Casa de “V”arrets

baixa

Heu reflexionat perquè ens ensenyen el què ens ensenyen a la carrera d’arquitectura? Tant pel què fa al pla d’estudis com pel què fa als professors? Qui són els professors? El fet que la majoria d’escoles d’arquitectura espanyoles tinguin un 5 per accedir i l’enorme atur entre els arquitectes són símptomes que alguna cosa hauria de ser diferent. Però això no és nou, moltes persones ja han dit això. Però jo seré més concret. Parlaré de l’ETSAVallès. Explicaré perquè crec que té moltes mancances tot i que crec que segurament és el millor lloc d’espanya per estudiar arquitectura, i jo estic molt orgullós d’haver-hi estudiat.

Segurament és “tant” bona escola perquè és “nova” i hi ha molts pocs vicis, comparat amb les centenàries ETSAB, ETSAM, ETSAS… És a dir, la “joventut” fa que l’escola sigui entre una casa de barrets i una casa de fills de barret (entenen barret com a eufemisme de puta… no sé si m’entens?). És a dir, la tradició del gloriós sistema universitari heretat del franquisme és de funcionaris que ostenten el poder amb mà militar. Però al Vallès, la manu militari dels funcionaris és més de boca que no de fets. El què ens passa és que cadascú fa la seva i passa dels altres. Evidentment, desprès al Bar despotricaran de “la merda de l’hivernacle” i aquella altra merda de no sé què, i de com és possible que aquell associat de merda faci aquella merda al TAP (molt escatològic tot plegat). Alguna vieja gloria encara li queda el rigor mortis d’elevar les seves queixes de Bar de la Junta d’Escola per aconseguir acords de Junta que tampoc és compleixen. Però la realitat és que al Vallès cada professor fa el què li dona la santa gana, tant per bo com per dolent. I aquesta característica és la que fa que els Vallès sigui viu. Tenim alguns professors genials. I no només professors genials, sinó que tenim uns quants duos i trios dinàmicos brillants. I, com a part negativa, també tenim molts genets de l’Apocalipsi. I una altra cosa genial és que els estudiants atorgarem al mateix professor això de “duo dinàmico” o “genet de l’apocalipsi” segons els gustos, i això també és fantàstic. Som una escola tolerant i diversa.

Però el què també és veritat és que quan el Vícotr Seguí, el Pere Fuertes o el Roger Sauquet expliquen les virtuts de l’escola als estudiants de nou ingrés o als del màster, expliquen els Solars Decathlons i no pas el fantàstic TAP V d’habitatge o l’encara millor TAP VI de màster Plan urbanístic. (eh, poca conya, em va agradar molt fer els 2 TAPs, encara que la meva professora de TAP VI estigués 2 mesos de baixa i sense fer classe va estar molt bé… o potser va estar bé per això….). La part potent del Vallès són: el Robert Brufau, els Solar Decathlons, el TAP IV de l’Amadeu, el Josep i el Lluís (l’escindida part d’urbanisme ja no mola tant, perquè no sé si els vells ho sabeu, però ara el TAP IV ja no és un sol taller, són 2 tallers…), el PUd del Dani i el Coque, les assignatues de Tecnologia…. Tant és així que pel màster habilitat la direcció va seleccionar la flor i nata (dit per ells mateixos) dels professors per fer l’assignatura troncal de projectes: Marta Serra, Roger Tudó, Claudi Aguiló, Adolf Sotoca….. Curiosament quasi tots ells tenen un contracte que fa pena perquè són joves i amb idees allunyades de les “directrius” dels funcionaris amb rigor mortis tipus A. Què estan fent al Màster habilitant? Arriben en un entorn, un lloc, i comencen a analitzar i detecten oportunitats i  proposen solucions. Això no és nou, però a l’escola els primers en fer això van ser al TAP IV del Coque, Dani, Amadeu i Josep. Desprès importat al PUd i a altres TAPs. Curiosament al Màster habilitat no es dediquen a fer unitats agregables i repetir-les infinitament amb brise soleils gegants de formigó, NO! Es dediquen a fer coses d’anàlisis i propostes controlades, necessàries i reals.

L’ETSAV és una bona escola perquè quan els bons professors han volgut apartar-se del camí marcat, ningú els ho ha prohibit, i no ho han fet per una estranya barreja de desconeixement, mandra, desídia i impotència. Sí que és veritat que quan l’escola estava dirigida pel Joan Puigdomènech les coses passaven per convenciment i confiança en els professors. Al Joan li agradava que s’experimentés i els professors tinguessin iniciativa. Però d’això ja fa anys…

Com a anècdota significativa, quan l’equip del Solar Decathlon 2010 va acabar deixant un forat de 50.000€, els estudiants no van trobar cap professor que volgués donar la cara pel Solar 2012, i el Joan no va dubtar en posar-s’hi al davant. En canvi el juny passat quan 120 estudiants, amb suports de professors, van demanar de presentar-se al Solar Decathlon Dubai diecció s’hi va negar. Certament qualsevol cosa finançada pels Emirats àrabs té mala pinta quan parlem de sostenibilitat, però no deixava d’oferir L’OPORTUNITAT de fer un projecte que no té igual per a l’estudiantat. L’argument oficial esgrimit era que “Dubai i sostenibilitat són antagònics” (i hi estic d’acord!). També hi ha un argument de més pes per ells i és que RESSÒ vam tancar amb 16.000€ de dèficit (13.000€ són impagament de patrocinadors!). Però si l’ETSAV tenim un 8.32 enlloc d’un 5 és gràcies als projectes i aprenentatge viu que hi ha al Vallès. Tenir la nota més alta de Catalunya i 3a de l’estat bé val 16.000€ (i més en un moment on parlen de tancar escoles). I de fet, m’atreviria a dir que hi ha un 3r motiu que explicaré al proper post.

Com ha de ser l’ensenyament del futur? Transversal? Interdisciplinar? Fomentant l’autoaprenentatge? Vinculant al empresa a la universitat? Vinculant la recerca amb la docència? Treball en grup? En Anglès? Aproximant-se a la realitat? Com tot ser que un projecte que reunia TOTES aquestes característiques es vetés per la direcció? Aquesta mala decisió del juny crec que va ser un gran error. D’acord, era Dubai i petrodòlars, però la formació que haurien obtingut els estudiants ara mateix no té equivalent. I el què és pitjor, no s’està treballant perquè hi hagi una alternativa similar ni a curt ni a mitjà termini.

Resumint i acabant, el Vallès despunta gràcies a que impera la llibertat de càtedra. O dit d’altra forma, perquè per sort no hi ha la manu militari o rigor mortis de “les grans escoles” ni de les viejas guardias. Visca l’anarquia!

Casa de “V”arrets

baixa

Heu reflexionat perquè ens ensenyen el què ens ensenyen a la carrera d’arquitectura? Tant pel què fa al pla d’estudis com pel què fa als professors? Qui són els professors? El fet que la majoria d’escoles d’arquitectura espanyoles tinguin un 5 per accedir i l’enorme atur entre els arquitectes són símptomes que alguna cosa hauria de ser diferent. Però això no és nou, moltes persones ja han dit això. Però jo seré més concret. Parlaré de l’ETSAVallès. Explicaré perquè crec que té moltes mancances tot i que crec que segurament és el millor lloc d’espanya per estudiar arquitectura, i jo estic molt orgullós d’haver-hi estudiat.

