Quan només queda la violència

Captura

Porto 2 dies  a primera línia de les protestes pro-independència, tant de les pacífiques com de les violentes. I hi continuaré sent, a unes i altres.

No m’agrada la violència. Tant de bo no hi fos!

Estic a primera fila a cara descoberta i sense llençar res, ni cremar res.

Hi sóc perquè crec que cal demostrar als polítics, uns i altres, que la gent n’estem farts.

Cal tensionar perquè facin la seva feina!

Cal tensionar! Jo no seré violent, però la policia ja té violència per tothom

Cal tensionar per avançar.

Cal tensionar

Però… per què hi ha violència?

La  violència és filla de la frustració de molta gent que després de quasi 10 anys  de moviment independentista pacífic creu que ja no hi ha alternativa.

Ciència bàsica, repetir sempre el mateix experiment porta sempre el mateix resultat. Introdueixes variables, i obtens resultats diferents. 10 anys d’independentisme pacífic han portar 10 anys de més repressió, polítics catalans cada cop més i més inútils, i polítics espanyols inútils, però cada cop més obertament feixistes. La variable violència és nova, no sé a on portarà, ni si portarà a enlloc millor, però es fa difícil imaginar un escenari pitjor.

La tradició governamental occidental es basa, sobretot, en el monopoli de la violència. Tant és així que estats i governs emergents, rebels… el primer que ostenten és el poder mitjançant els militars i/o la policia. Després venen altres coses com impostos, infraestructura, sanitat….

El monopoli de la violència de l’estat és bona perquè permet als ciutadans relaxar-se i relacionar-se de forma tranquil·la i segura, almenys en teoria. Però en les “democràcies occidentals consolidades” veiem la violència com a cosa molt llunyana, només de noticies i pelis. Per tant a l’estat espanyol li interessa molt que hi hagi violència. Per poder-se justificar i dir “veieu, ens necessiteu”. Tristament, en vista de les actuacions del Mossos, sembla que a la Generalitat també li interessa. No sé si per tensionar, o per tenir excusa per un nou 155 i tirar la tovallola.

Sigui com sigui als governs els interessa que hi hagi violència controlable. Però la violència deixa d’interessar als estat quan no poden controlar la violència. I aquesta és l’escletxa d’oportunitat pel canvi per Catalunya. Exemples recents com a l’Equador o els armilles grogues.

Per sort pels que volem el canvi, la tolerància a la violència a l’antiga Europa del 15 és baixa. Per mala sort pels que volem el canvi, també és baixa la nostra capacitat de suportar violència i repressió policial.

Segurament es pot dir que la violència és el fracàs de la política. Però tenint en compte que la política catalana i espanyola està enfonsada de fa mesos o anys, podem estar contentes/s que hagi tardat tant en aparèixer. I em temo que, per variar, els polítics des de la profunditat del seu naufragi, només sàpiguen respondre amb més violència i repressió. Fet que només engendrarà més violència.

 

Ahir dimarts 15, la policia va decidir posar el cordó policial a mitja mançana del C/ Mallorca.  Primer fet malintencionat per part de la policia. Evidentment quan van començar a carregar van provocar un allau humana que xocava contra la multitud que estava a Pg de Gràcia. Si la policia hagués volgut pacificar la situació hagués fet el cordó inicial a Pg de Gràcia per evitar l’embotellament. L’allau humana evidentment va crear molta mala llet entre els manifestants. Segon error, la policia hagués pogut arribar fins a Pg. De Gràcia. Allà milers de persones ja van marxar. Hagués pogut deixar allà la intervenció, i poca cosa hagués  passat. Però van decidir estendre el caos per tot el centre perseguint i disgregant els manifestants. Jo estava al mig d’elles/s. Només es cremaven contenidors i elements quan s’acostava la policia. Si no hi hagués hagut policia no s’hagués produït violència.  Un exemple molt fàcil, dilluns a la nit, a la comissaria de Via Laietana, la nacional, van fer una primera càrrega per expandir el cordó de la comissaria. I curiosament van actuar sàviament i al cap d’una hora van decidir replegar-se i quedar-se només a la comissaria. Els manifestants vam marxar sense més aldarulls.

Ahir dimarts, la policia, els seus comandament i els caps polítics, per mala llet o incompetència, van provocar caos per tot el centre de Barcelona. Entenc que a Madrid interessi aquest caos. Però en el moment que els mossos protagonitzen aquesta intervenció policial em pregunto “Govern de la Generalitat, què putes  feu? Torra, Buch, Aragonès…. Sou imbècils o esteu buscant una excusa perquè ens fotin el 155?”. No tinc absolutament cap mena de dubte que, si la primera càrrega de les 21h s’hagués quedat a C/ Mallorca amb Pg. De Gràcia les cremes i aldarulls haurien estat mínims. Però la policia buscava escampar la violència i caos.

I sí, algunes persones direu “sí, però qui cremava els contenidors eren manifestants (segur que no hi havia infiltrats?)”. Jo diré d’acord, però l’estat és per definició paternalista (o maternalista) i ha de ser la policia qui sàpiga actuar per preservar l’ordre. Era la policia qui havia de saber aturar-se i no generar violència desenfrenada. Entenc que a Madrid li interessa i la nacional tenia aquestes ordres. Però els mossos, per què diantres van actuar així?

I certament, quan ahir dimarts cap a les 23h la policia es va retirar, alguns dels centenars de joves que hi havia, van continuar fent merder. Però arribats a cert punt és inevitable. Quan encens una metxa no es pot parar. I aquesta metxa l’han encès amb ganes els polítics de Madrid, però també, els polítics catalans (PDECAT, ERC i CUP!). S’ha de dir que a Madrid ho han fet amb mala llet, i que els catalans l’han encès entre covardia i inutilitat.

S’apagarà la metxa? A quin preu? O explotarà?

21-D, un nou pas més ferm que mai

DRmza87XcAI500V.jpg largeHem guanyat! Ras i curt, l’independentisme ha guanyat sobre el 155 / bloc constitucionalista. En vots i en escons. I l’Arrimadas ha perdut. Ha perdut perquè, per sort, el Parlament de Catalunya no és un parlament bipartidista on aconseguir més vots o escons vol dir governar. Per sort al Parlament de Catalunya, des de fa anys, és un parlament d’equips. I els independentistes tenim millor equip, i hem guanyat. Una victòria amb molt de mèrit, un victòria amb caps de llista a l’exili o presó, una victòria contra l’estat espanyol, una victòria contra la Unió Europea, una victòria contra la por de les grans empreses de l’Ibex traient la seu de Catalunya, una victòria contra els milions que han plogut en la campanya del 155.

CADA ESCÓ DEL 155 HA COSTAT 98.000€, MENTRE QUE CADA ESCÓ PER CATALUNYA HA COSTAT 51.000€ (cada escó del PP ha costat 600.000€, i tenint en compte que només es cobren 16.000€ per escó, com pagaran el 1,75M€ restants? Gürtel?)

Els independentistes certament no tenen la majoria absoluta de vots, però han obtingut el 47,5% dels vots (segons el darrer CIS només el 41%), mentre que el bloc del 155 només els 43,5%, 4 PUNTS MENYS! I després tenim el 7,5% de Podem…. L’Independentisme només creix: 1,7M el 2012, 1,86M el 9-N, 1,97M 2015, 2,044M 1-O i ara 2,06M 21-D. Sempre creixent i sempre per sobre els constitucionalistes. Malgrat la por a la independència, que és molta, la il·lusió per un nou país supera la por del gobierno i els seus partits.

Hi ha una cosa que els partits anti-independencia no entenen, i és que la il·lusió sempre guanya el ressentiment. L’Arrimadas, i l’Albiol, sempre amb el discurs de la por, males cares, enfadats. No tenien il·lusió pel seu projecte, només ràbia i por de l’independentisme (vull felicitar l’Iceta que crec que ha fet una excel·lent campanya intentant vendre il·lusió, sense gaire èxit). I el fet que l’Iceta hagi tingut tant mals resultats tot i la magnífica campanya feta, demostra quin és el perfil de votant de Cs: un votant que no té il·lusió pel seu partit, sinó un votant reaccionari que busca “el vot útil” contra l’independentisme. És un votant esporuguit que no ha estat capaç de veure que l’Arrimadas, el Rivera són productes industrials (o millor dit, sub-productes industrials) de l’industria de l’IBEX, els bancs i ELS INTERESSOS DELS CREDITORS EUROPEUS. Us convido a googlelejar “evolució deute espanyol” i busqueu també “evolució escons ciutadans”, alhora que també la despesa en campanyes del Cs, curiosament tenen corbes que es solapen, i no és casualitat. El principal problema de la Independència de Catalunya és que som el 20% del PIB del 2n país més endeutat del món, just per darrera dels  EUA. Algú creu que el regne espanyol podria pagar el seu deute sense Catalunya? Total, que les grans empreses, que ho han tingut molt fàcil de canviar la seu a Madrid, em pregunto si ho tindrien tant fàcil per canviar la seu a París, o Berlín…. Total, que el diner, que és molt savi, ha fabricat els seus subproductes Rivera i Arrimadas per intentar mantenir el negoci. Si no fos així algú es creu que 2 noi i noia de trenta pocs (jo en ticn 30 i estic molt lluny de la seva fama, per sort…) es converteixen de la nit al dia en líders polítics de masses? Uns polítics que han sabut, curiosament, mobilitzar el vot que no votava, el vot desinteressat, el vot passota, el vot  que ningú volia. I en això se’ls ha de felicitar, han fet (els assessors) unes campanyes molt ben fetes. Han buscat el vot de les persones que no buscaven res i era molt fàcil enganyar-les. Han aconseguit el vot de per persones que diuen “yo no creo en política, no sirve para nada. Pero Cs sí, porque ellos son diferentes, ellos son nuevos, jovenes y limpios”. Cs ha sabut captar aquest vot desinformat i també els dels esporuguits sense motiu, alguns pseudo-intel·lectuals que diuen que “el nacionalisme és cosa del passat o de dretes”. Comentar, per acabar el comentari de Cs, que quan l’Arrimadas parla de “quiero governar por todos los catalanes” que no s’oblidi que només 1,1M de persones l’han votat, dels 7,5M i que el seu vot es nodreix bàsicament d’un perfil de votant molt concret i concentrat en les perifèries urbanes. Que facin l’esforç d’intentar-se obrir, si en saben.

Però vaja, ja prou de perdedors, ara pensem en els guanyadors. Junts per Catalunya, en Carles Puigdemont, ha guanyat conjuntament amb ERC i la CUP. I ha guanyat per la il·lusió, perquè malgrat encara falta definir, l’horitzó d’un estat nou té un potencial enorme. I perquè, a diferència dels altres partits, el President Puigdemont és un líder. El millor líder polític que hi ha Catalunya i en bona part d’Europa. I la prova és que ha sabut guanyar tot i representar, oficialment, a l’antiga Convergència (malgrat ara sigui PdeCAT). És tant bon líder que partint d’una sortida absolutament desfavorable ha aconseguit guanyar les eleccions i molt possiblement, continuar sent president. I segurament és tant bon líder perquè va arribar sense passar per la trituradora de les lluites internes dels partits. La meva teoria és que per arribar a ser cap de llista d’un partit has d’haver empassat molta merda o haver estat més fill de puta que cap dels altres (i ha vegades ambdues coses). Com que el President Puigdemont no va haver de fer cap d’aquestes coses és bona persona, s’hi pot confiar (jo hi he confiat) i això la gent h nota. I per això, malgrat tot, va declarar la Independència el 27-O. No perquè volgués, sinó perquè era el què tocava i ho va fer malgrat només un ximple o un innocent ho hagués fet. (obro parèntesis. Aquells dies en Mas (a qui també el tinc en gran estima) com que sí que ha fet aquest procés de barallar-se per destacar, ja no va sortir a la foto de la DUI, ell ja sabia què passaria i no era ni prou ximple ni innocent com per fer la DUI).

