Memòries: 5 anys i mig a dalt de tot… (III part)

Abans de continuar:

  • Demanar disculpes per haver dit que “era el primer cop que es tallava la Diagonal des de la Guerra de l’Iraq”, això com el Julen (que va ser un coordinador del CdE, sense pena ni gloria) m’ha fet notar no és cert. Disculpes per l’errada, senzillament és un comentari que es va fer aleshores i el recordava i no el vaig contrastar.
  • La resta de coses són estrictament veritat, tot són vivències meves reals. La interpretació dels fets ja és una altra cosa. I és un fet que jo vaig fer tot el què dic que vaig fer.
  • Algunes persones diuen “que em miro el melic”. És el meu blog personal, no tinc cap càrrec a nivell UPC i no faig difusió amb cap recurs públic. Qui ho llegeix ho fa perquè vol, no hi veig crítica possible. Senzillament és un fet que vaig fer moltes coses amb 5 anys i mig dedicats intensament a això. I per altra banda, en aquesta tercera part veureu que el meu paper queda empetitit pels fets i la enorme mobilització. El meu paper era més rellevant quan hi havia poca base social UPC, en el moment que va créixer va disminuir, com és normal.

El Curs 2012-2013 va començar per nosaltres el 13 de setembre amb un Ple del CdE. Allà hi havia 3 fets importants i la meva proposta d’eleccions anticipades a Rector:

  • Comiat del Jordi Codony com a Coordinador del CdE que ja no era estudiant1
  • Debat de la proposta de Governança de la Generalitat 2
  • Eleccions a Coordinador del CdE, tocava renovació completa
  • (Of the record) Eleccions anticipades a Rector

El Jordi Codony és la persona que més ha fet pel CdE, que jo sàpiga. S’hi va dedicar amb cos i ànima, i va treballar per fer el CdE més transparent que mai, i gràcies a les xarxes socials, entre altres coses, va arribar a més estudiants que mai. A més a més fou l’artífex de la Creació del CEUCAT (Consell d’Estudiantat Universitari de Catalunya, on fou inestimable l’ajuda de la Maria de la UdL i molts altres que hi hem estat). Certament, com passa sempre que una persona fa coses diferents, va tenir moltes crítiques, i evidentment tampoc ho va fer tot bé. Però per mi, i molts altres, és gràcies a ell que el CdE és el què és avui dia i sense ell no seriem on som. Gràcies Jordi! D’ell en vaig aprendre molt. I compartíem la idea de treballar, buscar el diàleg i que la confrontació sistemàtica entre el govern de la UPC i l’estudiantat era inútil i improductiva (fet que ara, amb el Rector Fossas s’està demostrant que és així).

La Governança era un tema que no he tractat fins ara. A través del CEUCAT vaig ser el representant de la UPC a la Comissió de Governança impulsada pel Parlament de la mà de la Secretaria de Universitats i Recerca. Aquesta comissió composada per totes les Universitats catalanes amb tots els seus estaments i altres membres de partits, sindicats… Ens vam estar reunint durant el curs 2011-2012 per debatre el model universitari català, però l’objectiu era fer un text “independent” que servís de “llibre blanc” al Govern de cara al futur, és a dir: no era vinculant . Hi van haver moltes sessions i el text inicial era molt similar al text inicial de la proposta d’estatuts de la UPC: disminució de la democràcia a les universitats, model més executiu, menys diàleg… “un model més empresarial”. També plantejava que el sistema funcionarial s’extingís”… vaja, era un text per convertir el model universitari català en l’anglosaxó. Però per mi, el pecat original era que es volia fer una “imposició” d’un sistema anglosaxó que té una plantilla, tradició i finançament que no tenen a veure amb els d’aquí. Però vaja, que com que és un text que tampoc ha anat enlloc, per ara, tampoc m’hi estendré més. Si algú li interessa vaig fer-ne un post3.

Jo vaig explicar la idea de convocar eleccions anticipades de Rector usant els nous estatuts. Per fer-ho calia que almenys 1/3 dels claustrals firmessin la petició de celebració de Claustre extraordinari. I que durant aquest Claustre extraordinari, 2/3 dels claustrals (no dels assistents!) votessin a favor de la moció. Aquesta fita, ja de per si molt difícil, es veia encara més complicada perquè el Claustra, que només es reunia 1 cop l’any, s’havia de dissoldre a causa de l’entrada en vigor del nou Estatut UPC. I, com si no n’hi hagués prou, calia abans reunir el Claustre per aprovar el nou reglament electoral, d’acord amb el nou Estatut. I calia aquest reglament per poder tenir nou Claustre capacitat per emprendre la petició d’Eleccions anticipades a Rector (fàcil, eh!?, doncs després encara vam tenir alguna sorpresa més….). Alguna persona externa es pot preguntar “I per què no iniciar el procés amb Claustre actual?”, doncs perquè al Claustre d’aleshores tenim com la meitat de vacants, i la resta de membres havien estat elegits feia anys i la majoria eren pro Rector.

Al Ple la idea li va semblar bé. I vam decidir començar a caminar. Lògicament començant per les assemblees, sobretot ETSEIB i UPIC. Aquesta idea llençada per mi va perdre l’autoria tant bon punt la vaig proposar al Ple del CdE i fou acceptada. Tant és així (i això ho vaig saber més d’un any més tard de mà d’un e-mail de la delegació de l’ETSEIB 4) que les persones de UPIC i assemblees que de seguida s’hi van apuntar i que van liderar el procés van dir sí però “una condició, i era que no fossis tu [el Martí Obiols] qui gestionés la proposta” (i després em diuen que em miro el melic….). Sobre això, que ho vaig saber més d’un any més tard, haig de dir que em sembla lamentable (alhora que em va pujar l’ego, ho haig de reconèixer…. no em pensava que fos tant important que la meva presència pogués evitar un procés de tot el Claustre… em diuen que no em faci l’heroi… cullons! Si són ells que me’n fan!). Em sembla lamentable que unes persones importants creguessin que aquella proposta anava de personalismes. Jo, màxim, pensava que seria l’estudiant, persona física, que presentaria la proposta i faria la defensa (d’acord amb el reglament). Però vaja, era una proposta per canviar el Rector, no entenc perquè jo havia de ser impediment quan la idea era meva… però vaja… deien que “havies canviat de jaqueta massa vegades”. Per mi sempre havia portat la mateixa jaqueta: defensar els interessos de l’estudiantat i de la UPC, que van ser canviats durant el temps, i sempre des de les meves humils capacitats. El què no havia fet mai, ni faré mai, era simpatitzar amb UPIC i similars. Malgrat que no tinc cap problema en treballar plegats si busquem el mateix, com fou el cas. Personalment no em passaria mai pel cap deixar de fer una cosa que crec perquè hi ha hagut que no em cau bé (no deixaria de ser independentista si el Ciutadans ho fos!). Sobre això recordo una anècdota divertida, d’un encontre amb el Xavier Álvarez (antic “delfí” de l’ex-Rector Ferrer-Llop al CdG, i que després es va presentar amb la candidatura d’en Toni Elias) al Claustre “ja sabia jo que eres dels nostres”… vaja… encara avui em sembla trist que a la UPC alguns estiguin amb “bons-dolents” i partidismes absurds…

Vaja, que vam sortir elegits coordinadors, en el primer Ple del CdE del 13 de setembre: Daniel Ramon (de la FME, comunista declarat, de no sé quina internacional) l’Alvaro González (de l’ETSEIB i també comunista declarat, de no sé quina internacional), la Maria Gómez (de l’ETSAB, antiga presidenta de la Delegació d’allà (encara que no és recordada com a presidenta sinó com a persona que s’hi va trencar les banyes), i bona amiga també) i jo (vaig ser elegit per primera vegada com a Coordinador del CdE pròpiament). Pocs dies més tard se’ns va afegir el Jordi Nonell (de l’ETSETB, molt currante i també amic), nou coordinador de Delegacions. Aquest quintet vam començar a treballar amb el CdE i enfocar més la feina de cara a les assemblees, comunicar-nos-hi i fer treball més col·laboratiu amb elles. D’això se n’encarregaven, sobretot l’Alvaro i el Dani. Jo, de fet, vaig sortir elegit coordinador del CdE pels pèls (tot i haver llençat la idea de les eleccions anticipades). Però a la primera reunió de coordinadors l’Alvaro em digué “Bueno Martí, com que tu ets qui sap com funciona tot, continues tu manant i portant el CdE”. Evidentment aquesta frase no s’havia de prendre literalment, sinó que amb el Dani i l’Alvaro sempre hi va haver una dicotomia entre la nostra relació de portes enfora i de portes endins. De portes endins va ser sempre força bona, perquè tot i discrepar en motles coses, teníem objectius comuns i tots reconeixíem la feina que fèiem uns i altres, almenys durant aquell curs. De portes enfora jo continuava sent un “txaquetero” “anti-comunista” que tot i gaudir del benefici del dubte degut a les eleccions a Rector, ja estava tacat pel politburó i calia vigilar… Bé… però el clima intern de treball al CdE era bo i els 5 coordinadors treballàvem força i ens trobàvem setmanalment. Realment el CdE estava millor sense el llast dels ex-coordinadors que cobraven i no feien feina: Míriam, Gloria i Edu. Tant és així que cap dels 3 va venir al darrer Ple del CdE, on haurien d’haver vingut a fer acte de presència, almenys. Amb ells ens vam creuar mails molt durs degut al meu absolut descontentament amb ells. Aquest descontentament era perquè: la Míriam, portava com 4 o 5 anys sent tresorera del CdE i, sobretot últimament, no feia pràcticament res, i la gestió i rendició de comptes de la seva tasca era més que millorable. L’Edu no va fer res, ni venir a reunions com qui diu, durant el quasi any que fou coordinador, vaja, una poca-vergonya en cobrar 220€ mensuals (com tots) per no fer res. I la Glòria, aleshores, no feia res pel CdE, només anava a reunions on cobrava extra (com els 100€ per reunió del Consell Social), reunions amb l’ACU (on també cobrava), o anar de reunions estudiantils per Espanya amb tot pagat; però mai venia als CdG (i tampoc volia renunciar a la plaça perquè algú ocupés el seu lloc), ni al CdE… Ara el CdE funcionàvem molt bé i ens reuníem cada setmana, teníem molta feina per fer.

