Memòries: 5 anys i mig a dalt de tot… (II part)

… Abans de continuar, voldria ampliar algunes informacions que em vaig deixar:

• Vaig guanyar les eleccions com a coordinador del CdD contra L’Edu Martínez (un dels representants de l’ETSEIAT més prolongats i que…. ja en parlaré…) i el Víctor Sanchez (de l’EETAC… el super Víctor, un crack com pocs!). Els següents cops que em vaig presentar sempre guanyava per tots els vots a favor menys 1.
• Fins aleshores els coordinadors del CdD cobraven 15h a la setmana, mentre els altres coordinadors del CdE només 10h. Representava que ningú ho volia ser i per això ho incentivaven… Els 2 coordinadors precedents a mi només feien 2 reunions anuals, no feien res més (era un escàndol!). Jo tenia previst rebaixar-me el sou d’acord amb els altres coordinadors. Però la tresorera Míriam Barrio, ja havia decidit fer-ho sense dir-m’ho a mi ni a ningú….
• El Jordi Díaz, va ser representat al Consell Social de la UPC, a on es cobren 100€ per reunió (n’hi ha un parell al mes) I va coincidir que va deixar de ser coordinador quan va deixar de ser el representant al Consell Social. Arrabassat per la Gloria Perona (una altra de l’ETSEIAT que UI! Millor que no comenci encara….)

Dit això, continuem per on anàvem. De Coordinadors ara erem la Míriam (tresorera), el Jordi C. (coordinador del consell), Gloria, i el Víctor (que a més era becari del CdE, va ser de les persones més eficients que ha passat mai pel CdE). Les eleccions a Rector estaven a punt de celebrar-se. Els estudiants, com sempre, estaven en contra del rector actual, en Giró. Però malgrat això, va tornar a guanyar. Els estudiants, una vegada més, vam tenir un paper rellevant, però per la banda negativa. Tot i ser el segons col·lectiu en poder de decisió, un 24%, va votar només el 10,6%….. lamentable…

El primer punt fort del nom mandat era fer un nou Estatut de la UPC. El primer esborrany del nou Estatut era del tot trencador (fins i tot jo em posava les mans al cap!). Uns quants dels fets més significatius és que (per dir-ho de forma demagògica) abolia la democràcia a la UPC: es creava una comissió d’externs i interns molt petita que escollien el Rector de qualsevol lloc del mon, i el Rector escollia tots els degans i directors. Sí ara, que els directors són escollits “pels de la casa”, ja no els fan gaire cas; si ve imposat des de fora ja seria “el pitu del sereno”. Però vaja, que era un document, al meu parer d’aleshores, infumable. Jo estava a la comissió d’Estatuts, van ser moltes sessions i va ser força maratonià. Van ser moltes sessions llargues i no gaire divertides. Clar, som enginyers i arquitectes, les lleis no són el nostre fort… com quedava palès en alguns articles que sortien… per sort hi havia algunes expertes lletrades que ens vigilaven. Aquell esborrany secret va portar força cua! Algunes persones, tot i que ens van demanar secretisme (que jo, i el Jordi C. Vam complir escrupolosament, fet que va comportar que els companys s’enfadessin) el van filtrar, i això va portar força problemes al rector, però era evident que es filtrés. Finalment, després de molts estira i arronsa, sobretot de passadissos (a on es fa la política real), i crítiques al Consell de Govern i molta pressió dels membres de la Comissió d’Estatuts, vam aconseguir un text que es portés al Claustre, que era qui l’havia d’aprovar. Va costar molt, però finalment el text es va rebaixar molt, i , tot i que el nou text tallava el coll el propi Claustre, es va aprovar (i va ser una sort!, perquè realment el Claustre és l’òrgan més inoperant que existia). Pels que no ho conegueu, el Claustre estava format per més de 300 membres de la UPC (que hi anaven la meitat o menys), que es reunia 1 cop l’any. Abans, era qui havia d’aprovar totes els reglaments de la UPC, dels 16 centres i 52 departaments! Clar, com que molts volien parlar, i no es podia tallar a les persones allò era insuportable. Realment suprimir moltes funcions del Claustre va ser un encert. I la prova d’això és que des d’aleshores els Claustres han tingut molt més quòrum i han generat debats importantíssims com el de les retallades o les eleccions anticipades a Rector. I això ho dic per recalcar que tot i que els estatuts actuals deixen al Claustre com a òrgan marginal, quan cal, té força i poder, cosa que està molt bé. Sigui com sigui, un dels principals defectes dels Estatuts Actuals, és que són massa llargs i precisos. Uns estatuts haurien de ser més genèrics i curts. Després ja vindran les normatives.

