Quan només queda la violència

Captura

Porto 2 dies  a primera línia de les protestes pro-independència, tant de les pacífiques com de les violentes. I hi continuaré sent, a unes i altres.

No m’agrada la violència. Tant de bo no hi fos!

Estic a primera fila a cara descoberta i sense llençar res, ni cremar res.

Hi sóc perquè crec que cal demostrar als polítics, uns i altres, que la gent n’estem farts.

Cal tensionar perquè facin la seva feina!

Cal tensionar! Jo no seré violent, però la policia ja té violència per tothom

Cal tensionar per avançar.

Cal tensionar

Però… per què hi ha violència?

La  violència és filla de la frustració de molta gent que després de quasi 10 anys  de moviment independentista pacífic creu que ja no hi ha alternativa.

Ciència bàsica, repetir sempre el mateix experiment porta sempre el mateix resultat. Introdueixes variables, i obtens resultats diferents. 10 anys d’independentisme pacífic han portar 10 anys de més repressió, polítics catalans cada cop més i més inútils, i polítics espanyols inútils, però cada cop més obertament feixistes. La variable violència és nova, no sé a on portarà, ni si portarà a enlloc millor, però es fa difícil imaginar un escenari pitjor.

La tradició governamental occidental es basa, sobretot, en el monopoli de la violència. Tant és així que estats i governs emergents, rebels… el primer que ostenten és el poder mitjançant els militars i/o la policia. Després venen altres coses com impostos, infraestructura, sanitat….

El monopoli de la violència de l’estat és bona perquè permet als ciutadans relaxar-se i relacionar-se de forma tranquil·la i segura, almenys en teoria. Però en les “democràcies occidentals consolidades” veiem la violència com a cosa molt llunyana, només de noticies i pelis. Per tant a l’estat espanyol li interessa molt que hi hagi violència. Per poder-se justificar i dir “veieu, ens necessiteu”. Tristament, en vista de les actuacions del Mossos, sembla que a la Generalitat també li interessa. No sé si per tensionar, o per tenir excusa per un nou 155 i tirar la tovallola.

Sigui com sigui als governs els interessa que hi hagi violència controlable. Però la violència deixa d’interessar als estat quan no poden controlar la violència. I aquesta és l’escletxa d’oportunitat pel canvi per Catalunya. Exemples recents com a l’Equador o els armilles grogues.

Per sort pels que volem el canvi, la tolerància a la violència a l’antiga Europa del 15 és baixa. Per mala sort pels que volem el canvi, també és baixa la nostra capacitat de suportar violència i repressió policial.

Segurament es pot dir que la violència és el fracàs de la política. Però tenint en compte que la política catalana i espanyola està enfonsada de fa mesos o anys, podem estar contentes/s que hagi tardat tant en aparèixer. I em temo que, per variar, els polítics des de la profunditat del seu naufragi, només sàpiguen respondre amb més violència i repressió. Fet que només engendrarà més violència.

 

Ahir dimarts 15, la policia va decidir posar el cordó policial a mitja mançana del C/ Mallorca.  Primer fet malintencionat per part de la policia. Evidentment quan van començar a carregar van provocar un allau humana que xocava contra la multitud que estava a Pg de Gràcia. Si la policia hagués volgut pacificar la situació hagués fet el cordó inicial a Pg de Gràcia per evitar l’embotellament. L’allau humana evidentment va crear molta mala llet entre els manifestants. Segon error, la policia hagués pogut arribar fins a Pg. De Gràcia. Allà milers de persones ja van marxar. Hagués pogut deixar allà la intervenció, i poca cosa hagués  passat. Però van decidir estendre el caos per tot el centre perseguint i disgregant els manifestants. Jo estava al mig d’elles/s. Només es cremaven contenidors i elements quan s’acostava la policia. Si no hi hagués hagut policia no s’hagués produït violència.  Un exemple molt fàcil, dilluns a la nit, a la comissaria de Via Laietana, la nacional, van fer una primera càrrega per expandir el cordó de la comissaria. I curiosament van actuar sàviament i al cap d’una hora van decidir replegar-se i quedar-se només a la comissaria. Els manifestants vam marxar sense més aldarulls.

Ahir dimarts, la policia, els seus comandament i els caps polítics, per mala llet o incompetència, van provocar caos per tot el centre de Barcelona. Entenc que a Madrid interessi aquest caos. Però en el moment que els mossos protagonitzen aquesta intervenció policial em pregunto “Govern de la Generalitat, què putes  feu? Torra, Buch, Aragonès…. Sou imbècils o esteu buscant una excusa perquè ens fotin el 155?”. No tinc absolutament cap mena de dubte que, si la primera càrrega de les 21h s’hagués quedat a C/ Mallorca amb Pg. De Gràcia les cremes i aldarulls haurien estat mínims. Però la policia buscava escampar la violència i caos.

I sí, algunes persones direu “sí, però qui cremava els contenidors eren manifestants (segur que no hi havia infiltrats?)”. Jo diré d’acord, però l’estat és per definició paternalista (o maternalista) i ha de ser la policia qui sàpiga actuar per preservar l’ordre. Era la policia qui havia de saber aturar-se i no generar violència desenfrenada. Entenc que a Madrid li interessa i la nacional tenia aquestes ordres. Però els mossos, per què diantres van actuar així?

I certament, quan ahir dimarts cap a les 23h la policia es va retirar, alguns dels centenars de joves que hi havia, van continuar fent merder. Però arribats a cert punt és inevitable. Quan encens una metxa no es pot parar. I aquesta metxa l’han encès amb ganes els polítics de Madrid, però també, els polítics catalans (PDECAT, ERC i CUP!). S’ha de dir que a Madrid ho han fet amb mala llet, i que els catalans l’han encès entre covardia i inutilitat.

S’apagarà la metxa? A quin preu? O explotarà?

21-D, un nou pas més ferm que mai

DRmza87XcAI500V.jpg largeHem guanyat! Ras i curt, l’independentisme ha guanyat sobre el 155 / bloc constitucionalista. En vots i en escons. I l’Arrimadas ha perdut. Ha perdut perquè, per sort, el Parlament de Catalunya no és un parlament bipartidista on aconseguir més vots o escons vol dir governar. Per sort al Parlament de Catalunya, des de fa anys, és un parlament d’equips. I els independentistes tenim millor equip, i hem guanyat. Una victòria amb molt de mèrit, un victòria amb caps de llista a l’exili o presó, una victòria contra l’estat espanyol, una victòria contra la Unió Europea, una victòria contra la por de les grans empreses de l’Ibex traient la seu de Catalunya, una victòria contra els milions que han plogut en la campanya del 155.

