Mes: Setembre de 2015

Per variar no parlaré directament de la UPC, ni de l’ETSAV, sinó que parlaré de l’arrel: el País, Catalunya.

No m’he amagat mai que sóc independentista i nacionalista. I independentment dels meus sentiments, la única opció racional és la independència del Regne d’Espanya. I per això espero que els 2 partits independentistes aconseguim una aclaparadora majoria.

Argumentaré breument la meva afirmació “única opció racional és la independència del Regne d’Espanya”. És una afirmació que fuig de tot sentimentalisme, justament romandre al Regne d’Espanya és sentimentalisme, anacronisme i viure del passat (no gaire gloriós val a dir: imperialisme, dinastia borbònica, esclavitud, genocidi a Sud Amèrica, Franquisme, transició, PP ). Del tot respectable, és molt respectable que una persona, per tradició, por i sentiment vulgui continuar formant part del passat. Però no és racional, o si més no, no és tant racional com voler la independència de la República de Catalunya.

La independència és la única opció racional perquè:

• Preguntar la voluntat d’un poble és imprescindible, i complir la voluntat d’un poble encara més
• Qualsevol entitat que es reconegui a ella mateixa desitja poder-se autogestionar (des de les persones als estats, passant per empreses i associacions). I Catalunya és una entitat en si. No només per la llengua i cultura pròpia, sinó que només cal veure els resultats electorals històrics, radicalment diferents de la resta del Regne d’Espanya, o veure els índex d’audiència de les televisions o fer una passejada pel carrer o, senzillament, veure els milions de persones que des de fa 4 anys sortim cada 11 de setembre al carrer per demanar que se’ns escolti de forma pacífica, alegre i organitzada. Tots els països de món que han tingut entitat pròpia i han tingut un suport majoritari s’ha independitzat. Per què Catalunya ha de ser diferent?
• Està demostrat, més encara a Europa, que els països petits són més pròspers que no pas els grans. Només cal veure les dades de creixement i atur de França, Alemanya i Espanya i comparar-los amb Holanda, Àustria, Dinamarca o Luxembourg. És una realitat que és més fàcil i millor gestionar països petits que no pas grans països.
• Avui en dia, i més a Europa, LES FRONTERES NO EXISTEIXEN. Tinc família directe al UK, a México i Brasil, i amics a una pila més, i veure’ls us asseguro que no depèn de les fronteres, o passaports, sinó del cost econòmic del viatge. En el món, per desgràcia i per sort, globalitzat en què vivim les fronteres no són impediment per tenir famílies, viatges o negocis. Els únics impediments són les guerres, governs autoritaris o els diners. Per sort i per desgràcia els catalans formem part dels països econòmicament rics a nivell mundial.
• CATALUNYA no vol crear fronteres, sinó que volem ser 100% sobirans. La frontera seria un “dany col·lateral” que es minimitzaria al màxim. Tant és així que la majoritària voluntat dels Catalanes/ns és continua formant part de la Unió Europea, Espai Schengen, ONU… És més, la majoria de catalans no volen trencar vincles amb el Regne d’Espanya, per una raó senzilla: les famílies no deixen de ser famílies perquè pertanyin a estats diferents.
• No només històricament, sinó que des de la transició el govern central no ha deixat de malmetre l’autonomia de Catalunya. Tant és així que des de la retallada de l’Estatut pel Congrés i finalment del Tribunal Constitucional, quan la crispació era màxima, la única cosa que han fet des del govern central ha estat tensar encara més la corda i boicotejar encara més les poques competències que tenim.

Quins avantatges té continuar formant part del Regne d’Espanya? Més enllà que alguns catalnes/ns que viuen a Catalunya no vulguin trencar els seus sentiments amb la vella Espanya, potser es pot esgrimir l’argument de la solidaritat amb el Regne d’Espanya. Jo els responc que, primer que fa molts anys que hi som solidaris, i ja hem estat solidaris amb escreix. I segon els dic que per continuar sent solidaris amb els “pobres espanyols” acceptin que la República Catalana sigui membre de ple dret de la UE i aleshores amb la nostra contribució ja tornarem a ajudar els “pobres espanyols” si la UE considera que han de rebre més ajudes.