Vaja, acabada aquesta etapa, molt dura políticament pel Rector, començava una de pitjor: les retallades. Ja es veien les orelles al llop, i les universitats ja no podien fer veure que no hi havia crisis. Així doncs, la UPC, que havia canviat de Gerent (ens havia deixat la Josefina Auladell per venir la Carme López (segons diuen alguns, la Josefina, coneixia massa la casa i era massa coneguda per fer el difícil paper que s’havia de fer: retallar. La Josefina ja no va seguir a la segona legislatura)). La UPC va començar el Pla VE (Viabilitat Econòmica), es va començar a tractar en una comissió d’on també formava part com a estudiant, ja que per antiguitat i formar part de les Comissions Permanent i d’Economia em tocava. Aquell Pla tenia coses bones inicialment. Sobretot perquè pretenia treure la pols de feia molts anys de la UPC. Per exemple, hi havia coses molt difícilment defensables de cara a la societat. Per exemple: els fills de treballadors de les universitats no havien de pagar la matrícula a cap universitat pública. Per què? Algú m’ho pot explicar? Alguns diuen “igual que els empleats de l’electricitat no pagaven electricitat”, i què??? Tampoc és excusa, era indefensable. Com tampoc era defensable que treballadors de la UPC cobressin un complement de sou de “tiquets menjador” tot i ser gent que menjava a casa. Això em van dir que era un augment de sou encobert degut a la congelació salarial que patien de feia temps… i què? Una cosa és reclamar que havien de cobrar més, l’altre és que es fessin trampes i estafes per “una bona causa”. Després ens queixem de la corrupció dels polítics (i amb raó!). Però resulta que aquí fer petites trampes quotidianes no és greu… Vaja, que com que totes aquestes trampes eren injustificables, fou molt fàcil de retallar-les. Però les discussions van ser molt dures! Recordo en una reunió el representant del PAS, en Merino (màxim representant del PAS laboral, amb dedicació exclusiva, que hi era de feia més que qualsevol altre càrrec de la UPC) dir “a mi solo me preocupa el PAS laboral [ni la UPC, ni PDI, ni estudiantat, ni PAS funcionari]”. Aquest era el nivell d’alguns representants que cobraven per fer això. A les reunions també van sortir altres perles com catedràtics directors de departament que no sabien que el PAS laboral cobrava més que el PAS funcionari. I evidentment amb totes aquestes retalles, qui estava a la taula de negociació era qui més es podia quedar. I com que el PDI laboral (sobretot associats) no tenien representant, em vaig convertir en representat de l’estudiantat i del PDI laboral (sobretot associats), ja que el representat del PDI funcionari no se’n preocupava gaire…. Durant tots aquests 7 anys al CdG sóc la persona que més ha defensat els associats, els seus valors com a docents connectats amb la realitat i motivats a ensenyar. Els altres PDIs, bueno… algun dia deien quelcom…

La meva posició davant de tot això era intentar retallar d’arreu que no fossin persones, i sobretot intentar que els associats i l’estudiantat no en sortíssim malparats: I de pas, aprofitar les retallades per fer fora les persones que no fan la feina i deixar els que sí que la fan (encara que en molts casos ha estat al revés). Arrel d’això, en un Claustre vaig fer una intervenció que va ser històrica (i un dels motius que em fessin fora de coordinador!). Cal tenir present que TOTS els col·lectius estaven sent retallats per A o per B. Jo vaig dir “Si tots els col·lectius de la UPC estan patint les retallades, i l’estudiantat som UPC em sembla just que l’estudiantat assumim part d’aquest esforç per poder pal·liar una mica la situació. I per tant em sembla bé que els estudiants paguem més taxes directes UPC”. Acte seguit vaig votar en contra de les taxes. Aquest fet va desconcertar a tothom. Per mi és molt clar, crec en el què vaig dir fermament, però tampoc sóc ximple, aquí tothom escombrava cap a casa, i jo em devia a l’estudiantat. El què més em va sorprendre a mi és que companys filo-comunistes (aquells de solidaritat obrera i aquestes coses) també es van enfadar amb mi, la qual cosa em va fer pensar que eren uns hipòcrites. Una vegada més els “filo-comunistes” van demostrar que primer jo, i després, potser, els altres. Jo estava defensant la solidaritat entre tots plegats i no els va semblar bé…

