Memòries: 5 anys i mig a dalt de tot… (III part)

Abans de continuar:

  • Demanar disculpes per haver dit que “era el primer cop que es tallava la Diagonal des de la Guerra de l’Iraq”, això com el Julen (que va ser un coordinador del CdE, sense pena ni gloria) m’ha fet notar no és cert. Disculpes per l’errada, senzillament és un comentari que es va fer aleshores i el recordava i no el vaig contrastar.
  • La resta de coses són estrictament veritat, tot són vivències meves reals. La interpretació dels fets ja és una altra cosa. I és un fet que jo vaig fer tot el què dic que vaig fer.
  • Algunes persones diuen “que em miro el melic”. És el meu blog personal, no tinc cap càrrec a nivell UPC i no faig difusió amb cap recurs públic. Qui ho llegeix ho fa perquè vol, no hi veig crítica possible. Senzillament és un fet que vaig fer moltes coses amb 5 anys i mig dedicats intensament a això. I per altra banda, en aquesta tercera part veureu que el meu paper queda empetitit pels fets i la enorme mobilització. El meu paper era més rellevant quan hi havia poca base social UPC, en el moment que va créixer va disminuir, com és normal.

El Curs 2012-2013 va començar per nosaltres el 13 de setembre amb un Ple del CdE. Allà hi havia 3 fets importants i la meva proposta d’eleccions anticipades a Rector:

  • Comiat del Jordi Codony com a Coordinador del CdE que ja no era estudiant1
  • Debat de la proposta de Governança de la Generalitat 2
  • Eleccions a Coordinador del CdE, tocava renovació completa
  • (Of the record) Eleccions anticipades a Rector

El Jordi Codony és la persona que més ha fet pel CdE, que jo sàpiga. S’hi va dedicar amb cos i ànima, i va treballar per fer el CdE més transparent que mai, i gràcies a les xarxes socials, entre altres coses, va arribar a més estudiants que mai. A més a més fou l’artífex de la Creació del CEUCAT (Consell d’Estudiantat Universitari de Catalunya, on fou inestimable l’ajuda de la Maria de la UdL i molts altres que hi hem estat). Certament, com passa sempre que una persona fa coses diferents, va tenir moltes crítiques, i evidentment tampoc ho va fer tot bé. Però per mi, i molts altres, és gràcies a ell que el CdE és el què és avui dia i sense ell no seriem on som. Gràcies Jordi! D’ell en vaig aprendre molt. I compartíem la idea de treballar, buscar el diàleg i que la confrontació sistemàtica entre el govern de la UPC i l’estudiantat era inútil i improductiva (fet que ara, amb el Rector Fossas s’està demostrant que és així).

La Governança era un tema que no he tractat fins ara. A través del CEUCAT vaig ser el representant de la UPC a la Comissió de Governança impulsada pel Parlament de la mà de la Secretaria de Universitats i Recerca. Aquesta comissió composada per totes les Universitats catalanes amb tots els seus estaments i altres membres de partits, sindicats… Ens vam estar reunint durant el curs 2011-2012 per debatre el model universitari català, però l’objectiu era fer un text “independent” que servís de “llibre blanc” al Govern de cara al futur, és a dir: no era vinculant . Hi van haver moltes sessions i el text inicial era molt similar al text inicial de la proposta d’estatuts de la UPC: disminució de la democràcia a les universitats, model més executiu, menys diàleg… “un model més empresarial”. També plantejava que el sistema funcionarial s’extingís”… vaja, era un text per convertir el model universitari català en l’anglosaxó. Però per mi, el pecat original era que es volia fer una “imposició” d’un sistema anglosaxó que té una plantilla, tradició i finançament que no tenen a veure amb els d’aquí. Però vaja, que com que és un text que tampoc ha anat enlloc, per ara, tampoc m’hi estendré més. Si algú li interessa vaig fer-ne un post3.

Jo vaig explicar la idea de convocar eleccions anticipades de Rector usant els nous estatuts. Per fer-ho calia que almenys 1/3 dels claustrals firmessin la petició de celebració de Claustre extraordinari. I que durant aquest Claustre extraordinari, 2/3 dels claustrals (no dels assistents!) votessin a favor de la moció. Aquesta fita, ja de per si molt difícil, es veia encara més complicada perquè el Claustra, que només es reunia 1 cop l’any, s’havia de dissoldre a causa de l’entrada en vigor del nou Estatut UPC. I, com si no n’hi hagués prou, calia abans reunir el Claustre per aprovar el nou reglament electoral, d’acord amb el nou Estatut. I calia aquest reglament per poder tenir nou Claustre capacitat per emprendre la petició d’Eleccions anticipades a Rector (fàcil, eh!?, doncs després encara vam tenir alguna sorpresa més….). Alguna persona externa es pot preguntar “I per què no iniciar el procés amb Claustre actual?”, doncs perquè al Claustre d’aleshores tenim com la meitat de vacants, i la resta de membres havien estat elegits feia anys i la majoria eren pro Rector.

Al Ple la idea li va semblar bé. I vam decidir començar a caminar. Lògicament començant per les assemblees, sobretot ETSEIB i UPIC. Aquesta idea llençada per mi va perdre l’autoria tant bon punt la vaig proposar al Ple del CdE i fou acceptada. Tant és així (i això ho vaig saber més d’un any més tard de mà d’un e-mail de la delegació de l’ETSEIB 4) que les persones de UPIC i assemblees que de seguida s’hi van apuntar i que van liderar el procés van dir sí però “una condició, i era que no fossis tu [el Martí Obiols] qui gestionés la proposta” (i després em diuen que em miro el melic….). Sobre això, que ho vaig saber més d’un any més tard, haig de dir que em sembla lamentable (alhora que em va pujar l’ego, ho haig de reconèixer…. no em pensava que fos tant important que la meva presència pogués evitar un procés de tot el Claustre… em diuen que no em faci l’heroi… cullons! Si són ells que me’n fan!). Em sembla lamentable que unes persones importants creguessin que aquella proposta anava de personalismes. Jo, màxim, pensava que seria l’estudiant, persona física, que presentaria la proposta i faria la defensa (d’acord amb el reglament). Però vaja, era una proposta per canviar el Rector, no entenc perquè jo havia de ser impediment quan la idea era meva… però vaja… deien que “havies canviat de jaqueta massa vegades”. Per mi sempre havia portat la mateixa jaqueta: defensar els interessos de l’estudiantat i de la UPC, que van ser canviats durant el temps, i sempre des de les meves humils capacitats. El què no havia fet mai, ni faré mai, era simpatitzar amb UPIC i similars. Malgrat que no tinc cap problema en treballar plegats si busquem el mateix, com fou el cas. Personalment no em passaria mai pel cap deixar de fer una cosa que crec perquè hi ha hagut que no em cau bé (no deixaria de ser independentista si el Ciutadans ho fos!). Sobre això recordo una anècdota divertida, d’un encontre amb el Xavier Álvarez (antic “delfí” de l’ex-Rector Ferrer-Llop al CdG, i que després es va presentar amb la candidatura d’en Toni Elias) al Claustre “ja sabia jo que eres dels nostres”… vaja… encara avui em sembla trist que a la UPC alguns estiguin amb “bons-dolents” i partidismes absurds…

