPC que… tot pot ser…. Diuen que es presenta un o dos candidats més. Hi haurà 5 candidats? En un moment tant complicat com aquest hi haurà més candidats que mai? Podria ser, a la UAB fou així. Això, de fet, dóna ànims. Típicament la universitat mai ha mostrat gaire interès en governar, és esperançador que en temps tant difícils hi hagi tanta gent disposada a enfrontar-se a aquesta difícil empresa d’enfrontar-se a un deute de 111M€…

Jo em pregunto, no seria millor un sol candidat? De cara a la Generalitat seria un missatge molt clar: estem units. Però de portes en dins…. Alea jacta est!

Nous noms, Com sempre (tallers tardor 13)

Avui dimecres 5 hi ha hagut la presentació dels TAPs de segon cicle (des d’ara queda prohibit dir TAPs de Lletra). Ara tenim els fàcilment recordables: PT (a), PTE (f), PC(g)… Val a dir que ja fa un any que ens preparen, tot i que de forma de light, ja van introduir el “E1” i “E2”, enlloc de fer un taller “H”. Però no han de fer por els canvis! La nova nomenclatura és molt lògica:

PT= Projectes + Tecnologia | PTE= Projectes + Tecnologia + Estructures | PC: Projectes +Composició | PU: Projectes + Urbanisme . Fins aquí senzill. Després apareixen les lletres, de la “A” a la “H” (cosa que fa una any no es va voler). Però cal dir que és complicat que ara hi hagi lletres i abans també, més encara si no es correspon. De fet hi ha una explicació molt senzilla per la quan ara el TAP “G” és el “A” i el TAP “C” ara és el “G”. Però com que la explicació és senzilla però no curta, i caldria fer una redacció de 1000 paraules per explicar-ho, a més a més de remuntar-me al pla del 1978, ho deixaré aquí. Només preguntar-me com la gent anomenarem als TAP de lletra (Requiescat in Pace)…

Però en el fons hi ha un motiu senzill per canviar de nomenclatura (i no em refereixo als professors que volen destruir els TAPs de lletra en si), sinó que hi ha un objectiu pedagògic: canvi de Pla d’Estudis (sí, aquest canvi es fa perquè els companys de Grau) implica canvi d’assignatures. D’acord, és cert que després de la presentació d’avui els gats vells sabem que només han canviat d’ordre de presentació. Però de mica en mica s’omple la pica. Estic segur que més aviat del què ens pensem els Tallers de segon cicle també canviaran!

Entrem en matèria:

VII 2 grup PT (a) (antic TAP G): (a que és fàcil de dir?) La residència d’avis, trending topic del dia (els professors pensen en el futur?) que ens presenta la Magda Mària té mateixa pinta que ha tingut el TAP G fins ara. De fet el Pablo Garrido ja ho ha dit durant la presentació. I una vegada més la Magda decideix deixar en suspens a on serà l’emplaçament, segon trending tòpic de la jornada (per què tant de misteri? Fa por que els estudiants estudiïn l’entorn de les preexistències? Fa por que vagin en massa al lloc i el malmetin? O senzillament és mantenir la tensió del TAP?). Sigui com sigui, el plantejament tecnològic del Taller està molt bé. Però, al meu humil parer d’estudiant de TAP X, el plantejament projectual està fora de lloc. És una metodologia docent que podria ser interessant per nivells inicials o més teòrics. Plantejar un possible PFC com si fóssim Le Corbusier, crec que és anacrònic, per 50 anys. Tot i això és un taller que té, en general, bona acollida per part dels estudiants

VII 1 grup PT (b) (antic TAP A): El Jordi Parcerisas ha començant com sempre, amb un plantejament filosòfic seu. M’imagino els pobres Erasmus que: no entenien el Català, encara que l’haguessin entès, no l’haguessin sentit perquè no usava micro, veient aquella imatge gegant d’una balena durant 2 minuts, es devien haver pensat que s’havien equivocat de facultat! Però no, després de l’animalada en Parcereisas ja ha recuperat el seu to habitual: plànols, metres quadrats, 2015m2 d’aparcament…. fins hi tot ha tornat al mateix programa d’escola de música, no fos cas que les animalades ens despistessin massa. Però ha introduït una variable molt interessant: compatibilitzar escola bressol amb escola de música ja que els horaris són compatibles. Esperem que els futur usuaris no els importi tocar pianos bavejats, ni clavar-se faristols als ulls per accident.

VIII 2 grups PU (c) (antic TAP F): el Franc Fernández i cia han continuat amb la seva línia habitual. De fet han tornat a un vell emplaçament seu: la desenbocadura del Besós. No sé perquè repeteixen, per què no el Llobregat? Que no tenen tots dos lleres, aigua, flora i fauna? Que si el punxen no hi surt ronya? Que si els desvien no pateixen? En tot cas, mantenen les seves connexions Europees, i aquest cop és una col·laboració amb uns institut de recerca parisenc, d’aquí l’afrancesa, i amb charme nom de “Passages”. Certament que el taller Franc-Llop-Rull no ha tingut canvis significatius, però, per què canviar un taller que funciona?