Segurament és “tant” bona escola perquè és “nova” i hi ha molts pocs vicis, comparat amb les centenàries ETSAB, ETSAM, ETSAS… És a dir, la “joventut” fa que l’escola sigui entre una casa de barrets i una casa de fills de barret (entenen barret com a eufemisme de puta… no sé si m’entens?). És a dir, la tradició del gloriós sistema universitari heretat del franquisme és de funcionaris que ostenten el poder amb mà militar. Però al Vallès, la manu militari dels funcionaris és més de boca que no de fets. El què ens passa és que cadascú fa la seva i passa dels altres. Evidentment, desprès al Bar despotricaran de “la merda de l’hivernacle” i aquella altra merda de no sé què, i de com és possible que aquell associat de merda faci aquella merda al TAP (molt escatològic tot plegat). Alguna vieja gloria encara li queda el rigor mortis d’elevar les seves queixes de Bar de la Junta d’Escola per aconseguir acords de Junta que tampoc és compleixen. Però la realitat és que al Vallès cada professor fa el què li dona la santa gana, tant per bo com per dolent. I aquesta característica és la que fa que els Vallès sigui viu. Tenim alguns professors genials. I no només professors genials, sinó que tenim uns quants duos i trios dinàmicos brillants. I, com a part negativa, també tenim molts genets de l’Apocalipsi. I una altra cosa genial és que els estudiants atorgarem al mateix professor això de “duo dinàmico” o “genet de l’apocalipsi” segons els gustos, i això també és fantàstic. Som una escola tolerant i diversa.

Però el què també és veritat és que quan el Vícotr Seguí, el Pere Fuertes o el Roger Sauquet expliquen les virtuts de l’escola als estudiants de nou ingrés o als del màster, expliquen els Solars Decathlons i no pas el fantàstic TAP V d’habitatge o l’encara millor TAP VI de màster Plan urbanístic. (eh, poca conya, em va agradar molt fer els 2 TAPs, encara que la meva professora de TAP VI estigués 2 mesos de baixa i sense fer classe va estar molt bé… o potser va estar bé per això….). La part potent del Vallès són: el Robert Brufau, els Solar Decathlons, el TAP IV de l’Amadeu, el Josep i el Lluís (l’escindida part d’urbanisme ja no mola tant, perquè no sé si els vells ho sabeu, però ara el TAP IV ja no és un sol taller, són 2 tallers…), el PUd del Dani i el Coque, les assignatues de Tecnologia…. Tant és així que pel màster habilitat la direcció va seleccionar la flor i nata (dit per ells mateixos) dels professors per fer l’assignatura troncal de projectes: Marta Serra, Roger Tudó, Claudi Aguiló, Adolf Sotoca….. Curiosament quasi tots ells tenen un contracte que fa pena perquè són joves i amb idees allunyades de les “directrius” dels funcionaris amb rigor mortis tipus A. Què estan fent al Màster habilitant? Arriben en un entorn, un lloc, i comencen a analitzar i detecten oportunitats i  proposen solucions. Això no és nou, però a l’escola els primers en fer això van ser al TAP IV del Coque, Dani, Amadeu i Josep. Desprès importat al PUd i a altres TAPs. Curiosament al Màster habilitat no es dediquen a fer unitats agregables i repetir-les infinitament amb brise soleils gegants de formigó, NO! Es dediquen a fer coses d’anàlisis i propostes controlades, necessàries i reals.

L’ETSAV és una bona escola perquè quan els bons professors han volgut apartar-se del camí marcat, ningú els ho ha prohibit, i no ho han fet per una estranya barreja de desconeixement, mandra, desídia i impotència. Sí que és veritat que quan l’escola estava dirigida pel Joan Puigdomènech les coses passaven per convenciment i confiança en els professors. Al Joan li agradava que s’experimentés i els professors tinguessin iniciativa. Però d’això ja fa anys…

Com a anècdota significativa, quan l’equip del Solar Decathlon 2010 va acabar deixant un forat de 50.000€, els estudiants no van trobar cap professor que volgués donar la cara pel Solar 2012, i el Joan no va dubtar en posar-s’hi al davant. En canvi el juny passat quan 120 estudiants, amb suports de professors, van demanar de presentar-se al Solar Decathlon Dubai diecció s’hi va negar. Certament qualsevol cosa finançada pels Emirats àrabs té mala pinta quan parlem de sostenibilitat, però no deixava d’oferir L’OPORTUNITAT de fer un projecte que no té igual per a l’estudiantat. L’argument oficial esgrimit era que “Dubai i sostenibilitat són antagònics” (i hi estic d’acord!). També hi ha un argument de més pes per ells i és que RESSÒ vam tancar amb 16.000€ de dèficit (13.000€ són impagament de patrocinadors!). Però si l’ETSAV tenim un 8.32 enlloc d’un 5 és gràcies als projectes i aprenentatge viu que hi ha al Vallès. Tenir la nota més alta de Catalunya i 3a de l’estat bé val 16.000€ (i més en un moment on parlen de tancar escoles). I de fet, m’atreviria a dir que hi ha un 3r motiu que explicaré al proper post.

Com ha de ser l’ensenyament del futur? Transversal? Interdisciplinar? Fomentant l’autoaprenentatge? Vinculant al empresa a la universitat? Vinculant la recerca amb la docència? Treball en grup? En Anglès? Aproximant-se a la realitat? Com tot ser que un projecte que reunia TOTES aquestes característiques es vetés per la direcció? Aquesta mala decisió del juny crec que va ser un gran error. D’acord, era Dubai i petrodòlars, però la formació que haurien obtingut els estudiants ara mateix no té equivalent. I el què és pitjor, no s’està treballant perquè hi hagi una alternativa similar ni a curt ni a mitjà termini.

Resumint i acabant, el Vallès despunta gràcies a que impera la llibertat de càtedra. O dit d’altra forma, perquè per sort no hi ha la manu militari o rigor mortis de “les grans escoles” ni de les viejas guardias. Visca l’anarquia!

De TAP en TAP i tiro perquè em toca

Un any més comença el curs i un any més arriba el moment d’escollir el taller de matèria. Fet que, malgrat que inicialment fa molta il·lusió “escollir el TAP que faré”. S’acaba convertint en frustració per diversos motius: primer que la nova normativa (per culpa de persones curtes de vista) cada curs tens 2 TAPs menys per escollir perquè “has de fer un TAP de cada franca” (espero que algun dia es canviï aquest gran error!). I segon perquè els TAPs en si, quan els veus a la presentació, desencanten molt. Sempre hi acaba havent 3 tipus de TAPs:

  • Tallers TTT: TAP Típic i Tópic. És a dir una biblioteca a Osrius, una escola a Sabadell, una residència d’avis a la trinitat, un centre cívic a Tàrrega. Són TAPs molt clars, que no aporten gaire a nivell d’escola ni a nivell formatiu. Són com anticipar-se a estar treballant de delineant en un despatx. I en general són  TAPs tan originals com els professors que els porten. Es pensa poc i es produeix de forma estàndard. Molt recomanable per qui vulgui anar a curs per any.