Però la realitat de tot plegat és que les elits invisibles que dirigeixen el món sense governar-lo s’han refugiat en la democràcia per fer el què han volgut. Però s’han equivocat amb Catalunya, i amb altres llocs. Les persones mínimament formades ja s’han cansat del món fastigós d’avui en dia. Les societats avançades tenim il·lusió pel canvi i un món millor. I és per aquesta il·lusió de les persones (de la qual en Puigdemont no n’està immonitzat) que es va fer la DUI. Tothom sabia que acabaria malament, però no fer-ho era trencar la il·lusió de la gent i  un suïcidi polític pel PdeCAT i ERC que haurien vist com perdien molts vots (i per una vegada va ser una sort que els partits siguin empreses que han de mantenir nivell d’ingressos, i facin qualsevol cosa per mantenir votants).

Abans d’acabar, un toc d’atenció. El perquè encara hi ha tanta gent anti-independència a Catalunya és el mateix motiu pel qual el 2005 es van cremar cotxes i hi van haver aldarulls històrics a França i Europa. Els anteriors governs de la Generalitat no han fet prou per trencar els guetos del cinturó roig (ara taronja). Certament per culpa del franquisme no era fàcil fer-ho. Però es va permetre que fossin barris tancats i on la immigració espanyola, i d’altres països avui en dia, es quedin allà en condicions millorables. És un sector de població massa oblidat i que per això no parlen català, no s’estimen Catalunya i acaben votant Cs, o PSOE o PP. Catalunya no ha aconseguit que aquests immigrants se sentin ben acollits, i que per tant no estimin la seva terra d’acollida, i aquest sentiment s’han transmès moltes vegades de pares a fills que ja són catalans/es.

Per acabar, a part d’expressar una vagada més la meva alegria per la reiterada victòria independentista, dir que el camí per ser un nou estat independent, no serà ràpid ni fàcil, però sí que serà imparable.

Reptes de l’ETSAV

El 3 de maig (2 dies abans de la festa de l’escola) hi haurà eleccions a director de l’ETSAV. Qui serà el futur director de l’escola? Comença a corre algun nom, però encara cap és oficial. De fet, ja quan es va presentar el Víctor per primera vegada hi havia dubtes de qui es presentaria i finalment van ser 3 els candidats (Antoni Perez (Mañosas), Joan Curós, i Víctor Seguí). Es van haver de fer 2 voltes i a la segona era entre el Joan i el Víctor. Finalment es va imposar el Víctor còmodament. Aleshores el Víctor, com a professors més veterà de l’escola, va aconseguir el suport de la majoria de professors titulars, doctors i permanents (els que tenen sempre el 51% del pes electoral). A la re-elecció del Víctor només es presentava ell. Aleshores anava dient “No em feu un Santmnartí!”. “Fer un Sanmartí” vol dir perdre sol. És a dir, fa anys hi va haver un director a l’escola de Barcelona que en segona candidatura es va presentar sol però la majoria de l’escola va votar en blanc, per tant d’acord amb la normativa UPC, no va poder proclamar-se director i es van repetir les eleccions i aleshores va sortir el Ferran Segarra. Però el Víctor va tenir més sort i va sorgir re-elegit.

Però a banda de la confiança que despertava el Víctor, no hi havia una alternativa clara a substituir-lo. Com de fet tampoc  hi era ara, almenys, fins fa poc. Hi havia 2 persones que tenien la confiança de l’escola, però malauradament no són viables: el Pere Fuertes, que molta gent l’esperava, per meravelles contractuals de la UPC no es pot presentar d’acord amb la normativa. I l’Adolf Sotoca, que per normativa i contracte sí que es podria presentar, la vida l’allunyarà de l’ETSAV, malauradament.  Per sort sembla que hi ha almenys (que jo sàpiga) un candidat que pot fer-ho molt bé.

Però el futur director o directora té importants reptes per afrontar, el Vallès estem en un moment agredolç:

MATRICULA: tenim una de les notes d’accés més altes d’espanya, i la més alta de Catalunya! Al setembre, mentre que al febrer és un 5. Què passa i que es pot fer? Sembla que malgrat tenir un 5 al febrer amb les repesques s’acaben emplenant les 60 places, però en el context de crisis d’arquitectura i sent la germana petita de la UPC no és bona cosa tenir un 5 al febrer. Per això hi ha 2 opcions: o convertir l’entrada al febrer en quelcom desitjat fent que el quadrimestre de tardor sigui molt atractiu i atraient. O suprimint l’entrada a febrer i ampliar l’entrada al setembre. Aquesta segona opció faria que hi haguessin importants canvis en l’estructura docent. Però pot ser un camí igualment interessant. La tercera opció per mantenir o incrementar els estudiants actuals i la corresponent plantilla seria suprimir febrer, ampliar una mica setembre i crear 1 o 2 nous graus nous tipus: disseny industrial, interiorisme… o ser més ambiciosos i crear nous graus potenciat el què fem bé! Però jo sóc més partidari de buscar la fórmula de fer atractiva l’entrada a febrer potenciant la tardor amb un curs d’introducció amb moltes més hores i continguts.

PROFESSORAT i PAS: a final de curs es jubilen 7-12 professors de l’ETSAV! I pel què sé no es convoquen places del mateix rang que les jubilacions. És a dir, es jubilen professors que tenen contractes a temps complet com titulars, o fins i tot catedràtics. I en canvi aquestes jubilacions es substituiran, que jo sàpiga, amb places de professors associats, en el millor dels casos…. Vaja, de fet és molt incert què passarà. Caldrà que algú de dalt ens expliqui el què. Ara tenim molts professors joves de l’escola que han fet el doctorat, i que s’hauria de convocar plaça per ells, però realment no sabem què passarà. I una situació similar té el PAS de la casa, hi ha diverses persones que porten la vida dedicada a l’escola i que aquest curs o molt aviat també deixen l’escola i no està clar qui els substituirà. Malauradament la UPC fins ara està tendint a menysprear la feina del PAS i no substituir-los. Per sort fins ara els que han quedat l’han anat assumint força, però tot té un límit i hi estan arribant! Aquest és un grandíssim repte.

MÀSTER HABILITANT: segons els professors el màster és la peça més important de les escoles d’arquitectura d’espanya i és el què farà valdre una escola. Jo crec que el nostre màster és molt bo (quasi que estic per deixar-me el PFC del pla del 94 i haver-me de canviar de pla per fer-lo!). Però també és cert que encara hi ha aspectes per millorar i crítiques de l’estudiantat. Tot i que crec que s’estan resolen els temes a millorar. Ara bé, també és cert que pel què he anat sabent, en general els màsters d’arreu d’espanya també els està costant arrencar. Cosa que és molt natural. Segurament fins d’aquí a 2-3 anys no podrem jutjar els màsters adequadament. Sigui com sigui  qui dirigeixi l’escola aviat haurà d’estar ben al cas del màster.

MARCA ETSAV: quina és? Avui en dia els #hashtags (etiquetes en català) de l’escola serien: #sostenibilitat, #s’hi fan coses, #Solar Decathlon … #RCR (aquest últim s’ha de capitalitzar molt!) …. Però el pitjor de quan t’has  guanyat una fama és que l’has de mantenir. És a dir, fa una any, quan es va començar a treballar amb la candidatura del Solar Decathlon Dubai, era perquè molts estudiants s’havien matriculat a l’escola per fer un Solar Decathlon, però la direcció va dir que no hi donava suport. L’ETSAV no pot perdre, ni deixar de treballar en els elements que li han donat nom ara mateix. Afortunadament aviat hi haurà la convocatòria de 4 Solar Decathlons, a on crec que l’ETSAV hauria d’optar a participar-hi. I també crec que no ens hem de quedar amb els Solar Decathlons, però mentre no hi hagi alternatives reals crec que és bo continuar participant-hi. I igual que els Solars, la resta de coses. Els temes de sostenibilitat s’han d’afiançar al Pla d’estudis i potenciar-los. I totes les iniciatives innovadores que es fan a l’escola. La pròxima direcció ha de ser més sensible que l’actual a totes les iniciatives que sorgeixen a l’escola.

SPIN-OFFs: CODA, CÍCLICA, ARQBAG, RESSÒ, RELS…. Hi ha molts grupets de joves professors, ex-estudiants, estudiants quan han creat grups que fan “nova arquitectura” que tenen segell ETSAV i s’ha de potenciar. Allunyar-los seria un error. S’ha de treballar perquè continuïn formant part de la millor manera possible de l’ETSAV. Són grups que en altres països aconseguirien el reconeixement i suport institucionals. Aquí, per les misèries pressupostàries, potser no poden obtenir els diners que tocarien, però no tot són els diners. Aquests grups, a banda dels valor que tinguin ara, tenen un potenciat formidable que seria millor no desaprofitar. Són apostes de futur, alguna potser no anirà bé, però algunes segur que si.

20160717_181929

ELS rcr

Els RCR, premi Pritzker 2017, fills de l’escola, són uns arquitectes que de fa anys són controvertits i molt criticats (almenys per aquí), alhora que admirats (almenys a fora). A mi, personalment, no m’agraden, però tampoc diré que em desagradin. Els trobo interessants.

Per exemple les pistes d’atletisme d’Olot les trobo exquisides, fins i tot poètiques (bé!), però alhora no compleixen amb els reglaments atlètics, per tant no són útils per competicions oficials (malament!).

La biblioteca i casal d’avis de Sant Antoni, la trobo massa fosca, la façana del carrer està resolta de forma que acumula una brutícia ingent i fastigosa. Però alhora té aquella escala grada que trobo genial. Aquesta escala grada els propis RCR la troben tant encertada que la copien a la nova Mediateca de Gant.

Aquella cosa que en diuen espai lliure la Lira de Ripoll la trobo fosca, bruta, i una sobrada. Però alhora s’atreveixen a plantejar una proposta absolutament brutal, i el què té encara més mèrit és que els hi paguen! Tot i que no m’agrada, reconec que té quelcom especial.

De les obres que he vist, la pitjor, per mi, són les oficines de la plaça Europa de l’Hospitalet. Ple de patologies, mal conservat, i no sé si es pel lloc o per l’edifici que té un aire d’abandonat notable.  D’aquest no en puc dir res de bo excepte que és un escenari molt bo per fer-hi foto per l’Instagram (tot i que amb els temps que corren tampoc és difícil).

I el més controvertit de tots, el Centre Cívic de Riudaura. Que se’n pot dir d’un centre cívic que no ha aconseguit obrir? És admissible aquesta malversació de fons públics? (desprès parlen del cas Palau!) Segur que no només és culpa dels RCR que no hagi funcionat, darrera de tot bon i mal projecte hi ha l’arquitecte/s, constructor i promotor. Però realment és un paradigma de mala arquitectura si entenem que de l’arquitectura el seu principal fi és ser útil (per mi n’és la principal finalitat).

Ara bé, el què em sembla inexcusable són les obres megalòmanes com The Edge a Dubai. No entraré en valorar l’objecte arquitectònic, només dir que el sol fet de fer aquest mega-edifici fora d’escala i de lloc a Dubai és indefensable. El què és veritat és que si no ho fan ells ho farà algú altre, però jo crec que seria millor que ho fes algú altre. Vaja un canvi d’escala que em sembla una autèntica pena tenint en compte d’on venen. Per què? Doncs perquè fins ara les obres que en fet venien d’encàrrecs d’escala humana, comprensible, controlable. Tenien un punt d’artesà molt interessant. Aquesta proposta ho perd tot. Dubai és com una ciutat sense gravetat on tot s’aguanta perquè res no pot caure sense gravetat (i en aquest cas no parlo de l’estructura, sinó dels arguments)

Com tants altres arquitectes, el RCR només empitjoren. D’unes primeres obres interessants, fins hi tot bones, han passat a unes obres repetitives i fora d’escala. Potser diria que per mi, els RCR són excessius, massa poètics i massa sobrecarregats. I en vista de l’abús que han fet de l’acer corten, massa enamorats d’ells mateixos. Ara bé, dintre dels diferents premis Pritzer que hi ha, ja em sembla bé que els l’hagin donat. Com tot a la vida, no hi ha res completament encertat, però tampoc completament equivocat. En ells pesa massa, per mi, la part objectual, artística…. No pensen prou en la funcional, social, energètica… Però també és cert que això és el pensament contemporani…

Una cosa haig de dir per acabar, em semblen uns hipòcrites. Si mires la seva web i la fundació Bunka, els interessa l’arquitectura, i el fonament de l’arquitectura i paisatge…. En canvi en 2 ocasions han refusat la invitació de la Delegació d’Estuants de la seva escola per venir a fer-hi una xerrada. De fet en una ocasió no van ni respondre. Sembla un fet insignificant, però em sembla molt important i significatiu el fet de donar l’esquena a estudiants de la teva antiga escola. Un gest molt significatiu, almenys, per mi.P10-08_souk

Festa dels TAPs: cal deixar d’avorrir-se!

festa-taps

De la festa dels TAPs d’ahir dir-ne, resumidament, fantàstica i llarga! Realment fou una dura marató, pocs vam ser els que vam aguantar les 6 hores que va durar.Però jo ho vaig fer molt content. Ara bé, com a un dels organitzadors, prenc nota de buscar un format que permeti que més gent sigui capaç de suportar-ho tot! (a l’era del twitter més de 140 caràcters ja és massa).