La UPC continuava en estat crític. Nosaltres anàvem preparant, a poc a poc, les eleccions anticipades conjuntament amb la feina de les assemblees i altres col·lectius, que eren cada cop més potents. I començaven a sonar campanes d’una re-estructuració de la UPC 5 encarregada pel Rector. Aquesta re-estructuració venia de mans de la comissió Ad Hoc de savis UPC. El més curiós d’aquell Pla és que posava amb lletra de motlle el vox populi UPC, i que tothom li semblava perfecte, excepte aquella petita part que els tocava d’aprop. És a dir, un telecos li semblava perfecte que fusionessin les arquitectures, i que tanquessin Manresa i tanquessin titulacions…. però escolta, això d’unificar telecos de Campus Nord i Baix Llobregat, ja no està tant bé i parlem-ne, en el nom de la UPC, clar…. Vaja, que el que hay de la mio era la tònica…. Vaja, que es va posar sobre la taula els regnes de taifes de la UPC. A la UPC tenim problemes greus de descentralització, que això sumat amb que a cada campus hi ha els seus catedràtics amb sèquit, ajuntat amb els polítics locals… és ingovernable! (Recordo en una sessió dels Estatuts en Giró dient-li al Segarra (ex-director de l’ETSAB) “el teu problema és que vols manar, i a la UPC no es pot manar”, i realment, a fe de Déu, que en Giró tenia tota la raó del món!). De tot aquest procés, que s’ha allargat i s’allarga, n’he aprés un parell de coses:

  • Els canvis no es proposaven en funció de paràmetres objectivables de rendiment o valor acadèmic o de recerca sinó per qui és més gros.
  • L’altre és que el quien no llora no mama s’aplica a tot.

Aquella proposta feta pública a finals de desembre va ser una bona bomba… que s’ajuntava amb la proposta de pressupostos que començava a traspuar i les retallades ja fetes: vaja, un drama. De fet la cosa va començar a tensar-se molt al desembre quan va corre la veu que no es cobraria la paga del desembre. Fet que fa encendre els ànims, i més encara pel fet que la gerent, Carme López i un vicegerent, el Burón, s’havien cobrat una bestreta de milers d’euros. Algun PAS del servei d’economia o personal ho havia filtrat i no faltava gent que demanés el cap de la gerent, el Burón i el Rector… Realment el Rector no en sabia res, i se’n va adonar quan els representants de PAS li ho van dir d’avant d’ells, la cara del Rector fou important, segons tinc entès… segons sembla el què van fer la gerent i el Burón no era il·legal, molt altre personal de la UPC ja ho havia fet moltes vegades, estava permès. Però era imperdonable que els dos màxims representants econòmics de la UPC ho fessin en un moment en què amenaçava que ningú cobraria la paga de desembre.

Amb tot plegat les eleccions pel nou Claustre van ser el 19 de febrer del 2013 (molt mala data tenint en compte que eren la primera setmana de curs de primavera). Lògicament, la sortir elegida una majoria crítica amb el Rector Giró. I aleshores des de molts col·lectius vam començar a buscar firmes per fer les eleccions anticipades. Va ser un procés llarg degut a la dispersió de la UPC, però finalment vam aconseguir 115 firmes que vam presentar el 11 de març del 2013, 4 dies abans del CdG que havia d’aprovar els pressupostos….

El 15 de març del 2013 es va celebrar, per mi, el Consell de Govern més trist de la història de la UPC (subjectivament des del meu punt de vista!). Ja van plantejar la sessió d’alt secret, ens havien convocat directament a la Fundació UPC (on el Rector portava el CdG a refugiar-se de les protestes des de la tardor), la sessió duraria tot el dia (amb dinar inclòs), s’havia d’aprovar un pressupost que ens havien passat poques hores abans, i allà ens esperaven diverses furgons del Mosso d’Esquadra (del tot innecessaris perquè el secretisme els va funcionar i només hi érem uns quants de l’ETSAV que protestàvem contra la fusió de les escoles d’arquitectura). Allà se’ns va presentar un pressupost devastador: reducció de 30M€ de pressupost, la qual cosa implicava “340 acomiadaments” de PDI i PAS 6 . Realment va ser un CdG molt dur, duríssim, i, inusualment, moltes persones en contra del Rector. Va començar la sessió invalidant les 115 firmes escudant-se dient que el Claustre encara no s’havia constituït, vam haver de tornar a començar. De seguida vam entrar amb el pressupost i altres temes. El pressupost fou lògicament el més criticat i debatut. En aquell CdG es va evidenciar les discrepàncies internes dins del mateix equip rectoral, molts vici-rectors van seure lluny del Rector, altres feien comentaris… I per primera vegada es va fer una votació secreta per aprovar el pressupost, els arguments del Rector i la Gerent, eren de la por: que ens intervindrien, apel·lant a la responsabilitat… Evidentment el Rector va ser molt hàbil i fent votació secreta va permetre que molts directors de centre i departament s’atrevissin a votar a favor de les retallades sense por a les crítiques (no era el darrer cop que els directors de centre i Departament ens deixaven a l’estacada….). Aquell CdG va acabar molt tard, després de més de 10h, i amb l’aprovació de les retallades de 340 persones i 30M€. Va ser un moment, que personalment, va ser molt dur… vaig marxar caminant d’allà (C/ Badajoz) fins al centre, on vaig sopar qualsevol cosa i em vaig tancar al cine a veure la pel·lícula més dolenta que feien… sol, pensant… era molt trista la situació… Personalment encara em quedava el mal tràngol d’haver d’aprovar per segona vegada el pressupost al Consell Social (que és legalment qui aprovava el pressupost). Evidentment el CS no es va poder celebrar normalment, les protestes ho van impedir i ens vam haver de reunir darrera els Mossos al SUR. Evidentment sindicats i jo vam votar en contra… però de res va servir…

(tot i que havien de ser 3 parts, ho deixo aquí perquè s’està allargant massa, dimecres vinent serà la quarta i darrera part….)

1: http://cde.upc.edu/noticies/jordi-codony-deixa-la-representacio-estudiantil

2: http://www.ceucat.cat/noticies/avui-sha-constituit-al-parlament-la-comissio-de-governanca-universitaria

3: https://martiog.com/2013/03/03/in-governanca-universitaria-1a-part/

4: Mail de: Delegació ETSEIB 26 febrer del 2014: […] 2- És cert que fossis l’ideòleg de les eleccions anticipades a rector. Tot i així per a que aquesta idea tirés endavant es va necessitar una coordinació molt estreta entre PDI, PAS i Estudiantat. Aquesta coordinació es va dur a terme mitjançant unes reunions amb representants de tots els colectius, en les quals s’ens va demanar que s’impulsés des del sector dels Estudiants amb  una condició, i era que no fossis tu qui gestionés la proposta. Si, la majoria de membres del claustre que ho van impulsar no confiaven en tu, havies canviat de jaqueta massa vegades. […]

 

5: http://cde.upc.edu/noticies/re-estructuracio-de-la-upc-bo-o-dolent

6: https://martiog.com/2013/04/01/a-lull-de-lhuraca/

Memòries: 5 anys i mig a dalt de tot…

Aquest és el primer dels escrits fets com a retrospectiva de la meva llarga etapa a la representació institucional estudiantil de la UPC. Aquesta primera part general estarà dividida en 3 parts, i les publicaré al meu blog cada dimecres. I després faré unes reflexions més temàtiques: Consell de Govern, Consell Social, Assemblees i representació estudiantil.