CADA ESCÓ DEL 155 HA COSTAT 98.000€, MENTRE QUE CADA ESCÓ PER CATALUNYA HA COSTAT 51.000€ (cada escó del PP ha costat 600.000€, i tenint en compte que només es cobren 16.000€ per escó, com pagaran el 1,75M€ restants? Gürtel?)

Els independentistes certament no tenen la majoria absoluta de vots, però han obtingut el 47,5% dels vots (segons el darrer CIS només el 41%), mentre que el bloc del 155 només els 43,5%, 4 PUNTS MENYS! I després tenim el 7,5% de Podem…. L’Independentisme només creix: 1,7M el 2012, 1,86M el 9-N, 1,97M 2015, 2,044M 1-O i ara 2,06M 21-D. Sempre creixent i sempre per sobre els constitucionalistes. Malgrat la por a la independència, que és molta, la il·lusió per un nou país supera la por del gobierno i els seus partits.

Hi ha una cosa que els partits anti-independencia no entenen, i és que la il·lusió sempre guanya el ressentiment. L’Arrimadas, i l’Albiol, sempre amb el discurs de la por, males cares, enfadats. No tenien il·lusió pel seu projecte, només ràbia i por de l’independentisme (vull felicitar l’Iceta que crec que ha fet una excel·lent campanya intentant vendre il·lusió, sense gaire èxit). I el fet que l’Iceta hagi tingut tant mals resultats tot i la magnífica campanya feta, demostra quin és el perfil de votant de Cs: un votant que no té il·lusió pel seu partit, sinó un votant reaccionari que busca “el vot útil” contra l’independentisme. És un votant esporuguit que no ha estat capaç de veure que l’Arrimadas, el Rivera són productes industrials (o millor dit, sub-productes industrials) de l’industria de l’IBEX, els bancs i ELS INTERESSOS DELS CREDITORS EUROPEUS. Us convido a googlelejar “evolució deute espanyol” i busqueu també “evolució escons ciutadans”, alhora que també la despesa en campanyes del Cs, curiosament tenen corbes que es solapen, i no és casualitat. El principal problema de la Independència de Catalunya és que som el 20% del PIB del 2n país més endeutat del món, just per darrera dels  EUA. Algú creu que el regne espanyol podria pagar el seu deute sense Catalunya? Total, que les grans empreses, que ho han tingut molt fàcil de canviar la seu a Madrid, em pregunto si ho tindrien tant fàcil per canviar la seu a París, o Berlín…. Total, que el diner, que és molt savi, ha fabricat els seus subproductes Rivera i Arrimadas per intentar mantenir el negoci. Si no fos així algú es creu que 2 noi i noia de trenta pocs (jo en ticn 30 i estic molt lluny de la seva fama, per sort…) es converteixen de la nit al dia en líders polítics de masses? Uns polítics que han sabut, curiosament, mobilitzar el vot que no votava, el vot desinteressat, el vot passota, el vot  que ningú volia. I en això se’ls ha de felicitar, han fet (els assessors) unes campanyes molt ben fetes. Han buscat el vot de les persones que no buscaven res i era molt fàcil enganyar-les. Han aconseguit el vot de per persones que diuen “yo no creo en política, no sirve para nada. Pero Cs sí, porque ellos son diferentes, ellos son nuevos, jovenes y limpios”. Cs ha sabut captar aquest vot desinformat i també els dels esporuguits sense motiu, alguns pseudo-intel·lectuals que diuen que “el nacionalisme és cosa del passat o de dretes”. Comentar, per acabar el comentari de Cs, que quan l’Arrimadas parla de “quiero governar por todos los catalanes” que no s’oblidi que només 1,1M de persones l’han votat, dels 7,5M i que el seu vot es nodreix bàsicament d’un perfil de votant molt concret i concentrat en les perifèries urbanes. Que facin l’esforç d’intentar-se obrir, si en saben.

Però vaja, ja prou de perdedors, ara pensem en els guanyadors. Junts per Catalunya, en Carles Puigdemont, ha guanyat conjuntament amb ERC i la CUP. I ha guanyat per la il·lusió, perquè malgrat encara falta definir, l’horitzó d’un estat nou té un potencial enorme. I perquè, a diferència dels altres partits, el President Puigdemont és un líder. El millor líder polític que hi ha Catalunya i en bona part d’Europa. I la prova és que ha sabut guanyar tot i representar, oficialment, a l’antiga Convergència (malgrat ara sigui PdeCAT). És tant bon líder que partint d’una sortida absolutament desfavorable ha aconseguit guanyar les eleccions i molt possiblement, continuar sent president. I segurament és tant bon líder perquè va arribar sense passar per la trituradora de les lluites internes dels partits. La meva teoria és que per arribar a ser cap de llista d’un partit has d’haver empassat molta merda o haver estat més fill de puta que cap dels altres (i ha vegades ambdues coses). Com que el President Puigdemont no va haver de fer cap d’aquestes coses és bona persona, s’hi pot confiar (jo hi he confiat) i això la gent h nota. I per això, malgrat tot, va declarar la Independència el 27-O. No perquè volgués, sinó perquè era el què tocava i ho va fer malgrat només un ximple o un innocent ho hagués fet. (obro parèntesis. Aquells dies en Mas (a qui també el tinc en gran estima) com que sí que ha fet aquest procés de barallar-se per destacar, ja no va sortir a la foto de la DUI, ell ja sabia què passaria i no era ni prou ximple ni innocent com per fer la DUI).

Però la realitat de tot plegat és que les elits invisibles que dirigeixen el món sense governar-lo s’han refugiat en la democràcia per fer el què han volgut. Però s’han equivocat amb Catalunya, i amb altres llocs. Les persones mínimament formades ja s’han cansat del món fastigós d’avui en dia. Les societats avançades tenim il·lusió pel canvi i un món millor. I és per aquesta il·lusió de les persones (de la qual en Puigdemont no n’està immonitzat) que es va fer la DUI. Tothom sabia que acabaria malament, però no fer-ho era trencar la il·lusió de la gent i  un suïcidi polític pel PdeCAT i ERC que haurien vist com perdien molts vots (i per una vegada va ser una sort que els partits siguin empreses que han de mantenir nivell d’ingressos, i facin qualsevol cosa per mantenir votants).