 

  • Tallers TTP: TAP de Tirar-se a la Piscina. És a dir, no et diuen el què has de fer, et diuen un lloc,  context, entorn, idea… I a partir d’aquí cada estudiant ha  de buscar-se la vida per trobar un projecte i una excusa per fer el projecte.  Aquest tipus de projecte és molt més similar a la  vida professional que ens trobarem. És a dir “busca’t la vida”. Aquests tallers són a on realment et poses a provava la capacitat arquitectònica. No només perquè has de resoldre bé l’objecte final, sinó perquè a més a més has de ser capaç de justificar l’objecte i contextualitzar-lo. Són TAPs molt més al dia, i que sovint s’ha de treballar en grup, cosa que també és com funcionen avui en dia les coses. Aquella idea de “el ARQUITECTO” i el seu despatx a on tiranitza a uns matxaques ja s’ha acabat. Cal treballar en grup. També és cert que a vegades aquests TTPs són refugi de bandarres que amb l’excusa de treballar en grup, no foten res. Però per mi són els únics TAPs que valen la pena.

 

  • Tallers THoSPeN: TAP Ho Sembla Però No. Són els TAPs que semblen TTP però en realitat són TTT. Es descobreixen per tenir enunciats molt sexys, com per exemple: “Convertir en co-housing i co-working l’antic hospital modernista de Sant Pau” o “fer una super illa eficient, sostenible, ecològica i smart al centre de Barcelona”. Són TAPs massa bons per ser veritat i que pels professors ja es nota també, de quin peu calcen. Per mi són els pitjors TAPs de tot perquè apunten molt a munt, però el vol dels professors és tant baix o més que els TTT ja que els professors dels TTTs almenys no amaguen la realitat.

La realitat és que no cal estar a la presentació dels TAPs per saber de què van, ni si valen la pena. Podeu llegir els últims posts meus perquè sempre acaba sent el mateix. De les novetats dels darrers quadrimestres, he sentit molt bones referències del Taller de la Rosa Rull. I no tant bones de l’Antoni Pérez Mañosas.

La realitat és que l’important a la vida sempre són les persones. I en aquest cas crec que, si la  normativa ho permet, no esculls TAPs, sinó que esculls persones. És a dir, esculls bons o mals professors. I aquí cal anar amb compte, sí que hi ha opinions per tot, però hi ha una pregunta clau “aquest professors m’aportarà coses que només ell em pot aportar?”

De les persones i l’escola en vull parlar, però ho faré els propers  dies i setmanes. Perquè l’Escola d’Arquitectura del Vallès sembla que arrenca el vol però li costa. Som la única  escola d’arquitectura de Catalunya per sobre del 5. És més, segons www.notasdecorte.es som la tercera escola d’Arquitectura d’espanya amb la nota més alta. Això vol dir alguna cosa, estem fent coses ben fetes, però altres no. Com per exemple, com pot ser que 120 estudiants volguessin fer el Solar Decathlon 2018, amb suport de desenes de professors, però la direcció es negués a permetre-ho sense donar-hi alternativa? Com pot ser que certs professors encara facin classe? Tot que és cert que els darrers anys, i afortunadament, professors com el Pancho Muñoz o el Benjamín Pleguezuelos s’han fet fora. Però en canvi magnífics professors com l’Emiliano López també han marxat. O també com es confronten les 2 escoles que hi ha al Vallès. La primera escola i més evident és l’escola Monteys, i la segona és l’escola B que ho explicaré llargament els propers dies.

Galeria

Viatge arquitectònic: Suïssa i Austria

Aquest és un post del viatge fet a Graubünden,  die Schweiz (Grison, Suïssa) i a Vorarlberg,  Österreich (Vorarlberg, Àustria) l’agost del 2016 amb la Meri, l’Ivan, l’Ignasi i el Roger. El mètode de transport fou el cotxe i l’allotjament entre casa/ hostel i acampada lliure.

Aquest post, a més de la selecció d’obres que vam escollir (molt recomanable) i les fotos (totes meves), comento les meves impressions de les diferents obres. Sense cap pretensió més enllà de si estiguéssim per allà xerrant. Són reflexions poc reflexionades, així que potser digui alguna, o moltes, ximpleries.

DIUMENGE 14 (Graubünden): Ens llevem a Flims i anem a pujar el camí de Trutg dil Flem (1) de Jurg Conzett. Tardem unes 4,5h en pujar i baixar. Són 7 deliciosos ponts del Conzett, tot i que 4 d’ells són molt similars, val molt la pena pel paisatge i també pels ponts, tot i que, comparats amb els de Viamala, són molt més senzills. De fet els 4 ponts de fusta, trets fora de context i de forma anònima passarien força desapercebuts. A mi, més enllà de la poètica i l’entorn, em va agradar molt el 2n pont d’arc a compressió. L’últim pont, tot i la poètica i bellesa, racionalment és un pont poc justificable tal i com està fet. Clarament aquí van voler posar ponts d’autor un valor afegit al camí, i ho van fer bé.

Fem una visita ràpida, la Gelbe Haus (2), i l’Estudi(3), tot de Valerio Olgiati. Personalment, més enllà de la qualitat innegable de la seva arquitectura, l’Olgiati fill no és pas dels meus preferits, té una forma de projecte que la trobo massa allunyada a mi i, en alguns casos, poc justificable. Però que no m’entusiasmi no vol dir que no sigui bo. Tot i això, la Gelbe Haus m’agrada, trobo que és un molt bon projecte i encertat (en Jordi Badia en pensa el mateix d’aquest projecte!). Abans de començar a pujar a Vrin, visitem el Cine (4) a Ilanz del Martin Rauch. Una obra molt senzilla i petita, però també magnífica. Una rehabilitació interior d’una sala de cine genera un espai molt confortable a nivell higrotèrmic, i a més a més molt interessant a nivell arquitectònic. Els murs de tàpia, li donen un ambient molt càlid, i elegant. Un espai realment interessant.

Pugem a Vrin a on el Coque ens fa una visita per Vrin i Cons, visitant: la serraria (5), la sala polivalent de l’escola (6), ajuntament (7), cases diverses (8), estables (9), matador, Stiva da morts (10), fusteria (11), cabina telefònica (12) i parada de bus (13) tot de Gion A. Caminada. No cal dir que, més enllà de les obres concretes, és extraordinari el conjunt. El treball fet per revitalitzar un poblet perdut de Suïssa de muntanya “sense res” aparentment i en decadència. I tenir èxit i convertir-lo en un poble ple d’activitat creixent és genial i un exemple a seguir a molts llocs. I entrant en l’obra concreta del Caminada, cal dir que és molt sorprenent. És l’arquitectura vernacular de strickbau però actualitzada i, fins i tot, millorada. Agafa la construcció de tota la vida, l’estudia i la replica millorant-la i tecnonificant-la. Segurament les millors peces de tot el conjunt són la Stiva da Morts, i la Sala polivalent.  En aquesta casa dels morts arriba a un grau superlatiu, sobretot pel què fa a la comprensió de l’entorn i, el tractament dels detalls i acabats. És especialment rellevant l’acabat emblanquidor, fet a base de llet de Vrin, de la fusta exterior, que quan es mulla es torna transparent permetent veure la fusta en color normal. Un efecte espectacular. Val a dir que el millor de la Stiva és la perfecte comprensió del lloc i, sobretot, costum. Clarament és un edifici que sense context i explicació passaria força desapercebut, excepte pel tret que és blanc. En canvi si entens, o coneixes, que obeeix a la forma en què arriba el mort i la seva família i amics de Vrin en vetllen. Si coneixes el detall constructiu. Si veus com l’espai interior s’ha “excavat” a la fusta, tipus “Chillida”…. És una obra que agafa molta més volada. En canvi la sala polivalent és una obra molt més fàcil. Des de la seva façana d’escates de larix – és “la única” conífera caducifòlia, fet que genera un creixement més lent i millors propietats de la fusta, sobretot a la intempèrie. És un arbre molt típic de la zona alpina- que tot i que és del tot innovadora per nosaltres, allà és comuna, sense ser-ho tant com l’Strickbau. Fins a les seves espectaculars encavallades de fusta laminada sense encolar. Passant pel seu interior harmònic amb tot enrasat a les parets. Un projecte, senzill, amable i fàcil; però que tot i els seus petits adjectius, és un gran projecte. De la resta dels seus projectes de Vrin, dir que tots són de gran qualitat i realment es nota quan una casa és feta per ell o no. El projecte es purifica i guanya un presència discreta. És especialment remarcables les seves intervencions menors com la cabina telefònica o la para de l’autobús, senzills, però molt pensats, fins el darrer detall, cada racó.