El setembre del 2009 em vaig presentar, juntament amb 3 candidats més, per ser coordinador del Consell de Delegacions (CdD pels amics.. i mandrosos). Aquelles eleccions les vaig guanyar a la tercera volta i per un vot. Quan vaig guanyar aquelles eleccions no em podia imaginar tot el què va venir després: feina, mooltes reunions, càrrecs, sou ben baix (10h setmana de sou precari UPC), amics, enemics, assemblees… enganys i desenganys. En aquest post explicaré aquesta llarga experiència, ara que puc dir coses que he callat durant aquest anys. Ara que ja estic lluny de la política UPC puc dir coses que abans no era políticament correcte dir… també diré algunes reflexions personals, que interessaran més o menys. Algunes persones s’enfadaran, si ho llegeixen, i algunes potser es sorprendran… vaja, el què hagi de ser serà.

Abans de ser “un polític corrupte (sembla que al nom de “polític” li ha sortit un cognom darrerament indissociable) mamant de la mamella de la UPC” (per no dir altres comentaris qualificatius que m’han dit) vaig ser un claustral normal i corrent des del 2006. En aquella època a ningú li interessava la representació estudiantil a la UPC, tant és així que el despatx del Consell de l’Estudiantat (CdE) era un club de fumadors de SEPC (sí, abans hi havia SEPC a la UPC!! I també es fumava impunement dins la UPC). En aquelles èpoques la tresorera de la SEPC es va gastar no sé quants milers d’euros en unes butlletes d’una consulta de Bolonya perquè el logo de la UPC fos en color, enlloc de gastar uns pocs centenars per fer-les en blanc i negra… (però ho heu d’entendre! En aquella època la crisis encara no estava de moda i el CdE tenia un pressupost de 32.000€ que ni es molestava en gastar!). De fet aquella impressió “a lo Millet” li va costar el càrrec a aquella tresorera i bona part dels coordinadors que hi havia aleshores.

L’equip successor va ser una mica millor, no recordo si hi eren tots alhora però recordo el Joel Mus (el famós industrial!, que era tresorer!!!) l’Oriol Arcas (que va portar la campanya electoral 2.0 del Rector Fossas), la Míriam Barrio (que després va ser tresorera molts anys del CdE) i la Nel·la (crec, antiga tresorera). Era una època, malgrat estar en ple Bolonya, també molt poc interessant per estar a la representació institucional. No hi havia ningú, érem 4 gats. Recordo com vaig començar a anar al Consell de Govern (CdG) el desembre del 2007. Va ser en un Ple del CdE: “Algú vol anar al CdG?” Jo vaig ser l’únic que hi vaig voler anar, i encara van quedar una pila de vacants, i de les places “ocupades” només hi anava, a vegades, l’Oriol Arcas. Vaja, que d’aquesta forma tant poc glamorosa vaig entrar a formar part dels annals de la història del CdG de la UPC. Aquella època també era ben poc glamorosa, el Rector Giró feia poc que havia guanyat les eleccions i estava instal·lat en una còmode majoria i gaudia de suport i força popularitat (fins hi tot del PAS!! Sí si, en aquella època li donaven suport!). De fet recordo amb “diversió” les airades intervencions de l’ex-Rector Ferrer Llop juntament amb l’Alvarez. Com en Giró responia sempre amb calma i com en Casanovas s’enfadava. Altres temps on, malgrat les pica-baralles, la UPC era una bassa d’oli. Recordo haver aprovat el pressupost més alt de la història de la UPC! 430M€ l’any 2010! (2 anys després de l’inici de la crisis, però ja sabeu… les universitat públiques són una mica com aquells soldats japonesos que encara estan perduts a illes perdudes del pacífic i no saben que la II Guerra Mundial ha acabat)

Vaja que per tot plegat, i en vista de la poca participació que hi havia al CdE, a mi el què m’interessava de debò era la meva delegació d’estudiants (DEAV-ETSAV!). Per tant jo volia ser Coordinador del CdD i treballar per les delegacions! Aleshores ho vaig fer de forma molt independent del CdE ja que era força desastre aleshores, tot i que des de feia poc hi havia el nou coordinador Jordi Díaz (de l’ETSEIAT, que ara ha acabat sent important dintre del PSC de Terrassa). El Jordi Díaz va ser el primer, que jo veiés, que va treure la son de les orelles del CdE i va començar a fer feina, i fer que el CdE funcionés. I la veritat és que el meu primer any al capdavant del CdD també va ser un èxit: vaig aconseguir augment d’hores de beques per a les delegacions (1r augment en molts anys de reducció), vaig aconseguir que cada delegació tingués un PC pagat per la UPC que es renovés cada any, també que hi hagués un augment pel pressupost centralitzat de les Delegacions (CAED), i del què estic més orgullós: visitar TOTES les delegacions de la UPC! (estic content de ser de les poques persones que ha trepitjat tots els campus i escoles i facultats de la UPC). I la veritat és que la feina va ser reconeguda perquè l’any següent vaig aconseguir el vot de totes les delegacions de tots els centres… bé, tots no, els irreductibles industrials de Barcelona mai em van votar (ni de fet mai m’han donat suport en res). Sobretot degut a l’amic Joel Mus (ai…. quins mail intercanviats amb el Joel…. ). La veritat és que totes aquestes fites aconseguides les vaig aconseguir gràcies a que estava al CdG i que era constant, anava a les comissions de treball i feia intervencions adients. Evidentment aleshores ja havia aprés els 2 corol·laris bàsics en política:

  • Si no et coneixen et diran que no
  • Les reunions no són per decidir, són per oficialitzar. Totes les millores van ser després aprovades al CdG dins dels pressupostos. Però van ser totes pactades amb els responsables prèviament als despatxos. I això fou possible pel corol·lari 1.

Més endavant parlaré d’això, però són principis que ara estan, a priori, en crisis. I també són condició sine qua non parlar degudament als CdG. Companys meus feien grans discursos, enfadats, cridant al Rector, “insultant-lo”… realment van ser la viva expressió del descontentament i, de ben segur, van ser del tot fidels als seus principis. Però també de seguida vaig aprendre que els membres del CdG, si de per si ja escoltaven poc a tothom, encara escoltaven menys a l’estudiantat degut a les seves intervencions i to. I els pocs cops que ho feien era per mofar-se’n… Realment de mi també se’n van riure diverses vegades, però cada cop menys perquè vaig anar veien què dir i què no dir. Alguns lectors, de ben segur pensareu, igual que ho van pensar companys meus, que “era un pilota” que “era un venut” que “menjava de la mà del Rector” (quan cops vaig sentir aquesta expressió! De fet en una ocasió tots els coordinadors del CdE ho vam fer, en Giró ens va convidar a sopar un cop!). Però el què és un fet és que amb la meva forma de “fer política” vaig aconseguir millores tangibles per a l’estudiantat i les delegacions. Mentre que els meus companys feien intervencions reivindicatives que (no ens enganyem, en aquella època) NO INTERESSAVEN A NINGÚ, només servien al seu ego, i només servien per sentir-se bé amb ells mateixos…  Aquella època del CdG era com una opereta… cada cop que el Rector explicava un punt els típics intervenien per dir que sí, els de sempre deien que estava boig i que s’equivocava i que ells ho feien millor, i la majoria continuava amb el seu portàtil fent qualsevol cosa menys escoltar, i quan tocava votar votaven sempre el mateix, uns i altres.

Bé, el temps continuava tranquil. Però el CdE mica en mica s’animava. S’acostaven eleccions i la crisis tot alhora i l’equip rectoral ens va convidar tot un dissabte a representants per parlar de millores. Va sortir el famós “informe dels no sé quants punts” que eren reclamacions i queixes del conjunt de l’estudiantat de la UPC. D’aquells punts n’hi havia de tant inversemblants com “demanar que el professorat compleixin la normativa de la UPC”, però ni això van ser capaços de fer complir. Aquell document era tant complicat que el vice-Rector responsable no va ser capaç d’assolir cap d’aquells punts en 4 anys! En fi… Però d’aquella sessió en va sortir una de les millors coses que li han passat al CdE, en Jordi Codony (molts lectors no hi estareu d’acord… però això és perquè no el coneixeu ni a ell ni al què va fer).

