Per variar no parlaré directament de la UPC, ni de l’ETSAV, sinó que parlaré de l’arrel: el País, Catalunya.
No m’he amagat mai que sóc independentista i nacionalista. I independentment dels meus sentiments, la única opció racional és la independència del Regne d’Espanya. I per això espero que els 2 partits independentistes aconseguim una aclaparadora majoria.
Argumentaré breument la meva afirmació “única opció racional és la independència del Regne d’Espanya”. És una afirmació que fuig de tot sentimentalisme, justament romandre al Regne d’Espanya és sentimentalisme, anacronisme i viure del passat (no gaire gloriós val a dir: imperialisme, dinastia borbònica, esclavitud, genocidi a Sud Amèrica, Franquisme, transició, PP ). Del tot respectable, és molt respectable que una persona, per tradició, por i sentiment vulgui continuar formant part del passat. Però no és racional, o si més no, no és tant racional com voler la independència de la República de Catalunya.
La independència és la única opció racional perquè:
- Preguntar la voluntat d’un poble és imprescindible, i complir la voluntat d’un poble encara més
- Qualsevol entitat que es reconegui a ella mateixa desitja poder-se autogestionar (des de les persones als estats, passant per empreses i associacions). I Catalunya és una entitat en si. No només per la llengua i cultura pròpia, sinó que només cal veure els resultats electorals històrics, radicalment diferents de la resta del Regne d’Espanya, o veure els índex d’audiència de les televisions o fer una passejada pel carrer o, senzillament, veure els milions de persones que des de fa 4 anys sortim cada 11 de setembre al carrer per demanar que se’ns escolti de forma pacífica, alegre i organitzada. Tots els països de món que han tingut entitat pròpia i han tingut un suport majoritari s’ha independitzat. Per què Catalunya ha de ser diferent?
- Està demostrat, més encara a Europa, que els països petits són més pròspers que no pas els grans. Només cal veure les dades de creixement i atur de França, Alemanya i Espanya i comparar-los amb Holanda, Àustria, Dinamarca o Luxembourg. És una realitat que és més fàcil i millor gestionar països petits que no pas grans països.
- Avui en dia, i més a Europa, LES FRONTERES NO EXISTEIXEN. Tinc família directe al UK, a México i Brasil, i amics a una pila més, i veure’ls us asseguro que no depèn de les fronteres, o passaports, sinó del cost econòmic del viatge. En el món, per desgràcia i per sort, globalitzat en què vivim les fronteres no són impediment per tenir famílies, viatges o negocis. Els únics impediments són les guerres, governs autoritaris o els diners. Per sort i per desgràcia els catalans formem part dels països econòmicament rics a nivell mundial.
- CATALUNYA no vol crear fronteres, sinó que volem ser 100% sobirans. La frontera seria un “dany col·lateral” que es minimitzaria al màxim. Tant és així que la majoritària voluntat dels Catalanes/ns és continua formant part de la Unió Europea, Espai Schengen, ONU… És més, la majoria de catalans no volen trencar vincles amb el Regne d’Espanya, per una raó senzilla: les famílies no deixen de ser famílies perquè pertanyin a estats diferents.
- No només històricament, sinó que des de la transició el govern central no ha deixat de malmetre l’autonomia de Catalunya. Tant és així que des de la retallada de l’Estatut pel Congrés i finalment del Tribunal Constitucional, quan la crispació era màxima, la única cosa que han fet des del govern central ha estat tensar encara més la corda i boicotejar encara més les poques competències que tenim.
Quins avantatges té continuar formant part del Regne d’Espanya? Més enllà que alguns catalnes/ns que viuen a Catalunya no vulguin trencar els seus sentiments amb la vella Espanya, potser es pot esgrimir l’argument de la solidaritat amb el Regne d’Espanya. Jo els responc que, primer que fa molts anys que hi som solidaris, i ja hem estat solidaris amb escreix. I segon els dic que per continuar sent solidaris amb els “pobres espanyols” acceptin que la República Catalana sigui membre de ple dret de la UE i aleshores amb la nostra contribució ja tornarem a ajudar els “pobres espanyols” si la UE considera que han de rebre més ajudes.