DILLUNS 15 (Graubünden). Comencem el dia pujant cap al peu de la Greina, veiem la construcció pel formatge (14) i l’estable de cabres (15) tot del Caminada. Baixem cap al restaurant “Gasthaus am Brunnen”(16) del Caminada a Valendas, aquí veiem un altre Caminada, més refinat, més delicat i elegant, però amb la seva calidesa de sempre tot. Ja no fa servir la fusta, sinó materials humits, petris. Un restaurant que ha de ser molt agradable menjar-hi (fins que arriba el compte). Desprès visitem i entrem a la Casa de Versam (17) del Zumthor, una rehabilitació de la primera època del Zumthor, espectacular. Les típiques fotos publicades de la casa no fan honor al magnífic projecte. Tot i ser una caseta petita, la qualitat de l’espai interior és molt elevat i acollidor. Lluny del Zumthor més perfecte del Kuntsmuseum, o les termes, la delicadesa i humanitat de la casa la fan realment atractiva. Personalment era un projecte que no m’interessava gaire més enllà de ser d’ell. Però això era perquè només coneixia les fotos exteriors amb aquells taulons horitzontals a façana que no entenia. Però per dintre és tota una altra cosa. En destacaria l’escala humana de tot plegat. Aparentment, segurament molts, jo mateix, si veiéssim fotos interiors no ho reconeixeríem com a seu, però si ens parem a mirar i analitzar el conjunt detectarem que l’harmonia i detalls han de ser obra d’un gran arquitecte. Encara hi diria més, és molt fàcil fer-te sentir petit amb una obra de milions d’euros i acabats impecables. Fer-te sentir petit però com a casa amb una obreta com aquesta és de genis. Visitem el centre al bosc “Waldhütte Tegia da vaut” (18) a Domat/ Ems del Caminada. No podem entrar-hi, tot i que no és un edifici gran i els grans finestrals exteriors permeten veure-ho molt bé des de fora. La sala interior sembla extremament acollidora, i el sostre acústic (clara inspiració pel sostre de RESSÒ). El què no m’ha agradat mai del projecte, i continua sense agradar-me, és aquesta banya que li fa sortir a davant. Potser, si me l’expliquessin i l’entengués, em semblaria genial, però ara mateix ni m’agrada, ni l’entenc ni em sembla encertada. Però realment m’he quedat amb moltes ganes de poder entrar a l’interior.

Anem a veure l’Escola de Paspels (19) del Olgiatti, tot i ser un bon projecte, m’ha decepcionat força respecte la primera vegada que hi vaig anar el 2012, continua sent un projecte interessant. El contrast tant fort entre les aules totes de fusta i les zones comunes totes de formigó, i que a més són zones que ocupen la major part de la superfície, em costen d’entendre sense veure-hi els estudiants vivint-ho. Visitem també la Capella (20)  de Oberrealta del Christian Kerez que té per allà. Per mi és la típica i fàcil arquitectura mini-icònica: una capelleta simplificada tota de frmigó amb una obertura tipus escletxa per on entra la llum…. pfff no m’interessa massa ni la veig necessària, la podria fer qualsevol estudiant d’arquitectura de 2n que ja coneix una mica d’arquitectura i vol anar de poètic o qualsevol arquitecte de 70 anys que porta tota la vida fent xalets i blocs i ara se les vol donar de jove moderno… Acabem al jornada visitant els 2 ponts de Viamala Saransuns (21) i  Traversina Foot Bridge II (22) del Conzett. Del primer dir, tot i no ser desconegut, que l’aparent simplicitat “amaga” una desmesurada fonamentació supertecnificada i complexa. Malgrat tot, per mi el resultat és més que justificable. És el pont més espectacular que he vist mai. Tot i que la barana, per mi, sobre (de fet no té funció estructural). Per mi, o la treu (no sé com) o la fa treballar. Però continua sent un pont brillant. El segon pont, de fet és la versió 2.0; la primera versió no va residir l’envestida de la natura i es va destruir.  A nivell de col·locació és molt més bo i interessant, és un pont que comença “pla” i es va convertint en una escala per salvar un desnivell considerable. També és genial, però té molt de pont penjat amb cables “convencional” tot i que crec que és únic o dels únics en la seva morfologia concreta.

DIMARTS 16 (Graubünden). Comencem amb la Residència de noies de Disentis (23), del Caminada (als interessats, ara també es pot fer-hi nit com un hotel). La visitem amb la guia del Bruder Martin, que desprès ens ensenya també el monestir. La residència de Disentis del Caminada està al top 10 dels millors edificis que he vist mai. Haig de reconèixer que el primer cop que el vaig veure, de la mà del Coque, no li vaig trobar res d’extraordinari. Una façana sòbria amb un arrebossat gris marró. Però mica en mica el Coque m’anava explicant com cadascuna de les 4 plantes quadrades organitzades com una “U” va girant 90 graus per permetre un accés, donar vistes diferents a cada planta alhora que caràcter propi. Aquest gest de tenir entrades independents a cada planta, permet tenir l’espectacular i increïble escultura, escala, ascensor, cuina i “llar”  central que vertebra de forma magistral l’edifici. I per acabar-ho de rematar cada habitació et fa sentir com Hamlet “empresonat en una closca de nou, però rei d’un espai infinit”. La qualitat i detall de cada habitació és sublim i equilibrat. Una vegada més, per mi, el més increïble del projecte és que la aparent senzillesa i honestedat que amaga un dels millors projectes d’arquitectura, per mi, de la història. És superlativament refinat, però amb els ingredients més senzills. Fins i tot, la “llar” d’estar daurada, que no m’agrada el daurat, és genial. I un altra tret molt significatiu és que fa una residència amb cada habitació i cada pantà diferent i única. I ho fa sense recórrer a extravagàncies.

Desprès fem cap als Estables (24) i la Formatgeria (25), tot del Caminada. Ambdós projectes molt bons, tot i que venint de la residència és una baixada de nivell. Però continuem trobant el Caminada honest i de veritat. I té tot el sentit del món. La residència és perquè hi visquin noies en una edat molt important, lluny de casa, cal que es sentin acollides. Per això crea aquests espais únics i màgics. En canvi un estable o una formatgeria no tenen aquest requeriment. En Gion A. Caminada fa en cada projecte el què ha de fer de forma brillant, ni més ni menys. I en projectes com la residència es posa a la primera fila dels arquitectes mundials amb un gol de xilena per l’escaire.  Continuem la visita amb la Casa unifamiliar de Sumvitg  (26)de Berth& Deplazes. Un projecte molt interessant, però com que tampoc hi vam poder entrar, a les publicacions en podreu trobar informació més útil.

