De TAP en TAP i tiro perquè em toca

Un any més comença el curs i un any més arriba el moment d’escollir el taller de matèria. Fet que, malgrat que inicialment fa molta il·lusió “escollir el TAP que faré”. S’acaba convertint en frustració per diversos motius: primer que la nova normativa (per culpa de persones curtes de vista) cada curs tens 2 TAPs menys per escollir perquè “has de fer un TAP de cada franca” (espero que algun dia es canviï aquest gran error!). I segon perquè els TAPs en si, quan els veus a la presentació, desencanten molt. Sempre hi acaba havent 3 tipus de TAPs:

  • Tallers TTT: TAP Típic i Tópic. És a dir una biblioteca a Osrius, una escola a Sabadell, una residència d’avis a la trinitat, un centre cívic a Tàrrega. Són TAPs molt clars, que no aporten gaire a nivell d’escola ni a nivell formatiu. Són com anticipar-se a estar treballant de delineant en un despatx. I en general són  TAPs tan originals com els professors que els porten. Es pensa poc i es produeix de forma estàndard. Molt recomanable per qui vulgui anar a curs per any.

 

  • Tallers TTP: TAP de Tirar-se a la Piscina. És a dir, no et diuen el què has de fer, et diuen un lloc,  context, entorn, idea… I a partir d’aquí cada estudiant ha  de buscar-se la vida per trobar un projecte i una excusa per fer el projecte.  Aquest tipus de projecte és molt més similar a la  vida professional que ens trobarem. És a dir “busca’t la vida”. Aquests tallers són a on realment et poses a provava la capacitat arquitectònica. No només perquè has de resoldre bé l’objecte final, sinó perquè a més a més has de ser capaç de justificar l’objecte i contextualitzar-lo. Són TAPs molt més al dia, i que sovint s’ha de treballar en grup, cosa que també és com funcionen avui en dia les coses. Aquella idea de “el ARQUITECTO” i el seu despatx a on tiranitza a uns matxaques ja s’ha acabat. Cal treballar en grup. També és cert que a vegades aquests TTPs són refugi de bandarres que amb l’excusa de treballar en grup, no foten res. Però per mi són els únics TAPs que valen la pena.

 

  • Tallers THoSPeN: TAP Ho Sembla Però No. Són els TAPs que semblen TTP però en realitat són TTT. Es descobreixen per tenir enunciats molt sexys, com per exemple: “Convertir en co-housing i co-working l’antic hospital modernista de Sant Pau” o “fer una super illa eficient, sostenible, ecològica i smart al centre de Barcelona”. Són TAPs massa bons per ser veritat i que pels professors ja es nota també, de quin peu calcen. Per mi són els pitjors TAPs de tot perquè apunten molt a munt, però el vol dels professors és tant baix o més que els TTT ja que els professors dels TTTs almenys no amaguen la realitat.

La realitat és que no cal estar a la presentació dels TAPs per saber de què van, ni si valen la pena. Podeu llegir els últims posts meus perquè sempre acaba sent el mateix. De les novetats dels darrers quadrimestres, he sentit molt bones referències del Taller de la Rosa Rull. I no tant bones de l’Antoni Pérez Mañosas.

La realitat és que l’important a la vida sempre són les persones. I en aquest cas crec que, si la  normativa ho permet, no esculls TAPs, sinó que esculls persones. És a dir, esculls bons o mals professors. I aquí cal anar amb compte, sí que hi ha opinions per tot, però hi ha una pregunta clau “aquest professors m’aportarà coses que només ell em pot aportar?”

De les persones i l’escola en vull parlar, però ho faré els propers  dies i setmanes. Perquè l’Escola d’Arquitectura del Vallès sembla que arrenca el vol però li costa. Som la única  escola d’arquitectura de Catalunya per sobre del 5. És més, segons www.notasdecorte.es som la tercera escola d’Arquitectura d’espanya amb la nota més alta. Això vol dir alguna cosa, estem fent coses ben fetes, però altres no. Com per exemple, com pot ser que 120 estudiants volguessin fer el Solar Decathlon 2018, amb suport de desenes de professors, però la direcció es negués a permetre-ho sense donar-hi alternativa? Com pot ser que certs professors encara facin classe? Tot que és cert que els darrers anys, i afortunadament, professors com el Pancho Muñoz o el Benjamín Pleguezuelos s’han fet fora. Però en canvi magnífics professors com l’Emiliano López també han marxat. O també com es confronten les 2 escoles que hi ha al Vallès. La primera escola i més evident és l’escola Monteys, i la segona és l’escola B que ho explicaré llargament els propers dies.

Viatge arquitectònic: Suïssa i Austria

Aquest és un post del viatge fet a Graubünden,  die Schweiz (Grison, Suïssa) i a Vorarlberg,  Österreich (Vorarlberg, Àustria) l’agost del 2016 amb la Meri, l’Ivan, l’Ignasi i el Roger. El mètode de transport fou el cotxe i l’allotjament entre casa/ hostel i acampada lliure.

Aquest post, a més de la selecció d’obres que vam escollir (molt recomanable) i les fotos (totes meves), comento les meves impressions de les diferents obres. Sense cap pretensió més enllà de si estiguéssim per allà xerrant. Són reflexions poc reflexionades, així que potser digui alguna, o moltes, ximpleries.

DIUMENGE 14 (Graubünden): Ens llevem a Flims i anem a pujar el camí de Trutg dil Flem (1) de Jurg Conzett. Tardem unes 4,5h en pujar i baixar. Són 7 deliciosos ponts del Conzett, tot i que 4 d’ells són molt similars, val molt la pena pel paisatge i també pels ponts, tot i que, comparats amb els de Viamala, són molt més senzills. De fet els 4 ponts de fusta, trets fora de context i de forma anònima passarien força desapercebuts. A mi, més enllà de la poètica i l’entorn, em va agradar molt el 2n pont d’arc a compressió. L’últim pont, tot i la poètica i bellesa, racionalment és un pont poc justificable tal i com està fet. Clarament aquí van voler posar ponts d’autor un valor afegit al camí, i ho van fer bé.

Fem una visita ràpida, la Gelbe Haus (2), i l’Estudi(3), tot de Valerio Olgiati. Personalment, més enllà de la qualitat innegable de la seva arquitectura, l’Olgiati fill no és pas dels meus preferits, té una forma de projecte que la trobo massa allunyada a mi i, en alguns casos, poc justificable. Però que no m’entusiasmi no vol dir que no sigui bo. Tot i això, la Gelbe Haus m’agrada, trobo que és un molt bon projecte i encertat (en Jordi Badia en pensa el mateix d’aquest projecte!). Abans de començar a pujar a Vrin, visitem el Cine (4) a Ilanz del Martin Rauch. Una obra molt senzilla i petita, però també magnífica. Una rehabilitació interior d’una sala de cine genera un espai molt confortable a nivell higrotèrmic, i a més a més molt interessant a nivell arquitectònic. Els murs de tàpia, li donen un ambient molt càlid, i elegant. Un espai realment interessant.

Pugem a Vrin a on el Coque ens fa una visita per Vrin i Cons, visitant: la serraria (5), la sala polivalent de l’escola (6), ajuntament (7), cases diverses (8), estables (9), matador, Stiva da morts (10), fusteria (11), cabina telefònica (12) i parada de bus (13) tot de Gion A. Caminada. No cal dir que, més enllà de les obres concretes, és extraordinari el conjunt. El treball fet per revitalitzar un poblet perdut de Suïssa de muntanya “sense res” aparentment i en decadència. I tenir èxit i convertir-lo en un poble ple d’activitat creixent és genial i un exemple a seguir a molts llocs. I entrant en l’obra concreta del Caminada, cal dir que és molt sorprenent. És l’arquitectura vernacular de strickbau però actualitzada i, fins i tot, millorada. Agafa la construcció de tota la vida, l’estudia i la replica millorant-la i tecnonificant-la. Segurament les millors peces de tot el conjunt són la Stiva da Morts, i la Sala polivalent.  En aquesta casa dels morts arriba a un grau superlatiu, sobretot pel què fa a la comprensió de l’entorn i, el tractament dels detalls i acabats. És especialment rellevant l’acabat emblanquidor, fet a base de llet de Vrin, de la fusta exterior, que quan es mulla es torna transparent permetent veure la fusta en color normal. Un efecte espectacular. Val a dir que el millor de la Stiva és la perfecte comprensió del lloc i, sobretot, costum. Clarament és un edifici que sense context i explicació passaria força desapercebut, excepte pel tret que és blanc. En canvi si entens, o coneixes, que obeeix a la forma en què arriba el mort i la seva família i amics de Vrin en vetllen. Si coneixes el detall constructiu. Si veus com l’espai interior s’ha “excavat” a la fusta, tipus “Chillida”…. És una obra que agafa molta més volada. En canvi la sala polivalent és una obra molt més fàcil. Des de la seva façana d’escates de larix – és “la única” conífera caducifòlia, fet que genera un creixement més lent i millors propietats de la fusta, sobretot a la intempèrie. És un arbre molt típic de la zona alpina- que tot i que és del tot innovadora per nosaltres, allà és comuna, sense ser-ho tant com l’Strickbau. Fins a les seves espectaculars encavallades de fusta laminada sense encolar. Passant pel seu interior harmònic amb tot enrasat a les parets. Un projecte, senzill, amable i fàcil; però que tot i els seus petits adjectius, és un gran projecte. De la resta dels seus projectes de Vrin, dir que tots són de gran qualitat i realment es nota quan una casa és feta per ell o no. El projecte es purifica i guanya un presència discreta. És especialment remarcables les seves intervencions menors com la cabina telefònica o la para de l’autobús, senzills, però molt pensats, fins el darrer detall, cada racó.

DILLUNS 15 (Graubünden). Comencem el dia pujant cap al peu de la Greina, veiem la construcció pel formatge (14) i l’estable de cabres (15) tot del Caminada. Baixem cap al restaurant “Gasthaus am Brunnen”(16) del Caminada a Valendas, aquí veiem un altre Caminada, més refinat, més delicat i elegant, però amb la seva calidesa de sempre tot. Ja no fa servir la fusta, sinó materials humits, petris. Un restaurant que ha de ser molt agradable menjar-hi (fins que arriba el compte). Desprès visitem i entrem a la Casa de Versam (17) del Zumthor, una rehabilitació de la primera època del Zumthor, espectacular. Les típiques fotos publicades de la casa no fan honor al magnífic projecte. Tot i ser una caseta petita, la qualitat de l’espai interior és molt elevat i acollidor. Lluny del Zumthor més perfecte del Kuntsmuseum, o les termes, la delicadesa i humanitat de la casa la fan realment atractiva. Personalment era un projecte que no m’interessava gaire més enllà de ser d’ell. Però això era perquè només coneixia les fotos exteriors amb aquells taulons horitzontals a façana que no entenia. Però per dintre és tota una altra cosa. En destacaria l’escala humana de tot plegat. Aparentment, segurament molts, jo mateix, si veiéssim fotos interiors no ho reconeixeríem com a seu, però si ens parem a mirar i analitzar el conjunt detectarem que l’harmonia i detalls han de ser obra d’un gran arquitecte. Encara hi diria més, és molt fàcil fer-te sentir petit amb una obra de milions d’euros i acabats impecables. Fer-te sentir petit però com a casa amb una obreta com aquesta és de genis. Visitem el centre al bosc “Waldhütte Tegia da vaut” (18) a Domat/ Ems del Caminada. No podem entrar-hi, tot i que no és un edifici gran i els grans finestrals exteriors permeten veure-ho molt bé des de fora. La sala interior sembla extremament acollidora, i el sostre acústic (clara inspiració pel sostre de RESSÒ). El què no m’ha agradat mai del projecte, i continua sense agradar-me, és aquesta banya que li fa sortir a davant. Potser, si me l’expliquessin i l’entengués, em semblaria genial, però ara mateix ni m’agrada, ni l’entenc ni em sembla encertada. Però realment m’he quedat amb moltes ganes de poder entrar a l’interior.

Anem a veure l’Escola de Paspels (19) del Olgiatti, tot i ser un bon projecte, m’ha decepcionat força respecte la primera vegada que hi vaig anar el 2012, continua sent un projecte interessant. El contrast tant fort entre les aules totes de fusta i les zones comunes totes de formigó, i que a més són zones que ocupen la major part de la superfície, em costen d’entendre sense veure-hi els estudiants vivint-ho. Visitem també la Capella (20)  de Oberrealta del Christian Kerez que té per allà. Per mi és la típica i fàcil arquitectura mini-icònica: una capelleta simplificada tota de frmigó amb una obertura tipus escletxa per on entra la llum…. pfff no m’interessa massa ni la veig necessària, la podria fer qualsevol estudiant d’arquitectura de 2n que ja coneix una mica d’arquitectura i vol anar de poètic o qualsevol arquitecte de 70 anys que porta tota la vida fent xalets i blocs i ara se les vol donar de jove moderno… Acabem al jornada visitant els 2 ponts de Viamala Saransuns (21) i  Traversina Foot Bridge II (22) del Conzett. Del primer dir, tot i no ser desconegut, que l’aparent simplicitat “amaga” una desmesurada fonamentació supertecnificada i complexa. Malgrat tot, per mi el resultat és més que justificable. És el pont més espectacular que he vist mai. Tot i que la barana, per mi, sobre (de fet no té funció estructural). Per mi, o la treu (no sé com) o la fa treballar. Però continua sent un pont brillant. El segon pont, de fet és la versió 2.0; la primera versió no va residir l’envestida de la natura i es va destruir.  A nivell de col·locació és molt més bo i interessant, és un pont que comença “pla” i es va convertint en una escala per salvar un desnivell considerable. També és genial, però té molt de pont penjat amb cables “convencional” tot i que crec que és únic o dels únics en la seva morfologia concreta.