Al cap de poc el Jordi Díaz, que havia estat tirant del carro, es va cremar com a coordinador del Consell, tant per part del Ple com ell personalment. De fet va acabar sortint perquè els seus propis companys de la delegació de l’ETSEIAT se’l van carregar per temes interns. L’únic pel què em va semblar bé fou perquè el van fer fora de la mateixa forma que ell va assolir el poder (infinit i inabastable) de coordinar el CdE (de fet l’ETSEIAT tenen la tradició d’arribar un dia al Ple del CdE i començar a destruir coordinadors per posar-s’hi ells… jo ho he vist 3 vegades… sempre m’ha semblat molt xocant aquesta forma d’actuar). Això sí, el Jordi Díaz, tot i que ja li tocava deixar-ho perquè havia perdut l’empenta, no només era el que més treballava dels 4 coordinadors, sinó que era l’únic que ho feia, i a més va ser l’iniciador el canvi del CdE. Els altres 4 coordinadors van continuar ostentant el càrrec de coordinador sense fer res de res, per això no se’ls van carregar (però d’això ja en parlarem). Total, que després de defenestrar de forma molt injusta i del tot immerescuda al Jordi Díaz, el Jordi Codony fou nomenat Coordinador del CdE. Val a dir que el bon amic del Jordi Codony (Jordi d’ara en endavant) va començar “a sac”. Tenia moltes idees, però sobretot en tenia una “fer funcionar el CdE”. I ho va fer (malgrat que alguns no els agrada com, si no fos perquè ell hi va ser, segurament, ni s’haguessin preocupat de molestar-s’hi). Jo mateix, al principi, hi tenia diferència perquè ell volia fer moltes coses i algunes es ficaven en l’àmbit de les delegacions (i sí, aleshores em molestava…. tots hem tingut una etapa infantil). Però gràcies a la seva empenta vam fusionar el CdD i CdE, i en ficar a les delegacions fou la forma que el CdE comencés a fer feina d’una vegada. Realment les persones del CdE venien moltes de sindicats o eren filocomunistes i convertien els Plens en debats inacabablement avorrits que no duien enlloc sobre política universitària del tot poc pràctica i allunyada de la realitat estudiantil de debò. En canvi les Delegacions eren estudiants heterogenis que estaven allà per fer coses amb els seus centres i estudiants. D’acord que algunes delegacions es passaven de locals, però les persones de delegacions sempre han estat persones d’anar per feina que no suporten (o no suportaven) quan els debats s’allargaven excessivament. A més a més, en fusionar el CdD i CdE va començar ha haver-hi quòrum. Una de les primeres accions que va fer el Jordi fou fer el primer debat obert entre candidats a Rector: Giró vs. Juanje. Jo en aquell debat vaig veure clar que la UPC no era capaç d’oferir res millor que en Giró, i que per tant el vaig votar.

Amb aquestes eleccions es va començar a acabar la primera època com a representant. S’acabaven els temps plàcids i començaven els temps turbulents… en aquell debat vaig veure per primera vegada (si no em falla la memòria) l’Alvaro Gonzalez (famosíssim industrial, que va acabar sent coordinador del CdE). En Giró anunciava canvis forts al seu programa: Nou Estatut de la UPC (quin primer document! Mare de Déu!!!) i també van venir les retalles, tristament famoses…..

Però tot això encara no ho sabíem. Jo estava al segon any de coordinador del CdD, fusionant-nos amb el CdE, treballant per les delegacions com mai s’havia fet i començant a escriure mails cada setmana informant de novetats i temes urgents a les Delegacions. Val a dir que aquells mails setmanals i visites a cada delegació van comportar que hi hagués totes les delegacions de la UPC en funcionament! Aquesta bona època al CdE i CdE contrastava amb el pitjor moment que ha viscut mai la UPC que havia d’arribar, però encara faltaven alguns anys. De fet gràcies a que vaig estar a la Comissió del CdG que va redactar els Estatuts de la UPC, anys més tard vaig poder usar aquest coneixement per trobar l’estratègia per intentar fer fora el Rector Giró, però això ja arribarà.

Em Fossas-M’Elias, M’Elias-Em Fossas…

Finalment les eleccions a Rector de la UPC no van portar sorpreses, almenys no gaires. En Junyent no va passar (no m’estranya, hagués passat a la història com el Rector més dialogant de la UPC…) i tampoc ho va fer en Pérez (haig de reconèixer que m’esperava que tindria molts més vots dels que va tenir). En canvi en Fossas va guanyar la primera volta de forma contundent (sé que una persona molt propera a ell pensava fa uns mesos que era “cavall perdedor”… que equivocat!) i també n’Elias (amb força menys suport del què la majoria de persones esperaven). I aquest dia 13 de novembre hi haurà les eleccions definitives, si tot va bé.

Val a dir que tots 2 ha evolucionat molt durant la campanya. Tots dos (tots quatre abans) han anat adoptant punts del programa de l’altre. Això a comportat a final una barreja de programes que al final, entre el què està escrit i el què han dit, es fa difícil saber quina és una candidatura i quina és l’altra.

Jo, personalment (com sempre), veig una característica de cada candidatura:

–          Tarannà. Una es basa en la confiança guanyada, en les esperances de les persones que formem la UPC. L’esperança que les coses les faran bé, o millor de com s’han fet fins ara.

–          Propostes. L’altre es basa en moltes propostes concretes i englobar-les en una candidatura. Amb un equip ampli i heterogeni que han volgut plasmar tot el què creuen que ha de canviar a la UPC.

Ideològicament, crec, que les persones les perceben com a diferents, i contraposades (aquí no escriuré les cometes, però ho dic amb moltes cometes):

–          Socialista. Tot i que tampoc sé ben bé perquè. Suposo que pel boca orella, perquè no recordo que hagin anat mai als mítics o webs amb banderes vermelles.

–          No-socialista. Tot i que tampoc sé ben bé perquè. Suposo que per contraposició a l’altra candidatura. Tot i que tampoc els he vist mai cremar banderes vermelles.

Personalment (referit a les persones), conec ambdós candidats i ells em coneixen. I tant l’Enric com l’Antoni (curiositat la E va després de la A en les vocals, i la E va abans de la F a l’abecedari, una rucada “Màrius Serra”, perdoneu) són persones de confiança i benintencionades. També ens coneixem de forma molt propera (perquè han estat professors meus) el Joan Puigdomènech i Ricard Pié i per tots dos només en tinc bones paraules. Per tant se’m fa difícil decidir de forma personal. També ens coneixem amb altres persones dels seus equips, i ambdós tenen persones amb qui ens entenem i que no.

Ara bé, un aspecte important (almenys pels pobres desvalguts dels arquitectes, recordeu que ara són pobres de debò!) són les persones que han posat al capdavant del famós (i no nascut) “Àmbit de l’arquitectura”. N’Elias va posar en Cèsar Díaz, el conec molt poc, però és de l’escola de Barcelona de tota la vida. I en Fossas ha posat en Josep Parcerisa, és de l’escola de Barcelona de tota la vida. A ell tampoc el conec gaire, però en canvi sí que el vaig sentir dir a la Junta d’Escola de l’ETSAB fa dos anys que l’ETSAV erem “uns fills de papà “pijos” i que ens haurien d’haver tancat fa 30 anys”. Ignoro si encara ho diu, però tenint en compte la convicció i ràbia en com ho va dir davant de l’il·lustre públic de la Junta d’Escola de l’ETSAB, no em crec que ja no ho pensi. Crec que una persona que pensa i diu això no pot fer de vice-rector en l’àmbit de l’arquitectura. I estic segur que no és el perfil adequat (almenys segur que no ho és per l’ETSAV…). En honor a la veritat cal dir que el Joan Puigdomènech és un dels màxims (el màxim…?) defensor de l’ETSAV.

Però el què sí que em preocupa és la baixa participació ens les eleccions. Desprès de tot el què ha passat, com pot ser que només hi hagi aquesta participació? Les persones ja han oblidat què va passar? Que van sortir al carrer ? Realment sembla que només el PAS recordi. És força trist.

També el preocupa els motius de l’elecció d’un candidat o altre. Després de la primera votació n’he sentit de tots colors: l’he votat perquè em recorda al meu pare, l’han votat perquè ell el coneix molt i m’ha dit que si el voto tal o qual, el voto per no votar l’altre, el voto perquè porta ulleres (és broma, tots en portaven)…. però realment són pocs els que m’han donat bons motius per votar un o altre. Crec que la majoria de les persones que voten ho fan intuïtivament, i molt a la lleugera, i després ho justifiquen amb una excusa o altre.

Realment no tinc ni idea de què passarà dimecres. Espero que, guanyi qui guanyi, sigui tant bo com diu que serà, i que pugui fer la meitat del què diuen que faran (fer la meitat ja em semblaria tota una proesa!)

Espero que la UPC voti en massa aquest dimecres i que ho faci havent-se llegit els programes. Crec que cada candidatura comportarà una UPC molt diferent, però tampoc crec que ho pugui explicar amb paraules. I espero que no es compleixin les funestes professies que ens intervindran si guanya un, o que hi haurà més acomiadaments si guanya l’altre.