Abans d’acabar, un toc d’atenció. El perquè encara hi ha tanta gent anti-independència a Catalunya és el mateix motiu pel qual el 2005 es van cremar cotxes i hi van haver aldarulls històrics a França i Europa. Els anteriors governs de la Generalitat no han fet prou per trencar els guetos del cinturó roig (ara taronja). Certament per culpa del franquisme no era fàcil fer-ho. Però es va permetre que fossin barris tancats i on la immigració espanyola, i d’altres països avui en dia, es quedin allà en condicions millorables. És un sector de població massa oblidat i que per això no parlen català, no s’estimen Catalunya i acaben votant Cs, o PSOE o PP. Catalunya no ha aconseguit que aquests immigrants se sentin ben acollits, i que per tant no estimin la seva terra d’acollida, i aquest sentiment s’han transmès moltes vegades de pares a fills que ja són catalans/es.

Per acabar, a part d’expressar una vagada més la meva alegria per la reiterada victòria independentista, dir que el camí per ser un nou estat independent, no serà ràpid ni fàcil, però sí que serà imparable.

Reptes de l’ETSAV

El 3 de maig (2 dies abans de la festa de l’escola) hi haurà eleccions a director de l’ETSAV. Qui serà el futur director de l’escola? Comença a corre algun nom, però encara cap és oficial. De fet, ja quan es va presentar el Víctor per primera vegada hi havia dubtes de qui es presentaria i finalment van ser 3 els candidats (Antoni Perez (Mañosas), Joan Curós, i Víctor Seguí). Es van haver de fer 2 voltes i a la segona era entre el Joan i el Víctor. Finalment es va imposar el Víctor còmodament. Aleshores el Víctor, com a professors més veterà de l’escola, va aconseguir el suport de la majoria de professors titulars, doctors i permanents (els que tenen sempre el 51% del pes electoral). A la re-elecció del Víctor només es presentava ell. Aleshores anava dient “No em feu un Santmnartí!”. “Fer un Sanmartí” vol dir perdre sol. És a dir, fa anys hi va haver un director a l’escola de Barcelona que en segona candidatura es va presentar sol però la majoria de l’escola va votar en blanc, per tant d’acord amb la normativa UPC, no va poder proclamar-se director i es van repetir les eleccions i aleshores va sortir el Ferran Segarra. Però el Víctor va tenir més sort i va sorgir re-elegit.

Però a banda de la confiança que despertava el Víctor, no hi havia una alternativa clara a substituir-lo. Com de fet tampoc  hi era ara, almenys, fins fa poc. Hi havia 2 persones que tenien la confiança de l’escola, però malauradament no són viables: el Pere Fuertes, que molta gent l’esperava, per meravelles contractuals de la UPC no es pot presentar d’acord amb la normativa. I l’Adolf Sotoca, que per normativa i contracte sí que es podria presentar, la vida l’allunyarà de l’ETSAV, malauradament.  Per sort sembla que hi ha almenys (que jo sàpiga) un candidat que pot fer-ho molt bé.

Però el futur director o directora té importants reptes per afrontar, el Vallès estem en un moment agredolç:

MATRICULA: tenim una de les notes d’accés més altes d’espanya, i la més alta de Catalunya! Al setembre, mentre que al febrer és un 5. Què passa i que es pot fer? Sembla que malgrat tenir un 5 al febrer amb les repesques s’acaben emplenant les 60 places, però en el context de crisis d’arquitectura i sent la germana petita de la UPC no és bona cosa tenir un 5 al febrer. Per això hi ha 2 opcions: o convertir l’entrada al febrer en quelcom desitjat fent que el quadrimestre de tardor sigui molt atractiu i atraient. O suprimint l’entrada a febrer i ampliar l’entrada al setembre. Aquesta segona opció faria que hi haguessin importants canvis en l’estructura docent. Però pot ser un camí igualment interessant. La tercera opció per mantenir o incrementar els estudiants actuals i la corresponent plantilla seria suprimir febrer, ampliar una mica setembre i crear 1 o 2 nous graus nous tipus: disseny industrial, interiorisme… o ser més ambiciosos i crear nous graus potenciat el què fem bé! Però jo sóc més partidari de buscar la fórmula de fer atractiva l’entrada a febrer potenciant la tardor amb un curs d’introducció amb moltes més hores i continguts.

PROFESSORAT i PAS: a final de curs es jubilen 7-12 professors de l’ETSAV! I pel què sé no es convoquen places del mateix rang que les jubilacions. És a dir, es jubilen professors que tenen contractes a temps complet com titulars, o fins i tot catedràtics. I en canvi aquestes jubilacions es substituiran, que jo sàpiga, amb places de professors associats, en el millor dels casos…. Vaja, de fet és molt incert què passarà. Caldrà que algú de dalt ens expliqui el què. Ara tenim molts professors joves de l’escola que han fet el doctorat, i que s’hauria de convocar plaça per ells, però realment no sabem què passarà. I una situació similar té el PAS de la casa, hi ha diverses persones que porten la vida dedicada a l’escola i que aquest curs o molt aviat també deixen l’escola i no està clar qui els substituirà. Malauradament la UPC fins ara està tendint a menysprear la feina del PAS i no substituir-los. Per sort fins ara els que han quedat l’han anat assumint força, però tot té un límit i hi estan arribant! Aquest és un grandíssim repte.

MÀSTER HABILITANT: segons els professors el màster és la peça més important de les escoles d’arquitectura d’espanya i és el què farà valdre una escola. Jo crec que el nostre màster és molt bo (quasi que estic per deixar-me el PFC del pla del 94 i haver-me de canviar de pla per fer-lo!). Però també és cert que encara hi ha aspectes per millorar i crítiques de l’estudiantat. Tot i que crec que s’estan resolen els temes a millorar. Ara bé, també és cert que pel què he anat sabent, en general els màsters d’arreu d’espanya també els està costant arrencar. Cosa que és molt natural. Segurament fins d’aquí a 2-3 anys no podrem jutjar els màsters adequadament. Sigui com sigui  qui dirigeixi l’escola aviat haurà d’estar ben al cas del màster.