DIMARTS 16 (Graubünden). Comencem amb la Residència de noies de Disentis (23), del Caminada (als interessats, ara també es pot fer-hi nit com un hotel). La visitem amb la guia del Bruder Martin, que desprès ens ensenya també el monestir. La residència de Disentis del Caminada està al top 10 dels millors edificis que he vist mai. Haig de reconèixer que el primer cop que el vaig veure, de la mà del Coque, no li vaig trobar res d’extraordinari. Una façana sòbria amb un arrebossat gris marró. Però mica en mica el Coque m’anava explicant com cadascuna de les 4 plantes quadrades organitzades com una “U” va girant 90 graus per permetre un accés, donar vistes diferents a cada planta alhora que caràcter propi. Aquest gest de tenir entrades independents a cada planta, permet tenir l’espectacular i increïble escultura, escala, ascensor, cuina i “llar”  central que vertebra de forma magistral l’edifici. I per acabar-ho de rematar cada habitació et fa sentir com Hamlet “empresonat en una closca de nou, però rei d’un espai infinit”. La qualitat i detall de cada habitació és sublim i equilibrat. Una vegada més, per mi, el més increïble del projecte és que la aparent senzillesa i honestedat que amaga un dels millors projectes d’arquitectura, per mi, de la història. És superlativament refinat, però amb els ingredients més senzills. Fins i tot, la “llar” d’estar daurada, que no m’agrada el daurat, és genial. I un altra tret molt significatiu és que fa una residència amb cada habitació i cada pantà diferent i única. I ho fa sense recórrer a extravagàncies.

Desprès fem cap als Estables (24) i la Formatgeria (25), tot del Caminada. Ambdós projectes molt bons, tot i que venint de la residència és una baixada de nivell. Però continuem trobant el Caminada honest i de veritat. I té tot el sentit del món. La residència és perquè hi visquin noies en una edat molt important, lluny de casa, cal que es sentin acollides. Per això crea aquests espais únics i màgics. En canvi un estable o una formatgeria no tenen aquest requeriment. En Gion A. Caminada fa en cada projecte el què ha de fer de forma brillant, ni més ni menys. I en projectes com la residència es posa a la primera fila dels arquitectes mundials amb un gol de xilena per l’escaire.  Continuem la visita amb la Casa unifamiliar de Sumvitg  (26)de Berth& Deplazes. Un projecte molt interessant, però com que tampoc hi vam poder entrar, a les publicacions en podreu trobar informació més útil.

Visitem la Capella de Sogn Benedetg (27) del Zumthor. Per mi, també al top 10 de l’arquitectura, i la meva obra preferida del Zumthor. Potser influenciat pel Coque, o potser pel mateix que he dit del Caminada: per fer que les coses petites i senzilles, siguin brutals i impressionants. La capella de Sogn benedect la podria haver fet qualsevol fuster una mica hàbil, a diferència de la majoria d’obres del Zumthor, no cal el millor calculista d’Europa i les millors constructores per executar-la. I això per mi el fa brillant. Com també és brillant que es veu tot, i entens com funciona (excepte l’espina central del terra de fusta). Aquí el Zumthor no amaga l’estructura com a les termes o Bregenz. És honest i fa participar l’estructura del l’espai. I una vegada més la fusta li dona una calidesa excepcional. Del Zumthor és única com fa que uns pilarets de fusta es converteixin en l’element més excels, i a sobre fa funció estructural! I no només això sinó que aquí sap fer jugar la simbologia religiosa en l’arquitectura: la planta en forma d’ametlla, fugint de la vulgar creu, però alhora religiós, les escates de peix de la façana, símbol sagrat també, però alhora típic del lloc, però també l’espina de peix de la coberta…. Una vegada més, com un element tant petit pot ser tant gros i fer-te sentir tant insignificant (realment, amb la proximitat geogràfica no entenc com en Kerez s’atrabeix a fer la seva capella). La capella és de les poques obres que no em cansa mai de veure-la (ja en van 3).

Anem cap a l’escola Vella (28) dels Berth & Deplazes. Una ampliació d’una escola molt ben feta i racional. Destacar-ne que gràcies al seu cuidat disseny és una escoa de baixíssim consum energètic. És especialment interessant el gimnàs/ sala polivalent/ auditori que té un escenari en un extrem que també es pot obrir de cara al pati exterior per fer-lo servir d’escenari a la fresca. Una vegada més Berth&Deplazes fan un molt bon projecte.

Desprès anem a Haldestein a veure l’Atelier Zumthor del 2016 (29) a on fem el workshop de les prunes i l’Atelier Zumthor del 1986 (30) del Peter Zumthor,. L’Atelier original és realment magnífic, tot i no haver-hi entrat mai (és extremament difícil que avui en dia deixin entrar a visitar-lo). Exteriorment crida molt l’atenció per a seva enigmàtica façana a carrer, gairebé sense obertures, busca tancar-se per obrir-se completament al fantàstic jardí interior. Realment una façana molt encertada i unes proporcions molt adequades amb, com no pot ser d’altra forma, una característica entrada Zumthor. En canvi el nou estudi és completament oposat a l’original. Aquí no busca recloure’s, sinó mostrar-se en una espècies de showroom pornogràfica de 4 plantes completament de vidre. Però, pel meu gust, ho fa de forma excel·lent. És brillant la col·locació a la parcel·la i el lloc, i, per mi, és molt encertada la façana. Havia de fer un volum considerable, i com fer-ho de forma que tingués un impacte acceptable? Amaga el nucli d’accessos i serveis de formigó al darrera parapetat amb un cos estret de vidre la transparència del qual ens permet veure què passa a l’interior alhora que no genera un volum opac que carregui l’entorn. A més el constant joc amb les persianes exteriors provoca una façana molt canviant. Realment contrasta molt amb l’anterior estudi… o no? Perquè de fet, l’anterior atelier estava tancat a les 3 cares del carrer i i obert a la interior, que mira cap a un jardí amb un gran arbre. Amb el nou Atelir el carrer passa per davant, a on hi ha l’arbre i el jardí. A les altres 3 façanes hi ha mitgeres i un mur de contenció. Per què amagar-se de les altres 3 parets? De fet, segons com, replica la idea de l’altre Atelier, però amb una col·locació diferent. Molt interessant, senzill i encertat que l’estructura és de pilar central amb voladiu a banda i banda, així evita els problemes dels pilars a façana. Per mi, una de les millors obres del Zumthor dels darrers anys.  Mirem també la seva Casa particular (31) i la Casa Räth (32) a Haldestein del Zumthor. La seva casa particular mai l’he trobat gaire interessant. Possiblement des de dintre sigui molt interessant, però pel què he vist, només m’agrada el pati interior que genera. La resta de coses que en conec… Possiblement amb passaria com amb la seva casa de Versam si hi entrés. I la Casa Räth, és un Zumthor completament desconegut, molt similar a un Palladio o altres arquitectes que no són ell. Tot i això hi ha diversos elements que criden l’atenció i que el fan un projecte interessant.

Acabem el dia a Masans, a la Residència d’avis (33) de Zumthor. Un altre gran projecte d’ell. Trobo curiós que utilitzi travertí a la façana, és una pedra, potser, massa típicament d’aquest tipus d’edificis, i tampoc li dóna cap us especialment rellevant. Els pisos, pel que he vist en publicacions, són extraordinaris. Però per mi el més interessant del projecte és com va retranquejant la divisòria entre les pisos i el passadís de distribució. Els diferents sortints  i entrants genera una apropiació de l’espai per part dels avis de forma magnífica. Zumthor promou l’apropiació de l’espai col·lectiu amb elements completament kitch en alguns casos de forma entendridora. I per acabar el dia: Chur amb el centre de la TV (34) Graubunden, un important “alarde estructural” que diria el Brufau, però poc interessant pel meu gust a nivell de projecte. I l’Edifici d’habitatges i terciari Ottoplatz (35) també del Conzett. El Conjunt Ottoplatz per mi és molt més interessant, primer perquè utilitza les façanes prefabricades com a arc i pont gràcies a un post-tesat força treballat i perquè aquest conjunt d’edificis el trobo força interessant i agradable. També tenim temps pel el Museu de Chur (36) dels flamants  Barozzi Veiga. No es pot negar que les proporcions del volum són encertades. Però tret d’això per mi no té cap interès. Interiorment és completament anònim, però d’un anonimat vulgar. La única part de l’interior interessant és el soterrani de l’antic edifici del Museu que, tot i ser anònim, té una elegància del Zumthor en els passos de porta i el sòcol deliciós i sobri. I si per dintre no té cap interès, per fora és irritant. Per què aquesta façana amb aquestes peces? Si volien fer arquitectura render fotogènica, ho han aconseguit. Les fotos que n’he fet aconseguirien centenars de likes a instagram, i segur que ja ho han fet molts. Però és tant gratuït i sense sentit. I sobretot, mancat d’estil. I és especialment maldestre, l’encontre amb la porta de grans volums. Tot i que segur que era volgut, sembla que hagin dissenyat l’edifici i desprès els diguessin “cal fer una porta de grans volums” “ah si? Bueno, doncs fes-la i ja farem el mateix gravat”. Hi ha 2 paraules per definir la façana: innecessària i arquitectura-render. Finalment acabem el dia a Chur amb la visita als laboratoris (37) de Berth&Deplazes. Una vegada més un magnífic exemple de contrucció, brillant i quasi molt ben resolt arreu. Però per mi, potser li falta ànima. Tracta igual les 4 façanes i, sobretot, és molt dolenta la imatge que dona el nucli d’accessos i serveis de la part posterior a on l’acaba amb vidre translúcid que permet veure l’aïllament extremadament mal col·locat impropi de Deplazes. Però vaja, un edifici altament interessant.

 

DIMECRES 17. Cobertura de les ruïnes (38) de Chur del Zumthor. Per mi una obra quasi al mateix nivell que Sogn Benedegt, casi. Una vegada més és absolutament remarcable la senzillesa i puresa de l’estructura (tot i usar alguna trampa i truc que li podem perdonar). Com amb materials tant senzills pot fer una coberta tant harmoniosa és extraordinari. No té extravagàncies, però alhora té una presència i elegància supremes. Poca cosa més es pot dir que no hagi dit abans amb la seva capella. És una obra genial i amb una optimització de recursos perfecte. És especialment remarcable el pont que ens creua tot el conjunt. Super senzill i que salva llums força grans utilitzant el mínim i més vulgar material. Visita imprescindible!. Tornem, aquest cop per dins, al museu de Chur (36). Pugem a veure l’Escola de Churwalden (39) Zumthor de bloc de morter. És també una de les seves primeres obres. De fet tant inicial que, conjuntamentmab la casa Räth, ell no les considera “Peter Zumthor” ja que no les fa aparèixer a la seva monografia. És interessant veure’n l’excel·lent treball que fa amb l’especejament del bloc de morter. Però la realitat és que, més enllà de ser un bon projecte, no diries mai que és del Zumthor si no fos perquè t’ho dieuen. Anem cap a l’escola Duvin (40) de Caminada. Un projecte deliciós d’una escola de muntanya que serveix a diversos llogarrets de la zona: un son professor i menys de 20 alumnes d’edats diferents. Però tot i tenir tant poc públic, tenen una escola envejable d’una calidesa extrema. Tot amb el més pur estil Caminada: el projecte just a les condicions requerides.