Els catalans/es, si una cosa som, és integradors. Quants països del món han tingut un president que ni tant sols parlava bé la llengua del seu país? Quants països del món tenen una, possible, cap de la oposició que fa 4 dies que viu al país i que li costa parlar la llengua pròpia del país? Catalunya des de sempre ha estat i serà un país integrador, que dóna la benvinguda als immigrants, i de diversitat d’opinió. Tenim Baños abanderat radicat per la independència, i tenim Oliu president un banc contrari a la independència.

Per què tanta por a la independència? Quins són els arguments per continuar formant part del Regne d’Espanya? Quins arguments hi ha més enllà d’un sentimentalisme subjectiu? Els contraris no deixen d’utilitzar arguments de la por. Evidentment hi ha incerteses d’un nou estat independent. Però el Regne d’Espanya ha sortit d’una de les crisis més fortes d’Europa, i res ni ningú pot assegurar que no hi tornarà en un futur. Per tant la seguretat no existeix enlloc. I, tant per tant, millor ser petits i poder-nos gestionar sols. Algu pots negar que la Crisis ha estat menor a Dinamarca, Àustria, Belgica…?

Per no parlar dels partits polítics espanyols i els seus electors. Jo no vull continuar formant part d’un estat on el PP, desprès de tot el què ha fet, encara les enquestes el situen com a partit més votat (per no parlar del lamentable Rajoy, amb les seves declaracions a Onda Cero). Un estat on el PSOE és incapaç d’aixecar el cap des del Felipe, un terrorista d’estat (el ZP no el considero aixecar cap). Un estat on la nova i flamant onada política de Podemos busca una confrontació irreal etnicista i amb una dialèctica en públic 100% feixista, nazi i autoritària. Resulta que la nova política del Podemos sembla més vella que la del PP i fa sembla Ciutadans com una alternativa de debò. Un estat on Ciutadans, el neo-PP, sembla l’esperança de no sé què exactament. Un estat que mai farà president un català (eh srs Rivera i Duran?).

Evidentment a Catalunya no ho hem fet tot bé, i els nostres polítics sovint han deixat molt a desitjar i massa vegades han estat corruptes (en aquest cas 1 ja és massa). Però també és veritat que els nostres polítics i institucions, mai han tingut totes les eines necessàries. Però tenim la oportunitat de començar de nou, i deixar de dependre dels altres per fer net. Tenim l’oportunitat de tenir un sistema judicial propi i fer-lo independent de debò.

Fer un estat nou és un gran repte, i potser no tot sortirà bé a la primera, però almenys a partir del 27-S els errors seran només nostres i segur que serà més fàcil i ràpid esmenar els errors entre 7,5 milions de persones, que no pas entre 47 milions.

Per acabar, manifestar que tant la CUP com Junts pel Sí, són opcions encertades per mi. David Fernàndez, Quim Arrufat i Antonio Baños són, sense cap mena de dubte, dels millors polítics dels darrers temps a Catalunya. Tot i això aquests cop és més encertat votar a Junts pel Sí perquè és una candidatura amb un objectiu molt clar: la independència en si mateixa i que tindrà una lectura molt més entenedora a l’estranger. Aglutina polítics tant respectables i diferents com el President Artur Mas i Raül Romeva, i personalitats de la societat civil tant capacitats com Germà Bel o Carme Forcadell. Per mi, idealment, Junts pel Sí hauria de tenir majoria Absoluta i conjuntament amb els vots de la CUP superar de llarg el 50% dels vots. Esperem que el 27-S les coses surtin bé!

La unió no sempre fa la força.

Visca la República de Catalunya lliure!

Ahir dilluns es van presentar els TAPs de Lletra, Tallers de Matèria avui en dia. M’ho vaig perdre, però desprès de 11 anys a l’escola i saben 4 dades objectives n’hi ha ben bé prou per fer-ne una breu ressenya, segons tinc entès, va ser la presentació més surrealista.

Alguns pensaran que és trist que faci un article d’una presentació que no hi vaig anar, i d’uns tallers que ja no curso. I tenen raó, però encara és més trist que, sense haver-hi estat, pugui dir el mateix de sempre perquè les coses seran com sempre. I també és trist que aquest article D’OPINIÓ és l’únic document que hom pot consultar si no va poder estar ahir a la presentació perquè al guia docent no està actualitzada i, no hi ha cap document dels companys de projectes (almenys jo no l’he sabut trobar).