Vaja, que vam sortir elegits coordinadors, en el primer Ple del CdE del 13 de setembre: Daniel Ramon (de la FME, comunista declarat, de no sé quina internacional) l’Alvaro González (de l’ETSEIB i també comunista declarat, de no sé quina internacional), la Maria Gómez (de l’ETSAB, antiga presidenta de la Delegació d’allà (encara que no és recordada com a presidenta sinó com a persona que s’hi va trencar les banyes), i bona amiga també) i jo (vaig ser elegit per primera vegada com a Coordinador del CdE pròpiament). Pocs dies més tard se’ns va afegir el Jordi Nonell (de l’ETSETB, molt currante i també amic), nou coordinador de Delegacions. Aquest quintet vam començar a treballar amb el CdE i enfocar més la feina de cara a les assemblees, comunicar-nos-hi i fer treball més col·laboratiu amb elles. D’això se n’encarregaven, sobretot l’Alvaro i el Dani. Jo, de fet, vaig sortir elegit coordinador del CdE pels pèls (tot i haver llençat la idea de les eleccions anticipades). Però a la primera reunió de coordinadors l’Alvaro em digué “Bueno Martí, com que tu ets qui sap com funciona tot, continues tu manant i portant el CdE”. Evidentment aquesta frase no s’havia de prendre literalment, sinó que amb el Dani i l’Alvaro sempre hi va haver una dicotomia entre la nostra relació de portes enfora i de portes endins. De portes endins va ser sempre força bona, perquè tot i discrepar en motles coses, teníem objectius comuns i tots reconeixíem la feina que fèiem uns i altres, almenys durant aquell curs. De portes enfora jo continuava sent un “txaquetero” “anti-comunista” que tot i gaudir del benefici del dubte degut a les eleccions a Rector, ja estava tacat pel politburó i calia vigilar… Bé… però el clima intern de treball al CdE era bo i els 5 coordinadors treballàvem força i ens trobàvem setmanalment. Realment el CdE estava millor sense el llast dels ex-coordinadors que cobraven i no feien feina: Míriam, Gloria i Edu. Tant és així que cap dels 3 va venir al darrer Ple del CdE, on haurien d’haver vingut a fer acte de presència, almenys. Amb ells ens vam creuar mails molt durs degut al meu absolut descontentament amb ells. Aquest descontentament era perquè: la Míriam, portava com 4 o 5 anys sent tresorera del CdE i, sobretot últimament, no feia pràcticament res, i la gestió i rendició de comptes de la seva tasca era més que millorable. L’Edu no va fer res, ni venir a reunions com qui diu, durant el quasi any que fou coordinador, vaja, una poca-vergonya en cobrar 220€ mensuals (com tots) per no fer res. I la Glòria, aleshores, no feia res pel CdE, només anava a reunions on cobrava extra (com els 100€ per reunió del Consell Social), reunions amb l’ACU (on també cobrava), o anar de reunions estudiantils per Espanya amb tot pagat; però mai venia als CdG (i tampoc volia renunciar a la plaça perquè algú ocupés el seu lloc), ni al CdE… Ara el CdE funcionàvem molt bé i ens reuníem cada setmana, teníem molta feina per fer.

La UPC continuava en estat crític. Nosaltres anàvem preparant, a poc a poc, les eleccions anticipades conjuntament amb la feina de les assemblees i altres col·lectius, que eren cada cop més potents. I començaven a sonar campanes d’una re-estructuració de la UPC 5 encarregada pel Rector. Aquesta re-estructuració venia de mans de la comissió Ad Hoc de savis UPC. El més curiós d’aquell Pla és que posava amb lletra de motlle el vox populi UPC, i que tothom li semblava perfecte, excepte aquella petita part que els tocava d’aprop. És a dir, un telecos li semblava perfecte que fusionessin les arquitectures, i que tanquessin Manresa i tanquessin titulacions…. però escolta, això d’unificar telecos de Campus Nord i Baix Llobregat, ja no està tant bé i parlem-ne, en el nom de la UPC, clar…. Vaja, que el que hay de la mio era la tònica…. Vaja, que es va posar sobre la taula els regnes de taifes de la UPC. A la UPC tenim problemes greus de descentralització, que això sumat amb que a cada campus hi ha els seus catedràtics amb sèquit, ajuntat amb els polítics locals… és ingovernable! (Recordo en una sessió dels Estatuts en Giró dient-li al Segarra (ex-director de l’ETSAB) “el teu problema és que vols manar, i a la UPC no es pot manar”, i realment, a fe de Déu, que en Giró tenia tota la raó del món!). De tot aquest procés, que s’ha allargat i s’allarga, n’he aprés un parell de coses:

  • Els canvis no es proposaven en funció de paràmetres objectivables de rendiment o valor acadèmic o de recerca sinó per qui és més gros.
  • L’altre és que el quien no llora no mama s’aplica a tot.

Aquella proposta feta pública a finals de desembre va ser una bona bomba… que s’ajuntava amb la proposta de pressupostos que començava a traspuar i les retallades ja fetes: vaja, un drama. De fet la cosa va començar a tensar-se molt al desembre quan va corre la veu que no es cobraria la paga del desembre. Fet que fa encendre els ànims, i més encara pel fet que la gerent, Carme López i un vicegerent, el Burón, s’havien cobrat una bestreta de milers d’euros. Algun PAS del servei d’economia o personal ho havia filtrat i no faltava gent que demanés el cap de la gerent, el Burón i el Rector… Realment el Rector no en sabia res, i se’n va adonar quan els representants de PAS li ho van dir d’avant d’ells, la cara del Rector fou important, segons tinc entès… segons sembla el què van fer la gerent i el Burón no era il·legal, molt altre personal de la UPC ja ho havia fet moltes vegades, estava permès. Però era imperdonable que els dos màxims representants econòmics de la UPC ho fessin en un moment en què amenaçava que ningú cobraria la paga de desembre.

Amb tot plegat les eleccions pel nou Claustre van ser el 19 de febrer del 2013 (molt mala data tenint en compte que eren la primera setmana de curs de primavera). Lògicament, la sortir elegida una majoria crítica amb el Rector Giró. I aleshores des de molts col·lectius vam començar a buscar firmes per fer les eleccions anticipades. Va ser un procés llarg degut a la dispersió de la UPC, però finalment vam aconseguir 115 firmes que vam presentar el 11 de març del 2013, 4 dies abans del CdG que havia d’aprovar els pressupostos….