Pugem fins a Vals, visitem i ens banyem a les  Termes de Vals (41) de Zumthor. L’arxiconeguda obra del mestre, és innegable que és de les millors obres. Però també haig de dir que, per mi, no és tant bona la capella, per exemple. A les termes, Zumthor comença de abandonar la honestedat de les seves brillants obres anteriors com  la capella, la coberta de les restes romanes, o el seu primer atelier. A les altres obres el que ensenyava era el què deia, en canvi aquí en què ensenya: pedra, no és el què diu: estructura de formigó posttesat (que per més inri ha acabat generant patologies per excés de fletxa que requeriran una milionària inversió per rehabilitar-ho). Ara bé, si abandonem la part més racional per centrar-nos en l’arquitectura més sensible, les termes es converteixen en, gairebé, l’obra capdalt de Zumthor. Realment és un espai màgic i únic on hom es relaxa i en surt com nou. També és cert que el fet de gaudir de banys termals durant la visita de l’edifici fan que augmenti molt la nostre predisposició. Però jo sóc dels que pensa que aquí Zumthor comença un camí cap a l’excés. Amb magnífics resultats, però  un pèl excessiu en sobreprojectar, i en pressupost. Però sense cap mena de dubte, en aquest cas se li pot perdonar perfectament. És un dels millors projectes de la història de l’arquitectura. I una vegada més utilitzaré adjectius similars: harmonia, elegància, bellesa….Sublim. Realment és l’únic arquitecte de qui mai he sentit malparlar en boca d’un altre arquitecte. Desprès visitem, a les 3 Cases Zumthor (42-43-44) de Leis. Realment amb una col·locació al poble i entre elles molt delicat i ben escollit. Aquestes 3 cases de Strickbau, aparentment tradicionals amaguem molt cops amagats, com el fet que les cobertes són com una barrets que només toquen tangencialment la casa. I per dintre també són totes de fusta, típic, però amb una harmoniosa relació entre les parts i les diferents habitacions. Una vegada més Zumthor excel·leix en la qualitat interior.

DIJOUS 18 (Graubünden i Vorarlberg). A Vals visitem el Pont de Vals (45) de Conzett, un pont que en principi només treballa a compressió. Tot i que està malament, acostumat als ponts que he vist del Conzett, aquest em sembla un pèl insípid i potser massa màssic. Al costat mirem l’Hotel Alpina (46) Caminada. Una rehabilitació magnífica d’una edifici preexistent. Exteriorment té força a veure amb la Residència de Disentis, i la planta baixa és també molt acollidora. Però no ens van permetre visitar-ne habitacions. I per tancar l’estada a Graubünden parem al pont del trencall de Duvin (47) de Conzett. Un pont també molt interessant de fusta.

Entrem a Àustria per Feldkirch. La primera parada és l’Hospital de Feldkirch (48) amb un mur de terra del Rauch. L’hospital en sí té el  seu interès, sobretot la galeria d’accés de vidre a on hi ha el mur de tàpia. Aquesta galeria es va fer a la primera època de l’arquitectura bioclimàtica, és interessant, sobretot veure un mur de tàpia tant llarg. Però també és cert que a on està col·locat, un lloc  de pas sense gaire requeriments, no permet treure tot el partit a les virtuts de la terra. Al costat visitem per fora les Cases B (49) i la Casa passiva (50) de malla del Walter Unterrainer. La Casa B és força interessant, destacar-ne com està feta amb elements en sec i lleugers. Però comprant-la amb les altres cases que visitem d’ell aquesta em va semblar la menys notòria. La Casa Passiva ja crida força més l’atenció. Tota recoberta per fora amb malla negra, molt ben posada, amaga a dins una casa de consum energètic quasi nul. Malauradament no hi vam poder entrar, però és una casa que promet ser interessant. També de l’Unterrainer visitem el taller de fusters LOT (51). Per mi una de les millors peces que vam visitar en el viatge. La intel·ligent simplicitat de les solucions els fan un edifici molt interessant i econòmic. Per exemple per estalviar-se l’elevat cost que les fusteries dels vidres, dissenya un sistema per fixar els vidres gegants sense necessitat de fusteria de catàleg. La fixe directament amb l’estructura de fusta. I la gran nau de treball, tot i que molt senzill, és d’una bellesa i harmonia extrema utilitzant materials bàsics com l’OSB i bigues laminades. Molt interessant la reducció de secció que fa al nus entre les bigues i els pilars. És molt interessant el treball d’experimentació fet conjuntament amb els propietaris del taller.  La façana ha anat canviat des del principi afegint proteccions a les finestres, i estudiant el comportament del OSB tenyit de negra amb lasure com a acaabt exterior.

Dels Baumschlager Eberle-BE– visitem el conjunt residencial i d’oficines de Villa Menti (52). A nivell  compositiu, tot i no ser especialment innovador, crec que aconsegueix molt bon resultat, la interacció dels 3 volums genera uns espais i visuals molt interessants. I també la composició de la façana resulta força interessant, sense ser innovadora. Per mi li falla que l’ordre de composició de façana és excessivament carregós a nivell de material. Però un conjunt interessant de veure. Desprès visitem també del BE els habitatges de Nüziders (53). Un conjunt que a la seva època havia estat molt famós i visitat, continua mantenint el seu interès. Una construcció molt ben fet un projecte molt ben fet realment.

Acabem el dia, visitant l’Atelier (54) del Martin Rauch i també la Casa del Martin Rauch (55) per fora, a Schlims. L’atelier, és una obra experimental, en el sentit que és una mica Frankenstein, combina tot de sistemes i tècniques per estudiar què passa. Però el resultat, tot i ser poc delicat segurament, és molt interessant. Vam fer una visita amb un arquitecte que hi treball, però malauradament ens vam centrar en la construcció en terra i no ens va explicar com funciona, de bé o malament, l’edifici, però una visita imprescindible, sobretot pel què t’expliquen del funcionament de l’estudii de la terra.  I la casa particular del Martin Rauch és extremament interessant. Veure una casa de tàpia vista en plan lleping és quelcom molt estrany per nosaltres. A l’arquitectura tradicional mediterrània és molt habitual que les cases es fessin amb tàpia, però sempre revestida. Per això la potència i elegància de la casa és impactant. Sobta molt que posi aïllament però deixant la major part del mur de terra a la cara exterior. L’explicació que ens va donar era que amb menys terra a la banda interior era més fàcil controlar-ne el confort. Tot i que deu ser veritat, jo ho continuo trobant estrany…

DIVENDRES 19 (Vorarlberg). Parem a Sankt Gerold a on visitem un centre municipal (56) de Bernardo Bader. Sigui perquè no el teníem recomanat, sigui perquè potser no és tant bo, aquesta obra, tot i està ben feta i ser interessant, no em va semblar tant interessant. Les obres del Caminada, o Kaufmann, per no parlar del Zumthor, em semblen més depurades. No sé si recomanaria anar a verue expressament aquest conjunt, però és interessant. A Sankt Gerold visitem també el monestir, a on hi ha una cavallerissa (57) del Hermann Kaufmann. Té unes encavallades molt interessants tipus fink. I de fet tot l’edifici en si es veu molt cuidat, però alhora senzill. Una obra interessant. També visitem la paret del cementiri (58) del Rauch feta de tàpia. Realment queda molt bé i és un cementiri agradable i molt elegant.

Arribem a Ludesch, a on visitem el Centre municipal de Ludesch (59) del Hermann Kaufmann. Realment un projecte exemplar i referent d’arquitectura “sostenible”. Amb un consum energètic ridícul i uns sistemes constructius amb fusta, vidre i formigó a la cota 0 molt ben treballats. Per mi aquesta obra té 3 punts importants, el rigorosíssim treball de balanç energètic, consum, producció, LCA… El creuament de programa amb administració, oficnes, consultoris, guardaria, bar…. combinats amb plaça pública coberta i estació de bus. I, una vegada més en aquest viatge, l’elegància i bon gust del conjunt. Malauradament no vam poder concertar una visita guiada a on t’ensenyen i t’expliquen tot el funcionament de l’edifici. Tot i que el Hermann Kaufmann no arriba a tenir la delicadesa del Zumthor o el Caminada, és un edifici extremament ben construït. I no és que ho digui jo, sinó que construir un edifici amb aquest programa d’ús públic a Austria amb un consum de 14 kW/m2/any ha d’estar molt ben fet. Visita imprescindible! D’ell mateix també visitem el conjunt d’habitatges (60) que té a Ludesch mateix. Un conjunt molt interessant, però com sol passar amb en Kaufmann són projectes que, tot i ser extremadament solvents, ben fets, no tenen l’encant de Zumthor i Caminada, i en un viatge on s’han visitat els grans mestres abans, això llueix poc. Per contra, el Kaufmann m’atreviria a dir que és superior a ells en la vessant tectònica. Sobretot en la preocupació de l’eficiència energètica i el procés constructiu. Els seus edificis habitualment tenen una component de prefabricació i optimització molt rellevant i interessant.

Anem a Lustenau a on  hi ha les oficines de Saeco (61), un edifici de vidre poc rellevant i l’edifici 22-26 (62) ambdós dels Baumschlager Eberle. El 22-26 va ser l’edifici que més em va sorprendre del viatge. És un edifici sense sistemes de climatització i amb un detall constructiu extremadament simple: un ampla mur monomaterial d’una espècie de termoarcilla. Amb aquest mur gruixut i les obertures de vidre amb obertura motoritzada s’aconsegueix una temperatura tot l’any ens 22 i 26 graus centígrads. Per fer-ho cada estança té una pantalla per monitoritzar les condicions i controlar les obertures i la il·luminació. És realment fascinant veure com cada estança té aquesta pantalleta i realment es compleix força aquest rang de confort. Ara bé, s’ha de reconèixer que a l’hivern fan una mica de trampa amb les il·luminació, altament ineficient per aportar calor a l’espai. A més a més de la radical, contundent i efectiva solució i plantejament de confort, el projecte opta per uns acabats i disseny dels elements molt simple i efectiu, grans portes de dalt a baix, parets blanques. Tot l’edifici un treball de depuració i simplificació. Per mi, a nivell formal, la millor obra d’ells. Fins hi tot el lleuger gir de les façanes, i a conseqüència de tot l’edifici, em sembla absolutament encertat i brillant. No fugen de la perfecció del cub o prisma perfecte, sinó que li donen un caràcter genial. S’atreveixen a trencar el rigor geomètric de l’arquitectura contemporània.

Pel camí, i aconsellat per la guia i el bon nas de l’Ignasi i l’Ivan, visitem una caseta deliciosa, la Casa G (63) de Roland Gnaiger a Lustenau. Realment l’element destacat de la casa és una terrassa metàl·lica adjuntada a la casa molt gran i en forma allargada perpendicular a la casa. Però darrera aquest reclam, entrem a una casa que sense ser genial, ni famosa, aconsegueix ser enormement acollidora i ben solucionada. Una casa que realment et fa sentir acollit.  Desprès de dinar anem a la remodelació d’habitatges (64) de Dornbirn del Kaufmann. Tot i ser un atri d’accés als habitatges molt ben fet i acollidor, en no poder veure els habitatges per dins, falta alguna cosa a la visita. Però el què es veu té molt bona pinta. Per tancar la visita a Dornbirn anem als Habitatges (65) també del Kaufmann. Molt similars als habitatges de Ludesch, aquest conjunt és només un bloc enlloc de 4 i és més antic. I segurament per això es veu un bloc més treballat i amb els detalls fets amb més deteniment. I per això, a totes les virtuts dels habitatges de Ludesch, hi hem de sumar que aquests són més atractius des d’un punt de vista projectual tradicional. Realment una molt bona visita. Anem cap a Mäder a veure l’OKO-escola (66) del BE, des de fora. Una escola molt interessant tant per la planta, la materialització l’estratègia de confort i els quasi 20 anys d’antiguitat que té. Tot i que es nota que ha passat el temps, continua tenint un pinta molt atractiva. Per dintre segur que deu ser molt interessant. Continuem anant al cementiri islàmic (67) de Altach, de Bernardo Bader. Un cementiri força interessant que resolt de bona manera la relació amb la transitada carretera que el limita i s’enfoca cap a les muntanyes que té a tocar. La formalització de formigó aconsegueix un toc molt únic amb el formigó vermell.  I tanquem la jornada amb el Conjunt residencial (68) dels Baumschlager Eberle de Hohenems.  Una de les primeres (o la primera?) obra seva. Comença amb un procés d’anàlisi i reflexió sobre els usuaris, les necessitats, possibilitats, consums… és molt important i interessant  tenir present que els BE començaven el projecte per la part teòrica i que al final arribava l’arquitectura. Aquests habitatges, per exemple, es van fer conjuntament amb la col·laboració dels veïns per construir les seves pròpies cases. També comencen a treballar els primers conceptes dels bioclimatisme com el pati interior cobert que fa d’hivernacle i zona d’accés. Com que té més de 30 anys es veuen algunes solucions ja superades o millorades, però és un conjunt de referència molt interessant.