Visitem la Capella de Sogn Benedetg (27) del Zumthor. Per mi, també al top 10 de l’arquitectura, i la meva obra preferida del Zumthor. Potser influenciat pel Coque, o potser pel mateix que he dit del Caminada: per fer que les coses petites i senzilles, siguin brutals i impressionants. La capella de Sogn benedect la podria haver fet qualsevol fuster una mica hàbil, a diferència de la majoria d’obres del Zumthor, no cal el millor calculista d’Europa i les millors constructores per executar-la. I això per mi el fa brillant. Com també és brillant que es veu tot, i entens com funciona (excepte l’espina central del terra de fusta). Aquí el Zumthor no amaga l’estructura com a les termes o Bregenz. És honest i fa participar l’estructura del l’espai. I una vegada més la fusta li dona una calidesa excepcional. Del Zumthor és única com fa que uns pilarets de fusta es converteixin en l’element més excels, i a sobre fa funció estructural! I no només això sinó que aquí sap fer jugar la simbologia religiosa en l’arquitectura: la planta en forma d’ametlla, fugint de la vulgar creu, però alhora religiós, les escates de peix de la façana, símbol sagrat també, però alhora típic del lloc, però també l’espina de peix de la coberta…. Una vegada més, com un element tant petit pot ser tant gros i fer-te sentir tant insignificant (realment, amb la proximitat geogràfica no entenc com en Kerez s’atrabeix a fer la seva capella). La capella és de les poques obres que no em cansa mai de veure-la (ja en van 3).

Anem cap a l’escola Vella (28) dels Berth & Deplazes. Una ampliació d’una escola molt ben feta i racional. Destacar-ne que gràcies al seu cuidat disseny és una escoa de baixíssim consum energètic. És especialment interessant el gimnàs/ sala polivalent/ auditori que té un escenari en un extrem que també es pot obrir de cara al pati exterior per fer-lo servir d’escenari a la fresca. Una vegada més Berth&Deplazes fan un molt bon projecte.

Desprès anem a Haldestein a veure l’Atelier Zumthor del 2016 (29) a on fem el workshop de les prunes i l’Atelier Zumthor del 1986 (30) del Peter Zumthor,. L’Atelier original és realment magnífic, tot i no haver-hi entrat mai (és extremament difícil que avui en dia deixin entrar a visitar-lo). Exteriorment crida molt l’atenció per a seva enigmàtica façana a carrer, gairebé sense obertures, busca tancar-se per obrir-se completament al fantàstic jardí interior. Realment una façana molt encertada i unes proporcions molt adequades amb, com no pot ser d’altra forma, una característica entrada Zumthor. En canvi el nou estudi és completament oposat a l’original. Aquí no busca recloure’s, sinó mostrar-se en una espècies de showroom pornogràfica de 4 plantes completament de vidre. Però, pel meu gust, ho fa de forma excel·lent. És brillant la col·locació a la parcel·la i el lloc, i, per mi, és molt encertada la façana. Havia de fer un volum considerable, i com fer-ho de forma que tingués un impacte acceptable? Amaga el nucli d’accessos i serveis de formigó al darrera parapetat amb un cos estret de vidre la transparència del qual ens permet veure què passa a l’interior alhora que no genera un volum opac que carregui l’entorn. A més el constant joc amb les persianes exteriors provoca una façana molt canviant. Realment contrasta molt amb l’anterior estudi… o no? Perquè de fet, l’anterior atelier estava tancat a les 3 cares del carrer i i obert a la interior, que mira cap a un jardí amb un gran arbre. Amb el nou Atelir el carrer passa per davant, a on hi ha l’arbre i el jardí. A les altres 3 façanes hi ha mitgeres i un mur de contenció. Per què amagar-se de les altres 3 parets? De fet, segons com, replica la idea de l’altre Atelier, però amb una col·locació diferent. Molt interessant, senzill i encertat que l’estructura és de pilar central amb voladiu a banda i banda, així evita els problemes dels pilars a façana. Per mi, una de les millors obres del Zumthor dels darrers anys.  Mirem també la seva Casa particular (31) i la Casa Räth (32) a Haldestein del Zumthor. La seva casa particular mai l’he trobat gaire interessant. Possiblement des de dintre sigui molt interessant, però pel què he vist, només m’agrada el pati interior que genera. La resta de coses que en conec… Possiblement amb passaria com amb la seva casa de Versam si hi entrés. I la Casa Räth, és un Zumthor completament desconegut, molt similar a un Palladio o altres arquitectes que no són ell. Tot i això hi ha diversos elements que criden l’atenció i que el fan un projecte interessant.

Acabem el dia a Masans, a la Residència d’avis (33) de Zumthor. Un altre gran projecte d’ell. Trobo curiós que utilitzi travertí a la façana, és una pedra, potser, massa típicament d’aquest tipus d’edificis, i tampoc li dóna cap us especialment rellevant. Els pisos, pel que he vist en publicacions, són extraordinaris. Però per mi el més interessant del projecte és com va retranquejant la divisòria entre les pisos i el passadís de distribució. Els diferents sortints  i entrants genera una apropiació de l’espai per part dels avis de forma magnífica. Zumthor promou l’apropiació de l’espai col·lectiu amb elements completament kitch en alguns casos de forma entendridora. I per acabar el dia: Chur amb el centre de la TV (34) Graubunden, un important “alarde estructural” que diria el Brufau, però poc interessant pel meu gust a nivell de projecte. I l’Edifici d’habitatges i terciari Ottoplatz (35) també del Conzett. El Conjunt Ottoplatz per mi és molt més interessant, primer perquè utilitza les façanes prefabricades com a arc i pont gràcies a un post-tesat força treballat i perquè aquest conjunt d’edificis el trobo força interessant i agradable. També tenim temps pel el Museu de Chur (36) dels flamants  Barozzi Veiga. No es pot negar que les proporcions del volum són encertades. Però tret d’això per mi no té cap interès. Interiorment és completament anònim, però d’un anonimat vulgar. La única part de l’interior interessant és el soterrani de l’antic edifici del Museu que, tot i ser anònim, té una elegància del Zumthor en els passos de porta i el sòcol deliciós i sobri. I si per dintre no té cap interès, per fora és irritant. Per què aquesta façana amb aquestes peces? Si volien fer arquitectura render fotogènica, ho han aconseguit. Les fotos que n’he fet aconseguirien centenars de likes a instagram, i segur que ja ho han fet molts. Però és tant gratuït i sense sentit. I sobretot, mancat d’estil. I és especialment maldestre, l’encontre amb la porta de grans volums. Tot i que segur que era volgut, sembla que hagin dissenyat l’edifici i desprès els diguessin “cal fer una porta de grans volums” “ah si? Bueno, doncs fes-la i ja farem el mateix gravat”. Hi ha 2 paraules per definir la façana: innecessària i arquitectura-render. Finalment acabem el dia a Chur amb la visita als laboratoris (37) de Berth&Deplazes. Una vegada més un magnífic exemple de contrucció, brillant i quasi molt ben resolt arreu. Però per mi, potser li falta ànima. Tracta igual les 4 façanes i, sobretot, és molt dolenta la imatge que dona el nucli d’accessos i serveis de la part posterior a on l’acaba amb vidre translúcid que permet veure l’aïllament extremadament mal col·locat impropi de Deplazes. Però vaja, un edifici altament interessant.