El 15 de març del 2013 es va celebrar, per mi, el Consell de Govern més trist de la història de la UPC (subjectivament des del meu punt de vista!). Ja van plantejar la sessió d’alt secret, ens havien convocat directament a la Fundació UPC (on el Rector portava el CdG a refugiar-se de les protestes des de la tardor), la sessió duraria tot el dia (amb dinar inclòs), s’havia d’aprovar un pressupost que ens havien passat poques hores abans, i allà ens esperaven diverses furgons del Mosso d’Esquadra (del tot innecessaris perquè el secretisme els va funcionar i només hi érem uns quants de l’ETSAV que protestàvem contra la fusió de les escoles d’arquitectura). Allà se’ns va presentar un pressupost devastador: reducció de 30M€ de pressupost, la qual cosa implicava “340 acomiadaments” de PDI i PAS 6 . Realment va ser un CdG molt dur, duríssim, i, inusualment, moltes persones en contra del Rector. Va començar la sessió invalidant les 115 firmes escudant-se dient que el Claustre encara no s’havia constituït, vam haver de tornar a començar. De seguida vam entrar amb el pressupost i altres temes. El pressupost fou lògicament el més criticat i debatut. En aquell CdG es va evidenciar les discrepàncies internes dins del mateix equip rectoral, molts vici-rectors van seure lluny del Rector, altres feien comentaris… I per primera vegada es va fer una votació secreta per aprovar el pressupost, els arguments del Rector i la Gerent, eren de la por: que ens intervindrien, apel·lant a la responsabilitat… Evidentment el Rector va ser molt hàbil i fent votació secreta va permetre que molts directors de centre i departament s’atrevissin a votar a favor de les retallades sense por a les crítiques (no era el darrer cop que els directors de centre i Departament ens deixaven a l’estacada….). Aquell CdG va acabar molt tard, després de més de 10h, i amb l’aprovació de les retallades de 340 persones i 30M€. Va ser un moment, que personalment, va ser molt dur… vaig marxar caminant d’allà (C/ Badajoz) fins al centre, on vaig sopar qualsevol cosa i em vaig tancar al cine a veure la pel·lícula més dolenta que feien… sol, pensant… era molt trista la situació… Personalment encara em quedava el mal tràngol d’haver d’aprovar per segona vegada el pressupost al Consell Social (que és legalment qui aprovava el pressupost). Evidentment el CS no es va poder celebrar normalment, les protestes ho van impedir i ens vam haver de reunir darrera els Mossos al SUR. Evidentment sindicats i jo vam votar en contra… però de res va servir…

(tot i que havien de ser 3 parts, ho deixo aquí perquè s’està allargant massa, dimecres vinent serà la quarta i darrera part….)

1: http://cde.upc.edu/noticies/jordi-codony-deixa-la-representacio-estudiantil

2: http://www.ceucat.cat/noticies/avui-sha-constituit-al-parlament-la-comissio-de-governanca-universitaria

3: https://martiog.com/2013/03/03/in-governanca-universitaria-1a-part/

4: Mail de: Delegació ETSEIB 26 febrer del 2014: […] 2- És cert que fossis l’ideòleg de les eleccions anticipades a rector. Tot i així per a que aquesta idea tirés endavant es va necessitar una coordinació molt estreta entre PDI, PAS i Estudiantat. Aquesta coordinació es va dur a terme mitjançant unes reunions amb representants de tots els colectius, en les quals s’ens va demanar que s’impulsés des del sector dels Estudiants amb  una condició, i era que no fossis tu qui gestionés la proposta. Si, la majoria de membres del claustre que ho van impulsar no confiaven en tu, havies canviat de jaqueta massa vegades. […]

 

5: http://cde.upc.edu/noticies/re-estructuracio-de-la-upc-bo-o-dolent

6: https://martiog.com/2013/04/01/a-lull-de-lhuraca/

Memòries: 5 anys i mig a dalt de tot… (II part)

… Abans de continuar, voldria ampliar algunes informacions que em vaig deixar:

  • Vaig guanyar les eleccions com a coordinador del CdD contra L’Edu Martínez (un dels representants de l’ETSEIAT més prolongats i que…. ja en parlaré…) i el Víctor Sanchez (de l’EETAC… el super Víctor, un crack com pocs!). Els següents cops que em vaig presentar sempre guanyava per tots els vots a favor menys 1.
  • Fins aleshores els coordinadors del CdD cobraven 15h a la setmana, mentre els altres coordinadors del CdE només 10h. Representava que ningú ho volia ser i per això ho incentivaven… Els 2 coordinadors precedents a mi només feien 2 reunions anuals, no feien res més (era un escàndol!). Jo tenia previst rebaixar-me el sou d’acord amb els altres coordinadors. Però la tresorera Míriam Barrio, ja havia decidit fer-ho sense dir-m’ho a mi ni a ningú….
  • El Jordi Díaz, va ser representat al Consell Social de la UPC, a on es cobren 100€ per reunió (n’hi ha un parell al mes) I va coincidir que va deixar de ser coordinador quan va deixar de ser el representant al Consell Social. Arrabassat per la Gloria Perona (una altra de l’ETSEIAT que UI! Millor que no comenci encara….)

Dit això, continuem per on anàvem. De Coordinadors ara erem la Míriam (tresorera), el Jordi C. (coordinador del consell), Gloria, i el Víctor (que a més era becari del CdE, va ser de les persones més eficients que ha passat mai pel CdE). Les eleccions a Rector estaven a punt de celebrar-se. Els estudiants, com sempre, estaven en contra del rector actual, en Giró. Però malgrat això, va tornar a guanyar. Els estudiants, una vegada més, vam tenir un paper rellevant, però per la banda negativa. Tot i ser el segons col·lectiu en poder de decisió, un 24%, va votar només el 10,6%….. lamentable…

El primer punt fort del nom mandat era fer un nou Estatut de la UPC. El primer esborrany del nou Estatut era del tot trencador (fins i tot jo em posava les mans al cap!). Uns quants dels fets més significatius és que (per dir-ho de forma demagògica) abolia la democràcia a la UPC: es creava una comissió d’externs i interns molt petita que escollien el Rector de qualsevol lloc del mon, i el Rector escollia tots els degans i directors. Sí ara, que els directors són escollits “pels de la casa”, ja no els fan gaire cas; si ve imposat des de fora ja seria “el pitu del sereno”. Però vaja, que era un document, al meu parer d’aleshores, infumable. Jo estava a la comissió d’Estatuts, van ser moltes sessions i va ser força maratonià. Van ser moltes sessions llargues i no gaire divertides. Clar, som enginyers i arquitectes, les lleis no són el nostre fort… com quedava palès en alguns articles que sortien… per sort hi havia algunes expertes lletrades que ens vigilaven. Aquell esborrany secret va portar força cua! Algunes persones, tot i que ens van demanar secretisme (que jo, i el Jordi C. Vam complir escrupolosament, fet que va comportar que els companys s’enfadessin) el van filtrar, i això va portar força problemes al rector, però era evident que es filtrés. Finalment, després de molts estira i arronsa, sobretot de passadissos (a on es fa la política real), i crítiques al Consell de Govern i molta pressió dels membres de la Comissió d’Estatuts, vam aconseguir un text que es portés al Claustre, que era qui l’havia d’aprovar. Va costar molt, però finalment el text es va rebaixar molt, i , tot i que el nou text tallava el coll el propi Claustre, es va aprovar (i va ser una sort!, perquè realment el Claustre és l’òrgan més inoperant que existia). Pels que no ho conegueu, el Claustre estava format per més de 300 membres de la UPC (que hi anaven la meitat o menys), que es reunia 1 cop l’any. Abans, era qui havia d’aprovar totes els reglaments de la UPC, dels 16 centres i 52 departaments! Clar, com que molts volien parlar, i no es podia tallar a les persones allò era insuportable. Realment suprimir moltes funcions del Claustre va ser un encert. I la prova d’això és que des d’aleshores els Claustres han tingut molt més quòrum i han generat debats importantíssims com el de les retallades o les eleccions anticipades a Rector. I això ho dic per recalcar que tot i que els estatuts actuals deixen al Claustre com a òrgan marginal, quan cal, té força i poder, cosa que està molt bé. Sigui com sigui, un dels principals defectes dels Estatuts Actuals, és que són massa llargs i precisos. Uns estatuts haurien de ser més genèrics i curts. Després ja vindran les normatives.