A 4 bandes

20131021_171938

Avui a la tarda hi ha hagut el debat de rectorables de la UPC: Antoni Elias, Enric Fossas, Gabriel Junyent i Junje Pérez. Aquest debat s’ha fet a l’auditori del Vèrtex, organitzat entre diversos col·lectius de PDI, PAS i Estudiantat. Però sobretot gràcies a CCOO de la UPC. El debat estava moderat per la Ivanna Vallespín periodista especialista en universitats del diari “El País” (segons diuen les males llengües un candidat a qui no se li pot prendre el pèl no volia que ho moderés un estudiants com es pensava inicialment). S’ha fet una primera ronda de preguntes pactades a cada col·lectiu, unes 6 preguntes. On cada candidat tenia 4 minuts per respondre i desprès rèplica. Començaven a respondre de forma alternada. Finalment hi ha hagut un torn de preguntes entres els assistents. Els candidats van demanar (o exigir?) tenir les preguntes prèviament al debat. La qual cosa ha fet que els candidats, més que debatre, hagin fet unes lectures dramatitzades (cal remarcar que són candidats a Rector, no pas a premi Butaca!). Haig de reconèixer que he arribat uns 30 minuts tard, i que ens arribar he observat que:

–          L’Auditori no estava ple, ni de bon tros; als darrers claustres estava més ple (la gent es preocupa més per destruir que no pas per destruir?)

–          Hi havia molta més ocupació al galliner que no pas a platea (ni que cobressin entrada més cara a platea! Suposo que així podien marxar més fàcilment)

Haig de dir, abans de continuar, que m’he avorrit un xic. I això ha estat per dos motius: estar 3 hores veien persones com llegeixen, avorreix, a no sé que es sàpiga llegir bé; i també perquè he trobat molt poca interacció entre ells, és a dir m’ha semblat que era com si estiguessin sols i no tinguessin els altres “rivals” al costat (d’acord que un debat no és un combat i no cal entrar al cos a cos… però una mica de caliu l’hagués agraït).

A partir d’ara seré subjectiu (és a dir no espereu un text objectiu d’ara en endavant, si és que ….). I això ho faré així perquè després d’aquest anodí debat, ser objectiu és molt avorrit, llegint les seves webs (cosa que he fet llargament) és més útil.

Punts forts (segons el meu criteri) de cadascú:

–          Elias: Té clar a on vol anar i té idees concretes de com fer-ho.

–          Fossas: Va guanyar-se molts suports en la “lluita” “primavera UPC” fent pinya contra el Rector la primavera passada.

–          Junyent: no es mossega la llengua i diu el què pensa però…..

–          Pérez: és el més empàtic amb el seu interlocutor.

Punts dèbils:

–          Elias: a vegades no sap com explicar les seves idees sense fer que s’enfadi un col·lectiu

–          Fossas: Ha dit, almenys dues vegades, quan dimitirà. No crec que quan es fa campanya per ser elegit hagis de dir quan dimitiràs….

–          Junyent: ….. no pensa el què diu. És massa arrogant

–          Pérez: la seva tranquil·litat es confon amb inseguretat.

Les frases perles (tampoc són cites textuals), i només en recordo 2 de concretes que en recordi l’autoria:

–          Elias: Els estudiants han de millorar el seu rendiment, però això és culpa del PDI que ha de millorar.

–          Junyent: “faré moltes coses” (de debò??) o “Jo faré que el dèficit que fem a final d’any ens el descomptin del deute que la Generalitat té amb nosaltres”

La part de les preguntes prefabricades ha estat una lectura darrera una altra.

L’Elias era força evident que llegia, no se n’amagava. I ha posat èmfasis amb què té un gran equip amb experiència en gestió i heterogeni. A vegades llegia massa ràpid i se li acabava el temps, això, entre altre motius, potser és degut a que és qui més concressions té al programa.

El Fossas, llegeix de forma més dissimulada. Ha posat de rellevància les persones i el diàleg. És qui, segurament, ha sabut més parlar amb públic i agradar. M’ha semblat molt convincent quan al minut final per demanar el vot ha dit “no demanaré el vot, sinó que demanaré que llegexin el meu programa a la web i em voti si hi estan d’acord”. M’ha sorprès molt la seva universitat de referència sigui de la Eindhoven, ja que és una universitat bàsicament pagada per Philips….

El Junyent no llegia gaire i començava sempre les intervencions amb una mena de “sentència” tipus “L’ERO ni hi és ni se l’espera” o la del dèficit. Desprès de les seves sentències (o anècdotes de quan era director de l’ETSETB) responia a la pregunta. Però tot fet amb un to enfadat i, fins i tot, maleducat.

El Pérez tampoc llegia i parlava pausadament. Desprenia tranquil·litat. Ell aposta per canviar regles de joc amb la Generalitat. I una manera de fer diferent a la UPC.

En general els candidats es mostraven molt optimistes amb les seves negociacions amb la Generalitat. Veuen clar (fàcil i tot!) que negociant amb la Generalitat es resolguin tots els problemes econòmics amb la Generalitat. Aquestes fàcils (i evidents) negociacions van des de fer plans de 15 anys d’amortització del dèficit (Elias), fins a fer que ens paguin el deute que tenen amb nosaltres (Junyent) (algunes d’aquestes afirmacions m’han recordat aquell tall de l’APM de “o me la tallo i em faig monja”…). Per la meva experiència, no només al Consell de Govern, sinó parlant directament amb l’Antoni Castellà o Lluís Jofre mai he tingut la sensació que tinguin cap intenció de negociar aquestes condicions tant avantatjoses per la UPC, ni encara menys de donar els 40M€ que ens deuen. Espero que els candidats que tenen les idees tant clares tinguin també asos a la màniga que jo desconegui, altrament seran paraules buides.

També m’ha sobtat molt que tots tinguessin clar que gastaran més (més beques, cap acomiadament més….) sobretot quan l’únic ingrés que ha augmentat a la UPC els darrers anys ha estat la matricula dels estudiants. Tots veuen evident que tindran més ingressos de forma poc precisa. Creuen, alguns d’ells, que les empreses salvaran la UPC, ja sigui perquè faran que tothom pagui l’Overhead en la recerca (Junyent), com perquè esperin captar més diners de càtedres d’empresa, convenis… (la resta). Els desitjo molta sort.

Molta gent diu que el Rector Giró és “l’alumne avantatjat de la Generalitat” i que feia tot el què li deien… Si sent així no va aconseguir millor tracta ni favors de la Generalitat, com els candidats esperen convença ara a la Generalitat? Si per les bones no cedeixen, amb què cediran? Amenaces? Pressió? (esperen els rectorables fer més por al Castellà de la que fa el Mas-Colell o el Mas?) Estic encuriosit.

A mode de conclusió dir que els 4 candidats cada cop diuen coses més iguals. Tot i que cadascú té el seu tret diferencial (encara que no els hagin sabut dir massa bé quan els he preguntat), són molt iguals els 4. Quan persones em diuen “a qui voto?” no els sé respondre objectivament. Aquesta campanya s’ha convertit en una campanya de personalismes subjectius. Crec que la major part de les persones votaran segons les impressions que els despertin un o altre. És difícil objectivar el vot, excepte si es té un coneixement elevat de la situació.

A mode de quiniela crec (com quasi tothom) que hi haurà segona volta. Molta gent dóna per fet que l’Elias passarà a la segona volta, jo hi estic d’acord, però també crec que en les èpoques que estem també passa el què ningú s’espera. I entre el Juanje i el Fossas, jo creia que passaria el Fossas ja que es va guanyar el vot de l’estudiantat la primavera passada i també la de molt PAS. Però és molta la gent veu el Juanje cada dia més sòlit, realment ell s’ha erigit com la tercera via, i potser no només això, sinó que la segona via. El Junyent ningú creu que passi (cosa que no m’estranya….) i crec que no serà així. També crec que no sembla que tingui cap interès en guanyar suports de les persones que pensin exactament com ell… li reconec (valgui la redundància) que diu el què pensa, però no pensa el què diu.

Amb perspectiva

El curs 2012-2013 fou especialment dur per la UPC, en especial des del fatídic Consell de Govern –CdG- del 15 de març.  D’aquí a 16 dies, el 29 d’octubre, tenim eleccions a Rector de la UPC. Aquestes eleccions anticipades (“anticipadetes” com va dir un professor al Claustre). Però hi ha tot un seguit de fets importants que han dut a aquesta situació. Abans de continuar avançant, proposo fer una retrospectiva resumida dels fets més rellevants, molts d’ells sense precedents, que han generat aquesta situació:

1/12/12: data límit legal per constituir el nou Claustre Universitari de la UPC

19/2/13: eleccions pel nou Claustre Universitari (que s’hauria d’haver constituït el 1/12/12). Surt elegida una composició majoritàriament crítica amb el Rector

11/3/13: presentació de 115 firmes dels nous Claustrals demanant un Claustre extraordinari per votar si es fan eleccions a rector anticipades o no. Aquesta iniciativa fou iniciada pel Consell de l’Estudiantat

15/3/13: Consell de Govern. S’aprova la retallada de 30M€ que implica 340 “acomiadaments”. El Rector explica que va desestimar les firmes perquè encara no s’havia constituït el nou Claustre. Última sessió d’aquesta composició del CdG, pendents de la renovació amb el nou Claustre

19/3/13: el Consell Social de la UPC, òrgan competent,  aprova el pressupost de les retallades.