DISSABTE 20 (Vorarlberg i Zürich) . Ens despertem i anem cap a Reuthe a on visitem un taller de fusteria (69),  que, com passa amb molts tallers de la zona, està tot molt ben fet de fusta i  té unes encavallades de fusta molt interessant. I desprès anem a la fusteria Kaufmann (70) del Hermann Kaufmann. Aquesta indústria té moltes naus, i grans. Totes ells fetes de fusta i amb cobertes molt interessants. Ens vam fixar sobretot amb la que té la coberta feta amb grans arcs de fusta prefabricada. I sobretot amb una nau més petita que les encavallades tipus Howe sobresurten de la coberta i van creant unes dents que s’aprofiten per fer-hi els lluernaris. La mateixa solució dels Herzog&deMeuron a les cotxeres de Basel. Unes naus molt interessants. Desprès a Bezau a on visitem un altre taller (71) del Kaufmann amb una peculiaritat molt interessant és que utilitza unes encavallades arcajades, però girades, una espècie de biga fink curiosa. Digne de veure. També anem a Bizau a on veiem un taller (72), rehabilitat, del Johannes Kaufmann i Oskar Leo Kaufmann. Aquest taller parteix d’una idea molt bona que és la secció, un pilar i biga de gelosia, i que alhora és finestra i lluernari. Molt fi, però massa fi, ja que desprès de 4 o 5 anys de funcionar perfectament bé, va haver-hi una gran nevada i van aparèixer problemes greus de deformació, i es va haver de fer una rehabilitació estructural contundent amb acer. Tot i això, és un projecte inicial molt bonic, però massa ajustat. Finalment visitem una capelleta del cementiri (73) per fora de Kaufmann. Segurament per dintre oferia un espai molt atractiu, però per la dimensió i materials (marquesina de fusta i acer, i caixa de vidre, acer i fusta, recordava massa a un quiosc d’un parc.

Per acabar la ruta al Bregenzwald, visitem el centre Werkraum (74) de Bregenzwald del Zumthor, a on dinem. És un edifici que si el posessin un llibre del Mies pensaries que és seu, i un despistat amb nocions d’arquitectura moderna bàsiques segur que pensaria que és del Mies. I potser per això no m’acaba d’agradar. Evidentment, és un Zumthor, i té coses bones. Però el resultat global, no m’acaba d’interessar. Segurament el més interessant és el què em va explicar el Coque i que no es veu: la història que l’han fet possible. Es veu que és un projecte que sorgeix de voler potenciar la zona. El conjunt d’artesans i petits empresaris de la zona s’uneixen per fer aquest showroom dels productes de la zona. I ho fan de la mà d’un Zumthor entusiasta amb la idea i que col·labora amb ells per fer aquesta obra que, segons tinc entès, està lluny dels habituals pressupostos d’ell. Per tant el resultat és fruit d’una mena d’enamorament. Tot i això, tenint en compte la rellevància de Mies a la història de l’arquitectura, no entenc perquè en Zumthor no intenta desmarcar-se’n una mica. Evidentment hi ha moltes diferències, però a grans trets és per mi massa igual, i per això, involuntàriament, repelo una mica el projecte. Però tot i això continua sent un bon edifici.  Un cop a Bregenz visitem el Kunstmuseum (75) i el cafè (76) del Zumthor. La sorpresa d’aquesta tercera visita meva és que l’artista exposant aconsegueix matar l’edifici abans que l’edifici no el mati amb ell. S’ha de reconèixer que fa una mica de trampes, el mata apagant els llums i posant una gran pancarta a la façana, però en l’amor, la guerra i l’art, tot s’hi val. Més enllà de “l’art” de “l’artista” Wael Shawky l’edifici és un dels màxims del Zumthor pel què fa al lleping i la perfecció. És un edifici que t’empetiteix molt i veus una fastigosa perfecció (aquesta idea no és pas original meva, força gent ho diu) però és veritat. La realitat és que no recordo cap exposició de les 3 que hi he vist (vaja, al última sí que la recordo, i segurament la recordaré perquè no em va agradar gens), però sí que recordo el museu i la extrema puresa i depuració del projecte. Un projecte sublim. Però realment, a diferència d’altres edificis d’ell, cada cop que el veig em corprèn menys; potser és massa fred. Però el què realment no m’agrada del projecte és la contraposició amb la seva capella i la coberta de les restes romanes. Aquí no s’entén com funciona res, per no veure’s no es veu ni la il·luminació artificial (excepte uns petits focus), ni el sistema de climatització, ni l’estructura… crea un espai tant falsament escèptic i imponent que s’hi podria rodar una pel·lícula emulant que és el cel i hi ha Déu allà assegut. Pel meu gust és massa poc humà i càlid. Per no entrar en el fet que és secret el com funciona l’estructura. Sense dubte el què més m’agrada és la façana, extremament purificada amb una sola peça senzilla de vidre glaçat aconsegueix un efecte màgic: l’edifici es fon amb el cel. I tot i que l’edifici i la seva execució és perfecte, el fet de deixar les juntes obertes tipus escata de peix fa que no es vegin possibles errors de juntes i per tant no despista de la seva perfecció. El petit edifici del davant, tot negra, trobo que interactua molt bé amb el museu, el contrast molt interessant. Tot i la senzillesa de l’edifici, és interessant, sobretot l’estructura irracional. I, com és propi d’ell, extremament elegant.

Desprès anem a veure les cases R&H (77) de W. Unterrainer . Un projecte interesantíssim per la seva vocació experimental i d’investigació. Començant pel més evident element experimental que és usar cartró ondulat com a aïllament protegit amb vidre armat per l’exterior i una placa de cartró barrejat amb àrid a l’interior, passant pels principis bàsics de bioclimatisme de captació a sud, tancar-se a nord… A més a més té un element també molt interessant és que són 2 habitatges aparellats que comparteixen entrada i serveis com l’aparcament o soterrani. Sense ser extraordinari des del punt de vista d’arquitectura clàssica, és extremadament interessant i una vegada més, aconsegueix crear un interior molt acollidor. Tot i que per variar, no diré que sigui un projecte especialment elegant. Visita molt recomanable pels amants de l’arquitectura experimental. I també d’ell mateix el Veterinari i casa particular(78). Un projecte posterior que també usa l’aïllament de làmines de cartró, tot i que aquest cop l’evoluciona una mica fent blocs. En aquesta casa introdueix un interessant sistema de pou canadenc i intercanviador de calor. És possible que el projecte funcioni millor que l’altre pel què fa a confort i consum, però l’altre projecte és segurament més interès a nivell arquitectònic, i de qualitat de l’espai interior. Per tancar les visites austríaques visitem lleugerament per fora la fàbrica Glass Marte (79) del Kaufmann, per fora no és especialment interessant, tot i que per dintre sembla que valdria la pena.

De tornada fem unes visites llampec  a Zürich a on visitem els extraordinaris jardins MFO (80) Burckhardt+Partner AG & Raderschallpartner AG i l’estació de Tren de Stadelhofen (81) del Calatrava. També anem a Berna on visitem les urbanitzacions Halen (82), Thalmatt 1 (83) i 2 (84) del Atelier 5. Totes elles obres molt bones, però com que no són l’objectiu del viatge no les comentaré més excepte per dir que totes elles són absolutament dignes de ser visitades i disfrutades.

Elegeixo la independència (27-S)

Per variar no parlaré directament de la UPC, ni de l’ETSAV, sinó que parlaré de l’arrel: el País, Catalunya.

No m’he amagat mai que sóc independentista i nacionalista. I independentment dels meus sentiments, la única opció racional és la independència del Regne d’Espanya. I per això espero que els 2 partits independentistes aconseguim una aclaparadora majoria.

Argumentaré breument la meva afirmació “única opció racional és la independència del Regne d’Espanya”. És una afirmació que fuig de tot sentimentalisme, justament romandre al Regne d’Espanya és sentimentalisme, anacronisme i viure del passat (no gaire gloriós val a dir: imperialisme, dinastia borbònica, esclavitud, genocidi a Sud Amèrica, Franquisme, transició, PP ). Del tot respectable, és molt respectable que una persona, per tradició, por i sentiment vulgui continuar formant part del passat. Però no és racional, o si més no, no és tant racional com voler la independència de la República de Catalunya.

La independència és la única opció racional perquè:

  • Preguntar la voluntat d’un poble és imprescindible, i complir la voluntat d’un poble encara més
  • Qualsevol entitat que es reconegui a ella mateixa desitja poder-se autogestionar (des de les persones als estats, passant per empreses i associacions). I Catalunya és una entitat en si. No només per la llengua i cultura pròpia, sinó que només cal veure els resultats electorals històrics, radicalment diferents de la resta del Regne d’Espanya, o veure els índex d’audiència de les televisions o fer una passejada pel carrer o, senzillament, veure els milions de persones que des de fa 4 anys sortim cada 11 de setembre al carrer per demanar que se’ns escolti de forma pacífica, alegre i organitzada. Tots els països de món que han tingut entitat pròpia i han tingut un suport majoritari s’ha independitzat. Per què Catalunya ha de ser diferent?
  • Està demostrat, més encara a Europa, que els països petits són més pròspers que no pas els grans. Només cal veure les dades de creixement i atur de França, Alemanya i Espanya i comparar-los amb Holanda, Àustria, Dinamarca o Luxembourg. És una realitat que és més fàcil i millor gestionar països petits que no pas grans països.
  • Avui en dia, i més a Europa, LES FRONTERES NO EXISTEIXEN. Tinc família directe al UK, a México i Brasil, i amics a una pila més, i veure’ls us asseguro que no depèn de les fronteres, o passaports, sinó del cost econòmic del viatge. En el món, per desgràcia i per sort, globalitzat en què vivim les fronteres no són impediment per tenir famílies, viatges o negocis. Els únics impediments són les guerres, governs autoritaris o els diners. Per sort i per desgràcia els catalans formem part dels països econòmicament rics a nivell mundial.
  • CATALUNYA no vol crear fronteres, sinó que volem ser 100% sobirans. La frontera seria un “dany col·lateral” que es minimitzaria al màxim. Tant és així que la majoritària voluntat dels Catalanes/ns és continua formant part de la Unió Europea, Espai Schengen, ONU… És més, la majoria de catalans no volen trencar vincles amb el Regne d’Espanya, per una raó senzilla: les famílies no deixen de ser famílies perquè pertanyin a estats diferents.
  • No només històricament, sinó que des de la transició el govern central no ha deixat de malmetre l’autonomia de Catalunya. Tant és així que des de la retallada de l’Estatut pel Congrés i finalment del Tribunal Constitucional, quan la crispació era màxima, la única cosa que han fet des del govern central ha estat tensar encara més la corda i boicotejar encara més les poques competències que tenim.

Quins avantatges té continuar formant part del Regne d’Espanya? Més enllà que alguns catalnes/ns que viuen a Catalunya no vulguin trencar els seus sentiments amb la vella Espanya, potser es pot esgrimir l’argument de la solidaritat amb el Regne d’Espanya. Jo els responc que, primer que fa molts anys que hi som solidaris, i ja hem estat solidaris amb escreix. I segon els dic que per continuar sent solidaris amb els “pobres espanyols” acceptin que la República Catalana sigui membre de ple dret de la UE i aleshores amb la nostra contribució ja tornarem a ajudar els “pobres espanyols” si la UE considera que han de rebre més ajudes.

Els catalans/es, si una cosa som, és integradors. Quants països del món han tingut un president que ni tant sols parlava bé la llengua del seu país? Quants països del món tenen una, possible, cap de la oposició que fa 4 dies que viu al país i que li costa parlar la llengua pròpia del país? Catalunya des de sempre ha estat i serà un país integrador, que dóna la benvinguda als immigrants, i de diversitat d’opinió. Tenim Baños abanderat radicat per la independència, i tenim Oliu president un banc contrari a la independència.

Per què tanta por a la independència? Quins són els arguments per continuar formant part del Regne d’Espanya? Quins arguments hi ha més enllà d’un sentimentalisme subjectiu? Els contraris no deixen d’utilitzar arguments de la por. Evidentment hi ha incerteses d’un nou estat independent. Però el Regne d’Espanya ha sortit d’una de les crisis més fortes d’Europa, i res ni ningú pot assegurar que no hi tornarà en un futur. Per tant la seguretat no existeix enlloc. I, tant per tant, millor ser petits i poder-nos gestionar sols. Algu pots negar que la Crisis ha estat menor a Dinamarca, Àustria, Belgica…?

Per no parlar dels partits polítics espanyols i els seus electors. Jo no vull continuar formant part d’un estat on el PP, desprès de tot el què ha fet, encara les enquestes el situen com a partit més votat (per no parlar del lamentable Rajoy, amb les seves declaracions a Onda Cero). Un estat on el PSOE és incapaç d’aixecar el cap des del Felipe, un terrorista d’estat (el ZP no el considero aixecar cap). Un estat on la nova i flamant onada política de Podemos busca una confrontació irreal etnicista i amb una dialèctica en públic 100% feixista, nazi i autoritària. Resulta que la nova política del Podemos sembla més vella que la del PP i fa sembla Ciutadans com una alternativa de debò. Un estat on Ciutadans, el neo-PP, sembla l’esperança de no sé què exactament. Un estat que mai farà president un català (eh srs Rivera i Duran?).

Evidentment a Catalunya no ho hem fet tot bé, i els nostres polítics sovint han deixat molt a desitjar i massa vegades han estat corruptes (en aquest cas 1 ja és massa). Però també és veritat que els nostres polítics i institucions, mai han tingut totes les eines necessàries. Però tenim la oportunitat de començar de nou, i deixar de dependre dels altres per fer net. Tenim l’oportunitat de tenir un sistema judicial propi i fer-lo independent de debò.

Fer un estat nou és un gran repte, i potser no tot sortirà bé a la primera, però almenys a partir del 27-S els errors seran només nostres i segur que serà més fàcil i ràpid esmenar els errors entre 7,5 milions de persones, que no pas entre 47 milions.