Vaja, que les retallades tiraven endavant, i els professors associats tenien tota la pinta que el curs següent patirien una forta retallada. I com que sóc d’arquitectura, on representen un 60%, vaig decidir que això no podia ser. Vaig convocar les delegacions del Vallès i Barcelona i els vaig explicar la situació i vam decidir que calia actuar. Lògicament Barcelona va fer molt més, a partir d’aquella reunió (convocada per mi) va néixer el moviment “que no ens els toquin” de l’ETSAB, i aquest moviment tant fort no només vam tallar la Diagonal, amb un miler d’estudiants d’arquitectura, sinó que aquell dia era el primer cop que es tallava la Diagonal des de la Guerra de l’Iraq, feia quasi 10 anys! (haig de reconèixer que el fet que els “revolucionaris de l’ETSEIB” s’ho miressin des de la finestra era curiós….). Acte seguit vam conquerir el Rectorat. I no només això, sinó que vam fer que el mateix dia vingués el Rector Giró de Zaragoza per explicar-se a  l’ETSAB. El més curiós de tot plegat, i com a mostra de les virtuts d’en Giró, va entrar a l’auditori, ple de gom a gom, amb 800 indignats i, després d’explicar-se i marxar ràpidament perquè havia de marxar cap a Madrid, va sortir amb un fort aplaudiment del públic! (em vaig quedar de pedra, no entenia perquè l’aplaudien ni com s’ho havia fet…. però se’ls va ficar tots a la butxaca dient que era la Generalitat, i la dinàmica de la UPC i l’anterior Rector, Ferrer Llop… Brillant).

Aquell final de curs va ser èpic, anant i venint de Barcelona i Campus Nord diverses vegades al dia. Manifestacions, reunions… Realment era genial veure que la UPC es movia tant! Mai hi havia hagut tant moviment i activitat. Les assemblees començaven a néixer i al CdE estava més actiu que mai. De tot allò en va sortir consciència UPC, i crec que es va aconseguir reduir una mica les retallades, sobretot pels associats d’arquitectura. Però això era final de curs 2010-2011, i en venir els exàmens va quedar tot força aturat, i realment en tornar el curs següent (ja era setembre del 2011) molts associats i els primers membres del PAS ens havien deixat.

Pel què fa al curs 2010-2011 que havia acabat, el CdE havíem fet bona feina, gràcies al Víctor S., Jordi C. i jo. El Jordi C. havia creat el CEUCAT (Consell d’Estudiantat Universitari de Catalunya), per fi hi havia un lloc d’encontre i reunió a nivell català fora dels sindicats! I també s’havia acabat el nou reglament del CdE, redactat pel Jordi, i el CdD i CdE ja ens havíem fusionat. Gràcies al Jordi C. i al Víctor van fer una web, FB i Twitter potent i que informaven de tota la informació que teníem puntualment. I s’ha de dir que el CdE mai havia informat tant com aquell període 2011-2013 gràcies, bàsicament al Jordi C. Mentre la Míriam (tresorera) i la Gloria (coordinadora acadèmica)… cobraven la beca, com tots, i sovint venien a les reunions que fèiem de tant en tant…. Però aquell final de curs vam perdre el super Víctor, que el va substituir l’Ivan Riba (de l’ETSAB, pura energia positiva!) aprofitant que venia amb l’embranzida de l’assemblea ETSAB!

El Curs 11-12 va començar fort també. Abans, però, deixeu-me dir que en Giró es va desfer de la seva mà dreta, el vre. Josep Casanovas (que havia estat l’home fort del seu equip des de l’inici. Els motius concrets no són clars…. ) Personalment crec que per damunt de tot el va fer fora perquè el Josep deia el què pensava, i a vegades no era políticament correcte, però era la veritat. Amb el Josep ens tenim una gran estima, em va saber greu que marxés. El PAS lògicament, estava molt enfadat i ja veien al CdG força sovint.

Amb tot això L’Ivan Riba va deixar de ser coordinador per temes propis i l’Edu Martínez (que havia perdut 3 o 4 eleccions de coordinador), finalment va aconseguir ser-ho. I val a dir que fou igual que si no ho hagués estat excepte pel què va cobrar. I teníem un equip de coordinadors amb el Jordi C., Míriam B., Gloria P. Edu M, i jo. Aleshores el Ple ja començava a ser força potent, hi havia grups provinents de les assemblees molt forts i sobretot hi havia 2 persones que referència: l’Alvaro Gonzalez (líder de l’assemblea ETSEIB, ho explicaré més endavant) i el Daniel Ramon (FME). La veritat és que, tret del Jordi C. i jo, la resta no feien massa res. A mi m’indignava molt que als Plens el Jordi i jo érem objecte de totes les crítiques, mentre que els altres coordinadors no els deien res, malgrat cobrar per no fer res (ja ho deia en Rei Lear “del no res, no se n’obté mai res)…. Però això és força habitual en aquests casos….