 

DIMECRES 17. Cobertura de les ruïnes (38) de Chur del Zumthor. Per mi una obra quasi al mateix nivell que Sogn Benedegt, casi. Una vegada més és absolutament remarcable la senzillesa i puresa de l’estructura (tot i usar alguna trampa i truc que li podem perdonar). Com amb materials tant senzills pot fer una coberta tant harmoniosa és extraordinari. No té extravagàncies, però alhora té una presència i elegància supremes. Poca cosa més es pot dir que no hagi dit abans amb la seva capella. És una obra genial i amb una optimització de recursos perfecte. És especialment remarcable el pont que ens creua tot el conjunt. Super senzill i que salva llums força grans utilitzant el mínim i més vulgar material. Visita imprescindible!. Tornem, aquest cop per dins, al museu de Chur (36). Pugem a veure l’Escola de Churwalden (39) Zumthor de bloc de morter. És també una de les seves primeres obres. De fet tant inicial que, conjuntamentmab la casa Räth, ell no les considera “Peter Zumthor” ja que no les fa aparèixer a la seva monografia. És interessant veure’n l’excel·lent treball que fa amb l’especejament del bloc de morter. Però la realitat és que, més enllà de ser un bon projecte, no diries mai que és del Zumthor si no fos perquè t’ho dieuen. Anem cap a l’escola Duvin (40) de Caminada. Un projecte deliciós d’una escola de muntanya que serveix a diversos llogarrets de la zona: un son professor i menys de 20 alumnes d’edats diferents. Però tot i tenir tant poc públic, tenen una escola envejable d’una calidesa extrema. Tot amb el més pur estil Caminada: el projecte just a les condicions requerides.

Pugem fins a Vals, visitem i ens banyem a les  Termes de Vals (41) de Zumthor. L’arxiconeguda obra del mestre, és innegable que és de les millors obres. Però també haig de dir que, per mi, no és tant bona la capella, per exemple. A les termes, Zumthor comença de abandonar la honestedat de les seves brillants obres anteriors com  la capella, la coberta de les restes romanes, o el seu primer atelier. A les altres obres el que ensenyava era el què deia, en canvi aquí en què ensenya: pedra, no és el què diu: estructura de formigó posttesat (que per més inri ha acabat generant patologies per excés de fletxa que requeriran una milionària inversió per rehabilitar-ho). Ara bé, si abandonem la part més racional per centrar-nos en l’arquitectura més sensible, les termes es converteixen en, gairebé, l’obra capdalt de Zumthor. Realment és un espai màgic i únic on hom es relaxa i en surt com nou. També és cert que el fet de gaudir de banys termals durant la visita de l’edifici fan que augmenti molt la nostre predisposició. Però jo sóc dels que pensa que aquí Zumthor comença un camí cap a l’excés. Amb magnífics resultats, però  un pèl excessiu en sobreprojectar, i en pressupost. Però sense cap mena de dubte, en aquest cas se li pot perdonar perfectament. És un dels millors projectes de la història de l’arquitectura. I una vegada més utilitzaré adjectius similars: harmonia, elegància, bellesa….Sublim. Realment és l’únic arquitecte de qui mai he sentit malparlar en boca d’un altre arquitecte. Desprès visitem, a les 3 Cases Zumthor (42-43-44) de Leis. Realment amb una col·locació al poble i entre elles molt delicat i ben escollit. Aquestes 3 cases de Strickbau, aparentment tradicionals amaguem molt cops amagats, com el fet que les cobertes són com una barrets que només toquen tangencialment la casa. I per dintre també són totes de fusta, típic, però amb una harmoniosa relació entre les parts i les diferents habitacions. Una vegada més Zumthor excel·leix en la qualitat interior.

DIJOUS 18 (Graubünden i Vorarlberg). A Vals visitem el Pont de Vals (45) de Conzett, un pont que en principi només treballa a compressió. Tot i que està malament, acostumat als ponts que he vist del Conzett, aquest em sembla un pèl insípid i potser massa màssic. Al costat mirem l’Hotel Alpina (46) Caminada. Una rehabilitació magnífica d’una edifici preexistent. Exteriorment té força a veure amb la Residència de Disentis, i la planta baixa és també molt acollidora. Però no ens van permetre visitar-ne habitacions. I per tancar l’estada a Graubünden parem al pont del trencall de Duvin (47) de Conzett. Un pont també molt interessant de fusta.

Entrem a Àustria per Feldkirch. La primera parada és l’Hospital de Feldkirch (48) amb un mur de terra del Rauch. L’hospital en sí té el  seu interès, sobretot la galeria d’accés de vidre a on hi ha el mur de tàpia. Aquesta galeria es va fer a la primera època de l’arquitectura bioclimàtica, és interessant, sobretot veure un mur de tàpia tant llarg. Però també és cert que a on està col·locat, un lloc  de pas sense gaire requeriments, no permet treure tot el partit a les virtuts de la terra. Al costat visitem per fora les Cases B (49) i la Casa passiva (50) de malla del Walter Unterrainer. La Casa B és força interessant, destacar-ne com està feta amb elements en sec i lleugers. Però comprant-la amb les altres cases que visitem d’ell aquesta em va semblar la menys notòria. La Casa Passiva ja crida força més l’atenció. Tota recoberta per fora amb malla negra, molt ben posada, amaga a dins una casa de consum energètic quasi nul. Malauradament no hi vam poder entrar, però és una casa que promet ser interessant. També de l’Unterrainer visitem el taller de fusters LOT (51). Per mi una de les millors peces que vam visitar en el viatge. La intel·ligent simplicitat de les solucions els fan un edifici molt interessant i econòmic. Per exemple per estalviar-se l’elevat cost que les fusteries dels vidres, dissenya un sistema per fixar els vidres gegants sense necessitat de fusteria de catàleg. La fixe directament amb l’estructura de fusta. I la gran nau de treball, tot i que molt senzill, és d’una bellesa i harmonia extrema utilitzant materials bàsics com l’OSB i bigues laminades. Molt interessant la reducció de secció que fa al nus entre les bigues i els pilars. És molt interessant el treball d’experimentació fet conjuntament amb els propietaris del taller.  La façana ha anat canviat des del principi afegint proteccions a les finestres, i estudiant el comportament del OSB tenyit de negra amb lasure com a acaabt exterior.

Dels Baumschlager Eberle-BE– visitem el conjunt residencial i d’oficines de Villa Menti (52). A nivell  compositiu, tot i no ser especialment innovador, crec que aconsegueix molt bon resultat, la interacció dels 3 volums genera uns espais i visuals molt interessants. I també la composició de la façana resulta força interessant, sense ser innovadora. Per mi li falla que l’ordre de composició de façana és excessivament carregós a nivell de material. Però un conjunt interessant de veure. Desprès visitem també del BE els habitatges de Nüziders (53). Un conjunt que a la seva època havia estat molt famós i visitat, continua mantenint el seu interès. Una construcció molt ben fet un projecte molt ben fet realment.