MARCA ETSAV: quina és? Avui en dia els #hashtags (etiquetes en català) de l’escola serien: #sostenibilitat, #s’hi fan coses, #Solar Decathlon … #RCR (aquest últim s’ha de capitalitzar molt!) …. Però el pitjor de quan t’has  guanyat una fama és que l’has de mantenir. És a dir, fa una any, quan es va començar a treballar amb la candidatura del Solar Decathlon Dubai, era perquè molts estudiants s’havien matriculat a l’escola per fer un Solar Decathlon, però la direcció va dir que no hi donava suport. L’ETSAV no pot perdre, ni deixar de treballar en els elements que li han donat nom ara mateix. Afortunadament aviat hi haurà la convocatòria de 4 Solar Decathlons, a on crec que l’ETSAV hauria d’optar a participar-hi. I també crec que no ens hem de quedar amb els Solar Decathlons, però mentre no hi hagi alternatives reals crec que és bo continuar participant-hi. I igual que els Solars, la resta de coses. Els temes de sostenibilitat s’han d’afiançar al Pla d’estudis i potenciar-los. I totes les iniciatives innovadores que es fan a l’escola. La pròxima direcció ha de ser més sensible que l’actual a totes les iniciatives que sorgeixen a l’escola.

SPIN-OFFs: CODA, CÍCLICA, ARQBAG, RESSÒ, RELS…. Hi ha molts grupets de joves professors, ex-estudiants, estudiants quan han creat grups que fan “nova arquitectura” que tenen segell ETSAV i s’ha de potenciar. Allunyar-los seria un error. S’ha de treballar perquè continuïn formant part de la millor manera possible de l’ETSAV. Són grups que en altres països aconseguirien el reconeixement i suport institucionals. Aquí, per les misèries pressupostàries, potser no poden obtenir els diners que tocarien, però no tot són els diners. Aquests grups, a banda dels valor que tinguin ara, tenen un potenciat formidable que seria millor no desaprofitar. Són apostes de futur, alguna potser no anirà bé, però algunes segur que si.

20160717_181929

ELS rcr

Els RCR, premi Pritzker 2017, fills de l’escola, són uns arquitectes que de fa anys són controvertits i molt criticats (almenys per aquí), alhora que admirats (almenys a fora). A mi, personalment, no m’agraden, però tampoc diré que em desagradin. Els trobo interessants.

Per exemple les pistes d’atletisme d’Olot les trobo exquisides, fins i tot poètiques (bé!), però alhora no compleixen amb els reglaments atlètics, per tant no són útils per competicions oficials (malament!).

La biblioteca i casal d’avis de Sant Antoni, la trobo massa fosca, la façana del carrer està resolta de forma que acumula una brutícia ingent i fastigosa. Però alhora té aquella escala grada que trobo genial. Aquesta escala grada els propis RCR la troben tant encertada que la copien a la nova Mediateca de Gant.

Aquella cosa que en diuen espai lliure la Lira de Ripoll la trobo fosca, bruta, i una sobrada. Però alhora s’atreveixen a plantejar una proposta absolutament brutal, i el què té encara més mèrit és que els hi paguen! Tot i que no m’agrada, reconec que té quelcom especial.

De les obres que he vist, la pitjor, per mi, són les oficines de la plaça Europa de l’Hospitalet. Ple de patologies, mal conservat, i no sé si es pel lloc o per l’edifici que té un aire d’abandonat notable.  D’aquest no en puc dir res de bo excepte que és un escenari molt bo per fer-hi foto per l’Instagram (tot i que amb els temps que corren tampoc és difícil).

I el més controvertit de tots, el Centre Cívic de Riudaura. Que se’n pot dir d’un centre cívic que no ha aconseguit obrir? És admissible aquesta malversació de fons públics? (desprès parlen del cas Palau!) Segur que no només és culpa dels RCR que no hagi funcionat, darrera de tot bon i mal projecte hi ha l’arquitecte/s, constructor i promotor. Però realment és un paradigma de mala arquitectura si entenem que de l’arquitectura el seu principal fi és ser útil (per mi n’és la principal finalitat).

Ara bé, el què em sembla inexcusable són les obres megalòmanes com The Edge a Dubai. No entraré en valorar l’objecte arquitectònic, només dir que el sol fet de fer aquest mega-edifici fora d’escala i de lloc a Dubai és indefensable. El què és veritat és que si no ho fan ells ho farà algú altre, però jo crec que seria millor que ho fes algú altre. Vaja un canvi d’escala que em sembla una autèntica pena tenint en compte d’on venen. Per què? Doncs perquè fins ara les obres que en fet venien d’encàrrecs d’escala humana, comprensible, controlable. Tenien un punt d’artesà molt interessant. Aquesta proposta ho perd tot. Dubai és com una ciutat sense gravetat on tot s’aguanta perquè res no pot caure sense gravetat (i en aquest cas no parlo de l’estructura, sinó dels arguments)

Com tants altres arquitectes, el RCR només empitjoren. D’unes primeres obres interessants, fins hi tot bones, han passat a unes obres repetitives i fora d’escala. Potser diria que per mi, els RCR són excessius, massa poètics i massa sobrecarregats. I en vista de l’abús que han fet de l’acer corten, massa enamorats d’ells mateixos. Ara bé, dintre dels diferents premis Pritzer que hi ha, ja em sembla bé que els l’hagin donat. Com tot a la vida, no hi ha res completament encertat, però tampoc completament equivocat. En ells pesa massa, per mi, la part objectual, artística…. No pensen prou en la funcional, social, energètica… Però també és cert que això és el pensament contemporani…

Una cosa haig de dir per acabar, em semblen uns hipòcrites. Si mires la seva web i la fundació Bunka, els interessa l’arquitectura, i el fonament de l’arquitectura i paisatge…. En canvi en 2 ocasions han refusat la invitació de la Delegació d’Estuants de la seva escola per venir a fer-hi una xerrada. De fet en una ocasió no van ni respondre. Sembla un fet insignificant, però em sembla molt important i significatiu el fet de donar l’esquena a estudiants de la teva antiga escola. Un gest molt significatiu, almenys, per mi.P10-08_souk

Festa dels TAPs: cal deixar d’avorrir-se!

festa-taps

De la festa dels TAPs d’ahir dir-ne, resumidament, fantàstica i llarga! Realment fou una dura marató, pocs vam ser els que vam aguantar les 6 hores que va durar.Però jo ho vaig fer molt content. Ara bé, com a un dels organitzadors, prenc nota de buscar un format que permeti que més gent sigui capaç de suportar-ho tot! (a l’era del twitter més de 140 caràcters ja és massa).