IX 2 grups PTE (e) (antic TAP D): Curiosament aquest taller d’en Pere Fuertes canviarà, però no encara. Aquesta serà la darrera edició del “cicle” “Condicions Temporals” (quina serà la pròxima temàtica?, segur que serà igual de trencador que aquest cicle). Certament l’eclèctic criteri de selecció d’emplaçaments es continua imposant i ara investiguem el moll de pescador del port de Barcelona (un company m’ha informat durant la presentació que és un port d’entrada de molts estupefaents, és rellevant pel TAP?). De ben segur que com sempre els estudiants es continuaran barallant per emplenar les places. Parlant de baralles, avalo que les discussions al taller són importants, però sense passar-se, que jo vaig discutir-hi tant que em van posar un 3. Però vaja, això és aigua passada, ni jo presumeixo d’haver-lo suspès, ni ells d’haver-me suspès, però he trobat divertida l’anècdota, coses que passen.

IX 1 grup PTE (f) (antic TAP B): Aquí sí que hi ha hagut canvis! Ha aparegut el Joan Curós, que en principi no hi era perquè ara estarà investigant i no podrà ensenyar tot el què sap. Però ens ha deixat el Santi Soto de responsable. Aquí es farà una residència d’avis de Beijing. Podem dir que serà el taller del “ser i no ser” (continuant amb Shakespeare) o millor dit “ser-hi o no ser-hi”: el Curós, el Bravo i el Lloc i seran però no hi seran. Val a dir que és interesant plantejar-se fer un exercici en un entorn urbà tant complex i diferent com és Beijing. Ara bé, també és veritat que és qüestionable construir en un lloc real tant llunyà, alhora que contribuir a la orgia constructiva de la Xina. Però no es pot negar que és diferent.

X 2 grups PC (g) (antic TAP C): Sense dubte la presentació més diferent de totes! El Coque, fins hi tot, l’ha coronat com la millor presentació de la jornada! S’ha de reconèixer que presentar un Taller sense dir ni programa, ni lloc és atrevit. Realment els estudiants que s’hi matriculin sí que podran dir “no sabia on em ficava”…. Però a això jo respondria “per què t’hi vas ficar?”. Sens dubte el canvi més remarcable del EX-TAP C, alhora que lamentable, és que el Josep Maria ja no serà professor del Taller. Ell era el professor que més despertava l’interès per fer el mencionat taller. Ja veurem…. És evident que les persones que pensin que aquesta presentació sense quasi diapositives, sense lloc, i sense programa és fruït de la poca feina dels professors s’equivoquen. Tot això és fruit de la moda pel misteri del tallers de segon cicle (que ningú pensi coses que no són!)

VIII 1 grup PU (d) (antic TAP E2): (que ningú pensi que PUD ve de PUDor, sinó que ve de Projecte+ Urbanisme (d)!) El taller del Coque presenta pocs canvis en si. Tot i que hi ha hagut canvis (de fet han canviat el mateix nom del taller durant la presentació! Han canviat de TUD a PUD, certament un nom aparentment més pestilent). Un altre canvi és que es canvia el marc del taller, ara forma part d’un mega marc que engloba ETSAB, Salle, UIC.. PC(h). Vaja que és un taller petit però molt gran! Ara bé, s’ha de reconèixer que aquesta presentació del taller, després de 3 edicions de la mateixa presentació impressiona ja poc (més encara després de la flamant presentació misteriosa del TAP C!). Tot i això, crec que és de justícia aplicar el mateix comentari que al EX-TAP F: si funciona, per què canviar-lo?. Aquest TAP continua sent el més innovador i, almenys per mi, el que ha ensenyat els treballs més interessants (encara que també hagin estat els únics, no els treu mèrit). Vaja, un EX-EX-TAP IV millorat i ampliat.

X 1 grup PC (h) (antic TAP E1): La tornada del Xavier Vancells també ha comportat la tornada a les obsoletes fàbriques. Encara que aquest cop emmarcades amb aquest mega marc explicat abans. Tot i que sol ser interessant, com sempre, han afegit una professora jove i innovadora: la Marta Serra. Que durà amb ella tot un univers de socialitzat, col·lectivització, cooperació, participació…. vaja, tot un digne hereu del plantejament de l’esperit 15-M. De ben segur que estarà bé.

Arribats aquí, alea jacta est! D’aquí a poques hores (degut a la meva vespertina hora, unes més) tocarà fer una decisió. A veure si aquests canvis de nomenclatura comporten canvis en els patrons de demanda dels tallers. Pel què fa a com n’anomenarem els estudiants als nous noms, jo, en vista de les presentacions d’avui, els continuaré anomenant TAP A, B, C, D, E1, E2, F i G…. Potser el temps, l’edat, o els canvis dels professors em faran canviar… potser canvien les coses…