Acabem el dia, visitant l’Atelier (54) del Martin Rauch i també la Casa del Martin Rauch (55) per fora, a Schlims. L’atelier, és una obra experimental, en el sentit que és una mica Frankenstein, combina tot de sistemes i tècniques per estudiar què passa. Però el resultat, tot i ser poc delicat segurament, és molt interessant. Vam fer una visita amb un arquitecte que hi treball, però malauradament ens vam centrar en la construcció en terra i no ens va explicar com funciona, de bé o malament, l’edifici, però una visita imprescindible, sobretot pel què t’expliquen del funcionament de l’estudii de la terra.  I la casa particular del Martin Rauch és extremament interessant. Veure una casa de tàpia vista en plan lleping és quelcom molt estrany per nosaltres. A l’arquitectura tradicional mediterrània és molt habitual que les cases es fessin amb tàpia, però sempre revestida. Per això la potència i elegància de la casa és impactant. Sobta molt que posi aïllament però deixant la major part del mur de terra a la cara exterior. L’explicació que ens va donar era que amb menys terra a la banda interior era més fàcil controlar-ne el confort. Tot i que deu ser veritat, jo ho continuo trobant estrany…

DIVENDRES 19 (Vorarlberg). Parem a Sankt Gerold a on visitem un centre municipal (56) de Bernardo Bader. Sigui perquè no el teníem recomanat, sigui perquè potser no és tant bo, aquesta obra, tot i està ben feta i ser interessant, no em va semblar tant interessant. Les obres del Caminada, o Kaufmann, per no parlar del Zumthor, em semblen més depurades. No sé si recomanaria anar a verue expressament aquest conjunt, però és interessant. A Sankt Gerold visitem també el monestir, a on hi ha una cavallerissa (57) del Hermann Kaufmann. Té unes encavallades molt interessants tipus fink. I de fet tot l’edifici en si es veu molt cuidat, però alhora senzill. Una obra interessant. També visitem la paret del cementiri (58) del Rauch feta de tàpia. Realment queda molt bé i és un cementiri agradable i molt elegant.

Arribem a Ludesch, a on visitem el Centre municipal de Ludesch (59) del Hermann Kaufmann. Realment un projecte exemplar i referent d’arquitectura “sostenible”. Amb un consum energètic ridícul i uns sistemes constructius amb fusta, vidre i formigó a la cota 0 molt ben treballats. Per mi aquesta obra té 3 punts importants, el rigorosíssim treball de balanç energètic, consum, producció, LCA… El creuament de programa amb administració, oficnes, consultoris, guardaria, bar…. combinats amb plaça pública coberta i estació de bus. I, una vegada més en aquest viatge, l’elegància i bon gust del conjunt. Malauradament no vam poder concertar una visita guiada a on t’ensenyen i t’expliquen tot el funcionament de l’edifici. Tot i que el Hermann Kaufmann no arriba a tenir la delicadesa del Zumthor o el Caminada, és un edifici extremament ben construït. I no és que ho digui jo, sinó que construir un edifici amb aquest programa d’ús públic a Austria amb un consum de 14 kW/m2/any ha d’estar molt ben fet. Visita imprescindible! D’ell mateix també visitem el conjunt d’habitatges (60) que té a Ludesch mateix. Un conjunt molt interessant, però com sol passar amb en Kaufmann són projectes que, tot i ser extremadament solvents, ben fets, no tenen l’encant de Zumthor i Caminada, i en un viatge on s’han visitat els grans mestres abans, això llueix poc. Per contra, el Kaufmann m’atreviria a dir que és superior a ells en la vessant tectònica. Sobretot en la preocupació de l’eficiència energètica i el procés constructiu. Els seus edificis habitualment tenen una component de prefabricació i optimització molt rellevant i interessant.

Anem a Lustenau a on  hi ha les oficines de Saeco (61), un edifici de vidre poc rellevant i l’edifici 22-26 (62) ambdós dels Baumschlager Eberle. El 22-26 va ser l’edifici que més em va sorprendre del viatge. És un edifici sense sistemes de climatització i amb un detall constructiu extremadament simple: un ampla mur monomaterial d’una espècie de termoarcilla. Amb aquest mur gruixut i les obertures de vidre amb obertura motoritzada s’aconsegueix una temperatura tot l’any ens 22 i 26 graus centígrads. Per fer-ho cada estança té una pantalla per monitoritzar les condicions i controlar les obertures i la il·luminació. És realment fascinant veure com cada estança té aquesta pantalleta i realment es compleix força aquest rang de confort. Ara bé, s’ha de reconèixer que a l’hivern fan una mica de trampa amb les il·luminació, altament ineficient per aportar calor a l’espai. A més a més de la radical, contundent i efectiva solució i plantejament de confort, el projecte opta per uns acabats i disseny dels elements molt simple i efectiu, grans portes de dalt a baix, parets blanques. Tot l’edifici un treball de depuració i simplificació. Per mi, a nivell formal, la millor obra d’ells. Fins hi tot el lleuger gir de les façanes, i a conseqüència de tot l’edifici, em sembla absolutament encertat i brillant. No fugen de la perfecció del cub o prisma perfecte, sinó que li donen un caràcter genial. S’atreveixen a trencar el rigor geomètric de l’arquitectura contemporània.

Pel camí, i aconsellat per la guia i el bon nas de l’Ignasi i l’Ivan, visitem una caseta deliciosa, la Casa G (63) de Roland Gnaiger a Lustenau. Realment l’element destacat de la casa és una terrassa metàl·lica adjuntada a la casa molt gran i en forma allargada perpendicular a la casa. Però darrera aquest reclam, entrem a una casa que sense ser genial, ni famosa, aconsegueix ser enormement acollidora i ben solucionada. Una casa que realment et fa sentir acollit.  Desprès de dinar anem a la remodelació d’habitatges (64) de Dornbirn del Kaufmann. Tot i ser un atri d’accés als habitatges molt ben fet i acollidor, en no poder veure els habitatges per dins, falta alguna cosa a la visita. Però el què es veu té molt bona pinta. Per tancar la visita a Dornbirn anem als Habitatges (65) també del Kaufmann. Molt similars als habitatges de Ludesch, aquest conjunt és només un bloc enlloc de 4 i és més antic. I segurament per això es veu un bloc més treballat i amb els detalls fets amb més deteniment. I per això, a totes les virtuts dels habitatges de Ludesch, hi hem de sumar que aquests són més atractius des d’un punt de vista projectual tradicional. Realment una molt bona visita. Anem cap a Mäder a veure l’OKO-escola (66) del BE, des de fora. Una escola molt interessant tant per la planta, la materialització l’estratègia de confort i els quasi 20 anys d’antiguitat que té. Tot i que es nota que ha passat el temps, continua tenint un pinta molt atractiva. Per dintre segur que deu ser molt interessant. Continuem anant al cementiri islàmic (67) de Altach, de Bernardo Bader. Un cementiri força interessant que resolt de bona manera la relació amb la transitada carretera que el limita i s’enfoca cap a les muntanyes que té a tocar. La formalització de formigó aconsegueix un toc molt únic amb el formigó vermell.  I tanquem la jornada amb el Conjunt residencial (68) dels Baumschlager Eberle de Hohenems.  Una de les primeres (o la primera?) obra seva. Comença amb un procés d’anàlisi i reflexió sobre els usuaris, les necessitats, possibilitats, consums… és molt important i interessant  tenir present que els BE començaven el projecte per la part teòrica i que al final arribava l’arquitectura. Aquests habitatges, per exemple, es van fer conjuntament amb la col·laboració dels veïns per construir les seves pròpies cases. També comencen a treballar els primers conceptes dels bioclimatisme com el pati interior cobert que fa d’hivernacle i zona d’accés. Com que té més de 30 anys es veuen algunes solucions ja superades o millorades, però és un conjunt de referència molt interessant.