Vaja, acabada aquesta etapa, molt dura políticament pel Rector, començava una de pitjor: les retallades. Ja es veien les orelles al llop, i les universitats ja no podien fer veure que no hi havia crisis. Així doncs, la UPC, que havia canviat de Gerent (ens havia deixat la Josefina Auladell per venir la Carme López (segons diuen alguns, la Josefina, coneixia massa la casa i era massa coneguda per fer el difícil paper que s’havia de fer: retallar. La Josefina ja no va seguir a la segona legislatura)). La UPC va començar el Pla VE (Viabilitat Econòmica), es va començar a tractar en una comissió d’on també formava part com a estudiant, ja que per antiguitat i formar part de les Comissions Permanent i d’Economia em tocava. Aquell Pla tenia coses bones inicialment. Sobretot perquè pretenia treure la pols de feia molts anys de la UPC. Per exemple, hi havia coses molt difícilment defensables de cara a la societat. Per exemple: els fills de treballadors de les universitats no havien de pagar la matrícula a cap universitat pública. Per què? Algú m’ho pot explicar? Alguns diuen “igual que els empleats de l’electricitat no pagaven electricitat”, i què??? Tampoc és excusa, era indefensable. Com tampoc era defensable que treballadors de la UPC cobressin un complement de sou de “tiquets menjador” tot i ser gent que menjava a casa. Això em van dir que era un augment de sou encobert degut a la congelació salarial que patien de feia temps… i què? Una cosa és reclamar que havien de cobrar més, l’altre és que es fessin trampes i estafes per “una bona causa”. Després ens queixem de la corrupció dels polítics (i amb raó!). Però resulta que aquí fer petites trampes quotidianes no és greu… Vaja, que com que totes aquestes trampes eren injustificables, fou molt fàcil de retallar-les. Però les discussions van ser molt dures! Recordo en una reunió el representant del PAS, en Merino (màxim representant del PAS laboral, amb dedicació exclusiva, que hi era de feia més que qualsevol altre càrrec de la UPC) dir “a mi solo me preocupa el PAS laboral [ni la UPC, ni PDI, ni estudiantat, ni PAS funcionari]”. Aquest era el nivell d’alguns representants que cobraven per fer això. A les reunions també van sortir altres perles com catedràtics directors de departament que no sabien que el PAS laboral cobrava més que el PAS funcionari. I evidentment amb totes aquestes retalles, qui estava a la taula de negociació era qui més es podia quedar. I com que el PDI laboral (sobretot associats) no tenien representant, em vaig convertir en representat de l’estudiantat i del PDI laboral (sobretot associats), ja que el representat del PDI funcionari no se’n preocupava gaire…. Durant tots aquests 7 anys al CdG sóc la persona que més ha defensat els associats, els seus valors com a docents connectats amb la realitat i motivats a ensenyar. Els altres PDIs, bueno… algun dia deien quelcom…

La meva posició davant de tot això era intentar retallar d’arreu que no fossin persones, i sobretot intentar que els associats i l’estudiantat no en sortíssim malparats: I de pas, aprofitar les retallades per fer fora les persones que no fan la feina i deixar els que sí que la fan (encara que en molts casos ha estat al revés). Arrel d’això, en un Claustre vaig fer una intervenció que va ser històrica (i un dels motius que em fessin fora de coordinador!). Cal tenir present que TOTS els col·lectius estaven sent retallats per A o per B. Jo vaig dir “Si tots els col·lectius de la UPC estan patint les retallades, i l’estudiantat som UPC em sembla just que l’estudiantat assumim part d’aquest esforç per poder pal·liar una mica la situació. I per tant em sembla bé que els estudiants paguem més taxes directes UPC”. Acte seguit vaig votar en contra de les taxes. Aquest fet va desconcertar a tothom. Per mi és molt clar, crec en el què vaig dir fermament, però tampoc sóc ximple, aquí tothom escombrava cap a casa, i jo em devia a l’estudiantat. El què més em va sorprendre a mi és que companys filo-comunistes (aquells de solidaritat obrera i aquestes coses) també es van enfadar amb mi, la qual cosa em va fer pensar que eren uns hipòcrites. Una vegada més els “filo-comunistes” van demostrar que primer jo, i després, potser, els altres. Jo estava defensant la solidaritat entre tots plegats i no els va semblar bé…

Vaja, que les retallades tiraven endavant, i els professors associats tenien tota la pinta que el curs següent patirien una forta retallada. I com que sóc d’arquitectura, on representen un 60%, vaig decidir que això no podia ser. Vaig convocar les delegacions del Vallès i Barcelona i els vaig explicar la situació i vam decidir que calia actuar. Lògicament Barcelona va fer molt més, a partir d’aquella reunió (convocada per mi) va néixer el moviment “que no ens els toquin” de l’ETSAB, i aquest moviment tant fort no només vam tallar la Diagonal, amb un miler d’estudiants d’arquitectura, sinó que aquell dia era el primer cop que es tallava la Diagonal des de la Guerra de l’Iraq, feia quasi 10 anys! (haig de reconèixer que el fet que els “revolucionaris de l’ETSEIB” s’ho miressin des de la finestra era curiós….). Acte seguit vam conquerir el Rectorat. I no només això, sinó que vam fer que el mateix dia vingués el Rector Giró de Zaragoza per explicar-se a  l’ETSAB. El més curiós de tot plegat, i com a mostra de les virtuts d’en Giró, va entrar a l’auditori, ple de gom a gom, amb 800 indignats i, després d’explicar-se i marxar ràpidament perquè havia de marxar cap a Madrid, va sortir amb un fort aplaudiment del públic! (em vaig quedar de pedra, no entenia perquè l’aplaudien ni com s’ho havia fet…. però se’ls va ficar tots a la butxaca dient que era la Generalitat, i la dinàmica de la UPC i l’anterior Rector, Ferrer Llop… Brillant).

Aquell final de curs va ser èpic, anant i venint de Barcelona i Campus Nord diverses vegades al dia. Manifestacions, reunions… Realment era genial veure que la UPC es movia tant! Mai hi havia hagut tant moviment i activitat. Les assemblees començaven a néixer i al CdE estava més actiu que mai. De tot allò en va sortir consciència UPC, i crec que es va aconseguir reduir una mica les retallades, sobretot pels associats d’arquitectura. Però això era final de curs 2010-2011, i en venir els exàmens va quedar tot força aturat, i realment en tornar el curs següent (ja era setembre del 2011) molts associats i els primers membres del PAS ens havien deixat.

Pel què fa al curs 2010-2011 que havia acabat, el CdE havíem fet bona feina, gràcies al Víctor S., Jordi C. i jo. El Jordi C. havia creat el CEUCAT (Consell d’Estudiantat Universitari de Catalunya), per fi hi havia un lloc d’encontre i reunió a nivell català fora dels sindicats! I també s’havia acabat el nou reglament del CdE, redactat pel Jordi, i el CdD i CdE ja ens havíem fusionat. Gràcies al Jordi C. i al Víctor van fer una web, FB i Twitter potent i que informaven de tota la informació que teníem puntualment. I s’ha de dir que el CdE mai havia informat tant com aquell període 2011-2013 gràcies, bàsicament al Jordi C. Mentre la Míriam (tresorera) i la Gloria (coordinadora acadèmica)… cobraven la beca, com tots, i sovint venien a les reunions que fèiem de tant en tant…. Però aquell final de curs vam perdre el super Víctor, que el va substituir l’Ivan Riba (de l’ETSAB, pura energia positiva!) aprofitant que venia amb l’embranzida de l’assemblea ETSAB!