El curs es va anar posant calent degut a retallades incipients, i la important baixada pressupostària. Però era suportable…. però cap a l’abril, quan va sortir el tema dels brutals augments de preus de matrícula, la temperatura es va posar a mil. Aquí el CEUCAT, fundat pel Jordi C., hi va jugar un paper molt important. Gràcies a la bona tasca feta, la Generalitat ens van informar, als representats de l’estudiantat, d’aquest augment abans i tot que als Rectors! Lògicament hi va haver molta oposició. De fet van començar ha haver-hi assemblees de nou i molt fortes: manifestacions, tancades, acampades… Lògicament en Giró no en sortia massa ben parat. Però a veure, no ens enganyem, l’estudiantat mai hem pintat massa cosa, i el PDI i PAS en el fons ja els anava bé que nosaltres paguéssim un 60% més, perquè era la única forma que tenien les universitats per augmentar ingressos, ja que el govern no anava a posar ni un duro més. La gran hipocresia del tema és que deien que era un augment del preu just, i que gràcies a les beques Equitat (que ningú tenia la més petita idea de com s’implantarien) afavoriria els estudiants de renta baixa i que seria redistributiu. El què no deien és que el llindar per tenir descompta era equivalent a viure, quasi, sota un pont….

Malgrat les mil protestes entre UPC, UB, UAB, CEUCAT…. no ens van fer cas i al juny del 2012 la Junta del CIC (Consell Interuniversitari de Catalunya), que reunia Rectors i Generalitat, van acordar que ens augmentarien un 60% el preu de la matrícula universitària. En Giró sempre ho va defensar. I també sempre deia que ell, almenys ho defensava públicament i en privat, mentre altres Rectors públicament deien que no, però a les reunions on es decidia deien que sí. Jo sempre li reconeixeré al Rector Giró que era sincer. Ell no s’amagava del què pensava i ho deia. Però per mi aquesta defensa va suposar creuar una línia vermella.

Aquell juliol vaig pensar que no era admissible un Rector que defensava que l’estudiantat, el col·lectiu més gran, patíssim aquell augment de preu. I més encara quan en Giró ja havia generat tanta crispació. Com que jo era un dels que havia redactat l’Estatut UPC, coneixia que una de les poques funcions que tenia el Claustre era convocar eleccions anticipades a Rector. Evidentment van deixar aquell article perquè els percentatges que calia eren ridículament absurds d’assolir, i es podia deixar sense perill… o això van pensar…. Total que ja tenia la forma de forçar un canvi de Rector. Però lògicament, calia suport, molt de suport. Calia un 33% dels claustrals per convocar-ho i el vot favorable del 66% dels claustrals (tenint en compte que en general no hi havia mai ni el 50% dels claustrals, era virtualment impossible…. però sempre he estat optimista!). Així doncs, abans que res, al darrer CdG de juny del 2012 li vaig preguntar a l’Albert Coromines (catedràtic de l’ETSEIB, respectat per tothom , i membre de UPIC (el grup contrari al Giró i que ara “Governa la UPC”)) què li semblava la idea i si UPIC ens donaria suport, “deixa’m consultar-ho, i et diré alguna cosa”. Efectivament, al cap d’un més, al darrer CdG del curs, en acabar la sessió, li vaig preguntar què deia UPIC (el Politburó, que en dic jo), ell em digué “home, ho veiem arriscat… nosaltres no ho tirarem endavant…. però…. si els estudiants ho encapçaleu, segurament ens hi apuntarem”. Perfecte, ja ho tenia, aleshores li vaig explicar al Jordi C. el meu Pla, i que al setembre ho explicaria al Ple del CdE. El què no em va dir l’Albert era perquè ho veien arriscat, però tampoc calia que m’ho digués. UPIC, aleshores, encara no era prou fort, i en Giró encara gaudia del favor de les altes esferes (el 51% del PDI funcionari), i sabien que engegar aquell procés era molt arriscat perquè si fracassava, cosa força possible, qui ho hagués engegat quedaria “tacat”…. vaja, política…. Però a part de la “política” no era immediat, calia renovar el Claustre perquè encara hi havia un Claustre molt favorable a en Giró (era previsible que el que sortiria no ho seria tant). I ens calia, almenys, aconseguir que els estudiants del Claustre hi fossin (crec que aleshores ni la meitat dels estudiants claustrals exercien….). Però això depenia de la publicació del Claustre al DOGC i noves eleccions i bla bla bla (ja ho explicaré al proper article dimecres vinent (o ho podeu llegir en articles passats del tema).

Amb aquesta idea ballant-me pel cap tancava la segona etapa com a representat d’alt nivell a la UPC. També estava a punt de deixar de ser Coordinador del CdD per convertir-me en Coordinador del CdE, ja que el Jordi C. just havia deixat de ser universitari i calia que algú ocupés el seu lloc. El curs següent es plantejava fort des del començament. Aconseguir fer les eleccions anticipades a Rector era un repte sense precedents (haig de reconèixer que ho trobava emocionant)…

(continua dimecres vinent)