Per acabar, manifestar que tant la CUP com Junts pel Sí, són opcions encertades per mi. David Fernàndez, Quim Arrufat i Antonio Baños són, sense cap mena de dubte, dels millors polítics dels darrers temps a Catalunya. Tot i això aquests cop és més encertat votar a Junts pel Sí perquè és una candidatura amb un objectiu molt clar: la independència en si mateixa i que tindrà una lectura molt més entenedora a l’estranger. Aglutina polítics tant respectables i diferents com el President Artur Mas i Raül Romeva, i personalitats de la societat civil tant capacitats com Germà Bel o Carme Forcadell. Per mi, idealment, Junts pel Sí hauria de tenir majoria Absoluta i conjuntament amb els vots de la CUP superar de llarg el 50% dels vots. Esperem que el 27-S les coses surtin bé!

La unió no sempre fa la força.

Visca la República de Catalunya lliure!

Amb il•lusió (més taps), perquè si no s’hi posen ganes…

Ahir dilluns es van presentar els TAPs de Lletra, Tallers de Matèria avui en dia. M’ho vaig perdre, però desprès de 11 anys a l’escola i saben 4 dades objectives n’hi ha ben bé prou per fer-ne una breu ressenya, segons tinc entès, va ser la presentació més surrealista.

Alguns pensaran que és trist que faci un article d’una presentació que no hi vaig anar, i d’uns tallers que ja no curso. I tenen raó, però encara és més trist que, sense haver-hi estat, pugui dir el mateix de sempre perquè les coses seran com sempre. I també és trist que aquest article D’OPINIÓ és l’únic document que hom pot consultar si no va poder estar ahir a la presentació perquè al guia docent no està actualitzada i, no hi ha cap document dels companys de projectes (almenys jo no l’he sabut trobar).

Som-hi:

  • Va començar el Carles Llop perquè havia d’agafar un avió, i ho volia explicar per introduir el Taller PUC que va explicar el Franc. De nou, amb la gran escala, treballaran amb, ni més ni menys, el front marítim de Barcelona. Realment un àmbit gran, massa gran? Si jo el fes se’m faria difícil saber on apuntar. Però vaja, una vegada més serà un taller per entrar poc en detall i plantejar estratègies globals. Amb l’aval d’un bon equip docent.
  • Desprès, una de les grans novetats va resultar ser més sorprenent de l’esperat: el PTEF (antic TAP del Pere Fuertes que deixar les lletres per passar-se a números, 2), presumptament coordinat per el Benjamín Pleguezuelos, fent honor a la seva “fama” no va venir i, de facto, els que “matriculin” en seu taller faran el PTEE. Com diria el senyor Cabestany, premi OTB. Per més inri, una professora molt bona de Projectes volia fer una taller i se li va dir que no perquè el feia aquest “bon home” que no s’ha ni presentat. S’ha deixat de fer un taller que prometia molt per fer un no taller…
  • PTEE desprès de la pausa xina, i d’un parell de pauses estranyes més, Joan Curós is back. Ha tornat per marxar a un poblet del Priorat vinícola, i ho fa per quedar-s’hi, perquè el programa és fer un museu de l’enologia amb residència d’estudiants a un poblet d’uns 200 habitants que està a uns 30 km de Falset, a on estudiant els residents de la residència. Tots sabem que els preus de Falset són elevats i un no es pot permetre viure-hi i cal buscar allotjament a 30 km, ara bé, segur que deu estar ben connectat amb transport públic…. Per què hi ha aquesta obsessió del departament amb fer residències? Per què fer residències està ben vist, i fer habitatge unifamiliar està mal vist?
  • PTA. L’altra novetat esperada de la cartellera era el nou TAP del Mañosas, Antoni Perez Moñosas. Que s’intercanvia amb na Magda Mària. Encara no se sap si ella portarà el programa a TAP I (BAPI), el què si sabem és que ell portarà el programa al taller de lletra. Cal fer un gimnàs, no gaire gran, 1000m2 a un poble de l’area metropolitana de Barcelona (no sé dir a on, segons m’han dit és un lloc discret, un “no lloc”). I el toc de TAP I es nota amb l’anunciat, cal que sigui fet amb fàbrica. Aquesta condició potser és herència de tants anys a TAP I, o potser influència pels estel·lars H, que els publiquen i premien per fer cases de fàbrica. Vaja, que és un taller a la moda.
  • PTB. Repetint amb el Jordi Parcerisas, continua amb la seva línia d’anticipació a la vida professional. Un enunciat que és un concurs de GISA (o similar). Divertit com la vida mateixa. Però s’ha de reconèixer que si et vols afrontar a un problema real, aquest és el teu TAP, suposant que la vida real dels concursos sigui veritable…
  • PUD. El Taller del Dani Calatayud i del Coque Claret, han canviat el tòpic del “lloc” pel tòpic de les persones. Ja no es centren en investigar un lloc i perdre-s’hi, sinó que passen fotos de castellers i els que els facin ja saben els companys de viatge. (els que m’heu anat llegint, ja sabeu que hi coincideixo força amb ells) però sincerament em sembla una forma nova, interessant i, sobretot, pertinent d’abordar els tallers. I la idea de treball col·lectiu també em sembla molt interessant. Potser aquest serà el cop que més demanda tindran ja que sembla un taller força concret?
  • PTG. El Xavier Perxas continua treballant amb la seva línia d’intervenció al patrimoni a Barcelona, i continua amb la seva línia de presentacions divertides, i això ho dic de debò, sóc fan de les presentacions d’aquest TAP, ben al contrari que del taller en si.
  • PCH. El Xavier Vancells torna a treballar, una vegada més, al nus de la trinitat. No hi ha més nusos d’infraestructures per treballar? Però l’interessant serà que, a més a més de tornar el tema, torna Miguel Usandizaga a fer classes de TAP. Desprès de diversos anys fora dels rings de TAP, hi torna. I no us deixeu enganyar per la guia docent de la web de l’ETSAV, no hi haurà ni la Marta Serra, ni el Claudi Aguiló. Serà un tête-à-tête Xavi i Miguel (i un professor nou que diuen que és bo), i darrerament els professors no sempre anaven a classe, cosa que el Miguel sí (imagineu-vos una acords de pel·lícula de terror “Ta-TÀÀÀÀ`).

    Qui taller presenta any empeny!

Evitar repeticions: Tallers de Matèria

Enguany ja no he pogut assistir personalment a la presentació dels Tallers de Matèria (segons com, ni cal ser-hi…) perquè, després de 10 anys a l’ETSAV, ja només em queda el PFC i la feina no m’ha permès ser-hi. Però realment la retransmissió en streaming ha estat força bona i m’ha permès seguir-ho molt bé (felicitacions als companys del CCLaia, Consergeria i Cultura que ho han fet possible).

Podria tornar a escriure un post amb comentaris més o menys mordaços, més o menys divertits, o més o menys absurds…. com sempre. Però no us faré perdre el temps, els que ja m’hàgiu llegit i heu estat a la presentació sabreu que no hi ha massa nou a dir. I si hi ha algun nou lector, us podeu llegir qualsevol dels meus posts anteriors del tema i llegireu el mateix…

Tants pocs canvis, tenen un punt trist… m’encantaria poder comentar tallers i equips docents nous, però realment, entre retallades i cansament del personal cada cop veig menys ganes i innovació. Trist.

Evidentment no tot és dolent, malgrat alguna retorn clàssic, i l’avorriment, també hi ha coses bones. Alguns tallers es mantenen interessants com sempre (PUC,PUD, PCH..) i altres es debaten entre l’etern tedi i l’agònic morir que no arriba. De la mateixa forma que quan vam canviar els TAPs de lletra a Tallers de matèria es va veure cert rentat de cara i Tallers, aparentment diferents, suggereixo que l’ETSAV s’acolli a la llei Wert i passem a grau de 3 anys a veure si hi torna a haver canvi! Que no se’m malinterpreti, el canvi pel canvi és absurd, però de 8 tallers, crec raonable que almenys 1 o 2 canviïn significativament d’un quadrimestre a un altre amb els temps que corren.

Però vull fer 4 comentaris d’avui:

– La Magda Mària ha tornat al PTA, i el millor motiu per escollir aquest taller és el Pablo Garrido, o l’esperit corbusià que hi impera (ha escollir)

– PTB i PTEF continuen junts… el què no suma, resta….

– PUC, es manté com un taller amb clara vocació internacional (almenys Europea) i plantejat com els tallers que es fan per Europa: gran escala, buscant relacions amb altres escoles, altres ciutats…

-PUD: tornen a agafar, en part, l’esperit RESSÒ de desenvolupar i executar un projecte, previ en aquest cas. Personalment ho trobo molt interessant i encertat. És l’element més innovador que he vist avui. Faltarà veure si als estudiants els interessa aquesta proposta nova i diferent. Personalment espero que sí, i entre tots se’n surtin bé!

– PCG: una vegada més, en la introducció a l’explicació d’aquest Taller és on més he après de la sessió d’avui. Però llàstima que sempre és un taller que no acaba de funcionar massa bé…

-PTEE: com sempre es plantegen anunciats molt ambiciosos, com ha comentat el Pere Fuertes a l’inici. El problema d’aquest és que no es perdin en els anunciats que fan des de l’Ajuntament de Barcelona excessivament “Smarts”, “sostenibles” i “innovadors”. Esperem que l’anunciat de l’Ajuntament “smart style” no es materialitzi a la lleugera. Com sempre, segur que tindrà molt bona acollida.

– PCH: malgrat repetir tema i lloc de fa uns 10 anys (suposo que no s’esperaven que els vells fóssim significatius), crec que és un tema molt “sexy” (com diria el Claudi), alhora que difícil.

Consell de Govern, des del 2007

Vaig començar a anar al Consell de Govern el desembre del 2006 fins el febrer del 2014, bàsicament perquè en un Ple del CdE ho vam acordar i ningú més hi volia anar. I des d’aleshores vaig estar sempre a la CEI (Comissió d’Economia i Infraestructures), i quasi sempre també a la CP (Comissió Permanent), CDE (Comissió de Desenvolupament Estatutari), i CA (Comissió Acadèmica); i al final també vaig estar al CS. Aleshores hi havia vacants entre els representats de l’estudiantat al CdG. I els pocs que n’eren membres no hi anaven mai, excepte l’Oriol Arcas i el Joel Mus (aquest darrer no hi anava gairebé mai). Erem uns 8 representats, crec.

Aleshores el CdG era del tot tranquil i el Rector anava passant punts, i sempre passava el mateix: proposava qualsevol cosa, intervenia en Ferrer Llop (l’ex Rector que havia sortit derrotat per en Giró contra tot pronòstic feia poc més d’un any) i companyia per dir que ells ho feien millor. I els altres més o menys escoltaven intervenint a vegades a favor altres en contra… I el Rector sempre responia a la defensiva i argumentat el perquè.

Però en general al CdG l’ambient era molt tranquil. Cada membre del CdG estava concentrat el seu portàtil, i a vegades, fins i tot, escoltaven el què es deia. Malauradament usaven molt més el portàtil per mirar el mail, fer feina, llegir el diari… que no pas per seguir el què es deia a la sessió. Total, per votar sempre votaven el què votava el Rector. També hi havia honroses excepcions, també hi havia alguns que no tenien portàtil i es dedicaven exclusivament a seguir la sessió. Realment alguns, pocs, eren molt aplicats.

De fet ni els mateixos membres de l’equip rectoral feien gaire cas del què es deia. Tot i que en el seu cas era comprensible. Cal tenir present que els vici-rectors i gerent, tranquil·lament, poden haver tractat els temes a: reunions concretes del tema, reunions de l’equip rectoral, comissions del CdG, Comissió Acadèmica (tot i que aquesta comissió és molt més nova, ara ja existeix), CdG i, algun, al CS… De fet, el què hi és sempre és el Rector, que molts temes els presenta i debat, tranquil·lament, 3 i 4 vegades; i això quan no són 6 o 7… Realment és un cost molt alt per la democràcia… no es podria tornar més eficient? Sincerament crec que CdG, Consell Acadèmic (reunió dels directors de departament i centres amb l’equip rectoral) i CS es podrien fusionar… però vaja, això és un altre tema… La qüestió és que amb tanta reunionitis i repetició és comprensible que alguns vice-rectors estiguin per altres temes….

Ara bé, quasi tothom té temes sensibles als quals escolta i intervé. De fet, havent estat al CdG, ara entenc el lobbies. De fet tenen molt sentit! Cal tenir present que els documents a aprovar i debatre en un CdG poden arribar a ser diversos milers de fulls quan hi ha aprovacions de plans d’estudis, a uns centenars quan n’hi ha pocs. És quasi impossible conèixer tot el què es parla. Per no dir que molts dels documents que es tracten són aprovacions de fulls abstractes, com és el cas de la concessions de sabàtics a PDIs (aprovàvem 56 sabàtics), però sense saber per a qui. O aprovàvem pressupostos sense saber-ne de la missa la meitat. I en aquests casos va molt bé tenir un lobby, o algú, que conegui millor el tema i n’informi per poder-ho tractar al CdG.