El Curs 11-12 va començar fort també. Abans, però, deixeu-me dir que en Giró es va desfer de la seva mà dreta, el vre. Josep Casanovas (que havia estat l’home fort del seu equip des de l’inici. Els motius concrets no són clars…. ) Personalment crec que per damunt de tot el va fer fora perquè el Josep deia el què pensava, i a vegades no era políticament correcte, però era la veritat. Amb el Josep ens tenim una gran estima, em va saber greu que marxés. El PAS lògicament, estava molt enfadat i ja veien al CdG força sovint.

Amb tot això L’Ivan Riba va deixar de ser coordinador per temes propis i l’Edu Martínez (que havia perdut 3 o 4 eleccions de coordinador), finalment va aconseguir ser-ho. I val a dir que fou igual que si no ho hagués estat excepte pel què va cobrar. I teníem un equip de coordinadors amb el Jordi C., Míriam B., Gloria P. Edu M, i jo. Aleshores el Ple ja començava a ser força potent, hi havia grups provinents de les assemblees molt forts i sobretot hi havia 2 persones que referència: l’Alvaro Gonzalez (líder de l’assemblea ETSEIB, ho explicaré més endavant) i el Daniel Ramon (FME). La veritat és que, tret del Jordi C. i jo, la resta no feien massa res. A mi m’indignava molt que als Plens el Jordi i jo érem objecte de totes les crítiques, mentre que els altres coordinadors no els deien res, malgrat cobrar per no fer res (ja ho deia en Rei Lear “del no res, no se n’obté mai res)…. Però això és força habitual en aquests casos….

El curs es va anar posant calent degut a retallades incipients, i la important baixada pressupostària. Però era suportable…. però cap a l’abril, quan va sortir el tema dels brutals augments de preus de matrícula, la temperatura es va posar a mil. Aquí el CEUCAT, fundat pel Jordi C., hi va jugar un paper molt important. Gràcies a la bona tasca feta, la Generalitat ens van informar, als representats de l’estudiantat, d’aquest augment abans i tot que als Rectors! Lògicament hi va haver molta oposició. De fet van començar ha haver-hi assemblees de nou i molt fortes: manifestacions, tancades, acampades… Lògicament en Giró no en sortia massa ben parat. Però a veure, no ens enganyem, l’estudiantat mai hem pintat massa cosa, i el PDI i PAS en el fons ja els anava bé que nosaltres paguéssim un 60% més, perquè era la única forma que tenien les universitats per augmentar ingressos, ja que el govern no anava a posar ni un duro més. La gran hipocresia del tema és que deien que era un augment del preu just, i que gràcies a les beques Equitat (que ningú tenia la més petita idea de com s’implantarien) afavoriria els estudiants de renta baixa i que seria redistributiu. El què no deien és que el llindar per tenir descompta era equivalent a viure, quasi, sota un pont….

Malgrat les mil protestes entre UPC, UB, UAB, CEUCAT…. no ens van fer cas i al juny del 2012 la Junta del CIC (Consell Interuniversitari de Catalunya), que reunia Rectors i Generalitat, van acordar que ens augmentarien un 60% el preu de la matrícula universitària. En Giró sempre ho va defensar. I també sempre deia que ell, almenys ho defensava públicament i en privat, mentre altres Rectors públicament deien que no, però a les reunions on es decidia deien que sí. Jo sempre li reconeixeré al Rector Giró que era sincer. Ell no s’amagava del què pensava i ho deia. Però per mi aquesta defensa va suposar creuar una línia vermella.

Aquell juliol vaig pensar que no era admissible un Rector que defensava que l’estudiantat, el col·lectiu més gran, patíssim aquell augment de preu. I més encara quan en Giró ja havia generat tanta crispació. Com que jo era un dels que havia redactat l’Estatut UPC, coneixia que una de les poques funcions que tenia el Claustre era convocar eleccions anticipades a Rector. Evidentment van deixar aquell article perquè els percentatges que calia eren ridículament absurds d’assolir, i es podia deixar sense perill… o això van pensar…. Total que ja tenia la forma de forçar un canvi de Rector. Però lògicament, calia suport, molt de suport. Calia un 33% dels claustrals per convocar-ho i el vot favorable del 66% dels claustrals (tenint en compte que en general no hi havia mai ni el 50% dels claustrals, era virtualment impossible…. però sempre he estat optimista!). Així doncs, abans que res, al darrer CdG de juny del 2012 li vaig preguntar a l’Albert Coromines (catedràtic de l’ETSEIB, respectat per tothom , i membre de UPIC (el grup contrari al Giró i que ara “Governa la UPC”)) què li semblava la idea i si UPIC ens donaria suport, “deixa’m consultar-ho, i et diré alguna cosa”. Efectivament, al cap d’un més, al darrer CdG del curs, en acabar la sessió, li vaig preguntar què deia UPIC (el Politburó, que en dic jo), ell em digué “home, ho veiem arriscat… nosaltres no ho tirarem endavant…. però…. si els estudiants ho encapçaleu, segurament ens hi apuntarem”. Perfecte, ja ho tenia, aleshores li vaig explicar al Jordi C. el meu Pla, i que al setembre ho explicaria al Ple del CdE. El què no em va dir l’Albert era perquè ho veien arriscat, però tampoc calia que m’ho digués. UPIC, aleshores, encara no era prou fort, i en Giró encara gaudia del favor de les altes esferes (el 51% del PDI funcionari), i sabien que engegar aquell procés era molt arriscat perquè si fracassava, cosa força possible, qui ho hagués engegat quedaria “tacat”…. vaja, política…. Però a part de la “política” no era immediat, calia renovar el Claustre perquè encara hi havia un Claustre molt favorable a en Giró (era previsible que el que sortiria no ho seria tant). I ens calia, almenys, aconseguir que els estudiants del Claustre hi fossin (crec que aleshores ni la meitat dels estudiants claustrals exercien….). Però això depenia de la publicació del Claustre al DOGC i noves eleccions i bla bla bla (ja ho explicaré al proper article dimecres vinent (o ho podeu llegir en articles passats del tema).

Amb aquesta idea ballant-me pel cap tancava la segona etapa com a representat d’alt nivell a la UPC. També estava a punt de deixar de ser Coordinador del CdD per convertir-me en Coordinador del CdE, ja que el Jordi C. just havia deixat de ser universitari i calia que algú ocupés el seu lloc. El curs següent es plantejava fort des del començament. Aconseguir fer les eleccions anticipades a Rector era un repte sense precedents (haig de reconèixer que ho trobava emocionant)…

(continua dimecres vinent)

Memòries: 5 anys i mig a dalt de tot…

Aquest és el primer dels escrits fets com a retrospectiva de la meva llarga etapa a la representació institucional estudiantil de la UPC. Aquesta primera part general estarà dividida en 3 parts, i les publicaré al meu blog cada dimecres. I després faré unes reflexions més temàtiques: Consell de Govern, Consell Social, Assemblees i representació estudiantil.