Primer dir que els TAPs inicials, 1 al 6, superen de llarg el global els tallers de lletra. Sobretot per la frescor, qualitat gràfica i novetat. Això no vol dir que tots els tallers de lletra siguin pitjors, ni de lluny. Hi ha tallers de lletra molt bons i millors que alguns tallers de número. Però si hagués de donar el premi al millor Taller diria que ahir va ser el TAP III: temàtica i plantejament docent molt interessants, molt bon nivell gràfic i de la feina, i la millor  posada en escena! És molt bo i remarcable que ara podria tornar a fer la carrera i faria coses noves als primers TAPs, cosa que fa ben poc  no passava! I fins i tot el TAP V i IV hem vist una actualització.

Una altra impressió és que, si torno a col·laborar a organitzar-ho, PROHIBIRÉ QUE ELS PROFESSORS PARLIN. Les millors presentacions van ser les que van fer només estudiants, i no només això, sinó que van ser les úniques que van complir amb el temps! La raó és senzilla, els professors tenen major costum de parlar en públic i més bagatge, a més a més que crec que “tenen la sensació que s’han de justificar”. Això va fer que intentessin vendre la moto, molt poc interessant (a ningú li interessava escoltar una justificació de 2 de 10 minuts sobre el títol del Taller!). En canvi els estudiants estaven allà per explicar el què havien fet i passar-s’ho bé (això els que s’ho havien passat bé durant el TAP) Eren sincers! I per tant, interessava el què deien. L’excepció, comprensible (però no compartida per mi) són els professors del TAP I i II (Bases pel Projecte I i II), que van fer una explicació correcte, però haver escoltat els autors joves hagués estat millor encara!

Una altra reflexió és que hi ha molts suspesos en presentació. Ahir érem molts i una regla d’or de 10minuts per presentar no és tant difícil. I a sobre totes les que es van passar eren de professors. No entenc aquesta mania d’arquitectes de voler dir sempre més! Com va escriure Baltasar Gracián al s XVII: “Lo bueno, si breve, dos veces bueno; y aun lo malo, si poco, no tan malo.”.

Ara bé, quan van començar els tallers de lletra hi va haver un sotragada, o millor dit, una muntanya russa. Tenies tallers molt interessants, i altres que costava mantenir l’atenció (o l’erecció…).  I no per la temàtica (que en alguns casos crec que s’hauria de repensar), sinó per la qualitat del material obtingut. Es pot fer un taller del tema més avorrit del món “fer caseta per magatzem de quadres  de telecomunicacions a Os de Civís amb formigó armat in situ”, però cullons posar-hi ganes i fer una explicació i representació brutal. Però hi havia presentacions realment avorrides. Un magnífic exemple: el taller F de la Rosa Rull, que la temàtica està molt sobada, és molt tècnic, però en canvi el material produït és de gran qualitat i interessant! (per mi un altre dels grans triomfadors de la vetllada!).

Vaja, per mi la clau de l’èxit és no avorrir-se, o dit en positiu: divertir-se! I això va per estudiants i professors. Hi ha 2 formes de fer TAP: “ostres merda, ara haig de fer TAP, quin pal”: resultat un projecte que avorreix a les pedres. O “que bé, ara puc fer TAP, hauré de treballar molt, però valdrà la pena”: resultat projectes innovadors, treballats i de qualitat. I aquest concepte de diversió vs avorriment és clau i és independent del tema. I segurament és per això que tallers com el D, o el IV han tingut èxit tantes vegades: feien coses diferents i noves. Desprès podem entrar a discutir la qualitat, i pertinença o no, però quan hi ha ganes es nota i és el què marca la diferència.

Per acabar, remarcar alguna sonada absència (imperdonable al meu parer). Però el debat final amb els professors i estudiants que vam aguantar fins el final va ser interessant. Hi havia força professors que hi van ser de pe a pa, i les reflexions finals de “cap a on va l’escola” “s’hauria de fiançar aquesta direcció” o “anem bé, però tampoc tant” van estar molt i molt bé. I realment conviden a fer un dia un debat exclusiu de cap a on va l’escola i què cal millorar.

Finalment agrair profundament al Jury: Emiliano López, Josep Rosell, Anna Burgaya i Carles Baiges pels seus comentaris i participació!

Les 2 escoles: Monteys – Coque

A l’escola del Vallès hi ha hagut 2 figures claus en la seva definició pel que fa a projectes. Però a banda de projectes tampoc seriem ETSAV sense l’Antonio Font, clau en l’Urbanisme a l’escola. El Jaume Avellaneda, tot i que més silenciós, també imprescindible per entendre com funciona el departament de Construcció (ara tecnologia). I, com no pot ser d’altra forma, el Robert Brufau que ha convertit les estructures en quelcom intel·ligible per tothom conjuntament amb els seus companys de secció: Jaume Torrents, Joan Ramon Blasco…

Però en l’àmbit dels TAPs les 2 figures claus que hi ha hagut són el Xavier Monteys i el Coque Claret. M’explicaré:

Pere Fuertes (coordinador de TAP I/II (BAP I/II) i coordinador taller de projectes del MISMEC), Magda Mària (coordinadora de TAP II/I (BAP II/I), Anna Puigjaner (coordinadora TAP III), Roger Sauquet i Núria Salvadó (coordinadors del Màster habilitant de projectes). Tots ells formen part del grup “Habitar” del Xavier Monteys que, tot i que renega de l’ETSAV, en va ser director en una època crucial, i professor de projectes del Curs d’Introducció i del TAP V, entre altres. Curiosament o no, quan ja va ser director i va aconseguir ser catedràtic de projectes va voler marxar a l’ETSAB. Però abans de marxar va fer escola i va crear un grup de professors d’edats diverses que actualment sí que estan al Vallès i que ocupen llocs molt importants. De fet, aquestes persones de l’entorn del Monteys, van arribar a coordinar o ser presents a tots els TAPs de primer cicle, del I al VI (excepte l’irreductible TAP IV gal (d’Asterix no del PSOE)), i també ocupar diversos càrrecs a diferents equips directius. A més a més d’aquests professors que formen part del mateix grup de recerca, hi ha diversos professors afins a ell, de projectes i altres departaments, que també han estat a llocs de responsabilitat a l’escola. Evidentment que formin part del mateix grup de recerca, i que hagin tingut el suport del Monteys a projectes no vol dir que, per exemple, l’Anna i la Magda siguin iguals i facin el mateix. Ni tampoc vol dir que siguin tots dolents ni bons. Senzillament vol dir que tenen moltes coses en comú, i sobretot tenen “un pare” comú (el Ricardito Bofill tot i no tenir gaire a veure amb el seu pare, ha format part de l’estudi del seu pare). Només cal haver ocupat càrrecs de representació per haver notat una gran incomoditat cada cop que es parla del controvertit Monteys. Sempre es nota una barreja d’amor – rancor – nostàlgia…

Però el Monteys sempre ha manifestat predilecció per l’arquitectura moderna, i molt especialment Le Corbusier (només cal veure la seva tesis doctoral i les dels membres del grup). I el problema és que l’arquitectura moderna és, avui en dia, molt controvertida (per no dir obsoleta), alhora que massa estesa  entre les escoles d’arquitectura. Això ha fet, des del meu humil punt de vista, que l’ETSAV mai hagi tingut bona fama pel què fa a projectes. Més encara si ens comparem amb l’ETSAB  que ha acabat acaparant els professors i arquitectes més famosos: Moneo, Llinàs, Badia, Bohigas… (ull! Alguns sort que estan a Barcelona enlloc del Vallès!!). En canvi al Vallès, normalment ha fet fora o deixat perdre els arquitectes famosos que hem tingut: Jordi Badia, Toni Gironès, Emiliano Lopez… Això sí, al Vallès vam desenvolupar la millor metodologia docent de l’estat: el TAP. Era millor perquè era un plantejament contemporani i transversal a on es vincula projectes amb departaments tant potents com Urbanisme i Construcció, que eren i són punters. Durant aquest regnat modern les fotos amb B/N d’arquitectura moderna, antiquada i obsoleta eren recurrents o omnipresents a tots els TAPs teòrics i correccions. Fins a tal punt que no sabies si estaves a una classe d’història de l’arquitectura o a una classe de projecte (de fet el Monteys sempre l’he tingut per una gran professor d’història de l’arquitectura moderna: em va fer una classe sobre l’Unité que em va fer enamorar de l’edifici del Corbu durant molts i molts anys (tots tenim un passat vergonyós!) ). L’arquitectura moderna no és ni bona ni dolenta, però no es pot basar l’ensenyament de projectes en mirar el passat enlloc de mirar al futur. Encara que mirar al passat és l’opció fàcil i segura, i mirar al futur hi ha “el risc” d’equivocar-se. Però cal destruir per crear.

Però del passat no podem oblidar la grandíssim tasca del Pere Riera, i els professors de la “seva corda” que donava el contra-punt (per no dir que tenien una guerra oberta) amb el Monteys i “els de la seva corda”.

Però l’arribada del Coque l’any 2004 a l’ETSAV va començar a trastocar les coses (curiosament el mateix Monteys va estar interessat en què el Coque fos professor de projectes, aleshores). El Coque va començar reclutant estudiants del TAP IV per anar als EDCs a muntar un hivernacle a Valldoreix, l’estudi de pintura. I el propi TAP IV amb el Dani, l’Amadeu i el Josep va anar canviant fins a convertir-se en el TAP més diferent i trencador de l’escola (molta gent el passaven odiant-lo, però molts vam fer-hi un “clic” que ens ha canviat per sempre). Però el més interessant que va iniciar el Coque és el FER, enlloc de parlar. És a dir: CONSTRUIR enlloc d’imprimir. No és casualitat que des que hi ha el Coque s’ha fet: hivernacle  Paulina, hivernacle PAuS, Construmat 2007, Construmat 2009, LOW3, (e)CO, RESSÒ, Habitatge d’emergència al CCCB, Ringo Rango, i Gausacs (a més a més de molts més projectes més petits). Tots aquests projectes amb ell involucrat directament com a responsable o assessor. Tampoc no és casualitat que el Coque ha fet diversos projectes i assignatures amb: l’Amadeu Santacana, Roger Tudó, Josep Ricard, Dani Calatayud, Claudi Aguiló…. Això ha coincidit amb el temps, i també amb l’espai (CRiTT) amb altres grups que també fan: CODA, CICLICA, CISOL... Amb aquests grups, tot i ser plenament autònoms, el diàleg és molt fluid.

I segurament la fita més inesperada ha estat que el Màster Habilitat de l’ETSAV s’ha basat en la metodologia del TAP IV, el TAP E2 i el PUd: aterrar a un lloc, investigar, analitzar, deixar-se endur pel lloc i l’instint, projectar i REAL-itzar. Sense cap mena de dubte per mi és una gran sorpresa que l’equip directiu i l’escola, que són amics o companys del Monteys hagin optat per una metodologia tant contraria a la seva forma d’ensenyar arquitectura. Segurament va lligat a alguns professors nous que han arribat i també al fet que tota aquesta escola B ha tingut una bona repercussió mediàtica (per ser arquitectura i comparat amb els nostres fossilitzats germans).

No és casualitat que molts estudiants de nou ingrés diguin “vaig escollir l’ETSAV perquè vaig preguntar a arquitectes i tots em deien que escollís el Vallès perquè allà passaven coses”. I aquest és el fet! La feina feta no es tracta de ser bona o dolenta en si. No es tractava de fer edificis sostenibles i fantàstics. Es tracta que l’estudiantat FEM. Abandonem el confort de les aules i els portàtils per atrevir-nos a prendre decisions. I aprendre sobretot a equivocar-nos de forma real. Com diu el Coque “el paper ho aguanta tot”, però quan ho has de construir ja no hi ha judicis subjectius, sinó que els jutges són de la gravetat, aigua, massaEl llegat més important del què hem construït no són els objectes, sinó el intangible après.