Primer dir que els TAPs inicials, 1 al 6, superen de llarg el global els tallers de lletra. Sobretot per la frescor, qualitat gràfica i novetat. Això no vol dir que tots els tallers de lletra siguin pitjors, ni de lluny. Hi ha tallers de lletra molt bons i millors que alguns tallers de número. Però si hagués de donar el premi al millor Taller diria que ahir va ser el TAP III: temàtica i plantejament docent molt interessants, molt bon nivell gràfic i de la feina, i la millor  posada en escena! És molt bo i remarcable que ara podria tornar a fer la carrera i faria coses noves als primers TAPs, cosa que fa ben poc  no passava! I fins i tot el TAP V i IV hem vist una actualització.

Una altra impressió és que, si torno a col·laborar a organitzar-ho, PROHIBIRÉ QUE ELS PROFESSORS PARLIN. Les millors presentacions van ser les que van fer només estudiants, i no només això, sinó que van ser les úniques que van complir amb el temps! La raó és senzilla, els professors tenen major costum de parlar en públic i més bagatge, a més a més que crec que “tenen la sensació que s’han de justificar”. Això va fer que intentessin vendre la moto, molt poc interessant (a ningú li interessava escoltar una justificació de 2 de 10 minuts sobre el títol del Taller!). En canvi els estudiants estaven allà per explicar el què havien fet i passar-s’ho bé (això els que s’ho havien passat bé durant el TAP) Eren sincers! I per tant, interessava el què deien. L’excepció, comprensible (però no compartida per mi) són els professors del TAP I i II (Bases pel Projecte I i II), que van fer una explicació correcte, però haver escoltat els autors joves hagués estat millor encara!

Una altra reflexió és que hi ha molts suspesos en presentació. Ahir érem molts i una regla d’or de 10minuts per presentar no és tant difícil. I a sobre totes les que es van passar eren de professors. No entenc aquesta mania d’arquitectes de voler dir sempre més! Com va escriure Baltasar Gracián al s XVII: “Lo bueno, si breve, dos veces bueno; y aun lo malo, si poco, no tan malo.”.

Ara bé, quan van començar els tallers de lletra hi va haver un sotragada, o millor dit, una muntanya russa. Tenies tallers molt interessants, i altres que costava mantenir l’atenció (o l’erecció…).  I no per la temàtica (que en alguns casos crec que s’hauria de repensar), sinó per la qualitat del material obtingut. Es pot fer un taller del tema més avorrit del món “fer caseta per magatzem de quadres  de telecomunicacions a Os de Civís amb formigó armat in situ”, però cullons posar-hi ganes i fer una explicació i representació brutal. Però hi havia presentacions realment avorrides. Un magnífic exemple: el taller F de la Rosa Rull, que la temàtica està molt sobada, és molt tècnic, però en canvi el material produït és de gran qualitat i interessant! (per mi un altre dels grans triomfadors de la vetllada!).

Vaja, per mi la clau de l’èxit és no avorrir-se, o dit en positiu: divertir-se! I això va per estudiants i professors. Hi ha 2 formes de fer TAP: “ostres merda, ara haig de fer TAP, quin pal”: resultat un projecte que avorreix a les pedres. O “que bé, ara puc fer TAP, hauré de treballar molt, però valdrà la pena”: resultat projectes innovadors, treballats i de qualitat. I aquest concepte de diversió vs avorriment és clau i és independent del tema. I segurament és per això que tallers com el D, o el IV han tingut èxit tantes vegades: feien coses diferents i noves. Desprès podem entrar a discutir la qualitat, i pertinença o no, però quan hi ha ganes es nota i és el què marca la diferència.

Per acabar, remarcar alguna sonada absència (imperdonable al meu parer). Però el debat final amb els professors i estudiants que vam aguantar fins el final va ser interessant. Hi havia força professors que hi van ser de pe a pa, i les reflexions finals de “cap a on va l’escola” “s’hauria de fiançar aquesta direcció” o “anem bé, però tampoc tant” van estar molt i molt bé. I realment conviden a fer un dia un debat exclusiu de cap a on va l’escola i què cal millorar.

Finalment agrair profundament al Jury: Emiliano López, Josep Rosell, Anna Burgaya i Carles Baiges pels seus comentaris i participació!

Les 2 escoles: Monteys – Coque

A l’escola del Vallès hi ha hagut 2 figures claus en la seva definició pel que fa a projectes. Però a banda de projectes tampoc seriem ETSAV sense l’Antonio Font, clau en l’Urbanisme a l’escola. El Jaume Avellaneda, tot i que més silenciós, també imprescindible per entendre com funciona el departament de Construcció (ara tecnologia). I, com no pot ser d’altra forma, el Robert Brufau que ha convertit les estructures en quelcom intel·ligible per tothom conjuntament amb els seus companys de secció: Jaume Torrents, Joan Ramon Blasco…

Però en l’àmbit dels TAPs les 2 figures claus que hi ha hagut són el Xavier Monteys i el Coque Claret. M’explicaré:

Pere Fuertes (coordinador de TAP I/II (BAP I/II) i coordinador taller de projectes del MISMEC), Magda Mària (coordinadora de TAP II/I (BAP II/I), Anna Puigjaner (coordinadora TAP III), Roger Sauquet i Núria Salvadó (coordinadors del Màster habilitant de projectes). Tots ells formen part del grup “Habitar” del Xavier Monteys que, tot i que renega de l’ETSAV, en va ser director en una època crucial, i professor de projectes del Curs d’Introducció i del TAP V, entre altres. Curiosament o no, quan ja va ser director i va aconseguir ser catedràtic de projectes va voler marxar a l’ETSAB. Però abans de marxar va fer escola i va crear un grup de professors d’edats diverses que actualment sí que estan al Vallès i que ocupen llocs molt importants. De fet, aquestes persones de l’entorn del Monteys, van arribar a coordinar o ser presents a tots els TAPs de primer cicle, del I al VI (excepte l’irreductible TAP IV gal (d’Asterix no del PSOE)), i també ocupar diversos càrrecs a diferents equips directius. A més a més d’aquests professors que formen part del mateix grup de recerca, hi ha diversos professors afins a ell, de projectes i altres departaments, que també han estat a llocs de responsabilitat a l’escola. Evidentment que formin part del mateix grup de recerca, i que hagin tingut el suport del Monteys a projectes no vol dir que, per exemple, l’Anna i la Magda siguin iguals i facin el mateix. Ni tampoc vol dir que siguin tots dolents ni bons. Senzillament vol dir que tenen moltes coses en comú, i sobretot tenen “un pare” comú (el Ricardito Bofill tot i no tenir gaire a veure amb el seu pare, ha format part de l’estudi del seu pare). Només cal haver ocupat càrrecs de representació per haver notat una gran incomoditat cada cop que es parla del controvertit Monteys. Sempre es nota una barreja d’amor – rancor – nostàlgia…