El setembre del 2009 em vaig presentar, juntament amb 3 candidats més, per ser coordinador del Consell de Delegacions (CdD pels amics.. i mandrosos). Aquelles eleccions les vaig guanyar a la tercera volta i per un vot. Quan vaig guanyar aquelles eleccions no em podia imaginar tot el què va venir després: feina, mooltes reunions, càrrecs, sou ben baix (10h setmana de sou precari UPC), amics, enemics, assemblees… enganys i desenganys. En aquest post explicaré aquesta llarga experiència, ara que puc dir coses que he callat durant aquest anys. Ara que ja estic lluny de la política UPC puc dir coses que abans no era políticament correcte dir… també diré algunes reflexions personals, que interessaran més o menys. Algunes persones s’enfadaran, si ho llegeixen, i algunes potser es sorprendran… vaja, el què hagi de ser serà.

Abans de ser “un polític corrupte (sembla que al nom de “polític” li ha sortit un cognom darrerament indissociable) mamant de la mamella de la UPC” (per no dir altres comentaris qualificatius que m’han dit) vaig ser un claustral normal i corrent des del 2006. En aquella època a ningú li interessava la representació estudiantil a la UPC, tant és així que el despatx del Consell de l’Estudiantat (CdE) era un club de fumadors de SEPC (sí, abans hi havia SEPC a la UPC!! I també es fumava impunement dins la UPC). En aquelles èpoques la tresorera de la SEPC es va gastar no sé quants milers d’euros en unes butlletes d’una consulta de Bolonya perquè el logo de la UPC fos en color, enlloc de gastar uns pocs centenars per fer-les en blanc i negra… (però ho heu d’entendre! En aquella època la crisis encara no estava de moda i el CdE tenia un pressupost de 32.000€ que ni es molestava en gastar!). De fet aquella impressió “a lo Millet” li va costar el càrrec a aquella tresorera i bona part dels coordinadors que hi havia aleshores.

L’equip successor va ser una mica millor, no recordo si hi eren tots alhora però recordo el Joel Mus (el famós industrial!, que era tresorer!!!) l’Oriol Arcas (que va portar la campanya electoral 2.0 del Rector Fossas), la Míriam Barrio (que després va ser tresorera molts anys del CdE) i la Nel·la (crec, antiga tresorera). Era una època, malgrat estar en ple Bolonya, també molt poc interessant per estar a la representació institucional. No hi havia ningú, érem 4 gats. Recordo com vaig començar a anar al Consell de Govern (CdG) el desembre del 2007. Va ser en un Ple del CdE: “Algú vol anar al CdG?” Jo vaig ser l’únic que hi vaig voler anar, i encara van quedar una pila de vacants, i de les places “ocupades” només hi anava, a vegades, l’Oriol Arcas. Vaja, que d’aquesta forma tant poc glamorosa vaig entrar a formar part dels annals de la història del CdG de la UPC. Aquella època també era ben poc glamorosa, el Rector Giró feia poc que havia guanyat les eleccions i estava instal·lat en una còmode majoria i gaudia de suport i força popularitat (fins hi tot del PAS!! Sí si, en aquella època li donaven suport!). De fet recordo amb “diversió” les airades intervencions de l’ex-Rector Ferrer Llop juntament amb l’Alvarez. Com en Giró responia sempre amb calma i com en Casanovas s’enfadava. Altres temps on, malgrat les pica-baralles, la UPC era una bassa d’oli. Recordo haver aprovat el pressupost més alt de la història de la UPC! 430M€ l’any 2010! (2 anys després de l’inici de la crisis, però ja sabeu… les universitat públiques són una mica com aquells soldats japonesos que encara estan perduts a illes perdudes del pacífic i no saben que la II Guerra Mundial ha acabat)

Vaja que per tot plegat, i en vista de la poca participació que hi havia al CdE, a mi el què m’interessava de debò era la meva delegació d’estudiants (DEAV-ETSAV!). Per tant jo volia ser Coordinador del CdD i treballar per les delegacions! Aleshores ho vaig fer de forma molt independent del CdE ja que era força desastre aleshores, tot i que des de feia poc hi havia el nou coordinador Jordi Díaz (de l’ETSEIAT, que ara ha acabat sent important dintre del PSC de Terrassa). El Jordi Díaz va ser el primer, que jo veiés, que va treure la son de les orelles del CdE i va començar a fer feina, i fer que el CdE funcionés. I la veritat és que el meu primer any al capdavant del CdD també va ser un èxit: vaig aconseguir augment d’hores de beques per a les delegacions (1r augment en molts anys de reducció), vaig aconseguir que cada delegació tingués un PC pagat per la UPC que es renovés cada any, també que hi hagués un augment pel pressupost centralitzat de les Delegacions (CAED), i del què estic més orgullós: visitar TOTES les delegacions de la UPC! (estic content de ser de les poques persones que ha trepitjat tots els campus i escoles i facultats de la UPC). I la veritat és que la feina va ser reconeguda perquè l’any següent vaig aconseguir el vot de totes les delegacions de tots els centres… bé, tots no, els irreductibles industrials de Barcelona mai em van votar (ni de fet mai m’han donat suport en res). Sobretot degut a l’amic Joel Mus (ai…. quins mail intercanviats amb el Joel…. ). La veritat és que totes aquestes fites aconseguides les vaig aconseguir gràcies a que estava al CdG i que era constant, anava a les comissions de treball i feia intervencions adients. Evidentment aleshores ja havia aprés els 2 corol·laris bàsics en política:

  • Si no et coneixen et diran que no
  • Les reunions no són per decidir, són per oficialitzar. Totes les millores van ser després aprovades al CdG dins dels pressupostos. Però van ser totes pactades amb els responsables prèviament als despatxos. I això fou possible pel corol·lari 1.

Més endavant parlaré d’això, però són principis que ara estan, a priori, en crisis. I també són condició sine qua non parlar degudament als CdG. Companys meus feien grans discursos, enfadats, cridant al Rector, “insultant-lo”… realment van ser la viva expressió del descontentament i, de ben segur, van ser del tot fidels als seus principis. Però també de seguida vaig aprendre que els membres del CdG, si de per si ja escoltaven poc a tothom, encara escoltaven menys a l’estudiantat degut a les seves intervencions i to. I els pocs cops que ho feien era per mofar-se’n… Realment de mi també se’n van riure diverses vegades, però cada cop menys perquè vaig anar veien què dir i què no dir. Alguns lectors, de ben segur pensareu, igual que ho van pensar companys meus, que “era un pilota” que “era un venut” que “menjava de la mà del Rector” (quan cops vaig sentir aquesta expressió! De fet en una ocasió tots els coordinadors del CdE ho vam fer, en Giró ens va convidar a sopar un cop!). Però el què és un fet és que amb la meva forma de “fer política” vaig aconseguir millores tangibles per a l’estudiantat i les delegacions. Mentre que els meus companys feien intervencions reivindicatives que (no ens enganyem, en aquella època) NO INTERESSAVEN A NINGÚ, només servien al seu ego, i només servien per sentir-se bé amb ells mateixos…  Aquella època del CdG era com una opereta… cada cop que el Rector explicava un punt els típics intervenien per dir que sí, els de sempre deien que estava boig i que s’equivocava i que ells ho feien millor, i la majoria continuava amb el seu portàtil fent qualsevol cosa menys escoltar, i quan tocava votar votaven sempre el mateix, uns i altres.