Però el Coque no és cap Messies, a diferència d’altres, ell no pretén assentar càtedra (és “un putu associat”!). Però, fent gala d’una altra cita seva, “en l’arquitectura ja està tot inventat, només cal saber copiar”. I ell des del primer dia va posar d’exemple l’assignatura de la ETH 1:1 del Deplazes. I un altre exemple que posava des del primer dia eren les cabanes que feien el Dani Freixes i el Pere Riera a l’ETSAV quan encara estàvem a la Mancomunitat. Què li va passar a l’ETSAV? Feia quelcom tant genial, i va girar cap a la vulgaritat (entès com a cosa comuna, que ningú s’ofengui!) de totes les altres escoles d’arquitectura. Segurament va ser víctima del seu temps, la febre olímpica, i les posteriors bombolles. I segurament aquest èxit del Vallès també és gràcies al temps de canvi, i per sort a l’ETSAV som tant casa de barrets que si hi ha un professor o grup de professors que entusiasmen ningú els pot aturar.

Una anècdota, i suposició meva. Tot i que 120 estudiants volíem anar al Solar Decathlon de Dubai, tot i que diversos professors van donar-nos suport, el Víctor Seguí ens va dir que no. I per mi el motiu pel qual no ens deixés és perquè el Coque també era contrari a la idea. Estic convençut que si el Coque ens hagués donat suport, el Víctor també hagués confiat amb el projecte (per mi aquest ha estat el més gran punt de desacord amb el Coque).

Evidentment el Coque sense el Dani, o sense els altres professors, o els centenars d’estudiants que l’hem seguit no hagués fet res. Però em temo que tots nosaltres sense el Coque, amb tots els seus defectes i crítiques, no haguéssim començat a fer el què entre tots hem aconseguit fer.

Casa de “V”arrets

baixa

Heu reflexionat perquè ens ensenyen el què ens ensenyen a la carrera d’arquitectura? Tant pel què fa al pla d’estudis com pel què fa als professors? Qui són els professors? El fet que la majoria d’escoles d’arquitectura espanyoles tinguin un 5 per accedir i l’enorme atur entre els arquitectes són símptomes que alguna cosa hauria de ser diferent. Però això no és nou, moltes persones ja han dit això. Però jo seré més concret. Parlaré de l’ETSAVallès. Explicaré perquè crec que té moltes mancances tot i que crec que segurament és el millor lloc d’espanya per estudiar arquitectura, i jo estic molt orgullós d’haver-hi estudiat.

Segurament és “tant” bona escola perquè és “nova” i hi ha molts pocs vicis, comparat amb les centenàries ETSAB, ETSAM, ETSAS… És a dir, la “joventut” fa que l’escola sigui entre una casa de barrets i una casa de fills de barret (entenen barret com a eufemisme de puta… no sé si m’entens?). És a dir, la tradició del gloriós sistema universitari heretat del franquisme és de funcionaris que ostenten el poder amb mà militar. Però al Vallès, la manu militari dels funcionaris és més de boca que no de fets. El què ens passa és que cadascú fa la seva i passa dels altres. Evidentment, desprès al Bar despotricaran de “la merda de l’hivernacle” i aquella altra merda de no sé què, i de com és possible que aquell associat de merda faci aquella merda al TAP (molt escatològic tot plegat). Alguna vieja gloria encara li queda el rigor mortis d’elevar les seves queixes de Bar de la Junta d’Escola per aconseguir acords de Junta que tampoc és compleixen. Però la realitat és que al Vallès cada professor fa el què li dona la santa gana, tant per bo com per dolent. I aquesta característica és la que fa que els Vallès sigui viu. Tenim alguns professors genials. I no només professors genials, sinó que tenim uns quants duos i trios dinàmicos brillants. I, com a part negativa, també tenim molts genets de l’Apocalipsi. I una altra cosa genial és que els estudiants atorgarem al mateix professor això de “duo dinàmico” o “genet de l’apocalipsi” segons els gustos, i això també és fantàstic. Som una escola tolerant i diversa.

Però el què també és veritat és que quan el Vícotr Seguí, el Pere Fuertes o el Roger Sauquet expliquen les virtuts de l’escola als estudiants de nou ingrés o als del màster, expliquen els Solars Decathlons i no pas el fantàstic TAP V d’habitatge o l’encara millor TAP VI de màster Plan urbanístic. (eh, poca conya, em va agradar molt fer els 2 TAPs, encara que la meva professora de TAP VI estigués 2 mesos de baixa i sense fer classe va estar molt bé… o potser va estar bé per això….). La part potent del Vallès són: el Robert Brufau, els Solar Decathlons, el TAP IV de l’Amadeu, el Josep i el Lluís (l’escindida part d’urbanisme ja no mola tant, perquè no sé si els vells ho sabeu, però ara el TAP IV ja no és un sol taller, són 2 tallers…), el PUd del Dani i el Coque, les assignatues de Tecnologia…. Tant és així que pel màster habilitat la direcció va seleccionar la flor i nata (dit per ells mateixos) dels professors per fer l’assignatura troncal de projectes: Marta Serra, Roger Tudó, Claudi Aguiló, Adolf Sotoca….. Curiosament quasi tots ells tenen un contracte que fa pena perquè són joves i amb idees allunyades de les “directrius” dels funcionaris amb rigor mortis tipus A. Què estan fent al Màster habilitant? Arriben en un entorn, un lloc, i comencen a analitzar i detecten oportunitats i  proposen solucions. Això no és nou, però a l’escola els primers en fer això van ser al TAP IV del Coque, Dani, Amadeu i Josep. Desprès importat al PUd i a altres TAPs. Curiosament al Màster habilitat no es dediquen a fer unitats agregables i repetir-les infinitament amb brise soleils gegants de formigó, NO! Es dediquen a fer coses d’anàlisis i propostes controlades, necessàries i reals.

L’ETSAV és una bona escola perquè quan els bons professors han volgut apartar-se del camí marcat, ningú els ho ha prohibit, i no ho han fet per una estranya barreja de desconeixement, mandra, desídia i impotència. Sí que és veritat que quan l’escola estava dirigida pel Joan Puigdomènech les coses passaven per convenciment i confiança en els professors. Al Joan li agradava que s’experimentés i els professors tinguessin iniciativa. Però d’això ja fa anys…

Com a anècdota significativa, quan l’equip del Solar Decathlon 2010 va acabar deixant un forat de 50.000€, els estudiants no van trobar cap professor que volgués donar la cara pel Solar 2012, i el Joan no va dubtar en posar-s’hi al davant. En canvi el juny passat quan 120 estudiants, amb suports de professors, van demanar de presentar-se al Solar Decathlon Dubai diecció s’hi va negar. Certament qualsevol cosa finançada pels Emirats àrabs té mala pinta quan parlem de sostenibilitat, però no deixava d’oferir L’OPORTUNITAT de fer un projecte que no té igual per a l’estudiantat. L’argument oficial esgrimit era que “Dubai i sostenibilitat són antagònics” (i hi estic d’acord!). També hi ha un argument de més pes per ells i és que RESSÒ vam tancar amb 16.000€ de dèficit (13.000€ són impagament de patrocinadors!). Però si l’ETSAV tenim un 8.32 enlloc d’un 5 és gràcies als projectes i aprenentatge viu que hi ha al Vallès. Tenir la nota més alta de Catalunya i 3a de l’estat bé val 16.000€ (i més en un moment on parlen de tancar escoles). I de fet, m’atreviria a dir que hi ha un 3r motiu que explicaré al proper post.

Com ha de ser l’ensenyament del futur? Transversal? Interdisciplinar? Fomentant l’autoaprenentatge? Vinculant al empresa a la universitat? Vinculant la recerca amb la docència? Treball en grup? En Anglès? Aproximant-se a la realitat? Com tot ser que un projecte que reunia TOTES aquestes característiques es vetés per la direcció? Aquesta mala decisió del juny crec que va ser un gran error. D’acord, era Dubai i petrodòlars, però la formació que haurien obtingut els estudiants ara mateix no té equivalent. I el què és pitjor, no s’està treballant perquè hi hagi una alternativa similar ni a curt ni a mitjà termini.

Resumint i acabant, el Vallès despunta gràcies a que impera la llibertat de càtedra. O dit d’altra forma, perquè per sort no hi ha la manu militari o rigor mortis de “les grans escoles” ni de les viejas guardias. Visca l’anarquia!

De TAP en TAP i tiro perquè em toca

Un any més comença el curs i un any més arriba el moment d’escollir el taller de matèria. Fet que, malgrat que inicialment fa molta il·lusió “escollir el TAP que faré”. S’acaba convertint en frustració per diversos motius: primer que la nova normativa (per culpa de persones curtes de vista) cada curs tens 2 TAPs menys per escollir perquè “has de fer un TAP de cada franca” (espero que algun dia es canviï aquest gran error!). I segon perquè els TAPs en si, quan els veus a la presentació, desencanten molt. Sempre hi acaba havent 3 tipus de TAPs:

  • Tallers TTT: TAP Típic i Tópic. És a dir una biblioteca a Osrius, una escola a Sabadell, una residència d’avis a la trinitat, un centre cívic a Tàrrega. Són TAPs molt clars, que no aporten gaire a nivell d’escola ni a nivell formatiu. Són com anticipar-se a estar treballant de delineant en un despatx. I en general són  TAPs tan originals com els professors que els porten. Es pensa poc i es produeix de forma estàndard. Molt recomanable per qui vulgui anar a curs per any.

 

  • Tallers TTP: TAP de Tirar-se a la Piscina. És a dir, no et diuen el què has de fer, et diuen un lloc,  context, entorn, idea… I a partir d’aquí cada estudiant ha  de buscar-se la vida per trobar un projecte i una excusa per fer el projecte.  Aquest tipus de projecte és molt més similar a la  vida professional que ens trobarem. És a dir “busca’t la vida”. Aquests tallers són a on realment et poses a provava la capacitat arquitectònica. No només perquè has de resoldre bé l’objecte final, sinó perquè a més a més has de ser capaç de justificar l’objecte i contextualitzar-lo. Són TAPs molt més al dia, i que sovint s’ha de treballar en grup, cosa que també és com funcionen avui en dia les coses. Aquella idea de “el ARQUITECTO” i el seu despatx a on tiranitza a uns matxaques ja s’ha acabat. Cal treballar en grup. També és cert que a vegades aquests TTPs són refugi de bandarres que amb l’excusa de treballar en grup, no foten res. Però per mi són els únics TAPs que valen la pena.

 

  • Tallers THoSPeN: TAP Ho Sembla Però No. Són els TAPs que semblen TTP però en realitat són TTT. Es descobreixen per tenir enunciats molt sexys, com per exemple: “Convertir en co-housing i co-working l’antic hospital modernista de Sant Pau” o “fer una super illa eficient, sostenible, ecològica i smart al centre de Barcelona”. Són TAPs massa bons per ser veritat i que pels professors ja es nota també, de quin peu calcen. Per mi són els pitjors TAPs de tot perquè apunten molt a munt, però el vol dels professors és tant baix o més que els TTT ja que els professors dels TTTs almenys no amaguen la realitat.

La realitat és que no cal estar a la presentació dels TAPs per saber de què van, ni si valen la pena. Podeu llegir els últims posts meus perquè sempre acaba sent el mateix. De les novetats dels darrers quadrimestres, he sentit molt bones referències del Taller de la Rosa Rull. I no tant bones de l’Antoni Pérez Mañosas.

La realitat és que l’important a la vida sempre són les persones. I en aquest cas crec que, si la  normativa ho permet, no esculls TAPs, sinó que esculls persones. És a dir, esculls bons o mals professors. I aquí cal anar amb compte, sí que hi ha opinions per tot, però hi ha una pregunta clau “aquest professors m’aportarà coses que només ell em pot aportar?”