Som-hi:

• Va començar el Carles Llop perquè havia d’agafar un avió, i ho volia explicar per introduir el Taller PUC que va explicar el Franc. De nou, amb la gran escala, treballaran amb, ni més ni menys, el front marítim de Barcelona. Realment un àmbit gran, massa gran? Si jo el fes se’m faria difícil saber on apuntar. Però vaja, una vegada més serà un taller per entrar poc en detall i plantejar estratègies globals. Amb l’aval d’un bon equip docent.
• Desprès, una de les grans novetats va resultar ser més sorprenent de l’esperat: el PTEF (antic TAP del Pere Fuertes que deixar les lletres per passar-se a números, 2), presumptament coordinat per el Benjamín Pleguezuelos, fent honor a la seva “fama” no va venir i, de facto, els que “matriculin” en seu taller faran el PTEE. Com diria el senyor Cabestany, premi OTB. Per més inri, una professora molt bona de Projectes volia fer una taller i se li va dir que no perquè el feia aquest “bon home” que no s’ha ni presentat. S’ha deixat de fer un taller que prometia molt per fer un no taller…
• PTEE desprès de la pausa xina, i d’un parell de pauses estranyes més, Joan Curós is back. Ha tornat per marxar a un poblet del Priorat vinícola, i ho fa per quedar-s’hi, perquè el programa és fer un museu de l’enologia amb residència d’estudiants a un poblet d’uns 200 habitants que està a uns 30 km de Falset, a on estudiant els residents de la residència. Tots sabem que els preus de Falset són elevats i un no es pot permetre viure-hi i cal buscar allotjament a 30 km, ara bé, segur que deu estar ben connectat amb transport públic…. Per què hi ha aquesta obsessió del departament amb fer residències? Per què fer residències està ben vist, i fer habitatge unifamiliar està mal vist?
• PTA. L’altra novetat esperada de la cartellera era el nou TAP del Mañosas, Antoni Perez Moñosas. Que s’intercanvia amb na Magda Mària. Encara no se sap si ella portarà el programa a TAP I (BAPI), el què si sabem és que ell portarà el programa al taller de lletra. Cal fer un gimnàs, no gaire gran, 1000m2 a un poble de l’area metropolitana de Barcelona (no sé dir a on, segons m’han dit és un lloc discret, un “no lloc”). I el toc de TAP I es nota amb l’anunciat, cal que sigui fet amb fàbrica. Aquesta condició potser és herència de tants anys a TAP I, o potser influència pels estel·lars H, que els publiquen i premien per fer cases de fàbrica. Vaja, que és un taller a la moda.
• PTB. Repetint amb el Jordi Parcerisas, continua amb la seva línia d’anticipació a la vida professional. Un enunciat que és un concurs de GISA (o similar). Divertit com la vida mateixa. Però s’ha de reconèixer que si et vols afrontar a un problema real, aquest és el teu TAP, suposant que la vida real dels concursos sigui veritable…
• PUD. El Taller del Dani Calatayud i del Coque Claret, han canviat el tòpic del “lloc” pel tòpic de les persones. Ja no es centren en investigar un lloc i perdre-s’hi, sinó que passen fotos de castellers i els que els facin ja saben els companys de viatge. (els que m’heu anat llegint, ja sabeu que hi coincideixo força amb ells) però sincerament em sembla una forma nova, interessant i, sobretot, pertinent d’abordar els tallers. I la idea de treball col·lectiu també em sembla molt interessant. Potser aquest serà el cop que més demanda tindran ja que sembla un taller força concret?
• PTG. El Xavier Perxas continua treballant amb la seva línia d’intervenció al patrimoni a Barcelona, i continua amb la seva línia de presentacions divertides, i això ho dic de debò, sóc fan de les presentacions d’aquest TAP, ben al contrari que del taller en si.
• PCH. El Xavier Vancells torna a treballar, una vegada més, al nus de la trinitat. No hi ha més nusos d’infraestructures per treballar? Però l’interessant serà que, a més a més de tornar el tema, torna Miguel Usandizaga a fer classes de TAP. Desprès de diversos anys fora dels rings de TAP, hi torna. I no us deixeu enganyar per la guia docent de la web de l’ETSAV, no hi haurà ni la Marta Serra, ni el Claudi Aguiló. Serà un tête-à-tête Xavi i Miguel (i un professor nou que diuen que és bo), i darrerament els professors no sempre anaven a classe, cosa que el Miguel sí (imagineu-vos una acords de pel·lícula de terror “Ta-TÀÀÀÀ`).

  Qui taller presenta any empeny!