Bé, el temps continuava tranquil. Però el CdE mica en mica s’animava. S’acostaven eleccions i la crisis tot alhora i l’equip rectoral ens va convidar tot un dissabte a representants per parlar de millores. Va sortir el famós “informe dels no sé quants punts” que eren reclamacions i queixes del conjunt de l’estudiantat de la UPC. D’aquells punts n’hi havia de tant inversemblants com “demanar que el professorat compleixin la normativa de la UPC”, però ni això van ser capaços de fer complir. Aquell document era tant complicat que el vice-Rector responsable no va ser capaç d’assolir cap d’aquells punts en 4 anys! En fi… Però d’aquella sessió en va sortir una de les millors coses que li han passat al CdE, en Jordi Codony (molts lectors no hi estareu d’acord… però això és perquè no el coneixeu ni a ell ni al què va fer).

Al cap de poc el Jordi Díaz, que havia estat tirant del carro, es va cremar com a coordinador del Consell, tant per part del Ple com ell personalment. De fet va acabar sortint perquè els seus propis companys de la delegació de l’ETSEIAT se’l van carregar per temes interns. L’únic pel què em va semblar bé fou perquè el van fer fora de la mateixa forma que ell va assolir el poder (infinit i inabastable) de coordinar el CdE (de fet l’ETSEIAT tenen la tradició d’arribar un dia al Ple del CdE i començar a destruir coordinadors per posar-s’hi ells… jo ho he vist 3 vegades… sempre m’ha semblat molt xocant aquesta forma d’actuar). Això sí, el Jordi Díaz, tot i que ja li tocava deixar-ho perquè havia perdut l’empenta, no només era el que més treballava dels 4 coordinadors, sinó que era l’únic que ho feia, i a més va ser l’iniciador el canvi del CdE. Els altres 4 coordinadors van continuar ostentant el càrrec de coordinador sense fer res de res, per això no se’ls van carregar (però d’això ja en parlarem). Total, que després de defenestrar de forma molt injusta i del tot immerescuda al Jordi Díaz, el Jordi Codony fou nomenat Coordinador del CdE. Val a dir que el bon amic del Jordi Codony (Jordi d’ara en endavant) va començar “a sac”. Tenia moltes idees, però sobretot en tenia una “fer funcionar el CdE”. I ho va fer (malgrat que alguns no els agrada com, si no fos perquè ell hi va ser, segurament, ni s’haguessin preocupat de molestar-s’hi). Jo mateix, al principi, hi tenia diferència perquè ell volia fer moltes coses i algunes es ficaven en l’àmbit de les delegacions (i sí, aleshores em molestava…. tots hem tingut una etapa infantil). Però gràcies a la seva empenta vam fusionar el CdD i CdE, i en ficar a les delegacions fou la forma que el CdE comencés a fer feina d’una vegada. Realment les persones del CdE venien moltes de sindicats o eren filocomunistes i convertien els Plens en debats inacabablement avorrits que no duien enlloc sobre política universitària del tot poc pràctica i allunyada de la realitat estudiantil de debò. En canvi les Delegacions eren estudiants heterogenis que estaven allà per fer coses amb els seus centres i estudiants. D’acord que algunes delegacions es passaven de locals, però les persones de delegacions sempre han estat persones d’anar per feina que no suporten (o no suportaven) quan els debats s’allargaven excessivament. A més a més, en fusionar el CdD i CdE va començar ha haver-hi quòrum. Una de les primeres accions que va fer el Jordi fou fer el primer debat obert entre candidats a Rector: Giró vs. Juanje. Jo en aquell debat vaig veure clar que la UPC no era capaç d’oferir res millor que en Giró, i que per tant el vaig votar.

Amb aquestes eleccions es va començar a acabar la primera època com a representant. S’acabaven els temps plàcids i començaven els temps turbulents… en aquell debat vaig veure per primera vegada (si no em falla la memòria) l’Alvaro Gonzalez (famosíssim industrial, que va acabar sent coordinador del CdE). En Giró anunciava canvis forts al seu programa: Nou Estatut de la UPC (quin primer document! Mare de Déu!!!) i també van venir les retalles, tristament famoses…..

Però tot això encara no ho sabíem. Jo estava al segon any de coordinador del CdD, fusionant-nos amb el CdE, treballant per les delegacions com mai s’havia fet i començant a escriure mails cada setmana informant de novetats i temes urgents a les Delegacions. Val a dir que aquells mails setmanals i visites a cada delegació van comportar que hi hagués totes les delegacions de la UPC en funcionament! Aquesta bona època al CdE i CdE contrastava amb el pitjor moment que ha viscut mai la UPC que havia d’arribar, però encara faltaven alguns anys. De fet gràcies a que vaig estar a la Comissió del CdG que va redactar els Estatuts de la UPC, anys més tard vaig poder usar aquest coneixement per trobar l’estratègia per intentar fer fora el Rector Giró, però això ja arribarà.

Tallers de matèria q14T (sí, és un títol poc original…)

Tot i estar amb PFC no he pogut evitar d’anar a la sessió de TAPs de lletra, ara Tallers de materia, a escoltar. Per variar he pres notes, i les poso aquí directament (veureu que hi ha faltes d’ortografia i paraules malescrites, però aquesta primera impressió directe del què dieuen els professors sense comentaris meus també és indicatiu, crec:

PTA: roger s. silvia m. Pablo i helena. Comunitats habitables. Resi estud. Molt estructurat. Respectara tot. Es parteix individu fins a la forma. Agregacio repeticio. Metodologia: Habitacio, qualitats, … solar concret misterios. Tectonica potent. Exercicis paral.lels.Al 22@. Un parell de llocs…

Aquest TAP, com sempre, no canvia, fa el mateix, i com sempre la vessant de tecnologia em sembla la més interessant. Per tant, el què he dit altres vegades, també és vàlid ara. Això sí, que el Roger Sauquet estigui al capdavant pot ser interessant, i també és indicatiu. Cal tenir present que anteriorment també li van donar un TAP de lletra en absència del professors (l’antic TAP E1), en aquella ocasió fou molt més atrevit a tallar amb la línia que es proposava.

Ara bé, tot i creure personalment que aquesta forma de projecte sense el lloc, no és la millor, és molt interessant que hi hagi diversitat de tallers a l’escola perquè els estudiants puguem escollir i que cadascú treballi el què més li interessi. De ben segur, que, una vegada més, serà dels TAPs més sol·licitats.

PTB. Parcerisas i paricio. La consfruccio de la forma.  Amb PTEF ledifici i lespai public amb santi soto, parramon, carles jaen. Problema complexa. El manula d muntatge es la idea de projecte. Mirar les peces i construir la imatge global. Invertir lordre. Començar pel volum i estructura, despres elementz… . Casal de barri 900m2 a trinitat nova. Concurs ajbcn. Sembla avorrit. Cotxes arreu.

Estava assegut amb dos amics que faran TAP X, i ni ells ni jo hem entès massa bé què deia el Parcerisas. Quan ha preguntat si ho havíem entès he estat a punt de dir que no, però com que sóc de PFC, tampoc m’hi volia ficar. Començar des de les peces per acabar muntant el cotxe… és clar que era una metàfora, ell es referia a un edifici. Però no crec que vulgués dir que dilluns aniran els estudiants a “la Plataforma de la construcció” mirarant els materials allà exposats, i muntaran un casal de Barri, no?? I tampoc no he entès això que sigui el mateix que el PTEF… per què? Com que no hi havia l’equip d’aquest altre TAP fan malpensar el perquè això és així…. però avui no serem malpensats! El PTB ha demostrat ser molt atruista acollint, la presentació, del PTEF. Haig de reconèixer que, entre altres molts dubtes, em pregunto si la metodologia del PTEF serà la mateixa del PTB… espero que no, no per a res, però si ja hi ha un taller amb una metodologia poc clara, ara com ara. Potser millor que no n’hi hagi 2…. També ho dic pel títol, aquest segon taller es diu “L’edifici i l’espai públic”, diferent de “La construcció de la forma”… coneixent l’equip docent, crec que serà diferent.