De les persones i l’escola en vull parlar, però ho faré els propers  dies i setmanes. Perquè l’Escola d’Arquitectura del Vallès sembla que arrenca el vol però li costa. Som la única  escola d’arquitectura de Catalunya per sobre del 5. És més, segons www.notasdecorte.es som la tercera escola d’Arquitectura d’espanya amb la nota més alta. Això vol dir alguna cosa, estem fent coses ben fetes, però altres no. Com per exemple, com pot ser que 120 estudiants volguessin fer el Solar Decathlon 2018, amb suport de desenes de professors, però la direcció es negués a permetre-ho sense donar-hi alternativa? Com pot ser que certs professors encara facin classe? Tot que és cert que els darrers anys, i afortunadament, professors com el Pancho Muñoz o el Benjamín Pleguezuelos s’han fet fora. Però en canvi magnífics professors com l’Emiliano López també han marxat. O també com es confronten les 2 escoles que hi ha al Vallès. La primera escola i més evident és l’escola Monteys, i la segona és l’escola B que ho explicaré llargament els propers dies.

Galeria

Viatge arquitectònic: Suïssa i Austria

Aquest és un post del viatge fet a Graubünden,  die Schweiz (Grison, Suïssa) i a Vorarlberg,  Österreich (Vorarlberg, Àustria) l’agost del 2016 amb la Meri, l’Ivan, l’Ignasi i el Roger. El mètode de transport fou el cotxe i l’allotjament entre casa/ hostel i acampada lliure.

Aquest post, a més de la selecció d’obres que vam escollir (molt recomanable) i les fotos (totes meves), comento les meves impressions de les diferents obres. Sense cap pretensió més enllà de si estiguéssim per allà xerrant. Són reflexions poc reflexionades, així que potser digui alguna, o moltes, ximpleries.

DIUMENGE 14 (Graubünden): Ens llevem a Flims i anem a pujar el camí de Trutg dil Flem (1) de Jurg Conzett. Tardem unes 4,5h en pujar i baixar. Són 7 deliciosos ponts del Conzett, tot i que 4 d’ells són molt similars, val molt la pena pel paisatge i també pels ponts, tot i que, comparats amb els de Viamala, són molt més senzills. De fet els 4 ponts de fusta, trets fora de context i de forma anònima passarien força desapercebuts. A mi, més enllà de la poètica i l’entorn, em va agradar molt el 2n pont d’arc a compressió. L’últim pont, tot i la poètica i bellesa, racionalment és un pont poc justificable tal i com està fet. Clarament aquí van voler posar ponts d’autor un valor afegit al camí, i ho van fer bé.

Fem una visita ràpida, la Gelbe Haus (2), i l’Estudi(3), tot de Valerio Olgiati. Personalment, més enllà de la qualitat innegable de la seva arquitectura, l’Olgiati fill no és pas dels meus preferits, té una forma de projecte que la trobo massa allunyada a mi i, en alguns casos, poc justificable. Però que no m’entusiasmi no vol dir que no sigui bo. Tot i això, la Gelbe Haus m’agrada, trobo que és un molt bon projecte i encertat (en Jordi Badia en pensa el mateix d’aquest projecte!). Abans de començar a pujar a Vrin, visitem el Cine (4) a Ilanz del Martin Rauch. Una obra molt senzilla i petita, però també magnífica. Una rehabilitació interior d’una sala de cine genera un espai molt confortable a nivell higrotèrmic, i a més a més molt interessant a nivell arquitectònic. Els murs de tàpia, li donen un ambient molt càlid, i elegant. Un espai realment interessant.

Pugem a Vrin a on el Coque ens fa una visita per Vrin i Cons, visitant: la serraria (5), la sala polivalent de l’escola (6), ajuntament (7), cases diverses (8), estables (9), matador, Stiva da morts (10), fusteria (11), cabina telefònica (12) i parada de bus (13) tot de Gion A. Caminada. No cal dir que, més enllà de les obres concretes, és extraordinari el conjunt. El treball fet per revitalitzar un poblet perdut de Suïssa de muntanya “sense res” aparentment i en decadència. I tenir èxit i convertir-lo en un poble ple d’activitat creixent és genial i un exemple a seguir a molts llocs. I entrant en l’obra concreta del Caminada, cal dir que és molt sorprenent. És l’arquitectura vernacular de strickbau però actualitzada i, fins i tot, millorada. Agafa la construcció de tota la vida, l’estudia i la replica millorant-la i tecnonificant-la. Segurament les millors peces de tot el conjunt són la Stiva da Morts, i la Sala polivalent.  En aquesta casa dels morts arriba a un grau superlatiu, sobretot pel què fa a la comprensió de l’entorn i, el tractament dels detalls i acabats. És especialment rellevant l’acabat emblanquidor, fet a base de llet de Vrin, de la fusta exterior, que quan es mulla es torna transparent permetent veure la fusta en color normal. Un efecte espectacular. Val a dir que el millor de la Stiva és la perfecte comprensió del lloc i, sobretot, costum. Clarament és un edifici que sense context i explicació passaria força desapercebut, excepte pel tret que és blanc. En canvi si entens, o coneixes, que obeeix a la forma en què arriba el mort i la seva família i amics de Vrin en vetllen. Si coneixes el detall constructiu. Si veus com l’espai interior s’ha “excavat” a la fusta, tipus “Chillida”…. És una obra que agafa molta més volada. En canvi la sala polivalent és una obra molt més fàcil. Des de la seva façana d’escates de larix – és “la única” conífera caducifòlia, fet que genera un creixement més lent i millors propietats de la fusta, sobretot a la intempèrie. És un arbre molt típic de la zona alpina- que tot i que és del tot innovadora per nosaltres, allà és comuna, sense ser-ho tant com l’Strickbau. Fins a les seves espectaculars encavallades de fusta laminada sense encolar. Passant pel seu interior harmònic amb tot enrasat a les parets. Un projecte, senzill, amable i fàcil; però que tot i els seus petits adjectius, és un gran projecte. De la resta dels seus projectes de Vrin, dir que tots són de gran qualitat i realment es nota quan una casa és feta per ell o no. El projecte es purifica i guanya un presència discreta. És especialment remarcables les seves intervencions menors com la cabina telefònica o la para de l’autobús, senzills, però molt pensats, fins el darrer detall, cada racó.

DILLUNS 15 (Graubünden). Comencem el dia pujant cap al peu de la Greina, veiem la construcció pel formatge (14) i l’estable de cabres (15) tot del Caminada. Baixem cap al restaurant “Gasthaus am Brunnen”(16) del Caminada a Valendas, aquí veiem un altre Caminada, més refinat, més delicat i elegant, però amb la seva calidesa de sempre tot. Ja no fa servir la fusta, sinó materials humits, petris. Un restaurant que ha de ser molt agradable menjar-hi (fins que arriba el compte). Desprès visitem i entrem a la Casa de Versam (17) del Zumthor, una rehabilitació de la primera època del Zumthor, espectacular. Les típiques fotos publicades de la casa no fan honor al magnífic projecte. Tot i ser una caseta petita, la qualitat de l’espai interior és molt elevat i acollidor. Lluny del Zumthor més perfecte del Kuntsmuseum, o les termes, la delicadesa i humanitat de la casa la fan realment atractiva. Personalment era un projecte que no m’interessava gaire més enllà de ser d’ell. Però això era perquè només coneixia les fotos exteriors amb aquells taulons horitzontals a façana que no entenia. Però per dintre és tota una altra cosa. En destacaria l’escala humana de tot plegat. Aparentment, segurament molts, jo mateix, si veiéssim fotos interiors no ho reconeixeríem com a seu, però si ens parem a mirar i analitzar el conjunt detectarem que l’harmonia i detalls han de ser obra d’un gran arquitecte. Encara hi diria més, és molt fàcil fer-te sentir petit amb una obra de milions d’euros i acabats impecables. Fer-te sentir petit però com a casa amb una obreta com aquesta és de genis. Visitem el centre al bosc “Waldhütte Tegia da vaut” (18) a Domat/ Ems del Caminada. No podem entrar-hi, tot i que no és un edifici gran i els grans finestrals exteriors permeten veure-ho molt bé des de fora. La sala interior sembla extremament acollidora, i el sostre acústic (clara inspiració pel sostre de RESSÒ). El què no m’ha agradat mai del projecte, i continua sense agradar-me, és aquesta banya que li fa sortir a davant. Potser, si me l’expliquessin i l’entengués, em semblaria genial, però ara mateix ni m’agrada, ni l’entenc ni em sembla encertada. Però realment m’he quedat amb moltes ganes de poder entrar a l’interior.

Anem a veure l’Escola de Paspels (19) del Olgiatti, tot i ser un bon projecte, m’ha decepcionat força respecte la primera vegada que hi vaig anar el 2012, continua sent un projecte interessant. El contrast tant fort entre les aules totes de fusta i les zones comunes totes de formigó, i que a més són zones que ocupen la major part de la superfície, em costen d’entendre sense veure-hi els estudiants vivint-ho. Visitem també la Capella (20)  de Oberrealta del Christian Kerez que té per allà. Per mi és la típica i fàcil arquitectura mini-icònica: una capelleta simplificada tota de frmigó amb una obertura tipus escletxa per on entra la llum…. pfff no m’interessa massa ni la veig necessària, la podria fer qualsevol estudiant d’arquitectura de 2n que ja coneix una mica d’arquitectura i vol anar de poètic o qualsevol arquitecte de 70 anys que porta tota la vida fent xalets i blocs i ara se les vol donar de jove moderno… Acabem al jornada visitant els 2 ponts de Viamala Saransuns (21) i  Traversina Foot Bridge II (22) del Conzett. Del primer dir, tot i no ser desconegut, que l’aparent simplicitat “amaga” una desmesurada fonamentació supertecnificada i complexa. Malgrat tot, per mi el resultat és més que justificable. És el pont més espectacular que he vist mai. Tot i que la barana, per mi, sobre (de fet no té funció estructural). Per mi, o la treu (no sé com) o la fa treballar. Però continua sent un pont brillant. El segon pont, de fet és la versió 2.0; la primera versió no va residir l’envestida de la natura i es va destruir.  A nivell de col·locació és molt més bo i interessant, és un pont que comença “pla” i es va convertint en una escala per salvar un desnivell considerable. També és genial, però té molt de pont penjat amb cables “convencional” tot i que crec que és únic o dels únics en la seva morfologia concreta.

DIMARTS 16 (Graubünden). Comencem amb la Residència de noies de Disentis (23), del Caminada (als interessats, ara també es pot fer-hi nit com un hotel). La visitem amb la guia del Bruder Martin, que desprès ens ensenya també el monestir. La residència de Disentis del Caminada està al top 10 dels millors edificis que he vist mai. Haig de reconèixer que el primer cop que el vaig veure, de la mà del Coque, no li vaig trobar res d’extraordinari. Una façana sòbria amb un arrebossat gris marró. Però mica en mica el Coque m’anava explicant com cadascuna de les 4 plantes quadrades organitzades com una “U” va girant 90 graus per permetre un accés, donar vistes diferents a cada planta alhora que caràcter propi. Aquest gest de tenir entrades independents a cada planta, permet tenir l’espectacular i increïble escultura, escala, ascensor, cuina i “llar”  central que vertebra de forma magistral l’edifici. I per acabar-ho de rematar cada habitació et fa sentir com Hamlet “empresonat en una closca de nou, però rei d’un espai infinit”. La qualitat i detall de cada habitació és sublim i equilibrat. Una vegada més, per mi, el més increïble del projecte és que la aparent senzillesa i honestedat que amaga un dels millors projectes d’arquitectura, per mi, de la història. És superlativament refinat, però amb els ingredients més senzills. Fins i tot, la “llar” d’estar daurada, que no m’agrada el daurat, és genial. I un altra tret molt significatiu és que fa una residència amb cada habitació i cada pantà diferent i única. I ho fa sense recórrer a extravagàncies.

Desprès fem cap als Estables (24) i la Formatgeria (25), tot del Caminada. Ambdós projectes molt bons, tot i que venint de la residència és una baixada de nivell. Però continuem trobant el Caminada honest i de veritat. I té tot el sentit del món. La residència és perquè hi visquin noies en una edat molt important, lluny de casa, cal que es sentin acollides. Per això crea aquests espais únics i màgics. En canvi un estable o una formatgeria no tenen aquest requeriment. En Gion A. Caminada fa en cada projecte el què ha de fer de forma brillant, ni més ni menys. I en projectes com la residència es posa a la primera fila dels arquitectes mundials amb un gol de xilena per l’escaire.  Continuem la visita amb la Casa unifamiliar de Sumvitg  (26)de Berth& Deplazes. Un projecte molt interessant, però com que tampoc hi vam poder entrar, a les publicacions en podreu trobar informació més útil.