Però el Monteys sempre ha manifestat predilecció per l’arquitectura moderna, i molt especialment Le Corbusier (només cal veure la seva tesis doctoral i les dels membres del grup). I el problema és que l’arquitectura moderna és, avui en dia, molt controvertida (per no dir obsoleta), alhora que massa estesa  entre les escoles d’arquitectura. Això ha fet, des del meu humil punt de vista, que l’ETSAV mai hagi tingut bona fama pel què fa a projectes. Més encara si ens comparem amb l’ETSAB  que ha acabat acaparant els professors i arquitectes més famosos: Moneo, Llinàs, Badia, Bohigas… (ull! Alguns sort que estan a Barcelona enlloc del Vallès!!). En canvi al Vallès, normalment ha fet fora o deixat perdre els arquitectes famosos que hem tingut: Jordi Badia, Toni Gironès, Emiliano Lopez… Això sí, al Vallès vam desenvolupar la millor metodologia docent de l’estat: el TAP. Era millor perquè era un plantejament contemporani i transversal a on es vincula projectes amb departaments tant potents com Urbanisme i Construcció, que eren i són punters. Durant aquest regnat modern les fotos amb B/N d’arquitectura moderna, antiquada i obsoleta eren recurrents o omnipresents a tots els TAPs teòrics i correccions. Fins a tal punt que no sabies si estaves a una classe d’història de l’arquitectura o a una classe de projecte (de fet el Monteys sempre l’he tingut per una gran professor d’història de l’arquitectura moderna: em va fer una classe sobre l’Unité que em va fer enamorar de l’edifici del Corbu durant molts i molts anys (tots tenim un passat vergonyós!) ). L’arquitectura moderna no és ni bona ni dolenta, però no es pot basar l’ensenyament de projectes en mirar el passat enlloc de mirar al futur. Encara que mirar al passat és l’opció fàcil i segura, i mirar al futur hi ha “el risc” d’equivocar-se. Però cal destruir per crear.

Però del passat no podem oblidar la grandíssim tasca del Pere Riera, i els professors de la “seva corda” que donava el contra-punt (per no dir que tenien una guerra oberta) amb el Monteys i “els de la seva corda”.

Però l’arribada del Coque l’any 2004 a l’ETSAV va començar a trastocar les coses (curiosament el mateix Monteys va estar interessat en què el Coque fos professor de projectes, aleshores). El Coque va començar reclutant estudiants del TAP IV per anar als EDCs a muntar un hivernacle a Valldoreix, l’estudi de pintura. I el propi TAP IV amb el Dani, l’Amadeu i el Josep va anar canviant fins a convertir-se en el TAP més diferent i trencador de l’escola (molta gent el passaven odiant-lo, però molts vam fer-hi un “clic” que ens ha canviat per sempre). Però el més interessant que va iniciar el Coque és el FER, enlloc de parlar. És a dir: CONSTRUIR enlloc d’imprimir. No és casualitat que des que hi ha el Coque s’ha fet: hivernacle  Paulina, hivernacle PAuS, Construmat 2007, Construmat 2009, LOW3, (e)CO, RESSÒ, Habitatge d’emergència al CCCB, Ringo Rango, i Gausacs (a més a més de molts més projectes més petits). Tots aquests projectes amb ell involucrat directament com a responsable o assessor. Tampoc no és casualitat que el Coque ha fet diversos projectes i assignatures amb: l’Amadeu Santacana, Roger Tudó, Josep Ricard, Dani Calatayud, Claudi Aguiló…. Això ha coincidit amb el temps, i també amb l’espai (CRiTT) amb altres grups que també fan: CODA, CICLICA, CISOL... Amb aquests grups, tot i ser plenament autònoms, el diàleg és molt fluid.

I segurament la fita més inesperada ha estat que el Màster Habilitat de l’ETSAV s’ha basat en la metodologia del TAP IV, el TAP E2 i el PUd: aterrar a un lloc, investigar, analitzar, deixar-se endur pel lloc i l’instint, projectar i REAL-itzar. Sense cap mena de dubte per mi és una gran sorpresa que l’equip directiu i l’escola, que són amics o companys del Monteys hagin optat per una metodologia tant contraria a la seva forma d’ensenyar arquitectura. Segurament va lligat a alguns professors nous que han arribat i també al fet que tota aquesta escola B ha tingut una bona repercussió mediàtica (per ser arquitectura i comparat amb els nostres fossilitzats germans).

No és casualitat que molts estudiants de nou ingrés diguin “vaig escollir l’ETSAV perquè vaig preguntar a arquitectes i tots em deien que escollís el Vallès perquè allà passaven coses”. I aquest és el fet! La feina feta no es tracta de ser bona o dolenta en si. No es tractava de fer edificis sostenibles i fantàstics. Es tracta que l’estudiantat FEM. Abandonem el confort de les aules i els portàtils per atrevir-nos a prendre decisions. I aprendre sobretot a equivocar-nos de forma real. Com diu el Coque “el paper ho aguanta tot”, però quan ho has de construir ja no hi ha judicis subjectius, sinó que els jutges són de la gravetat, aigua, massaEl llegat més important del què hem construït no són els objectes, sinó el intangible après.