Però més enllà del volum enorme de documentació a aprovar, cal tenir present que el nivell del què es debat i s’aprova és molt elevat. Arribar a conèixer prou bé la universitat com per entendre tot el què s’hi tracta és pràcticament impossible. Hi ha tants temes, tantes incògnites, tants misteris i subterfugis que crec que ni el Rector ni la gerent arriben mai a conèixer-ho tot. I a més a més com que el CdG es va renovant sempre mica en mica, mai hi ha un trencament i explicació de com funciona tot als nous.

També és curiós veure el tempos d’un CdG, solen durar 4 hores, de les 10 a les 14h (no fos cas començar abans de les 10!), i tranquil·lament tenen 30 o 40 o 50 punts a l’Ordre del dia. Però d’aquests punts, només 5 o 6 són de debat i llargs, els altres, 25 o 35 o 45 punts són del punt “aprovació” i es solen aprovar tots en un tres i no res. I molt sovint s’aproven tant ràpid que ni te n’adones que s’aproven. De cop i volta et trobes que has de votar a favor o en contra i no saps ni per quin punt vas (perquè la numeració dels documents i l’ordre del dia no té la mateixa nomenclatura (toca’t els nassos!), fet que produeix sempre (per més temps que passi) confusió i “ah ah! Volies die el 13/2013, que és el punt 7.15, no el 15/2013 que és el punt 7.17…”). Quasi tot el temps del CdG s’inverteix en els primers punts: Informe del Rector, i punts d’informació. Tot i que sempre hi ha temes estrella que s’allarguen com: pressupost i encàrrec docent. I altres que segons la temporada estan més o menys de moda.

Tot aquests punts que he dit que s’aprovaven tant ràpid és perquè venen debatuts a les 7 o 8 comissió del CdG, en aquestes comissions hi ha diversos membres del CdG i també tècnics de la casa que preparen i “modifiquen” els punts a aprovar. Ara bé, sí que a vegades s’ha aconseguit retirar documents, o s’han introduït modificacions. Però habitualment les comissions tampoc serveixen de gaire res.

Bàsicament el CdG i comissions serveixen per reafirmar l’establishment (sigui el què sigui). Sovint quan intentaves modificar coses, si t’escoltaven, era perquè eren petites coses sense importància o perquè milloraves les coses fins i tot per ells (tot i que habitualment aquesta millora comportava massa feina i feia mandra fer-ho). I potser feien cas perquè érem massa persones que protestàvem com per ignorar-nos tant qual. Però aleshores molt sovint es portaven els documents al CdG i s’acabaven aprovant perquè el Rector es feia la víctima i deia que no hi havia alternativa, i la majoria de gent hi estava d’acord. Ja us dic, la única votació rellevant que recordo que el Rector perdés fou el 2013 amb tot l’enrenou muntat dels interins. Fins aleshores no recordo cap votació important que perdés. És més, fins el 2013, l’àmplia majoria del CdG era partidari d’ell, fet força normal.

En definitiva el CdG serveix més per aprendre coses i saber com està la UPC que no pas per governar. És un òrgan legitimador del Rector. Allà no es decideix res, allà s’aprova tot i es “legalitza” tot. Pocs, molt pocs debats constructius s’hi ha produït. Tot hi arriba cuinat als despatxos i passadissos. Tant de bo servís més per dialogar i arribar a conclusions.

També cal dir que, en general, el paper de l’estudiantat allà deixa molt a desitzar. Durant aquests més de 7 anys que hi he estat, l’estudiantat majoritàriament ha deixat les places vacants o absents. I massa sovint, quan venia, estava jugant al “Candy Crash” o fent deures. Però també s’ha d’entendre que cal una llarga formació per poder-ho entendre i que molt sovint els estudiants no hi anaven tant de temps. També diré, però, que el paper de l’estudiant hi és imprescindible, justament, per la “innocència” que hi tenim. El PDI i PAS estan massa condicionats per la inèrcia, pels interessos ocults, i per anar fent. En canvi l’estudiantat no està lligat a totes aquestes coses i posem el temes damunt de la taula sense complexos. Després no ens fan cas, però almenys ho diem, i aconseguim que alguns es girin i ens diguin “teniu raó”…

En general crec que el CdG és una ocasió perduda, però sí que serveix per veure com va la UPC, per aprendre molt, i per fer-hi els contactes que després et permeten aconseguir coses. És a dir, jo al CdG vaig aconseguir poques coses. Però gràcies a anar al CdG i conèixer gent, vaig aconseguir-ne bastantes… Així és la realpolitik: decepcionant, però aprens a moure-t’hi per aconseguir millores per l’estudiantat i el què un representa.

5 anys i mig a dalt de tot_IV i última

Però continuava la feina, el Rector havia fixat la data del Claustre constituent pel 16 d’abril. Calia tornar a buscar les firmes per aquell dia. I mentre, la tensió anava pujant al màxim. El 22 de març hi va haver la gran assemblea UPC, i just tornant de les vacances de Setmana Santa es va començar a ocupar el Rectorat, majoritàriament per PAS interí. Resulta que la retallada de 30M€ feia que el PAS interí es quedés sense feina, i també molts professors associats. S’han de dir 2 coses sobre el tema, el PAS interí se sentia, almenys molts m’ho van dir, del tot desemparat pels seus representants legítims en el PAS. I l’altra és que, segons va dir la gerent al CdG tots els acomiadaments fets a la UPC s’havien pactats tots amb els representants dels sindicats; fent al·lusió a que després sortien cridant davant de tothom, però que a la taula de negociació ja arribaven a acords satisfactoris per ambdues parts (em pregunto quina classe d’acords serien….).

Total, que el 16 d’abril, just després de constituir el Claustre els coordinadors del CdE vam presentar 124 firmes de claustrals, ara ja sí. Però abans calia convocar el Claustre, i ho faria el nou CdG on l’equilibri de forces estava canviat (nou perquè tenia 15 representants del Claustre nous i contraris al Rector). Jo vaig ser un dels representats elegits, però va ser pels pèls. Resulta que les assemblees no m’hi volien i al Ple del CdE ho vam debatre. Jo em vaig queixar als companys coordinadors, al Dani i a l’Alvaro (que un cop em va dir, mig xulejant mig en broma “l’assemblea d’industrials fa el què jo dic”….), que no era just que ara no em donessin suport, que era per motius falsos que no m’hi volien. Ells em van dir que sí, que tenia raó, però que les assemblees “volien sang”… Per sort meva, vaig sortir elegit pel CdG pels pèls una vegada més (recordo que en el Ple on ho vam debatre jo, presentant-me vaig dir “jo sóc anti-comunista”, en un Ple ple de comunistes…. quin tacte el meu…..)

Aquell CdG va ser el 24 d’abril, i es va poder celebrar sense problemes perquè interessava a tothom que es celebrés. I per primera vegada el Rector va perdre una votació important al CdG: no es va aprovar la modificació de la RLT (Relació de Llocs de Treball) del PAS, per tant estaven sense diners, d’acord amb el pressupost aprovat anteriorment, però no se’ls podia acomiadar perquè la seva plaça encara existia (temes legals). Aquesta situació d’absoluta alegalitat era una mini victòria que donava uns mesos més al interins. Aquí va ser quan va rebentar tot: el Rectorat ocupat, assemblees a tota la UPC, noticies als mitjans cada dia, el CdG en contra, i, sobretot, un Claustre universitari convocat per votar si fer eleccions anticipades de Rector. Aleshores el Secretari d’Universitats i Recerca n’Antoni Castellà, va dir a la premsa que es podien buscar alternatives a l’acomiadament dels 90 interins. Això fou la gota que va fer vessar el got del Rector. El Rector Giró va decidir que faria eleccions anticipades el curs següent. Amb aquest marc, el CS va decidir que posposava la decisió de modificar la RLT, a l’espera de trobar una millor solució com va dir en Castellà.  Arrel de tot plegat, es va anar aconseguint que totes les juntes d’escola i facultat aprovessin un text “contra el Rector” amb diversos punts, entre els quals hi havia suport als interins i la celebració d’eleccions anticipades a Rector.

El 17 de maig del 2013, amb el temps corrent pels interins, es va produir el Claustre històric, que ningú s’imaginava que es pogués celebrar, per debatre si es celebraven eleccions anticipades a Rector. L’assemblea de l’ETSEIB amb UPIC i altres van decidir que jo no faria la presentació de la moció, i que la faria el Marçal, segons deien perquè volien que fos una cara nova i bla bla bla. Com he sabut més tard era per aquell pacte de tirar-ho endavant a canvi que no hi fos jo. Els principals agents implicats en tot plegat ens vam reunir aquell matí d’hora al casal de Cantàbria, allà vaig saber el n’Enric Fossas havia dit a la premsa que es presentaria a Rector, donat el cas. Personalment em va saber greu que ho digués abans a la premsa que no pas a la gent implicada de la UPC, exceptuant al politburó, suposo….  Aquell Claustre va ser llarg, dur i interessant.  El Rector va començar dient que ell ja marxava, de cara a la tardor hi hauria eleccions, i que era un trasbals innecessari fer-ho aleshores.

Hi van haver moltes intervencions, contra el Rector sobretot, però també algunes a favor. La veritat és que des del moment en què el Rector va anunciar que ell marxava el curs vinent ja es podia donar la partida per perduda. Fins aleshores el 51% del PDI funcionari (els patricis de la UPC, i prova d’això és que prèviament al Claustre els Rector es va reunir amb el centenar llarg de catedràtics de la UPC (els avis que manen) i els va advertir de les plagues que vindrien si ell el feien sortir aleshores) estaven dubtant, però segurament haguéssim aconseguit el suport suficient d’ells. Però després del seu anunci ja va aconseguir tornar a calmar-los. I aquest esperit es va transmetre en aquell Claustre. És per això que a la rèplica que va fer el Marçal va utilitzar aquell to tant destructiu, panfletari, revolucionari de pacotilla i desafiant; si hi havia alguna persona dubtosa, el Marçal els va convença que votessin a favor del Rector…. I així va ser. Tot i l’espectacular votació, ens vam quedar a 29 vots de celebrar eleccions anticipades immediatament. S’ha de dir que malgrat tot, va ser un èxit el resultat, no suficient, però un èxit. Els vots que ens van faltar van ser els dels directors de centre i departament, sempre garants de la UPC, l’ORDRE i la seva tradició, una llàstima i una traïció per part dels directors que van votar a favor del Rector mentre totes les seves Juntes els havien dit que votessin en contra…

I amb això es va desinflar tot. Era quasi final de curs, els estudiants vam tornar a les aules a preparar els exàmens finals. El PDI funcionari respirava tranquil perquè tot havia acabat “bé”, el PAS continuaven “batallant” pels interins, però ja va durar poc…

S’havia encarregat al CdG que treballéssim amb comissions per intentar buscar alternatives als acomiadaments dels interins (recordo que n’Enric Fossas jo i un parell de persones més, ens vam reunir amb un professors d’economia de la UB per intentar buscar solucions i mirar-nos els números de la UPC). Però en un mes, aproximadament, de feina i idees no vam aconseguir trobar cap solució que semblés prou convincent… Realment és molt complicat tocar res a la UPC (i crec que a qualsevol institució pública).

Ja estava tot dat i beneït. Van convocar el Consell Social al SUR i envoltats de fortes mesures policials i protestes per aprovar la modificació de la RLT. Jo, en el moment de la votació i després d’haver-hi batallat, vaig comunicar que sortia perquè no estava d’acord amb el procediment (que era del tot irregular i contra la normativa de funcionament el CS), no volia ni votar-hi en contra. Evidentment el CS va votar quasi en bloc i els interins es van quedar al carrer… Quan vaig sortir de la reunió i els vaig explicar “la mort anunciada” als interins que hi havia vaig plorar… em sentia impotent: tot plegat, tota aquella lluita, unitat… no havien servit prou. Malgrat tot aquells 90 interins que tant bé feien la feina, anaven al carrer. Aquell fou el dia més trist de tota la meva etapa com a representant.

I va venir l’estiu. Estrany, però estiu i vacances. Aleshores ja es va començar, sense embuts, amb la creació del nou candidat a Rector. L’Enric Fossas es va reafirmar com a tal, però no va ser l’únic. Feia molt de temps que moltes persones de la UPC, jo entre elles, que pressionàvem al Xavier Gil (vici-rector de Recerca durant els 2 mandats de’n Giró, i que va arribar a ser molt important en l’equip rectoral. I amb qui personalment també ens tenim una gran estima) perquè es presentés a Rector. Ell sempre va ser la part més amable i, fins i tot, la “llum” d’aquell equip rectoral. L’energia positiva que tenia sempre no només era envejable, sinó que era contagiosa, i gaudia, i gaudeix, de la confiança de tothom (des de UPIC, fins als catedràtics més carques). Però ell no va voler, malgrat les desenes (o centenars??) de peticions. Enlloc d’ell van crear la candidatura d’en Toni Elias (no el motorista). I, personalment, vaig parlar amb ell en un parell d’ocasions i jo també confiava en ell. Ell tenia un model d’universitat molt més innovador i trencador amb la UPC tradicional, i volia potenciar la UPC. També i van haver intents per part de persones importants d’unir les dues candidatures i fer una candidatura d’unitat per demostrar al SUR que la UPC estava unida. Però segons em van dir (no sé si és del tot cert o no) l’Enric Fossas no va voler.