Visitem la Capella de Sogn Benedetg (27) del Zumthor. Per mi, també al top 10 de l’arquitectura, i la meva obra preferida del Zumthor. Potser influenciat pel Coque, o potser pel mateix que he dit del Caminada: per fer que les coses petites i senzilles, siguin brutals i impressionants. La capella de Sogn benedect la podria haver fet qualsevol fuster una mica hàbil, a diferència de la majoria d’obres del Zumthor, no cal el millor calculista d’Europa i les millors constructores per executar-la. I això per mi el fa brillant. Com també és brillant que es veu tot, i entens com funciona (excepte l’espina central del terra de fusta). Aquí el Zumthor no amaga l’estructura com a les termes o Bregenz. És honest i fa participar l’estructura del l’espai. I una vegada més la fusta li dona una calidesa excepcional. Del Zumthor és única com fa que uns pilarets de fusta es converteixin en l’element més excels, i a sobre fa funció estructural! I no només això sinó que aquí sap fer jugar la simbologia religiosa en l’arquitectura: la planta en forma d’ametlla, fugint de la vulgar creu, però alhora religiós, les escates de peix de la façana, símbol sagrat també, però alhora típic del lloc, però també l’espina de peix de la coberta…. Una vegada més, com un element tant petit pot ser tant gros i fer-te sentir tant insignificant (realment, amb la proximitat geogràfica no entenc com en Kerez s’atrabeix a fer la seva capella). La capella és de les poques obres que no em cansa mai de veure-la (ja en van 3).

Anem cap a l’escola Vella (28) dels Berth & Deplazes. Una ampliació d’una escola molt ben feta i racional. Destacar-ne que gràcies al seu cuidat disseny és una escoa de baixíssim consum energètic. És especialment interessant el gimnàs/ sala polivalent/ auditori que té un escenari en un extrem que també es pot obrir de cara al pati exterior per fer-lo servir d’escenari a la fresca. Una vegada més Berth&Deplazes fan un molt bon projecte.

Desprès anem a Haldestein a veure l’Atelier Zumthor del 2016 (29) a on fem el workshop de les prunes i l’Atelier Zumthor del 1986 (30) del Peter Zumthor,. L’Atelier original és realment magnífic, tot i no haver-hi entrat mai (és extremament difícil que avui en dia deixin entrar a visitar-lo). Exteriorment crida molt l’atenció per a seva enigmàtica façana a carrer, gairebé sense obertures, busca tancar-se per obrir-se completament al fantàstic jardí interior. Realment una façana molt encertada i unes proporcions molt adequades amb, com no pot ser d’altra forma, una característica entrada Zumthor. En canvi el nou estudi és completament oposat a l’original. Aquí no busca recloure’s, sinó mostrar-se en una espècies de showroom pornogràfica de 4 plantes completament de vidre. Però, pel meu gust, ho fa de forma excel·lent. És brillant la col·locació a la parcel·la i el lloc, i, per mi, és molt encertada la façana. Havia de fer un volum considerable, i com fer-ho de forma que tingués un impacte acceptable? Amaga el nucli d’accessos i serveis de formigó al darrera parapetat amb un cos estret de vidre la transparència del qual ens permet veure què passa a l’interior alhora que no genera un volum opac que carregui l’entorn. A més el constant joc amb les persianes exteriors provoca una façana molt canviant. Realment contrasta molt amb l’anterior estudi… o no? Perquè de fet, l’anterior atelier estava tancat a les 3 cares del carrer i i obert a la interior, que mira cap a un jardí amb un gran arbre. Amb el nou Atelir el carrer passa per davant, a on hi ha l’arbre i el jardí. A les altres 3 façanes hi ha mitgeres i un mur de contenció. Per què amagar-se de les altres 3 parets? De fet, segons com, replica la idea de l’altre Atelier, però amb una col·locació diferent. Molt interessant, senzill i encertat que l’estructura és de pilar central amb voladiu a banda i banda, així evita els problemes dels pilars a façana. Per mi, una de les millors obres del Zumthor dels darrers anys.  Mirem també la seva Casa particular (31) i la Casa Räth (32) a Haldestein del Zumthor. La seva casa particular mai l’he trobat gaire interessant. Possiblement des de dintre sigui molt interessant, però pel què he vist, només m’agrada el pati interior que genera. La resta de coses que en conec… Possiblement amb passaria com amb la seva casa de Versam si hi entrés. I la Casa Räth, és un Zumthor completament desconegut, molt similar a un Palladio o altres arquitectes que no són ell. Tot i això hi ha diversos elements que criden l’atenció i que el fan un projecte interessant.

Acabem el dia a Masans, a la Residència d’avis (33) de Zumthor. Un altre gran projecte d’ell. Trobo curiós que utilitzi travertí a la façana, és una pedra, potser, massa típicament d’aquest tipus d’edificis, i tampoc li dóna cap us especialment rellevant. Els pisos, pel que he vist en publicacions, són extraordinaris. Però per mi el més interessant del projecte és com va retranquejant la divisòria entre les pisos i el passadís de distribució. Els diferents sortints  i entrants genera una apropiació de l’espai per part dels avis de forma magnífica. Zumthor promou l’apropiació de l’espai col·lectiu amb elements completament kitch en alguns casos de forma entendridora. I per acabar el dia: Chur amb el centre de la TV (34) Graubunden, un important “alarde estructural” que diria el Brufau, però poc interessant pel meu gust a nivell de projecte. I l’Edifici d’habitatges i terciari Ottoplatz (35) també del Conzett. El Conjunt Ottoplatz per mi és molt més interessant, primer perquè utilitza les façanes prefabricades com a arc i pont gràcies a un post-tesat força treballat i perquè aquest conjunt d’edificis el trobo força interessant i agradable. També tenim temps pel el Museu de Chur (36) dels flamants  Barozzi Veiga. No es pot negar que les proporcions del volum són encertades. Però tret d’això per mi no té cap interès. Interiorment és completament anònim, però d’un anonimat vulgar. La única part de l’interior interessant és el soterrani de l’antic edifici del Museu que, tot i ser anònim, té una elegància del Zumthor en els passos de porta i el sòcol deliciós i sobri. I si per dintre no té cap interès, per fora és irritant. Per què aquesta façana amb aquestes peces? Si volien fer arquitectura render fotogènica, ho han aconseguit. Les fotos que n’he fet aconseguirien centenars de likes a instagram, i segur que ja ho han fet molts. Però és tant gratuït i sense sentit. I sobretot, mancat d’estil. I és especialment maldestre, l’encontre amb la porta de grans volums. Tot i que segur que era volgut, sembla que hagin dissenyat l’edifici i desprès els diguessin “cal fer una porta de grans volums” “ah si? Bueno, doncs fes-la i ja farem el mateix gravat”. Hi ha 2 paraules per definir la façana: innecessària i arquitectura-render. Finalment acabem el dia a Chur amb la visita als laboratoris (37) de Berth&Deplazes. Una vegada més un magnífic exemple de contrucció, brillant i quasi molt ben resolt arreu. Però per mi, potser li falta ànima. Tracta igual les 4 façanes i, sobretot, és molt dolenta la imatge que dona el nucli d’accessos i serveis de la part posterior a on l’acaba amb vidre translúcid que permet veure l’aïllament extremadament mal col·locat impropi de Deplazes. Però vaja, un edifici altament interessant.

 

DIMECRES 17. Cobertura de les ruïnes (38) de Chur del Zumthor. Per mi una obra quasi al mateix nivell que Sogn Benedegt, casi. Una vegada més és absolutament remarcable la senzillesa i puresa de l’estructura (tot i usar alguna trampa i truc que li podem perdonar). Com amb materials tant senzills pot fer una coberta tant harmoniosa és extraordinari. No té extravagàncies, però alhora té una presència i elegància supremes. Poca cosa més es pot dir que no hagi dit abans amb la seva capella. És una obra genial i amb una optimització de recursos perfecte. És especialment remarcable el pont que ens creua tot el conjunt. Super senzill i que salva llums força grans utilitzant el mínim i més vulgar material. Visita imprescindible!. Tornem, aquest cop per dins, al museu de Chur (36). Pugem a veure l’Escola de Churwalden (39) Zumthor de bloc de morter. És també una de les seves primeres obres. De fet tant inicial que, conjuntamentmab la casa Räth, ell no les considera “Peter Zumthor” ja que no les fa aparèixer a la seva monografia. És interessant veure’n l’excel·lent treball que fa amb l’especejament del bloc de morter. Però la realitat és que, més enllà de ser un bon projecte, no diries mai que és del Zumthor si no fos perquè t’ho dieuen. Anem cap a l’escola Duvin (40) de Caminada. Un projecte deliciós d’una escola de muntanya que serveix a diversos llogarrets de la zona: un son professor i menys de 20 alumnes d’edats diferents. Però tot i tenir tant poc públic, tenen una escola envejable d’una calidesa extrema. Tot amb el més pur estil Caminada: el projecte just a les condicions requerides.

Pugem fins a Vals, visitem i ens banyem a les  Termes de Vals (41) de Zumthor. L’arxiconeguda obra del mestre, és innegable que és de les millors obres. Però també haig de dir que, per mi, no és tant bona la capella, per exemple. A les termes, Zumthor comença de abandonar la honestedat de les seves brillants obres anteriors com  la capella, la coberta de les restes romanes, o el seu primer atelier. A les altres obres el que ensenyava era el què deia, en canvi aquí en què ensenya: pedra, no és el què diu: estructura de formigó posttesat (que per més inri ha acabat generant patologies per excés de fletxa que requeriran una milionària inversió per rehabilitar-ho). Ara bé, si abandonem la part més racional per centrar-nos en l’arquitectura més sensible, les termes es converteixen en, gairebé, l’obra capdalt de Zumthor. Realment és un espai màgic i únic on hom es relaxa i en surt com nou. També és cert que el fet de gaudir de banys termals durant la visita de l’edifici fan que augmenti molt la nostre predisposició. Però jo sóc dels que pensa que aquí Zumthor comença un camí cap a l’excés. Amb magnífics resultats, però  un pèl excessiu en sobreprojectar, i en pressupost. Però sense cap mena de dubte, en aquest cas se li pot perdonar perfectament. És un dels millors projectes de la història de l’arquitectura. I una vegada més utilitzaré adjectius similars: harmonia, elegància, bellesa….Sublim. Realment és l’únic arquitecte de qui mai he sentit malparlar en boca d’un altre arquitecte. Desprès visitem, a les 3 Cases Zumthor (42-43-44) de Leis. Realment amb una col·locació al poble i entre elles molt delicat i ben escollit. Aquestes 3 cases de Strickbau, aparentment tradicionals amaguem molt cops amagats, com el fet que les cobertes són com una barrets que només toquen tangencialment la casa. I per dintre també són totes de fusta, típic, però amb una harmoniosa relació entre les parts i les diferents habitacions. Una vegada més Zumthor excel·leix en la qualitat interior.

DIJOUS 18 (Graubünden i Vorarlberg). A Vals visitem el Pont de Vals (45) de Conzett, un pont que en principi només treballa a compressió. Tot i que està malament, acostumat als ponts que he vist del Conzett, aquest em sembla un pèl insípid i potser massa màssic. Al costat mirem l’Hotel Alpina (46) Caminada. Una rehabilitació magnífica d’una edifici preexistent. Exteriorment té força a veure amb la Residència de Disentis, i la planta baixa és també molt acollidora. Però no ens van permetre visitar-ne habitacions. I per tancar l’estada a Graubünden parem al pont del trencall de Duvin (47) de Conzett. Un pont també molt interessant de fusta.