22/3/13: Gran assemblea de la UPC al Vèrtex on es debat sobre vagues i accions en contra.

Abril/13: Ocupació del Rectorat per part dels interins que volen despedir, la ocupació va durar més d’un mes.

16/4/13: Claustre Universitari constituent. Tant bon punt es constitueix, el CdE entrega les 124 firmes de claustrals demanant un Claustre per intentar fer eleccions anticipades a Rector. S’elegeix el nou CdG. Aquest Claustre és clarament majoritàriament contrari al Rector Girò.

24/4/13: Primer Consell de Govern de la nova era. El Rector perd, per primera vegada, una votació important com és la modificació de la RLT que deixaria sense feina uns 90 interins. En aquest CdG s’anuncia que el Claustre sobre les eleccions anticipades serà el 17 de maig.

26/4/13: L’Antoni Castellà, Secretari de Universitats i Recerca, declara que la UPC pot buscar alternatives a l’acomiadament dels 90 interins.

27/4/13: Arrel de les declaracions del sr. Castellà el Rector Girò anuncia que dimitirà i hi haurà eleccions anticipades de cara a la tardor.

29/4/13: Consell Social on s’aprovaria deixar sense dotació pressupostària als interins i amb una situació molt irregular. Degut al context, es decideix donar un mes de marge a veure si es troba alguna solució. S’inicia un procés contrarellotge entre membres del CdG i representants per buscar solucions per evitar l’acomiadament dels 90 interins.

Abril/13: Abans del Claustre TOTES LES JUNTES D’ESCOLA van aprovar uns acords a favor dels interins, i demanant eleccions anticipades al Rectorat. Fet sense precedents.

17/5/13: Claustre extraordinari per debatre si hi ha eleccions anticipades a Rector en un termini màxim d’un mes. Hi ha un intens debat, però en vista que el Rector convocarà eleccions per la tardor, i que s’ha donat marge de negociació amb els acomiadaments dels interins les persones claus per aconseguir les eleccions anticipades es tranquil·litzen. A la votació hi ha 161 vots a favor, ens quedem a 29 vots d’aconseguir una fita sense precedents.

10/6/13: El CdG es reuneix, i com que el Rector ha sabut apaivagar els ànims, i les persones que es van reunir no van ser capaces de trobar una alternativa a l’acomiadament dels Interins, es vota deixar sense dotació econòmica els interins. Aquesta votació guanya per 29 contra 24.

11/6/13: Es reuneix el Consell Social, que validarà deixar sense pressupost els interins, ergo: acomiadar-los. Inicialment la comunitat impedeix que es reuneixi el CS. Per tant el CS es refugia a la seu d’Universitats. Allà, envoltats de protestants i policies, el CS aprova finalment acomiadar els interins.

28/6/13: Es reuneix el Consell Interuniversitari de Catalunya. Per sorpresa de tothom els preus de matricula en 1a convocatòria es congelen (sense augment del IPC). Per sorpresa, i a la reunió posterior a porta tancada entre Rectors i Generalitat, el Rector Giró força que la Generalitat aprovi un canvi del Grau d’experimentalitat de les Enginyeries. Aquest canvi farà que els estudiants d’enginyeria paguin uns 230€ més per curs.

Estiu/13: Tot i l’enrenou dels interins, passa desapercebut que durant l’estiu es deixen de renovar més de 100 professors associats (la xifra exacta no és pública)

 

Tots aquests fets són d’una rellevància extraordinària en la història universitària recent a Catalunya i l’Estat. Mai TOTA la comunitat universitària s’havia mostrat tant unida en contra del seu Rector. No només les persones, sinó que també els màxims òrgans de govern: Claustre, Juntes d’Escola i Consell de Govern van deixar el Rector sol i demanant eleccions anticipades.

Val a dir que de tot aquest enrenou els rectorables n’han pres bona nota. Tots ells sembla que han aprés molt d’aquests fets i que no els repetiran.

Els Tres Rectors (aspirants)

els 3 rectors

El dia 24 d’octubre hi haurà, finalment, les eleccions a Rector de la UPC. Avui, dilluns 30 de setembre a la tarda el Consell de l’Estudiantat- CdE- ha convocat per seprat els 3 rectorables oficiosos: Enric Fossas, Antoni Elias, i Juanje Pérez (han aparegut en aquest ordre). El CdE ha elaborat un document amb un seguit de preguntes i comentaris que se’ls ha entregat directament als candidats a la reunió.

Abans de continuar, m’agradaria deixar clar que aquests seran uns comentaris personals de les 3 reunions d’una hora cadascuna amb el Ple del CdE. Intentaré ser objectiu, i no ser tendenciós. Però això no m’impedirà afegir algun comentari mordaç (si es pot dir així!). Tinc un candidat favorit, però no toca, almenys per ara, fer-ho públic. Però sobretot el què no vull és que ningú interpreti del meu post que els candidats volen això o allò, sinó que jo ho he interpretat!

Comentaris generals i comuns pels tres candidats: cap dels tres ha obert l’ampolla d’aigua que tenia al davant, els tres duien ulleres (quatre ulls hi veuen millor que dos!), s’han saludat entre ells quan s’encreuaven durant el canvi, i tots ells han estat puntuals. I pel què fa al que us pot interessar, em refereixo a plantejaments, fer-vos els següents comentaris comuns en els tres:

–          Preocupació per la transparència, fer-la transparent, vaja, la universitat

–          Idees clares sobre el Campus del Besos, tot i que dispars.

–          No hi haurà noves retallades de personal

–          El trasllat de nàutica es veu amb bons ulls sií és dins de Barcelona i si  té el vis-i-plau de la FNB (que sembla que sí)

–          Cal escoltar (i escoltaran!, diuen) més el Claustre i les persones, tot i que cap d’ells ha dit que tingui intenció de modificar l’Estatut de la UPC.

–          Cal reduir les estructures supremes de govern: menys vici-rectors, i una estructura de gerència mínima més tècnica i menys política.

–          Tots tres són conscients que cal “democratitzar” (de fet cap ho ha dit, en aquest terme, però ho venien a dir… o això he entès….) més la UPC i aprendre dels errors i mala maror que s’han generat.

Entrant en el particular….

Enric Fossas. Apareix sol i parla sense usar micro. En la presentació aprofita per repassar breument la seva biografia acadèmica. També comenta que no es tallarà el cabell llarg que té per ser Rector. Passant a les preguntes, s’entreté força en els primers blocs: centre, UPC i finançament. Té idees clares i coneix bé la institució des de dalt, diu que es pot tocar tal partida, revisar-ne altre de fundacions, empreses del grup UPC… Posa molt èmfasis en l’opacitat actual, i que ells creu que és imprescindible canviar-ho. Pel què fa a estudiants no ens porta propostes perquè creu que ha de parlar amb nosaltres primer, per això ha vingut. El temps s’acabava i encara quedaven moltes preguntes, així que se’l convida a comentar lliurement el què cregui de les preguntes proposades. Ell es centra el la governança: realçant el Claustre, criticant els vots segurs del Rector al CdG, criticant els textos de governança… Finalment ha anomenat persones que formen el seu equip ara com ara, un equip curt, per ara, d’unes 5-6 persones. Ara bé no té cap arquitecte al seu equip (ja em perdonareu, però un servidor té el seu petit cor d’arquitecte), potser ja fa ben fet…

Personalment m’ha donat la impressió que l’Enric, com que porta mesos al Consell de Govern i ha estat en les comissions últimes durant tot l’enrenou, coneix bé les (si m’ho permeteu) intimitats de la UPC. Domina bé els punts flacs a on cal ser més participatiu, i a on cal informar més, i a quines entitats vinculades se les pot “collar”. Els altres 2 candidats no coneixen tant bé les intimitats actuals. També dóna la impressió, que ell ha posat de manifest, que ell no té unes propostes clares i tancades del què s’ha de fer, sinó que ell aposta per parlar molt i cooperar amb altres persones implicades de la UPC. D’això alguns segur que malpensen, però com a concepte no es pot negar que és bo!