Però vaja, que no hi ha 2 sense 3, ni sense 4. Així que no només hi havia 2 candidatures, sinó que en la cursa rectoral encara es van afegir el Junje Pérez i en Junyent. La campanya va ser molt animada, i mica en mica tots s’anaven assemblant. El clar favorit per guanyar era l’Elias, i el Fosas en segon lloc (tot i que en Junje semblava que estava a punt d’usurpar-li el lloc). Però el Fossas s’havia guanyat la confiança de les assemblees i de la lluita anti-Giró. Ell hi va ser i això li va fer guanyar prestigi i estima. I això combinat amb què l’Elias “no tenia aquella puteria” dels polítics en el meetings, és a dir, era massa sincer amb els persones, i a vegades deia coses poc polítiques. Va acabar perdent el suport inicial. Total, que en la primera volta, lògicament, cap candidat va aconseguir prou vots, i es va haver de fer una segona volta amb només el Fossas i l’Elias. Les dues altres candidatures es van fondre o unir als candidats que encara quedaven. Però no es podia oblidar que el Fossas havia guanyat clarament les eleccions.

I finalment en la votació final, el Fossas es va imposar a l’Elias força clarament en tots els sectors, més o menys. Així, s’acabaven les quasi 2 legislatures del Rector Giró, i començava la del Rector Fossas. Realment va ser un canvi molt important per a la UPC. Sobretot va ser una distensió més que necessària. Ara les persones estaven relaxades i es podia tornar a fer universitat. Hi tornava a haver pau, i semblava que tothom s’havia oblidat dels acomiadaments i retallades. I tot això només per un tema de confiança: la UPC confiava, i confia en l’Enric Fossas.

Personalment vaig votar en les dues ocasions al Toni Elias perquè creia molt en el seu model de universitat. Però en veure el canvi que es va produir a la UPC, al CdG… vaig entendre que realment la UPC necessitava el Rector Fossas, era la única opció i la més encertada per aquell moment tant brutal que havia viscut. Però malauradament el nou Rector, i equip, va ser nomenats en molt mal moment: just al moment d’aprovar pressupostos (tal i com vam dir alguns en el Claustre previ: que calia accelerar el procés perquè el nomenament no caigués just amb els pressupostos sense poder reaccionar).

Mentrestant al CdE continuàvem fent feina, molt més calmadament. Ara tocava vetllar perquè les promeses electorals del nou Rector es complissin, sobretot les que afectaven a l’estudiantat. Cal dir que el sector més crític de l’estudiantat deia que en Fossas “era la opció menys dolenta, però que tampoc els convencia”. Va fer moltes promeses per l’estudiantat, i algunes complicades de complir, com s’està veient.

Jo vaig assistir a només un parell de CdG del no equip, amb un tarannà totalment nou, tranquil i dialogant (en contrast amb els darrers d’en Giró). Aleshores vam fer un Ple ordinari del CdE, al febrer del 2014, i un ex-company (aquí utilitzo ex ambdós sentits) que feia anys que ens coneixíem, el Jose Villaverde, va sortir amb un punyal per l’esquena demanant-me explicacions al Ple, retraient-me coses des la primera papilla i demanant una votació de confiança. Evidentment això quedava fora del reglament, però com que la discussió es va animar, i vaig veure que hi havia gent que tenia ganes de fer-ho, em va semblar bé sotmetre-m’hi. Vaig advertir, però, que si la perdia, quedava fora del CdG (era claustral com a membre nat) i això generaria 3 vacants d’estudiants al CdG (ja que el Dani i l’Alvaro havien marxat, desconsideradament, provocant vacants). I malgrat tot plegat, vaig perdre la moció per un vot d’una persona que no tenia dret ni d’estar al Ple. Però era igual, molta gent em volia fora, i vaig deixar de ser coordinador després de 5 anys i mig (a dalt de tot). Haig de reconèixer que després de tant de temps, tantes batalles… jo ja havia fet tot el què podia fer-hi, i no em va saber greu deixar-ho, sí que vaig lamentar les formes, però no el fet, que de fet era anticipar esdeveniment només 4 mesos.

Per acabar, voldria dir 4 coses sobre n’Antoni Giró. Va fer moltes coses mal fetes, sobretot va cometre l’error de no saber, o no preocupar-se, explicar el què “havia de fer” a les persones i SOBRETOT NO ESCOLTAR I NO “SER EL RECTOR DEL SEU ELECTORAT”. Però malgrat aquests errors que li van costar molt car, i que a mi em van semblar imperdonables, l’Antoni Giró és una bona persona i va actuar sempre de bona fe, i ho crec sincerament, equivocadament, però de bona fe. Va tenir la mala sort que li toqués el pitjor moment, ell va tenir el millor moment de la UPC (422M€!) i el pitjor: el primer cop que la UPC disminuïa el pressupost. Encara diré més, crec que en Giró és un bon gestor, pero mal Rector en temps difícils. Als que no hi estigueu d’acord un diré 2 coses:

  • el Rector no mana (i encara menys a la UPC), el sistema universitari, conjuntament amb el funcionarial i el democràtic converteixen en el Rector en un titella estirat per tants fils que sembla que faci el què vol, però ell sol no es pot moure, només ho sembla.
  • En Giró va ser un dels tant responsables que es van enganxar els dits amb la crisis, amb una única diferència, ell sí que ha estat culpat i “castigat”. El què passa és que per veure-ho venir i haver-ho pogut pal·liar (no diguem aturar) s’havia de ser el més genial dels gestors mundials (i això sí que no ho va ser ell ni cap dels milers de responsables que hi va haver aleshores)

Però de la mateixa forma que jo crec que en Giró només és víctima de les circumstàncies, també crec que nosaltres (tots els que hi vam lluitar en contra) també vam fer el què tocava i que malauradament no s’ha fet prou a Catalunya i al món: exigir responsabilitats als que els toca. En Giró va ser responsable, no culpable. I crec que es va merèixer el què li va passar, però no per ell, no per castigar-lo, sinó pels que vindran darrera, i pels que estan darrera. Malauradament en Giró fou com Romeu “una joguina del destí”. Però crec que en honor a la justícia tots li devem, almenys, una disculpa pel què va passar. No tinc cap dubte que la majoria de persones ho haguessin deixat molt abans si s’haguessin trobat en aquella situació, i haurien fet bé, i ell va aguantar per responsabilitat (mal entesa al meu parer). Ell va decidir convertir-se en un màrtir i es va voler responsabilitzar d’uns acomiadaments que hagués fet ell o el següent o qui fos. O algú es pensa que la societat defensaria una universitat amb 111M€ de dèficit que no fa cap sacrifici per intentar corretgir-ho?

FI

Aquests 5 anys i mig de coordinador m’han format moltíssim. Ha estat fer una formació paral·lela a la meva formació d’Arquitecte. He aprés una gran quantitat de coses i conegut a desenes de persones molt interessants i de qui he aprés moltíssim. Estic satisfet de la feina feta i tot el procés m’ha fet millorar moltíssim com a persona i representat. Realment el darrer període vaig entendre realment la força de les persones de base totes unides. Alguns, molts, em diuen “txaquetero”, i és perquè inicialment quasi sempre votava a favor d’en Giró, i finalment vaig tramar com fer-lo fora. Jo no em considero “txaquetero”, sinó que considero que he evolucionat conjuntament amb la UPC. Un “txaquetero” és aquell que el defineix la seva jaqueta i no l’entorn, i quan es canvia de jaqueta canvia el què pensa (alguns no s’han canviat mai de jaqueta i comença a fer pudor de no rentar-la). Jo sempre he reflexionat en cada moment i he fet el què m’ha semblat més adequat per l’estudiantat i per la UPC. Com que mai m’he definit, ha comportat que no m’estimin ni uns ni altres. Però la sinceritat i feina feta m’ha reportat la confiança i estima de persones concretes d’una banda i altra, i d’això n’estic satisfet. Personalment tinc la consciència del tot tranquil·la i sé que mai he actuat d’amagat, ni mai he estat fals. Però també he comés molts errors. Sobretot error a l’hora d’escoltar companys (defecte que els que em coneixeu sabeu que tinc, però intento millorar). Realment estic agraït a tots aquells companys que em van votar i confiar en mi durant 5 anys i mig, que m’han format d’una forma impagable.

Memòries: 5 anys i mig a dalt de tot… (III part)

Abans de continuar:

  • Demanar disculpes per haver dit que “era el primer cop que es tallava la Diagonal des de la Guerra de l’Iraq”, això com el Julen (que va ser un coordinador del CdE, sense pena ni gloria) m’ha fet notar no és cert. Disculpes per l’errada, senzillament és un comentari que es va fer aleshores i el recordava i no el vaig contrastar.
  • La resta de coses són estrictament veritat, tot són vivències meves reals. La interpretació dels fets ja és una altra cosa. I és un fet que jo vaig fer tot el què dic que vaig fer.
  • Algunes persones diuen “que em miro el melic”. És el meu blog personal, no tinc cap càrrec a nivell UPC i no faig difusió amb cap recurs públic. Qui ho llegeix ho fa perquè vol, no hi veig crítica possible. Senzillament és un fet que vaig fer moltes coses amb 5 anys i mig dedicats intensament a això. I per altra banda, en aquesta tercera part veureu que el meu paper queda empetitit pels fets i la enorme mobilització. El meu paper era més rellevant quan hi havia poca base social UPC, en el moment que va créixer va disminuir, com és normal.

El Curs 2012-2013 va començar per nosaltres el 13 de setembre amb un Ple del CdE. Allà hi havia 3 fets importants i la meva proposta d’eleccions anticipades a Rector:

  • Comiat del Jordi Codony com a Coordinador del CdE que ja no era estudiant1
  • Debat de la proposta de Governança de la Generalitat 2
  • Eleccions a Coordinador del CdE, tocava renovació completa
  • (Of the record) Eleccions anticipades a Rector

El Jordi Codony és la persona que més ha fet pel CdE, que jo sàpiga. S’hi va dedicar amb cos i ànima, i va treballar per fer el CdE més transparent que mai, i gràcies a les xarxes socials, entre altres coses, va arribar a més estudiants que mai. A més a més fou l’artífex de la Creació del CEUCAT (Consell d’Estudiantat Universitari de Catalunya, on fou inestimable l’ajuda de la Maria de la UdL i molts altres que hi hem estat). Certament, com passa sempre que una persona fa coses diferents, va tenir moltes crítiques, i evidentment tampoc ho va fer tot bé. Però per mi, i molts altres, és gràcies a ell que el CdE és el què és avui dia i sense ell no seriem on som. Gràcies Jordi! D’ell en vaig aprendre molt. I compartíem la idea de treballar, buscar el diàleg i que la confrontació sistemàtica entre el govern de la UPC i l’estudiantat era inútil i improductiva (fet que ara, amb el Rector Fossas s’està demostrant que és així).

La Governança era un tema que no he tractat fins ara. A través del CEUCAT vaig ser el representant de la UPC a la Comissió de Governança impulsada pel Parlament de la mà de la Secretaria de Universitats i Recerca. Aquesta comissió composada per totes les Universitats catalanes amb tots els seus estaments i altres membres de partits, sindicats… Ens vam estar reunint durant el curs 2011-2012 per debatre el model universitari català, però l’objectiu era fer un text “independent” que servís de “llibre blanc” al Govern de cara al futur, és a dir: no era vinculant . Hi van haver moltes sessions i el text inicial era molt similar al text inicial de la proposta d’estatuts de la UPC: disminució de la democràcia a les universitats, model més executiu, menys diàleg… “un model més empresarial”. També plantejava que el sistema funcionarial s’extingís”… vaja, era un text per convertir el model universitari català en l’anglosaxó. Però per mi, el pecat original era que es volia fer una “imposició” d’un sistema anglosaxó que té una plantilla, tradició i finançament que no tenen a veure amb els d’aquí. Però vaja, que com que és un text que tampoc ha anat enlloc, per ara, tampoc m’hi estendré més. Si algú li interessa vaig fer-ne un post3.