Entrem a Àustria per Feldkirch. La primera parada és l’Hospital de Feldkirch (48) amb un mur de terra del Rauch. L’hospital en sí té el  seu interès, sobretot la galeria d’accés de vidre a on hi ha el mur de tàpia. Aquesta galeria es va fer a la primera època de l’arquitectura bioclimàtica, és interessant, sobretot veure un mur de tàpia tant llarg. Però també és cert que a on està col·locat, un lloc  de pas sense gaire requeriments, no permet treure tot el partit a les virtuts de la terra. Al costat visitem per fora les Cases B (49) i la Casa passiva (50) de malla del Walter Unterrainer. La Casa B és força interessant, destacar-ne com està feta amb elements en sec i lleugers. Però comprant-la amb les altres cases que visitem d’ell aquesta em va semblar la menys notòria. La Casa Passiva ja crida força més l’atenció. Tota recoberta per fora amb malla negra, molt ben posada, amaga a dins una casa de consum energètic quasi nul. Malauradament no hi vam poder entrar, però és una casa que promet ser interessant. També de l’Unterrainer visitem el taller de fusters LOT (51). Per mi una de les millors peces que vam visitar en el viatge. La intel·ligent simplicitat de les solucions els fan un edifici molt interessant i econòmic. Per exemple per estalviar-se l’elevat cost que les fusteries dels vidres, dissenya un sistema per fixar els vidres gegants sense necessitat de fusteria de catàleg. La fixe directament amb l’estructura de fusta. I la gran nau de treball, tot i que molt senzill, és d’una bellesa i harmonia extrema utilitzant materials bàsics com l’OSB i bigues laminades. Molt interessant la reducció de secció que fa al nus entre les bigues i els pilars. És molt interessant el treball d’experimentació fet conjuntament amb els propietaris del taller.  La façana ha anat canviat des del principi afegint proteccions a les finestres, i estudiant el comportament del OSB tenyit de negra amb lasure com a acaabt exterior.

Dels Baumschlager Eberle-BE– visitem el conjunt residencial i d’oficines de Villa Menti (52). A nivell  compositiu, tot i no ser especialment innovador, crec que aconsegueix molt bon resultat, la interacció dels 3 volums genera uns espais i visuals molt interessants. I també la composició de la façana resulta força interessant, sense ser innovadora. Per mi li falla que l’ordre de composició de façana és excessivament carregós a nivell de material. Però un conjunt interessant de veure. Desprès visitem també del BE els habitatges de Nüziders (53). Un conjunt que a la seva època havia estat molt famós i visitat, continua mantenint el seu interès. Una construcció molt ben fet un projecte molt ben fet realment.

Acabem el dia, visitant l’Atelier (54) del Martin Rauch i també la Casa del Martin Rauch (55) per fora, a Schlims. L’atelier, és una obra experimental, en el sentit que és una mica Frankenstein, combina tot de sistemes i tècniques per estudiar què passa. Però el resultat, tot i ser poc delicat segurament, és molt interessant. Vam fer una visita amb un arquitecte que hi treball, però malauradament ens vam centrar en la construcció en terra i no ens va explicar com funciona, de bé o malament, l’edifici, però una visita imprescindible, sobretot pel què t’expliquen del funcionament de l’estudii de la terra.  I la casa particular del Martin Rauch és extremament interessant. Veure una casa de tàpia vista en plan lleping és quelcom molt estrany per nosaltres. A l’arquitectura tradicional mediterrània és molt habitual que les cases es fessin amb tàpia, però sempre revestida. Per això la potència i elegància de la casa és impactant. Sobta molt que posi aïllament però deixant la major part del mur de terra a la cara exterior. L’explicació que ens va donar era que amb menys terra a la banda interior era més fàcil controlar-ne el confort. Tot i que deu ser veritat, jo ho continuo trobant estrany…

DIVENDRES 19 (Vorarlberg). Parem a Sankt Gerold a on visitem un centre municipal (56) de Bernardo Bader. Sigui perquè no el teníem recomanat, sigui perquè potser no és tant bo, aquesta obra, tot i està ben feta i ser interessant, no em va semblar tant interessant. Les obres del Caminada, o Kaufmann, per no parlar del Zumthor, em semblen més depurades. No sé si recomanaria anar a verue expressament aquest conjunt, però és interessant. A Sankt Gerold visitem també el monestir, a on hi ha una cavallerissa (57) del Hermann Kaufmann. Té unes encavallades molt interessants tipus fink. I de fet tot l’edifici en si es veu molt cuidat, però alhora senzill. Una obra interessant. També visitem la paret del cementiri (58) del Rauch feta de tàpia. Realment queda molt bé i és un cementiri agradable i molt elegant.

Arribem a Ludesch, a on visitem el Centre municipal de Ludesch (59) del Hermann Kaufmann. Realment un projecte exemplar i referent d’arquitectura “sostenible”. Amb un consum energètic ridícul i uns sistemes constructius amb fusta, vidre i formigó a la cota 0 molt ben treballats. Per mi aquesta obra té 3 punts importants, el rigorosíssim treball de balanç energètic, consum, producció, LCA… El creuament de programa amb administració, oficnes, consultoris, guardaria, bar…. combinats amb plaça pública coberta i estació de bus. I, una vegada més en aquest viatge, l’elegància i bon gust del conjunt. Malauradament no vam poder concertar una visita guiada a on t’ensenyen i t’expliquen tot el funcionament de l’edifici. Tot i que el Hermann Kaufmann no arriba a tenir la delicadesa del Zumthor o el Caminada, és un edifici extremament ben construït. I no és que ho digui jo, sinó que construir un edifici amb aquest programa d’ús públic a Austria amb un consum de 14 kW/m2/any ha d’estar molt ben fet. Visita imprescindible! D’ell mateix també visitem el conjunt d’habitatges (60) que té a Ludesch mateix. Un conjunt molt interessant, però com sol passar amb en Kaufmann són projectes que, tot i ser extremadament solvents, ben fets, no tenen l’encant de Zumthor i Caminada, i en un viatge on s’han visitat els grans mestres abans, això llueix poc. Per contra, el Kaufmann m’atreviria a dir que és superior a ells en la vessant tectònica. Sobretot en la preocupació de l’eficiència energètica i el procés constructiu. Els seus edificis habitualment tenen una component de prefabricació i optimització molt rellevant i interessant.

Anem a Lustenau a on  hi ha les oficines de Saeco (61), un edifici de vidre poc rellevant i l’edifici 22-26 (62) ambdós dels Baumschlager Eberle. El 22-26 va ser l’edifici que més em va sorprendre del viatge. És un edifici sense sistemes de climatització i amb un detall constructiu extremadament simple: un ampla mur monomaterial d’una espècie de termoarcilla. Amb aquest mur gruixut i les obertures de vidre amb obertura motoritzada s’aconsegueix una temperatura tot l’any ens 22 i 26 graus centígrads. Per fer-ho cada estança té una pantalla per monitoritzar les condicions i controlar les obertures i la il·luminació. És realment fascinant veure com cada estança té aquesta pantalleta i realment es compleix força aquest rang de confort. Ara bé, s’ha de reconèixer que a l’hivern fan una mica de trampa amb les il·luminació, altament ineficient per aportar calor a l’espai. A més a més de la radical, contundent i efectiva solució i plantejament de confort, el projecte opta per uns acabats i disseny dels elements molt simple i efectiu, grans portes de dalt a baix, parets blanques. Tot l’edifici un treball de depuració i simplificació. Per mi, a nivell formal, la millor obra d’ells. Fins hi tot el lleuger gir de les façanes, i a conseqüència de tot l’edifici, em sembla absolutament encertat i brillant. No fugen de la perfecció del cub o prisma perfecte, sinó que li donen un caràcter genial. S’atreveixen a trencar el rigor geomètric de l’arquitectura contemporània.

Pel camí, i aconsellat per la guia i el bon nas de l’Ignasi i l’Ivan, visitem una caseta deliciosa, la Casa G (63) de Roland Gnaiger a Lustenau. Realment l’element destacat de la casa és una terrassa metàl·lica adjuntada a la casa molt gran i en forma allargada perpendicular a la casa. Però darrera aquest reclam, entrem a una casa que sense ser genial, ni famosa, aconsegueix ser enormement acollidora i ben solucionada. Una casa que realment et fa sentir acollit.  Desprès de dinar anem a la remodelació d’habitatges (64) de Dornbirn del Kaufmann. Tot i ser un atri d’accés als habitatges molt ben fet i acollidor, en no poder veure els habitatges per dins, falta alguna cosa a la visita. Però el què es veu té molt bona pinta. Per tancar la visita a Dornbirn anem als Habitatges (65) també del Kaufmann. Molt similars als habitatges de Ludesch, aquest conjunt és només un bloc enlloc de 4 i és més antic. I segurament per això es veu un bloc més treballat i amb els detalls fets amb més deteniment. I per això, a totes les virtuts dels habitatges de Ludesch, hi hem de sumar que aquests són més atractius des d’un punt de vista projectual tradicional. Realment una molt bona visita. Anem cap a Mäder a veure l’OKO-escola (66) del BE, des de fora. Una escola molt interessant tant per la planta, la materialització l’estratègia de confort i els quasi 20 anys d’antiguitat que té. Tot i que es nota que ha passat el temps, continua tenint un pinta molt atractiva. Per dintre segur que deu ser molt interessant. Continuem anant al cementiri islàmic (67) de Altach, de Bernardo Bader. Un cementiri força interessant que resolt de bona manera la relació amb la transitada carretera que el limita i s’enfoca cap a les muntanyes que té a tocar. La formalització de formigó aconsegueix un toc molt únic amb el formigó vermell.  I tanquem la jornada amb el Conjunt residencial (68) dels Baumschlager Eberle de Hohenems.  Una de les primeres (o la primera?) obra seva. Comença amb un procés d’anàlisi i reflexió sobre els usuaris, les necessitats, possibilitats, consums… és molt important i interessant  tenir present que els BE començaven el projecte per la part teòrica i que al final arribava l’arquitectura. Aquests habitatges, per exemple, es van fer conjuntament amb la col·laboració dels veïns per construir les seves pròpies cases. També comencen a treballar els primers conceptes dels bioclimatisme com el pati interior cobert que fa d’hivernacle i zona d’accés. Com que té més de 30 anys es veuen algunes solucions ja superades o millorades, però és un conjunt de referència molt interessant.

DISSABTE 20 (Vorarlberg i Zürich) . Ens despertem i anem cap a Reuthe a on visitem un taller de fusteria (69),  que, com passa amb molts tallers de la zona, està tot molt ben fet de fusta i  té unes encavallades de fusta molt interessant. I desprès anem a la fusteria Kaufmann (70) del Hermann Kaufmann. Aquesta indústria té moltes naus, i grans. Totes ells fetes de fusta i amb cobertes molt interessants. Ens vam fixar sobretot amb la que té la coberta feta amb grans arcs de fusta prefabricada. I sobretot amb una nau més petita que les encavallades tipus Howe sobresurten de la coberta i van creant unes dents que s’aprofiten per fer-hi els lluernaris. La mateixa solució dels Herzog&deMeuron a les cotxeres de Basel. Unes naus molt interessants. Desprès a Bezau a on visitem un altre taller (71) del Kaufmann amb una peculiaritat molt interessant és que utilitza unes encavallades arcajades, però girades, una espècie de biga fink curiosa. Digne de veure. També anem a Bizau a on veiem un taller (72), rehabilitat, del Johannes Kaufmann i Oskar Leo Kaufmann. Aquest taller parteix d’una idea molt bona que és la secció, un pilar i biga de gelosia, i que alhora és finestra i lluernari. Molt fi, però massa fi, ja que desprès de 4 o 5 anys de funcionar perfectament bé, va haver-hi una gran nevada i van aparèixer problemes greus de deformació, i es va haver de fer una rehabilitació estructural contundent amb acer. Tot i això, és un projecte inicial molt bonic, però massa ajustat. Finalment visitem una capelleta del cementiri (73) per fora de Kaufmann. Segurament per dintre oferia un espai molt atractiu, però per la dimensió i materials (marquesina de fusta i acer, i caixa de vidre, acer i fusta, recordava massa a un quiosc d’un parc.