Els catalans/es, si una cosa som, és integradors. Quants països del món han tingut un president que ni tant sols parlava bé la llengua del seu país? Quants països del món tenen una, possible, cap de la oposició que fa 4 dies que viu al país i que li costa parlar la llengua pròpia del país? Catalunya des de sempre ha estat i serà un país integrador, que dóna la benvinguda als immigrants, i de diversitat d’opinió. Tenim Baños abanderat radicat per la independència, i tenim Oliu president un banc contrari a la independència.
Per què tanta por a la independència? Quins són els arguments per continuar formant part del Regne d’Espanya? Quins arguments hi ha més enllà d’un sentimentalisme subjectiu? Els contraris no deixen d’utilitzar arguments de la por. Evidentment hi ha incerteses d’un nou estat independent. Però el Regne d’Espanya ha sortit d’una de les crisis més fortes d’Europa, i res ni ningú pot assegurar que no hi tornarà en un futur. Per tant la seguretat no existeix enlloc. I, tant per tant, millor ser petits i poder-nos gestionar sols. Algu pots negar que la Crisis ha estat menor a Dinamarca, Àustria, Belgica…?
Per no parlar dels partits polítics espanyols i els seus electors. Jo no vull continuar formant part d’un estat on el PP, desprès de tot el què ha fet, encara les enquestes el situen com a partit més votat (per no parlar del lamentable Rajoy, amb les seves declaracions a Onda Cero). Un estat on el PSOE és incapaç d’aixecar el cap des del Felipe, un terrorista d’estat (el ZP no el considero aixecar cap). Un estat on la nova i flamant onada política de Podemos busca una confrontació irreal etnicista i amb una dialèctica en públic 100% feixista, nazi i autoritària. Resulta que la nova política del Podemos sembla més vella que la del PP i fa sembla Ciutadans com una alternativa de debò. Un estat on Ciutadans, el neo-PP, sembla l’esperança de no sé què exactament. Un estat que mai farà president un català (eh srs Rivera i Duran?).
Evidentment a Catalunya no ho hem fet tot bé, i els nostres polítics sovint han deixat molt a desitjar i massa vegades han estat corruptes (en aquest cas 1 ja és massa). Però també és veritat que els nostres polítics i institucions, mai han tingut totes les eines necessàries. Però tenim la oportunitat de començar de nou, i deixar de dependre dels altres per fer net. Tenim l’oportunitat de tenir un sistema judicial propi i fer-lo independent de debò.
Fer un estat nou és un gran repte, i potser no tot sortirà bé a la primera, però almenys a partir del 27-S els errors seran només nostres i segur que serà més fàcil i ràpid esmenar els errors entre 7,5 milions de persones, que no pas entre 47 milions.
Per acabar, manifestar que tant la CUP com Junts pel Sí, són opcions encertades per mi. David Fernàndez, Quim Arrufat i Antonio Baños són, sense cap mena de dubte, dels millors polítics dels darrers temps a Catalunya. Tot i això aquests cop és més encertat votar a Junts pel Sí perquè és una candidatura amb un objectiu molt clar: la independència en si mateixa i que tindrà una lectura molt més entenedora a l’estranger. Aglutina polítics tant respectables i diferents com el President Artur Mas i Raül Romeva, i personalitats de la societat civil tant capacitats com Germà Bel o Carme Forcadell. Per mi, idealment, Junts pel Sí hauria de tenir majoria Absoluta i conjuntament amb els vots de la CUP superar de llarg el 50% dels vots. Esperem que el 27-S les coses surtin bé!
La unió no sempre fa la força.
Visca la República de Catalunya lliure!