Però el Coque no és cap Messies, a diferència d’altres, ell no pretén assentar càtedra (és “un putu associat”!). Però, fent gala d’una altra cita seva, “en l’arquitectura ja està tot inventat, només cal saber copiar”. I ell des del primer dia va posar d’exemple l’assignatura de la ETH 1:1 del Deplazes. I un altre exemple que posava des del primer dia eren les cabanes que feien el Dani Freixes i el Pere Riera a l’ETSAV quan encara estàvem a la Mancomunitat. Què li va passar a l’ETSAV? Feia quelcom tant genial, i va girar cap a la vulgaritat (entès com a cosa comuna, que ningú s’ofengui!) de totes les altres escoles d’arquitectura. Segurament va ser víctima del seu temps, la febre olímpica, i les posteriors bombolles. I segurament aquest èxit del Vallès també és gràcies al temps de canvi, i per sort a l’ETSAV som tant casa de barrets que si hi ha un professor o grup de professors que entusiasmen ningú els pot aturar.

Una anècdota, i suposició meva. Tot i que 120 estudiants volíem anar al Solar Decathlon de Dubai, tot i que diversos professors van donar-nos suport, el Víctor Seguí ens va dir que no. I per mi el motiu pel qual no ens deixés és perquè el Coque també era contrari a la idea. Estic convençut que si el Coque ens hagués donat suport, el Víctor també hagués confiat amb el projecte (per mi aquest ha estat el més gran punt de desacord amb el Coque).

Evidentment el Coque sense el Dani, o sense els altres professors, o els centenars d’estudiants que l’hem seguit no hagués fet res. Però em temo que tots nosaltres sense el Coque, amb tots els seus defectes i crítiques, no haguéssim començat a fer el què entre tots hem aconseguit fer.

Casa de “V”arrets

baixa

Heu reflexionat perquè ens ensenyen el què ens ensenyen a la carrera d’arquitectura? Tant pel què fa al pla d’estudis com pel què fa als professors? Qui són els professors? El fet que la majoria d’escoles d’arquitectura espanyoles tinguin un 5 per accedir i l’enorme atur entre els arquitectes són símptomes que alguna cosa hauria de ser diferent. Però això no és nou, moltes persones ja han dit això. Però jo seré més concret. Parlaré de l’ETSAVallès. Explicaré perquè crec que té moltes mancances tot i que crec que segurament és el millor lloc d’espanya per estudiar arquitectura, i jo estic molt orgullós d’haver-hi estudiat.

Segurament és “tant” bona escola perquè és “nova” i hi ha molts pocs vicis, comparat amb les centenàries ETSAB, ETSAM, ETSAS… És a dir, la “joventut” fa que l’escola sigui entre una casa de barrets i una casa de fills de barret (entenen barret com a eufemisme de puta… no sé si m’entens?). És a dir, la tradició del gloriós sistema universitari heretat del franquisme és de funcionaris que ostenten el poder amb mà militar. Però al Vallès, la manu militari dels funcionaris és més de boca que no de fets. El què ens passa és que cadascú fa la seva i passa dels altres. Evidentment, desprès al Bar despotricaran de “la merda de l’hivernacle” i aquella altra merda de no sé què, i de com és possible que aquell associat de merda faci aquella merda al TAP (molt escatològic tot plegat). Alguna vieja gloria encara li queda el rigor mortis d’elevar les seves queixes de Bar de la Junta d’Escola per aconseguir acords de Junta que tampoc és compleixen. Però la realitat és que al Vallès cada professor fa el què li dona la santa gana, tant per bo com per dolent. I aquesta característica és la que fa que els Vallès sigui viu. Tenim alguns professors genials. I no només professors genials, sinó que tenim uns quants duos i trios dinàmicos brillants. I, com a part negativa, també tenim molts genets de l’Apocalipsi. I una altra cosa genial és que els estudiants atorgarem al mateix professor això de “duo dinàmico” o “genet de l’apocalipsi” segons els gustos, i això també és fantàstic. Som una escola tolerant i diversa.

Però el què també és veritat és que quan el Vícotr Seguí, el Pere Fuertes o el Roger Sauquet expliquen les virtuts de l’escola als estudiants de nou ingrés o als del màster, expliquen els Solars Decathlons i no pas el fantàstic TAP V d’habitatge o l’encara millor TAP VI de màster Plan urbanístic. (eh, poca conya, em va agradar molt fer els 2 TAPs, encara que la meva professora de TAP VI estigués 2 mesos de baixa i sense fer classe va estar molt bé… o potser va estar bé per això….). La part potent del Vallès són: el Robert Brufau, els Solar Decathlons, el TAP IV de l’Amadeu, el Josep i el Lluís (l’escindida part d’urbanisme ja no mola tant, perquè no sé si els vells ho sabeu, però ara el TAP IV ja no és un sol taller, són 2 tallers…), el PUd del Dani i el Coque, les assignatues de Tecnologia…. Tant és així que pel màster habilitat la direcció va seleccionar la flor i nata (dit per ells mateixos) dels professors per fer l’assignatura troncal de projectes: Marta Serra, Roger Tudó, Claudi Aguiló, Adolf Sotoca….. Curiosament quasi tots ells tenen un contracte que fa pena perquè són joves i amb idees allunyades de les “directrius” dels funcionaris amb rigor mortis tipus A. Què estan fent al Màster habilitant? Arriben en un entorn, un lloc, i comencen a analitzar i detecten oportunitats i  proposen solucions. Això no és nou, però a l’escola els primers en fer això van ser al TAP IV del Coque, Dani, Amadeu i Josep. Desprès importat al PUd i a altres TAPs. Curiosament al Màster habilitat no es dediquen a fer unitats agregables i repetir-les infinitament amb brise soleils gegants de formigó, NO! Es dediquen a fer coses d’anàlisis i propostes controlades, necessàries i reals.