Jo vaig explicar la idea de convocar eleccions anticipades de Rector usant els nous estatuts. Per fer-ho calia que almenys 1/3 dels claustrals firmessin la petició de celebració de Claustre extraordinari. I que durant aquest Claustre extraordinari, 2/3 dels claustrals (no dels assistents!) votessin a favor de la moció. Aquesta fita, ja de per si molt difícil, es veia encara més complicada perquè el Claustra, que només es reunia 1 cop l’any, s’havia de dissoldre a causa de l’entrada en vigor del nou Estatut UPC. I, com si no n’hi hagués prou, calia abans reunir el Claustre per aprovar el nou reglament electoral, d’acord amb el nou Estatut. I calia aquest reglament per poder tenir nou Claustre capacitat per emprendre la petició d’Eleccions anticipades a Rector (fàcil, eh!?, doncs després encara vam tenir alguna sorpresa més….). Alguna persona externa es pot preguntar “I per què no iniciar el procés amb Claustre actual?”, doncs perquè al Claustre d’aleshores tenim com la meitat de vacants, i la resta de membres havien estat elegits feia anys i la majoria eren pro Rector.

Al Ple la idea li va semblar bé. I vam decidir començar a caminar. Lògicament començant per les assemblees, sobretot ETSEIB i UPIC. Aquesta idea llençada per mi va perdre l’autoria tant bon punt la vaig proposar al Ple del CdE i fou acceptada. Tant és així (i això ho vaig saber més d’un any més tard de mà d’un e-mail de la delegació de l’ETSEIB 4) que les persones de UPIC i assemblees que de seguida s’hi van apuntar i que van liderar el procés van dir sí però “una condició, i era que no fossis tu [el Martí Obiols] qui gestionés la proposta” (i després em diuen que em miro el melic….). Sobre això, que ho vaig saber més d’un any més tard, haig de dir que em sembla lamentable (alhora que em va pujar l’ego, ho haig de reconèixer…. no em pensava que fos tant important que la meva presència pogués evitar un procés de tot el Claustre… em diuen que no em faci l’heroi… cullons! Si són ells que me’n fan!). Em sembla lamentable que unes persones importants creguessin que aquella proposta anava de personalismes. Jo, màxim, pensava que seria l’estudiant, persona física, que presentaria la proposta i faria la defensa (d’acord amb el reglament). Però vaja, era una proposta per canviar el Rector, no entenc perquè jo havia de ser impediment quan la idea era meva… però vaja… deien que “havies canviat de jaqueta massa vegades”. Per mi sempre havia portat la mateixa jaqueta: defensar els interessos de l’estudiantat i de la UPC, que van ser canviats durant el temps, i sempre des de les meves humils capacitats. El què no havia fet mai, ni faré mai, era simpatitzar amb UPIC i similars. Malgrat que no tinc cap problema en treballar plegats si busquem el mateix, com fou el cas. Personalment no em passaria mai pel cap deixar de fer una cosa que crec perquè hi ha hagut que no em cau bé (no deixaria de ser independentista si el Ciutadans ho fos!). Sobre això recordo una anècdota divertida, d’un encontre amb el Xavier Álvarez (antic “delfí” de l’ex-Rector Ferrer-Llop al CdG, i que després es va presentar amb la candidatura d’en Toni Elias) al Claustre “ja sabia jo que eres dels nostres”… vaja… encara avui em sembla trist que a la UPC alguns estiguin amb “bons-dolents” i partidismes absurds…

Vaja, que vam sortir elegits coordinadors, en el primer Ple del CdE del 13 de setembre: Daniel Ramon (de la FME, comunista declarat, de no sé quina internacional) l’Alvaro González (de l’ETSEIB i també comunista declarat, de no sé quina internacional), la Maria Gómez (de l’ETSAB, antiga presidenta de la Delegació d’allà (encara que no és recordada com a presidenta sinó com a persona que s’hi va trencar les banyes), i bona amiga també) i jo (vaig ser elegit per primera vegada com a Coordinador del CdE pròpiament). Pocs dies més tard se’ns va afegir el Jordi Nonell (de l’ETSETB, molt currante i també amic), nou coordinador de Delegacions. Aquest quintet vam començar a treballar amb el CdE i enfocar més la feina de cara a les assemblees, comunicar-nos-hi i fer treball més col·laboratiu amb elles. D’això se n’encarregaven, sobretot l’Alvaro i el Dani. Jo, de fet, vaig sortir elegit coordinador del CdE pels pèls (tot i haver llençat la idea de les eleccions anticipades). Però a la primera reunió de coordinadors l’Alvaro em digué “Bueno Martí, com que tu ets qui sap com funciona tot, continues tu manant i portant el CdE”. Evidentment aquesta frase no s’havia de prendre literalment, sinó que amb el Dani i l’Alvaro sempre hi va haver una dicotomia entre la nostra relació de portes enfora i de portes endins. De portes endins va ser sempre força bona, perquè tot i discrepar en motles coses, teníem objectius comuns i tots reconeixíem la feina que fèiem uns i altres, almenys durant aquell curs. De portes enfora jo continuava sent un “txaquetero” “anti-comunista” que tot i gaudir del benefici del dubte degut a les eleccions a Rector, ja estava tacat pel politburó i calia vigilar… Bé… però el clima intern de treball al CdE era bo i els 5 coordinadors treballàvem força i ens trobàvem setmanalment. Realment el CdE estava millor sense el llast dels ex-coordinadors que cobraven i no feien feina: Míriam, Gloria i Edu. Tant és així que cap dels 3 va venir al darrer Ple del CdE, on haurien d’haver vingut a fer acte de presència, almenys. Amb ells ens vam creuar mails molt durs degut al meu absolut descontentament amb ells. Aquest descontentament era perquè: la Míriam, portava com 4 o 5 anys sent tresorera del CdE i, sobretot últimament, no feia pràcticament res, i la gestió i rendició de comptes de la seva tasca era més que millorable. L’Edu no va fer res, ni venir a reunions com qui diu, durant el quasi any que fou coordinador, vaja, una poca-vergonya en cobrar 220€ mensuals (com tots) per no fer res. I la Glòria, aleshores, no feia res pel CdE, només anava a reunions on cobrava extra (com els 100€ per reunió del Consell Social), reunions amb l’ACU (on també cobrava), o anar de reunions estudiantils per Espanya amb tot pagat; però mai venia als CdG (i tampoc volia renunciar a la plaça perquè algú ocupés el seu lloc), ni al CdE… Ara el CdE funcionàvem molt bé i ens reuníem cada setmana, teníem molta feina per fer.

La UPC continuava en estat crític. Nosaltres anàvem preparant, a poc a poc, les eleccions anticipades conjuntament amb la feina de les assemblees i altres col·lectius, que eren cada cop més potents. I començaven a sonar campanes d’una re-estructuració de la UPC 5 encarregada pel Rector. Aquesta re-estructuració venia de mans de la comissió Ad Hoc de savis UPC. El més curiós d’aquell Pla és que posava amb lletra de motlle el vox populi UPC, i que tothom li semblava perfecte, excepte aquella petita part que els tocava d’aprop. És a dir, un telecos li semblava perfecte que fusionessin les arquitectures, i que tanquessin Manresa i tanquessin titulacions…. però escolta, això d’unificar telecos de Campus Nord i Baix Llobregat, ja no està tant bé i parlem-ne, en el nom de la UPC, clar…. Vaja, que el que hay de la mio era la tònica…. Vaja, que es va posar sobre la taula els regnes de taifes de la UPC. A la UPC tenim problemes greus de descentralització, que això sumat amb que a cada campus hi ha els seus catedràtics amb sèquit, ajuntat amb els polítics locals… és ingovernable! (Recordo en una sessió dels Estatuts en Giró dient-li al Segarra (ex-director de l’ETSAB) “el teu problema és que vols manar, i a la UPC no es pot manar”, i realment, a fe de Déu, que en Giró tenia tota la raó del món!). De tot aquest procés, que s’ha allargat i s’allarga, n’he aprés un parell de coses:

  • Els canvis no es proposaven en funció de paràmetres objectivables de rendiment o valor acadèmic o de recerca sinó per qui és més gros.
  • L’altre és que el quien no llora no mama s’aplica a tot.

Aquella proposta feta pública a finals de desembre va ser una bona bomba… que s’ajuntava amb la proposta de pressupostos que començava a traspuar i les retallades ja fetes: vaja, un drama. De fet la cosa va començar a tensar-se molt al desembre quan va corre la veu que no es cobraria la paga del desembre. Fet que fa encendre els ànims, i més encara pel fet que la gerent, Carme López i un vicegerent, el Burón, s’havien cobrat una bestreta de milers d’euros. Algun PAS del servei d’economia o personal ho havia filtrat i no faltava gent que demanés el cap de la gerent, el Burón i el Rector… Realment el Rector no en sabia res, i se’n va adonar quan els representants de PAS li ho van dir d’avant d’ells, la cara del Rector fou important, segons tinc entès… segons sembla el què van fer la gerent i el Burón no era il·legal, molt altre personal de la UPC ja ho havia fet moltes vegades, estava permès. Però era imperdonable que els dos màxims representants econòmics de la UPC ho fessin en un moment en què amenaçava que ningú cobraria la paga de desembre.

Amb tot plegat les eleccions pel nou Claustre van ser el 19 de febrer del 2013 (molt mala data tenint en compte que eren la primera setmana de curs de primavera). Lògicament, la sortir elegida una majoria crítica amb el Rector Giró. I aleshores des de molts col·lectius vam començar a buscar firmes per fer les eleccions anticipades. Va ser un procés llarg degut a la dispersió de la UPC, però finalment vam aconseguir 115 firmes que vam presentar el 11 de març del 2013, 4 dies abans del CdG que havia d’aprovar els pressupostos….

El 15 de març del 2013 es va celebrar, per mi, el Consell de Govern més trist de la història de la UPC (subjectivament des del meu punt de vista!). Ja van plantejar la sessió d’alt secret, ens havien convocat directament a la Fundació UPC (on el Rector portava el CdG a refugiar-se de les protestes des de la tardor), la sessió duraria tot el dia (amb dinar inclòs), s’havia d’aprovar un pressupost que ens havien passat poques hores abans, i allà ens esperaven diverses furgons del Mosso d’Esquadra (del tot innecessaris perquè el secretisme els va funcionar i només hi érem uns quants de l’ETSAV que protestàvem contra la fusió de les escoles d’arquitectura). Allà se’ns va presentar un pressupost devastador: reducció de 30M€ de pressupost, la qual cosa implicava “340 acomiadaments” de PDI i PAS 6 . Realment va ser un CdG molt dur, duríssim, i, inusualment, moltes persones en contra del Rector. Va començar la sessió invalidant les 115 firmes escudant-se dient que el Claustre encara no s’havia constituït, vam haver de tornar a començar. De seguida vam entrar amb el pressupost i altres temes. El pressupost fou lògicament el més criticat i debatut. En aquell CdG es va evidenciar les discrepàncies internes dins del mateix equip rectoral, molts vici-rectors van seure lluny del Rector, altres feien comentaris… I per primera vegada es va fer una votació secreta per aprovar el pressupost, els arguments del Rector i la Gerent, eren de la por: que ens intervindrien, apel·lant a la responsabilitat… Evidentment el Rector va ser molt hàbil i fent votació secreta va permetre que molts directors de centre i departament s’atrevissin a votar a favor de les retallades sense por a les crítiques (no era el darrer cop que els directors de centre i Departament ens deixaven a l’estacada….). Aquell CdG va acabar molt tard, després de més de 10h, i amb l’aprovació de les retallades de 340 persones i 30M€. Va ser un moment, que personalment, va ser molt dur… vaig marxar caminant d’allà (C/ Badajoz) fins al centre, on vaig sopar qualsevol cosa i em vaig tancar al cine a veure la pel·lícula més dolenta que feien… sol, pensant… era molt trista la situació… Personalment encara em quedava el mal tràngol d’haver d’aprovar per segona vegada el pressupost al Consell Social (que és legalment qui aprovava el pressupost). Evidentment el CS no es va poder celebrar normalment, les protestes ho van impedir i ens vam haver de reunir darrera els Mossos al SUR. Evidentment sindicats i jo vam votar en contra… però de res va servir…

(tot i que havien de ser 3 parts, ho deixo aquí perquè s’està allargant massa, dimecres vinent serà la quarta i darrera part….)

1: http://cde.upc.edu/noticies/jordi-codony-deixa-la-representacio-estudiantil

2: http://www.ceucat.cat/noticies/avui-sha-constituit-al-parlament-la-comissio-de-governanca-universitaria

3: https://martiog.com/2013/03/03/in-governanca-universitaria-1a-part/

4: Mail de: Delegació ETSEIB 26 febrer del 2014: […] 2- És cert que fossis l’ideòleg de les eleccions anticipades a rector. Tot i així per a que aquesta idea tirés endavant es va necessitar una coordinació molt estreta entre PDI, PAS i Estudiantat. Aquesta coordinació es va dur a terme mitjançant unes reunions amb representants de tots els colectius, en les quals s’ens va demanar que s’impulsés des del sector dels Estudiants amb  una condició, i era que no fossis tu qui gestionés la proposta. Si, la majoria de membres del claustre que ho van impulsar no confiaven en tu, havies canviat de jaqueta massa vegades. […]

 

5: http://cde.upc.edu/noticies/re-estructuracio-de-la-upc-bo-o-dolent

6: https://martiog.com/2013/04/01/a-lull-de-lhuraca/