Antoni Elias. Arriba amb l’Eulalia (directora de l’ETSEIAT), i un xic més tard arriba el Joan. Parla amb micro. No perd el temps i aprofita la presentació inicial per explicar les seves idees principals: tendir cal a un model universitari anglosaxó (àmbits, docència més flexible, menys imposicions i més facilitats…). També posa molt èmfasis amb què ell no és la opció “continuista” Girò. Per argumentar-ho recorda que ell es va presentar amb en Ferrer Llop (opositor d’en Girò), i que té l’Alvarez al seu equip (fet que haig de reconèixer que m’ha sorprès…. no recordo cap orador més “agressiu” contra en Girò en els 6 anys de CdG!). Diu, també, que compta amb el Gil dins del seu equip. Compta amb dos arquitectes a l’equip (ja ho he dit, sóc arquitecte…) Entrant en les preguntes, té molt clar que cal canviar la universitat. Té una idea i vol aconseguir-la. Té idees per augmentar ingressos: buscar empreses; si cal re-batejar aularis o la BRGF amb noms d’empreses (com el DKV joventut, vaja). També es mostra crític amb el paper actual del Consell Social, que cal potenciar per buscar finançament. Afirma que a tot estudiant que tenia beca del ministeri abans i que ara s’ha quedat sense, la UPC li sufragarà la matrícula. Explica que creu en les 5 propostes del CdE per pal·liar l’efecte de l’augment de preus de matrícula. Diu que cal potenciar l’estudiantat en tot el què sigui extra acadèmic: representació, associacions… crearà tallers per treballar “realment” a cada campus… Acaba amb temps de sobres i hi ha el torn de paraules més llarg.

Crec que s’equivoquen en dir que és “continuista” (més enllà del nom, clar), de fet m’ha sorprès força el seu heterogeni equip. Entenc que l’Antoni és el contrari de conservador, vol canviar la UPC per assimilar-la a un model anglosaxó, però està molt influenciat pels enrenous passats. Segurament no tant per experiència personal, sinó per persones que té a l’equip que van viure les darreries del curs passat amb intensitat i preocupació i han après de la lliçó: no es pot anar contra la universitat. No domina tant les intimitats politècniques, però té idees.

Juanje Pérez. Arriba amb el Joan (de l’ETSAV), parla amb micro i és l’únic de tots que porta un parell de diapositives amb les que explica les traces del seu programa. I també és l’únic que ens facilita ja el seu programa electoral. Sembla que li costa dir-nos els noms del seu equip, però acaba dient un 4-5 noms. Presenta idees de funcionament i forma d’entendre la universitat. Per entendre’ns, l’Elias té una objectius, i el Junje té un decàleg de com ha de ser la universitat (no sé si sóc gaire intel·ligible….). Entrant a les preguntes, la principal mesura per augmentar ingressos és negociar amb la Generalitat perquè doni més.  Posa damunt de la taula una proposta molt interessant per l’estudiantat: “la UPC sufragarà la matrícula de qui no la pugui pagar” (jo he posat, mentalment, uns ulls com taronges!, cada candidat ha pujat el to pel què fa al què havíem de pagar… si hi hagués hagut un quart candidat convidat hagués dit matrícula gratis per tots!). El Joan ha posat molt d’èmfasis en que l’estudiantat hem de prendre més rellevància en la universitat.

El Juanje dóna la impressió de serenor. I realment és, com alguns diuen, una tercera via. Així com tant l’Enric, com l’Antoni semblen tenir uns votants fixes, el Juanje sembla que no acaba d’encaixar amb cap dels dos col·lectius. Ell mateix ha dit que està obert a incorporar persones d’equips eliminats en la primera ronda de votacions. M’ha donat la impressió que el Junje, més que uns objectius clars, representa una metodologia, un enfoc diferent.

Demà es faran públiques les candidatures definitives, i el dia 9 comença la campanya electoral (malgrat que tots ells ja fa setmanes que fan entrevistes). La pregunta que molts ens fem és: qui guanyarà?. Pregunta gens clara…. o més ben dit, resposta ben difícil d’encertar. Personalment crec que és força clar qui guanyarà. Però també és cert que venim d’un temps tant convuls a la UPC que… tot pot ser…. Diuen que es presenta un o dos candidats més. Hi haurà 5 candidats? En un moment tant complicat com aquest hi haurà més candidats que mai? Podria ser, a la UAB fou així. Això, de fet, dóna ànims. Típicament la universitat mai ha mostrat gaire interès en governar, és esperançador que en temps tant difícils hi hagi tanta gent disposada a enfrontar-se a aquesta difícil empresa d’enfrontar-se a un deute de 111M€…

Jo em pregunto, no seria millor un sol candidat? De cara a la Generalitat seria un missatge molt clar: estem units. Però de portes en dins…. Alea jacta est!

Qui ha perdut el Claustre?

160 a favor | 79 en contra |10 en blanc | 3 nuls. Aquest és el resultat de les votacions que es van fer al Claustre Universitari de la UPC el passat  divendres 17 de maig del 2013 sobre si s’havien de celebrar eleccions anticipades a Rector al juny. Van mancar 29 vots per aprovar la proposta (per si algun despistat no sap de què va el tema, calen 2/3 dels Claustrals per aprovar aquesta proposta).

Després d’aquest resultat se’m plantegen 4 dubtes: Qui ha votat què? Per què aquest resultat? Què passarà ara? Qui ha perdut el Claustre?

Qui ha votat. Fem un simple exercici d’aritmètic: 14 equip rectoral + 16 directors de centre + 42 directors de departament + 4 directors instituts + 2 directors (Escola Doctorands + ICE) = 78 (Vaja, quina casualitat!). Però les coses no van ser tant senzilles. Tot i la feliç, quasi, coincidència, la cosa no va ser tant així. Sé de directors que van votar a favor, i també sé de membres electes (perquè els 78 són tots Nats al Claustre) que van votar en contra la proposta. Tot i les excepcions, majoritàriament tots els membres nats del Claustre, els directors, van votar en contra de la proposta. M’atreviria a dir que cap Estudiant o PAS va votar en contra de la proposta (certament no cal ser cap linx per veure això, però calia deixar-ho per escrit). Una altra forma de veure-ho és que el PDI de més rang va votar en contra de la proposta. Aquest fet condueix a:

Perquè aquest resultat. Certament als impulsors de la proposta, el Consell de l’Estudiantat i tot el PAS i PDI que ha donat suport, érem francament optimistes amb un resultat històric i positiu en aquesta votació. Crèiem en la victòria fins el divendres 26 d’abril (almenys jo). Quan el Rector va anunciar eleccions anticipades per l’octubre va fer que molts directors i PDI de rang, “pata negra” que en diuen alguns (res a veure amb què siguin “sus scrofa”1, sinó que el “pata negra” és el millor), canviessin d’idea. Van pensar que ja no calia fer cap acció contundent, que el Rector ja se n’encarregava.  I aquest fet encara es va refermar en la reunió dels catedràtics de la UPC (fet sense precedents, que jo sàpiga). En aquesta reunió els va demanar responsabilitat amb la UPC, els va explicar la complicada situació econòmica, i també els va explicar que la UPC depèn de les pòlisses de crèdit del Santander per pagar les nòmines. Una dada, en aquella sala hi havia unes 250 persones amb un sou mitjà entorn als 45.000€ anuals, un total d’uns 14M€2. Escric això perquè el Rector, i els catedràtics, donen molta importància al sou. Per posar-ho en solfa, els 770 associats, que poden anar al carrer aviat, cobren 4.3M€. És a dir, el triple de persones, cobren menys d’una tercera part3. Però haig d’admetre que aquesta comparació, més enllà de ser certa, és demagògica. Els catedràtics estan a temps complet, i els associats a temps parcial.

És a dir, aquest resultat ha estat possible perquè el PDI amb més rang acadèmic de la UPC ha valorat que no hi ha cap pressa per elegir nou Rector. És més, no només no hi ha pressa, si no que calen 5 mesos per poder parlar amb calma qui serà el Rector (perquè com que la situació d’incertesa és nova de dijous passat no han tingut temps de parlar i concretar coses). Aleshores la pregunta maliciosa és inevitable: els “super-PDIs” de la UPC per què no creuen que calgui prioritzar salvar Interins, Ajudants i Associats? Només hi ha dues opcions: són prescindibles per a la UPC, o millor que els facin fora el Rector Giró (que total ja està cremat)per tal d’assegurar el futur de la UPC. Si és la segona opció, es podria arribar a interpretar que cal fer fora aquests Interins, Ajudants i Associats per salvar-se a ells mateixos. Però això també és demagògia. Ells ho han decidit pel bé de la UPC. Perquè els catedràtics són els autèntics guardians de la UPC, ells són la UPC i tot el què representa. La resta, és prescindible.