DISSABTE 20 (Vorarlberg i Zürich) . Ens despertem i anem cap a Reuthe a on visitem un taller de fusteria (69),  que, com passa amb molts tallers de la zona, està tot molt ben fet de fusta i  té unes encavallades de fusta molt interessant. I desprès anem a la fusteria Kaufmann (70) del Hermann Kaufmann. Aquesta indústria té moltes naus, i grans. Totes ells fetes de fusta i amb cobertes molt interessants. Ens vam fixar sobretot amb la que té la coberta feta amb grans arcs de fusta prefabricada. I sobretot amb una nau més petita que les encavallades tipus Howe sobresurten de la coberta i van creant unes dents que s’aprofiten per fer-hi els lluernaris. La mateixa solució dels Herzog&deMeuron a les cotxeres de Basel. Unes naus molt interessants. Desprès a Bezau a on visitem un altre taller (71) del Kaufmann amb una peculiaritat molt interessant és que utilitza unes encavallades arcajades, però girades, una espècie de biga fink curiosa. Digne de veure. També anem a Bizau a on veiem un taller (72), rehabilitat, del Johannes Kaufmann i Oskar Leo Kaufmann. Aquest taller parteix d’una idea molt bona que és la secció, un pilar i biga de gelosia, i que alhora és finestra i lluernari. Molt fi, però massa fi, ja que desprès de 4 o 5 anys de funcionar perfectament bé, va haver-hi una gran nevada i van aparèixer problemes greus de deformació, i es va haver de fer una rehabilitació estructural contundent amb acer. Tot i això, és un projecte inicial molt bonic, però massa ajustat. Finalment visitem una capelleta del cementiri (73) per fora de Kaufmann. Segurament per dintre oferia un espai molt atractiu, però per la dimensió i materials (marquesina de fusta i acer, i caixa de vidre, acer i fusta, recordava massa a un quiosc d’un parc.

Per acabar la ruta al Bregenzwald, visitem el centre Werkraum (74) de Bregenzwald del Zumthor, a on dinem. És un edifici que si el posessin un llibre del Mies pensaries que és seu, i un despistat amb nocions d’arquitectura moderna bàsiques segur que pensaria que és del Mies. I potser per això no m’acaba d’agradar. Evidentment, és un Zumthor, i té coses bones. Però el resultat global, no m’acaba d’interessar. Segurament el més interessant és el què em va explicar el Coque i que no es veu: la història que l’han fet possible. Es veu que és un projecte que sorgeix de voler potenciar la zona. El conjunt d’artesans i petits empresaris de la zona s’uneixen per fer aquest showroom dels productes de la zona. I ho fan de la mà d’un Zumthor entusiasta amb la idea i que col·labora amb ells per fer aquesta obra que, segons tinc entès, està lluny dels habituals pressupostos d’ell. Per tant el resultat és fruit d’una mena d’enamorament. Tot i això, tenint en compte la rellevància de Mies a la història de l’arquitectura, no entenc perquè en Zumthor no intenta desmarcar-se’n una mica. Evidentment hi ha moltes diferències, però a grans trets és per mi massa igual, i per això, involuntàriament, repelo una mica el projecte. Però tot i això continua sent un bon edifici.  Un cop a Bregenz visitem el Kunstmuseum (75) i el cafè (76) del Zumthor. La sorpresa d’aquesta tercera visita meva és que l’artista exposant aconsegueix matar l’edifici abans que l’edifici no el mati amb ell. S’ha de reconèixer que fa una mica de trampes, el mata apagant els llums i posant una gran pancarta a la façana, però en l’amor, la guerra i l’art, tot s’hi val. Més enllà de “l’art” de “l’artista” Wael Shawky l’edifici és un dels màxims del Zumthor pel què fa al lleping i la perfecció. És un edifici que t’empetiteix molt i veus una fastigosa perfecció (aquesta idea no és pas original meva, força gent ho diu) però és veritat. La realitat és que no recordo cap exposició de les 3 que hi he vist (vaja, al última sí que la recordo, i segurament la recordaré perquè no em va agradar gens), però sí que recordo el museu i la extrema puresa i depuració del projecte. Un projecte sublim. Però realment, a diferència d’altres edificis d’ell, cada cop que el veig em corprèn menys; potser és massa fred. Però el què realment no m’agrada del projecte és la contraposició amb la seva capella i la coberta de les restes romanes. Aquí no s’entén com funciona res, per no veure’s no es veu ni la il·luminació artificial (excepte uns petits focus), ni el sistema de climatització, ni l’estructura… crea un espai tant falsament escèptic i imponent que s’hi podria rodar una pel·lícula emulant que és el cel i hi ha Déu allà assegut. Pel meu gust és massa poc humà i càlid. Per no entrar en el fet que és secret el com funciona l’estructura. Sense dubte el què més m’agrada és la façana, extremament purificada amb una sola peça senzilla de vidre glaçat aconsegueix un efecte màgic: l’edifici es fon amb el cel. I tot i que l’edifici i la seva execució és perfecte, el fet de deixar les juntes obertes tipus escata de peix fa que no es vegin possibles errors de juntes i per tant no despista de la seva perfecció. El petit edifici del davant, tot negra, trobo que interactua molt bé amb el museu, el contrast molt interessant. Tot i la senzillesa de l’edifici, és interessant, sobretot l’estructura irracional. I, com és propi d’ell, extremament elegant.

Desprès anem a veure les cases R&H (77) de W. Unterrainer . Un projecte interesantíssim per la seva vocació experimental i d’investigació. Començant pel més evident element experimental que és usar cartró ondulat com a aïllament protegit amb vidre armat per l’exterior i una placa de cartró barrejat amb àrid a l’interior, passant pels principis bàsics de bioclimatisme de captació a sud, tancar-se a nord… A més a més té un element també molt interessant és que són 2 habitatges aparellats que comparteixen entrada i serveis com l’aparcament o soterrani. Sense ser extraordinari des del punt de vista d’arquitectura clàssica, és extremadament interessant i una vegada més, aconsegueix crear un interior molt acollidor. Tot i que per variar, no diré que sigui un projecte especialment elegant. Visita molt recomanable pels amants de l’arquitectura experimental. I també d’ell mateix el Veterinari i casa particular(78). Un projecte posterior que també usa l’aïllament de làmines de cartró, tot i que aquest cop l’evoluciona una mica fent blocs. En aquesta casa introdueix un interessant sistema de pou canadenc i intercanviador de calor. És possible que el projecte funcioni millor que l’altre pel què fa a confort i consum, però l’altre projecte és segurament més interès a nivell arquitectònic, i de qualitat de l’espai interior. Per tancar les visites austríaques visitem lleugerament per fora la fàbrica Glass Marte (79) del Kaufmann, per fora no és especialment interessant, tot i que per dintre sembla que valdria la pena.

De tornada fem unes visites llampec  a Zürich a on visitem els extraordinaris jardins MFO (80) Burckhardt+Partner AG & Raderschallpartner AG i l’estació de Tren de Stadelhofen (81) del Calatrava. També anem a Berna on visitem les urbanitzacions Halen (82), Thalmatt 1 (83) i 2 (84) del Atelier 5. Totes elles obres molt bones, però com que no són l’objectiu del viatge no les comentaré més excepte per dir que totes elles són absolutament dignes de ser visitades i disfrutades.