L’ETSAV és una bona escola perquè quan els bons professors han volgut apartar-se del camí marcat, ningú els ho ha prohibit, i no ho han fet per una estranya barreja de desconeixement, mandra, desídia i impotència. Sí que és veritat que quan l’escola estava dirigida pel Joan Puigdomènech les coses passaven per convenciment i confiança en els professors. Al Joan li agradava que s’experimentés i els professors tinguessin iniciativa. Però d’això ja fa anys…

Com a anècdota significativa, quan l’equip del Solar Decathlon 2010 va acabar deixant un forat de 50.000€, els estudiants no van trobar cap professor que volgués donar la cara pel Solar 2012, i el Joan no va dubtar en posar-s’hi al davant. En canvi el juny passat quan 120 estudiants, amb suports de professors, van demanar de presentar-se al Solar Decathlon Dubai diecció s’hi va negar. Certament qualsevol cosa finançada pels Emirats àrabs té mala pinta quan parlem de sostenibilitat, però no deixava d’oferir L’OPORTUNITAT de fer un projecte que no té igual per a l’estudiantat. L’argument oficial esgrimit era que “Dubai i sostenibilitat són antagònics” (i hi estic d’acord!). També hi ha un argument de més pes per ells i és que RESSÒ vam tancar amb 16.000€ de dèficit (13.000€ són impagament de patrocinadors!). Però si l’ETSAV tenim un 8.32 enlloc d’un 5 és gràcies als projectes i aprenentatge viu que hi ha al Vallès. Tenir la nota més alta de Catalunya i 3a de l’estat bé val 16.000€ (i més en un moment on parlen de tancar escoles). I de fet, m’atreviria a dir que hi ha un 3r motiu que explicaré al proper post.

Com ha de ser l’ensenyament del futur? Transversal? Interdisciplinar? Fomentant l’autoaprenentatge? Vinculant al empresa a la universitat? Vinculant la recerca amb la docència? Treball en grup? En Anglès? Aproximant-se a la realitat? Com tot ser que un projecte que reunia TOTES aquestes característiques es vetés per la direcció? Aquesta mala decisió del juny crec que va ser un gran error. D’acord, era Dubai i petrodòlars, però la formació que haurien obtingut els estudiants ara mateix no té equivalent. I el què és pitjor, no s’està treballant perquè hi hagi una alternativa similar ni a curt ni a mitjà termini.

Resumint i acabant, el Vallès despunta gràcies a que impera la llibertat de càtedra. O dit d’altra forma, perquè per sort no hi ha la manu militari o rigor mortis de “les grans escoles” ni de les viejas guardias. Visca l’anarquia!

De TAP en TAP i tiro perquè em toca

Un any més comença el curs i un any més arriba el moment d’escollir el taller de matèria. Fet que, malgrat que inicialment fa molta il·lusió “escollir el TAP que faré”. S’acaba convertint en frustració per diversos motius: primer que la nova normativa (per culpa de persones curtes de vista) cada curs tens 2 TAPs menys per escollir perquè “has de fer un TAP de cada franca” (espero que algun dia es canviï aquest gran error!). I segon perquè els TAPs en si, quan els veus a la presentació, desencanten molt. Sempre hi acaba havent 3 tipus de TAPs:

  • Tallers TTT: TAP Típic i Tópic. És a dir una biblioteca a Osrius, una escola a Sabadell, una residència d’avis a la trinitat, un centre cívic a Tàrrega. Són TAPs molt clars, que no aporten gaire a nivell d’escola ni a nivell formatiu. Són com anticipar-se a estar treballant de delineant en un despatx. I en general són  TAPs tan originals com els professors que els porten. Es pensa poc i es produeix de forma estàndard. Molt recomanable per qui vulgui anar a curs per any.

 

  • Tallers TTP: TAP de Tirar-se a la Piscina. És a dir, no et diuen el què has de fer, et diuen un lloc,  context, entorn, idea… I a partir d’aquí cada estudiant ha  de buscar-se la vida per trobar un projecte i una excusa per fer el projecte.  Aquest tipus de projecte és molt més similar a la  vida professional que ens trobarem. És a dir “busca’t la vida”. Aquests tallers són a on realment et poses a provava la capacitat arquitectònica. No només perquè has de resoldre bé l’objecte final, sinó perquè a més a més has de ser capaç de justificar l’objecte i contextualitzar-lo. Són TAPs molt més al dia, i que sovint s’ha de treballar en grup, cosa que també és com funcionen avui en dia les coses. Aquella idea de “el ARQUITECTO” i el seu despatx a on tiranitza a uns matxaques ja s’ha acabat. Cal treballar en grup. També és cert que a vegades aquests TTPs són refugi de bandarres que amb l’excusa de treballar en grup, no foten res. Però per mi són els únics TAPs que valen la pena.

 

  • Tallers THoSPeN: TAP Ho Sembla Però No. Són els TAPs que semblen TTP però en realitat són TTT. Es descobreixen per tenir enunciats molt sexys, com per exemple: “Convertir en co-housing i co-working l’antic hospital modernista de Sant Pau” o “fer una super illa eficient, sostenible, ecològica i smart al centre de Barcelona”. Són TAPs massa bons per ser veritat i que pels professors ja es nota també, de quin peu calcen. Per mi són els pitjors TAPs de tot perquè apunten molt a munt, però el vol dels professors és tant baix o més que els TTT ja que els professors dels TTTs almenys no amaguen la realitat.

La realitat és que no cal estar a la presentació dels TAPs per saber de què van, ni si valen la pena. Podeu llegir els últims posts meus perquè sempre acaba sent el mateix. De les novetats dels darrers quadrimestres, he sentit molt bones referències del Taller de la Rosa Rull. I no tant bones de l’Antoni Pérez Mañosas.

La realitat és que l’important a la vida sempre són les persones. I en aquest cas crec que, si la  normativa ho permet, no esculls TAPs, sinó que esculls persones. És a dir, esculls bons o mals professors. I aquí cal anar amb compte, sí que hi ha opinions per tot, però hi ha una pregunta clau “aquest professors m’aportarà coses que només ell em pot aportar?”

De les persones i l’escola en vull parlar, però ho faré els propers  dies i setmanes. Perquè l’Escola d’Arquitectura del Vallès sembla que arrenca el vol però li costa. Som la única  escola d’arquitectura de Catalunya per sobre del 5. És més, segons www.notasdecorte.es som la tercera escola d’Arquitectura d’espanya amb la nota més alta. Això vol dir alguna cosa, estem fent coses ben fetes, però altres no. Com per exemple, com pot ser que 120 estudiants volguessin fer el Solar Decathlon 2018, amb suport de desenes de professors, però la direcció es negués a permetre-ho sense donar-hi alternativa? Com pot ser que certs professors encara facin classe? Tot que és cert que els darrers anys, i afortunadament, professors com el Pancho Muñoz o el Benjamín Pleguezuelos s’han fet fora. Però en canvi magnífics professors com l’Emiliano López també han marxat. O també com es confronten les 2 escoles que hi ha al Vallès. La primera escola i més evident és l’escola Monteys, i la segona és l’escola B que ho explicaré llargament els propers dies.