Què passarà ara. Ara hi ha una gran situació d’incertesa (com que estem acostumats darrerament). Si ens remuntem al 15 de març, aquest estiu s’havia de deixar de contractar 250 professors associats. A més a més de prescindir de 90 interins. Però al Consell de Govern no van dir res dels professors ajudants4 i lectors que acabaven contracte. Les desenes d’ajudants que acaben el seu contracte formen part dels 250 associats, o se li sumen? Cal especificar que el Vicerector de Personal, Tamarit, va especificar aleshores que eren 250 associats. Per tant s’hauria d’entendre que els ajudants i lectors es sumaran. Ara bé, el SUR Antoni Castellà va moure fitxa fa quasi un mes i van donar peu a salvar els interins a un elevat cost. Què passarà ara? Algunes veus especulen sobre la possibilitat que degut a la “intromissió” d’en Castellà ara no faran fora a ningú, i faran que sigui en Castellà que busqui la forma d’eixugar el deute que generarem.  Realment el futur és molt incert. En principi hi haurà els acomiadaments previstos, ja que el Rector no ha dit públicament res que faci pensar el contrari. Però tampoc seria sorprenent que no fos així. Tot depèn de les negociacions SUR-UPC.

Qui ha perdut el Claustre. Aquesta és una gran pregunta. Realment el Rector va guanyar la votació? Diria que ell va perdre la votació, però suficientment. Realment el Rector Giró sempre s’ha basat en les lleis i normes. I la llei diu que cal un 66,67% del Claustre per fer-lo fora, i només hi va haver un 56%. Però evidentment el Rector va perdre, igual que porta setmanes perdent, el suport de la comunitat universitària. Per tant, tot i que el Rector ha perdut el votació, no ha perdut per prou com marxar. Però qui realment hi pot perdre molt amb el resultat és la UPC. Si aquestes més de 350 persones van al carrer (o no tornen, com agrada dir als de dalt) serà la UPC i l’estudiantat els que hi perdrem. Perdrem PAS interí jove i molt ben preparat. Perdrem docents boníssim que estan en contacte amb la realitat. Perdrem els ajudants que han estat 5 anys fent la carrera acadèmica. Perdrem uns grups de classes reduïts. Però no tot seran pèrdues! També guanyarem en retallades de serveis, guanyarem massificacions a les aules, guanyarem en hores de classe dels professors pitjors valorats per la UPC… (cal mirar la part positiva!).

Però el més important de tot és que guanyarem en estabilitat de la UPC. Guanyarem que els nostre catedràtics tinguin temps de parlar entre ells i repartir-se bé el pastís de la UPC perquè no hi surti perden, la UPC. Guanyarem un procés tranquil i relaxat cap a unes pacífiques eleccions a Rector d’aquí a 5 mesos.

Una altra forma de veure-ho: la pràctica totalitat dels REPRESENTATS electes dels col·lectius d’Estudiantat, PAS i PDI creuen que calen eleccions ja. La pràctica totalitat del MEMBRES NATS directors de les Unitats (escoles, facultats, departaments…)  creuen que no hi ha cap pressa. Aquest Claustre ha posat de manifest una absoluta ruptura a la UPC. Per dir-ho d’una forma metafòrica: el cos va per una banda, i l’esperit per una altre. Més val que la situació es salvi d’alguna forma aviat, perquè el què ha passat és greu, molt greu. I cal que les persones responsables expliquin de debò perquè han votat el què han votat. Crec que el PDI amb el 51% del poder de la UPC ha demostrat ser molt conservador, i molt poc valent.

1: denominació científica pels porcs domèstics

2: Segons el quadre de Plantilla del Pressupost UPC 2013. Si feu la suma us donarà un total inferior, però cal tenir en compte que allà no hi figuren els quinquenis, sexenis, complements del càrrec…

3: Segons el Pressupost UPC 2013

4: el professor ajudant és aquell que se li fa un contracte de pocs anys (4 anys prorrogable a un més) per poder fer la tesis doctoral. Aquest perfil de contracte està destinat a incorporar aquests professors a la plantilla universitària. Però degut a la crisis la UPC incompleix el compromís i quan acaben el contracte van al carrer.

17M: Rector si, o no?

Demà, divendres 17 de maig del 2013, hi ha el Claustre Universitari extraordinari de la UPC per decidir si es fan eleccions anticipades a Rector o no. Caldran 190 vots dels 2841 claustrals per aconseguir fer eleccions anticipades a Rector abans de l’octubre, que és quan el Rector Giró les ha anunciat.

Certament és una votació complicada, molt complicada. Seria una votació  històrica sense precedents si s’aconseguís tirar endavant la proposta (de tant difícil que és, està contemplat a la LOU, si ho creessin possible de ben segur que no hi seria!).

No repetiré els arguments pels quals crec que cal un canvi de Rector, això ja està dit per activa i per passiva a molts llocs, com per exemple en els meus articles. No obstant sí que enumeraré de forma ràpida què passa si fem les eleccions al juny, i què passa si no:

Triomf de la proposta al Claustre:

–          Eleccions al juny

–          Segurament, un sol candidat

–          No hi haurà el Rector Giró, ni el seu equip, per fer les renovacions i pròrrogues de professors Associats, ajudants, i  lectors. Per tant molt possiblement es salvaran els 250 professors que el Rector va anunciar que tenia previst prescindir.

–          Els Interins tindran un futur més segur que no pas amb el Rector Giró

–          El futur equip tindrà temps per incidir al pressupost 2013, i preparar el del 2014 amb calma.

Si no triomfa la proposta demà i les eleccions són a l’octubre:

–          No hi ha certesa sobre la data, podria ser que el Rector les convoqués al novembre, o desembre, o ves a saber quan.

–          Els 250 professors associats, ajudants i altres hauran anat al carrer. Aquest fet és especialment preocupant perquè són persones que porten molts anys treballant amb nosaltres i molts d’ells tenen una excel·lent valoració per l’estudiantat. Per no entrar en les desenes de professors ajudants que esgoten el contracte i el Vicerector Tamarit ja anunciat que no té intenció de salvar-los. Aquests professors a més de ser doctors, i acreditats, han estan la aposta de futur de la UPC que ara eliminaran sense miraments.

–          El futur equip tindrà un impacte quasi nul amb el pressupost 2013, i tindrà molt poc marge per elaborar el pressupost 2014

–          Com diuen alguns PDI de pes “que acabi de fer neteja a la UPC per deixar el camp lliure al futur rector, total, aquest ja està cremat”. És a dir, que en Giró tindrà temps de fer fora a més gent.

–          Hi haurà temps “per pactar objectius”, cosa que vol dir que hi haurà, amb molta seguretat, dues o més candidatures. Encara més confrontades.

Aquestes són les principals conseqüències de fer eleccions ara o a l’octubre (o quan el Rector decideixi convocar!)

Sobre aquest Claustre extraordinari de demà hi ha 2 fets significatius que, segurament, salvaran al Rector:

Anunci d’eleccions anticipades a l’Octubre: amb aquest fet tant vaga, ja va apaivagar les dubtoses crítiques amb la seva gestió que veien que calia un canvi. Aquest anunci ha permès a les persones més porugues i “benestants” de la UPC tranquil·litzar-se i veure una sortida fàcil sense haver-se de mullar ni anar contra el Rector.

Reunió de catedràtics: el passat dia 7 el Rector va fer una reunió amb tots els catedràtics de la UPC (fet molt estrany). Els va explicar la complexitat de la situació, fent especial èmfasis a la situació econòmica. Els va explicar que  la pòlissa de crèdit (de 29M€) penja, quasi exclusivament, del Banco Santander, i que sense ell per negociar-la, potser no es renova. La qual cosa comportaria problemes per pagar la nòmina (la veritable preocupació del 51% del poder de la UPC). També els va dir que calia unitat i que no tocava fer eleccions amb pressa. Finalment el catedràtic Pere Botella va presentar la seva carta de suport al Rector i a fer les eleccions a l’octubre. Carta que ha estat firmada per molts catedràtics.

Amb aquests dos fets, molt hàbils per part del Rector, ha aconseguit que molta gent que hagués donat suport a fer eleccions al juny, s’ho repensin.

La meva opinió és que el Rector ha perdut tota la confiança de la UPC, i fins hi tot dels catedràtics i directors de centre i departament. No obstant, gran part d’aquests professors creuen que actuen pel bé de la UPC, i que el bé de la UPC passa per fer les eleccions a l’octubre.

Sigui com sigui, demà serà el dia decisiu. Demà s’ensenyaran les cartes. De fet ja han fet corre que si no hi ha 2/3 dels claustrals2 (els mateixos que calen per aprovar les eleccions anticipades) ni tant sols començarà el Claustre. Tenint en compte que el Rector va convocar el Claustre en divendres (dia que MAI es convoca el Claustre degut a la baixa participació), és un risc i una primera prova.

 

Demà faré la segona part de l’article on explicaré com ha anat i una valoració personal de tot plegat.

 

1: http://www.upc.edu/la-upc/la-institucio/govern-i-representacio/consell-de-govern/cens-claustre-15042013.pdf

2: articles 32: http://www.upc.edu/la-upc/la-institucio/govern-i-representacio/claustre-universitari/pdf/reglament-claustre-universitari-2004.pdf