Per acabar la ruta al Bregenzwald, visitem el centre Werkraum (74) de Bregenzwald del Zumthor, a on dinem. És un edifici que si el posessin un llibre del Mies pensaries que és seu, i un despistat amb nocions d’arquitectura moderna bàsiques segur que pensaria que és del Mies. I potser per això no m’acaba d’agradar. Evidentment, és un Zumthor, i té coses bones. Però el resultat global, no m’acaba d’interessar. Segurament el més interessant és el què em va explicar el Coque i que no es veu: la història que l’han fet possible. Es veu que és un projecte que sorgeix de voler potenciar la zona. El conjunt d’artesans i petits empresaris de la zona s’uneixen per fer aquest showroom dels productes de la zona. I ho fan de la mà d’un Zumthor entusiasta amb la idea i que col·labora amb ells per fer aquesta obra que, segons tinc entès, està lluny dels habituals pressupostos d’ell. Per tant el resultat és fruit d’una mena d’enamorament. Tot i això, tenint en compte la rellevància de Mies a la història de l’arquitectura, no entenc perquè en Zumthor no intenta desmarcar-se’n una mica. Evidentment hi ha moltes diferències, però a grans trets és per mi massa igual, i per això, involuntàriament, repelo una mica el projecte. Però tot i això continua sent un bon edifici.  Un cop a Bregenz visitem el Kunstmuseum (75) i el cafè (76) del Zumthor. La sorpresa d’aquesta tercera visita meva és que l’artista exposant aconsegueix matar l’edifici abans que l’edifici no el mati amb ell. S’ha de reconèixer que fa una mica de trampes, el mata apagant els llums i posant una gran pancarta a la façana, però en l’amor, la guerra i l’art, tot s’hi val. Més enllà de “l’art” de “l’artista” Wael Shawky l’edifici és un dels màxims del Zumthor pel què fa al lleping i la perfecció. És un edifici que t’empetiteix molt i veus una fastigosa perfecció (aquesta idea no és pas original meva, força gent ho diu) però és veritat. La realitat és que no recordo cap exposició de les 3 que hi he vist (vaja, al última sí que la recordo, i segurament la recordaré perquè no em va agradar gens), però sí que recordo el museu i la extrema puresa i depuració del projecte. Un projecte sublim. Però realment, a diferència d’altres edificis d’ell, cada cop que el veig em corprèn menys; potser és massa fred. Però el què realment no m’agrada del projecte és la contraposició amb la seva capella i la coberta de les restes romanes. Aquí no s’entén com funciona res, per no veure’s no es veu ni la il·luminació artificial (excepte uns petits focus), ni el sistema de climatització, ni l’estructura… crea un espai tant falsament escèptic i imponent que s’hi podria rodar una pel·lícula emulant que és el cel i hi ha Déu allà assegut. Pel meu gust és massa poc humà i càlid. Per no entrar en el fet que és secret el com funciona l’estructura. Sense dubte el què més m’agrada és la façana, extremament purificada amb una sola peça senzilla de vidre glaçat aconsegueix un efecte màgic: l’edifici es fon amb el cel. I tot i que l’edifici i la seva execució és perfecte, el fet de deixar les juntes obertes tipus escata de peix fa que no es vegin possibles errors de juntes i per tant no despista de la seva perfecció. El petit edifici del davant, tot negra, trobo que interactua molt bé amb el museu, el contrast molt interessant. Tot i la senzillesa de l’edifici, és interessant, sobretot l’estructura irracional. I, com és propi d’ell, extremament elegant.

Desprès anem a veure les cases R&H (77) de W. Unterrainer . Un projecte interesantíssim per la seva vocació experimental i d’investigació. Començant pel més evident element experimental que és usar cartró ondulat com a aïllament protegit amb vidre armat per l’exterior i una placa de cartró barrejat amb àrid a l’interior, passant pels principis bàsics de bioclimatisme de captació a sud, tancar-se a nord… A més a més té un element també molt interessant és que són 2 habitatges aparellats que comparteixen entrada i serveis com l’aparcament o soterrani. Sense ser extraordinari des del punt de vista d’arquitectura clàssica, és extremadament interessant i una vegada més, aconsegueix crear un interior molt acollidor. Tot i que per variar, no diré que sigui un projecte especialment elegant. Visita molt recomanable pels amants de l’arquitectura experimental. I també d’ell mateix el Veterinari i casa particular(78). Un projecte posterior que també usa l’aïllament de làmines de cartró, tot i que aquest cop l’evoluciona una mica fent blocs. En aquesta casa introdueix un interessant sistema de pou canadenc i intercanviador de calor. És possible que el projecte funcioni millor que l’altre pel què fa a confort i consum, però l’altre projecte és segurament més interès a nivell arquitectònic, i de qualitat de l’espai interior. Per tancar les visites austríaques visitem lleugerament per fora la fàbrica Glass Marte (79) del Kaufmann, per fora no és especialment interessant, tot i que per dintre sembla que valdria la pena.

De tornada fem unes visites llampec  a Zürich a on visitem els extraordinaris jardins MFO (80) Burckhardt+Partner AG & Raderschallpartner AG i l’estació de Tren de Stadelhofen (81) del Calatrava. També anem a Berna on visitem les urbanitzacions Halen (82), Thalmatt 1 (83) i 2 (84) del Atelier 5. Totes elles obres molt bones, però com que no són l’objectiu del viatge no les comentaré més excepte per dir que totes elles són absolutament dignes de ser visitades i disfrutades.

Elegeixo la independència (27-S)

Per variar no parlaré directament de la UPC, ni de l’ETSAV, sinó que parlaré de l’arrel: el País, Catalunya.

No m’he amagat mai que sóc independentista i nacionalista. I independentment dels meus sentiments, la única opció racional és la independència del Regne d’Espanya. I per això espero que els 2 partits independentistes aconseguim una aclaparadora majoria.

Argumentaré breument la meva afirmació “única opció racional és la independència del Regne d’Espanya”. És una afirmació que fuig de tot sentimentalisme, justament romandre al Regne d’Espanya és sentimentalisme, anacronisme i viure del passat (no gaire gloriós val a dir: imperialisme, dinastia borbònica, esclavitud, genocidi a Sud Amèrica, Franquisme, transició, PP ). Del tot respectable, és molt respectable que una persona, per tradició, por i sentiment vulgui continuar formant part del passat. Però no és racional, o si més no, no és tant racional com voler la independència de la República de Catalunya.

La independència és la única opció racional perquè:

  • Preguntar la voluntat d’un poble és imprescindible, i complir la voluntat d’un poble encara més
  • Qualsevol entitat que es reconegui a ella mateixa desitja poder-se autogestionar (des de les persones als estats, passant per empreses i associacions). I Catalunya és una entitat en si. No només per la llengua i cultura pròpia, sinó que només cal veure els resultats electorals històrics, radicalment diferents de la resta del Regne d’Espanya, o veure els índex d’audiència de les televisions o fer una passejada pel carrer o, senzillament, veure els milions de persones que des de fa 4 anys sortim cada 11 de setembre al carrer per demanar que se’ns escolti de forma pacífica, alegre i organitzada. Tots els països de món que han tingut entitat pròpia i han tingut un suport majoritari s’ha independitzat. Per què Catalunya ha de ser diferent?
  • Està demostrat, més encara a Europa, que els països petits són més pròspers que no pas els grans. Només cal veure les dades de creixement i atur de França, Alemanya i Espanya i comparar-los amb Holanda, Àustria, Dinamarca o Luxembourg. És una realitat que és més fàcil i millor gestionar països petits que no pas grans països.
  • Avui en dia, i més a Europa, LES FRONTERES NO EXISTEIXEN. Tinc família directe al UK, a México i Brasil, i amics a una pila més, i veure’ls us asseguro que no depèn de les fronteres, o passaports, sinó del cost econòmic del viatge. En el món, per desgràcia i per sort, globalitzat en què vivim les fronteres no són impediment per tenir famílies, viatges o negocis. Els únics impediments són les guerres, governs autoritaris o els diners. Per sort i per desgràcia els catalans formem part dels països econòmicament rics a nivell mundial.
  • CATALUNYA no vol crear fronteres, sinó que volem ser 100% sobirans. La frontera seria un “dany col·lateral” que es minimitzaria al màxim. Tant és així que la majoritària voluntat dels Catalanes/ns és continua formant part de la Unió Europea, Espai Schengen, ONU… És més, la majoria de catalans no volen trencar vincles amb el Regne d’Espanya, per una raó senzilla: les famílies no deixen de ser famílies perquè pertanyin a estats diferents.
  • No només històricament, sinó que des de la transició el govern central no ha deixat de malmetre l’autonomia de Catalunya. Tant és així que des de la retallada de l’Estatut pel Congrés i finalment del Tribunal Constitucional, quan la crispació era màxima, la única cosa que han fet des del govern central ha estat tensar encara més la corda i boicotejar encara més les poques competències que tenim.

Quins avantatges té continuar formant part del Regne d’Espanya? Més enllà que alguns catalnes/ns que viuen a Catalunya no vulguin trencar els seus sentiments amb la vella Espanya, potser es pot esgrimir l’argument de la solidaritat amb el Regne d’Espanya. Jo els responc que, primer que fa molts anys que hi som solidaris, i ja hem estat solidaris amb escreix. I segon els dic que per continuar sent solidaris amb els “pobres espanyols” acceptin que la República Catalana sigui membre de ple dret de la UE i aleshores amb la nostra contribució ja tornarem a ajudar els “pobres espanyols” si la UE considera que han de rebre més ajudes.

Els catalans/es, si una cosa som, és integradors. Quants països del món han tingut un president que ni tant sols parlava bé la llengua del seu país? Quants països del món tenen una, possible, cap de la oposició que fa 4 dies que viu al país i que li costa parlar la llengua pròpia del país? Catalunya des de sempre ha estat i serà un país integrador, que dóna la benvinguda als immigrants, i de diversitat d’opinió. Tenim Baños abanderat radicat per la independència, i tenim Oliu president un banc contrari a la independència.

Per què tanta por a la independència? Quins són els arguments per continuar formant part del Regne d’Espanya? Quins arguments hi ha més enllà d’un sentimentalisme subjectiu? Els contraris no deixen d’utilitzar arguments de la por. Evidentment hi ha incerteses d’un nou estat independent. Però el Regne d’Espanya ha sortit d’una de les crisis més fortes d’Europa, i res ni ningú pot assegurar que no hi tornarà en un futur. Per tant la seguretat no existeix enlloc. I, tant per tant, millor ser petits i poder-nos gestionar sols. Algu pots negar que la Crisis ha estat menor a Dinamarca, Àustria, Belgica…?

Per no parlar dels partits polítics espanyols i els seus electors. Jo no vull continuar formant part d’un estat on el PP, desprès de tot el què ha fet, encara les enquestes el situen com a partit més votat (per no parlar del lamentable Rajoy, amb les seves declaracions a Onda Cero). Un estat on el PSOE és incapaç d’aixecar el cap des del Felipe, un terrorista d’estat (el ZP no el considero aixecar cap). Un estat on la nova i flamant onada política de Podemos busca una confrontació irreal etnicista i amb una dialèctica en públic 100% feixista, nazi i autoritària. Resulta que la nova política del Podemos sembla més vella que la del PP i fa sembla Ciutadans com una alternativa de debò. Un estat on Ciutadans, el neo-PP, sembla l’esperança de no sé què exactament. Un estat que mai farà president un català (eh srs Rivera i Duran?).

Evidentment a Catalunya no ho hem fet tot bé, i els nostres polítics sovint han deixat molt a desitjar i massa vegades han estat corruptes (en aquest cas 1 ja és massa). Però també és veritat que els nostres polítics i institucions, mai han tingut totes les eines necessàries. Però tenim la oportunitat de començar de nou, i deixar de dependre dels altres per fer net. Tenim l’oportunitat de tenir un sistema judicial propi i fer-lo independent de debò.

Fer un estat nou és un gran repte, i potser no tot sortirà bé a la primera, però almenys a partir del 27-S els errors seran només nostres i segur que serà més fàcil i ràpid esmenar els errors entre 7,5 milions de persones, que no pas entre 47 milions.

Per acabar, manifestar que tant la CUP com Junts pel Sí, són opcions encertades per mi. David Fernàndez, Quim Arrufat i Antonio Baños són, sense cap mena de dubte, dels millors polítics dels darrers temps a Catalunya. Tot i això aquests cop és més encertat votar a Junts pel Sí perquè és una candidatura amb un objectiu molt clar: la independència en si mateixa i que tindrà una lectura molt més entenedora a l’estranger. Aglutina polítics tant respectables i diferents com el President Artur Mas i Raül Romeva, i personalitats de la societat civil tant capacitats com Germà Bel o Carme Forcadell. Per mi, idealment, Junts pel Sí hauria de tenir majoria Absoluta i conjuntament amb els vots de la CUP superar de llarg el 50% dels vots. Esperem que el 27-S les coses surtin bé!

La unió no sempre fa la força.

Visca la República de Catalunya lliure!