Per acabar aquests 2 tallers, sobretot el PTEF, preguntar-me, a on està el Joan Curós?

PUC. Franc, llop, rosa. Nantes arquite tures i/en espais de transicio. Atlas…  viatge a nantes segona doctubre. Teoriques. Grups d 3. Transversalitats al riu. Diverses escales. 1/5000, 1/50. Tenen mopts erasmus, k no volen k siguin autistes. Pfc: taller de curs o portar dossier de tema lliure

També, com és habitual, aquest taller continua en perible per Europa, o millor dit, per França i Itàlia (tot i que Itàlia sol ser més per les assignatures d’en Llop), aviat podran fer tot un Europan només amb els projecte de l’antic TAP F! Nantes val a dir que és una ciutat molt interessant i atractiva per estudiants d’arquitectura, i també el que hi viuen (hi he estat, eh! Avui no parlo sense conèixer-ho!). Com sempre, crec que és un taller que pot ser interessant. Almenys els professors ho són força.

PUD. Coque. Dani. Roger. Antiga edicio espe ial solar. Video wang shu. Les planes, piso piloto potsposada.  Condicions. Util. Necessari. Viable. Validable. Possible. Retorn social. Projecte col.lectiu. 1:1. +jordi i bernat. Fotos del proces. Primera rehabilitacio. Pfc. Primeres accions. Consell d barri.

Un altre TAP que es manté amb la línia de sempre, pel què fa a plantejaments. Tot i que s’ha de reconèixer que, tot i que sempre fan el mateix plantejament de taller, almenys són els que fa menys temps que es repeteixen. Però una vegada més, està molt bé que hi hagi línies diferents sostingudes. Això permet que estudiants que senten parlar d’un taller de matèria des que comencen la uni, el puguin fer com a TAP X.

Però una vegada més em sembla que és del tallers més interessants, sobretot per aquesta aproximació a la realitat. Fer el projecte a la Planes amb el Jordi i el Bernat em sembla molt bona idea. Sobretot perquè permet que arquitectes que sortim d’aquí tinguem una mirada molt més propera a la realitat. D’aquest taller del Coque, Dani i Roger han sortit els 2 primers PFCs presentats en parells, i tots dos amb una expectació a la presentació que no havia vist mai. I també un projecte col·lectiu que ha guanyat el 1r premi d’arquitectura del premi Pritzker Wang Shu. (va, prou d’escombrar cal a casa! Però com que és la meva opinió personal, ho dic)

PCG. Enric granell. Mariona benedito. Xavier perxas. Construir sobre construit. Context atemporal. Condicions canviades. Edifici amb valor. Reincorporar amb canvi dus. Coneixement aprofundit. Valors arquitectonics. Valors del lloc. Situacio real . Exercici analisi doc minim. Lunic k diu es “transf. Un lloc privat en un lloc public”. A bcn, des del 1912. Ocult, turbolencies, privileviat de certs favors… fotos relacionades.  Enigmes… femme fatal!  Fotos del lloc: abandonat i moltes plantes. A qui li cridi es un bon candidat.

Igual que al quadrimestre passat, crec que ha estat la millor presentació. Crec que és la que més intriga ha despertat. Jo, de fet, dilluns al migdia aniré buscant com un boig algú d’aquest TAP perquè em digui quin edifici és! I ho dic de debò, els que facin aquest TAP en podran donar fe dimecres a classe! El què més em sorprèn és com un professor que és capaç de fer aquestes presentacions, fa un TAP que sorprengui tant poc quadrimestre rere quadrimestre. L’Enric Granell em consta que és un professional molt vàlid i amb el cap molt a lloc, però en canvi quadrimestre rere quadrimestre el resultat, segons els estudiants, no és gaire interessant i les classes deixen molt a desitjar… És un dels 2 TAPs, l’altre és el de la Magda, que no he fet mai, per tant no sé què és el que hi falla… Potser aquest cop hi haurà un canvi!

 

PTEE. Pere. Ignacio martinez. Raimon ferre. Carles jaen. Rehabitar. De la casa al carrer.  Proposta estretageci Barri hostafrancs-can feu sbd. Rehabitar no nomes es un segon us, sino detectar  conflictes i aprofitar el potencial. Objectiu: oferir alternativa a la perdua didentitat urbana. Monocultiu habitatge. Transformar obsuletes industries en comerç, tallers, serveis… reactivar la productivitat. Fixarse en les illes tipiques d la zona. Reactivar el conjunt. Millorar per substitucio?  Sense intervenir en carrers, es millora millorant el teixit. Plantejarse ocupacio, alçades… referencia basica: edificabilitat. Transforma io paisatge urba amb el que tenim. Discussions en grup. Treball inicial en grup. Revisio intermitja. Treball on line.

Continuant amb la mateixa línia dels darrers 2 quadrimestres, m’ha sobtat, i també a diversos companys meus, que plantegin un taller amb una component urbanística tant forta, i sense cap professors del departament d’urbanisme! Cert és, que quan acabem la carrera tots som iguals davant de Déu i del Tribunal Constitucional, i per tant és igual un arquitecte projectista, com un constructivista, com un urbanista… però després ens diuen que no que no sé quin TAP ha de ser de no sé qui, i que tots els TAPs han de ser de no sé quin departament…

Però vaja, que aquest TAP té virtuts molt interessants: surten de Barcelona !!!!, i el què és encara més sorprenent és que van a Sabadell! Toquen un tema multiescalar i la veritat és que el plantejament que fan és interessant. Espero que tinguin temps de fer bons projectes! També aplaudeixo que hi hagi l’Ignacio enlloc de l’Andrès, està molt bé renovar i també perquè un és pura energia (té fama de tenir molta energia amb les maquetes), i l’altre diuen que sembla que té sang d’orxata.

PCH. Vancells. Marta serra. Claudi. Ciutat meridiana. Projectar un paisatge social autogestionat. Des del seu punt de vist es novedos. Agens del lloc per ensenyar el lloc i corretgir. Espais residuals quasi prohibits. La marta es especialista en agens social i sera molt util. I el.claudi es bo entenen els recursos que hi ha al lloc. Reprogr. Micropolitiques de lespai. Reenergitzacio. Viabilitat. Metod. Investig. Accio particip. Postindustrial landscapes. Lloc especulatiu del fra quisme, advers. Espais buits residuals. Infraestructures. Restes agricoles. Layering.

Realment des que hi ha la Marta el TAP ha pres un altre caire diferent, més actual i d’acord amb el temps. I alhora també conserva les virtuts de sempre. El Xavi Vancells deu ser l’especialista numero u de la zona Asland – Montcada- Ciutat Meridiana, realment és una zona molt potent i amb potencial. Realment ara si hagués de fer TAP, encara, faria aquest (o el PUD). Aquest és un TAP, com diu un professor de la casa “Sexy”